Bronze Mitjà

Les societats camperoles del bronze mitjà es van nodrint de metalls. Al començament explotaven les vetes metal·líferes properes en radis de poques hores de camí des de l'assentament humà. Quan aquests s'anaven esgotant, calia anar a cercar-les en indrets més allunyats i remots; per això calia disposar de coneixements importants de les tècniques de prospecció minera. Aquest accés al coneixement era sempre un camí dificultós. No n'hi havia prou en conèixer el porcés de treball dels metalls. La metal·lúrgia no era una activitat més dins del grup camperol, tot i que els tallers es trobessin en estances indiderenciades d'un assentament de cabanes o en una cova. Es tracta de comunitats on el prestigi no calia encara manifestar-lo amb signes externs de caràcter material. En aquestes societats els elements simbòlics de prestigi poden ser molt subtils, no s'han de manifestar necessàriament amb cases més grans o amb tombes amb més ofrenes.
Tenim evidències dels metal·lúrgics gràcies als motlles, als martells de miners o als objectes que fabricaven i havien de ser persones d egran prestigi. S'havien de desplaçar. A l'edat dle bronze mitjà no es pot entendre sense parlar de viatgers quee s movien pel territori, no pas necessàriament en grans rutes, sinó en expedicions a llocs ben determinats on sabien què anaven a cercar, on coneixien el territori i, probablement, hi tenien interlocturos. Si aquests intercanvis es feien sota fórmules de reciprocitat o bé com a intercanvis rituals, si anaven acompanyats d'una litúrgia més o menys fastuosa, avui no ho podem saber. Tanmateix és molt significatiu que tots els elements metàl·lics coneguts siguin elements d'abillament personal, són armes que també es relacionen amb el prestigi.
Són aquests viatges, els que enllaçaven comunitats aldeanes les unes amb les altres, formant cadenes d'intercanvi a vegades molt llargues i en les quals els individus que manufacturaven i els que rebien el producte no es coneixien entre ells, ja que els cercles de coneixement ern sempre entre els més pròxims. No cal excloure viatges llargs, d'exploració, com els que segles després emprendran algunes comunitats de la Mediterrània oriental, ja sigui per via continental o marítima.
Els que en aquest tipus de societats, aldeanes o àgafres, emprenen llargs viatges i retornen amb èxit adquireixen un prestigi propi dels grans herois i, passats els anys, fonamenten llegendes que poden arribar a ser mítiques. Hi ha objectes que formen part de l'aixovar d'aristocràcies guerreres. En aquesta fase, els “grans homes” van adquirint els elements necessaris tant d'ordre material com mental per esdevenir autèntics aristòcrates es posa d manifest amb l'arribada de nous elements metàl·lics i ceràmics que van anar influint l'utillatge que ja existia i s'hi van barrejar.
La intensificació dels contactes comercials porta a ampliar la distància dels viatges i a l'augment de la seva seguretat. Hem d eveure aquestes societats camperoles que entren en contacte com un sistema d'aiguabarreig on en el si d'unes societats cada vegada més comunicades s'estableixen relacions simbiòtiques també ne le camp de les idees, dels valors, dels sitemes normatius i de comportament, és a dir en la totalitat dels camps culturals. Aquest món complex de relacions implica també la circulació de persones que emigren d'un grup a l'altre. És en aquest context que hem de començar a parlar de l'arribada dels indoeuropeus.
Els objectes es produïen per satisfer les necessitats d'una elit aristocràtica i també guerrera. Aquests objectes no han de provenir necessàriament del comerç d'objectes. Allò que circulava no era només l'objecte, sinó la idea. L'abundància de materials no es pot atribuir solament als intercanvis i a les relacions establertes per alguns individus privilegiats; cal parlar de grups importants de persones que es desplacen d'un lloc a l'altre, sense que ho facin forçats per la sobrepoblació, en un món on els camins sempre han estat permeables i on no hi ha fronteres.

Epipaleolític

El canvi cultural que suposa el pas de la vida de caçador-recol·lector a la vida de granger o de pagès és molt gran. No és solament una nova forma de guanyar-se la vida. Es tracta d’una forma de vida nova i diferent que implica, entre altres coses, assimilar el concepte “treball”. Les societats de caçadors i recol·lectors són societats amb poques necessitats i el seu coneixement del medi natural els permet abastir-se amb facilitat sense incorporar el treball. Els caçadors són societats ocioses que desconeixen el concepte de treball. Així doncs, els darrers caçadors de la prehistòria no devien tenir gaires estímuls per transformar la seva forma de vida, a no ser que algun imperatiu els obligués a fer-ho. D’altra banda, la seva adaptació als cicles naturals els permetia mantenir una confiança il·limitada en la capacitat de reproducció dels fruits del bosc i dels animals; per tant, les societats caçadores no sembla que fossin unes societats angoixades pel que menjarien l’endemà. En tot cas, el simple coneixement del creixement de les plantes o dels mecanismes de la reproducció dels animals en captivitat no sembla que hagi de ser un estímul suficient per fer canviar unes comunitats adaptades des de feia milers d’anys a un sistema que havia demostrat a bastament la seva bondat i el seu bon funcionament. Pretendre explicar el Neolític com un “progrés” de les societat humanes enfront de la dura “lluita per la supervivència” dels caçadors i recol·lectors, perd arguments a partir d'aquesta altra mirada que es proposa. Per tant, segurament van haver de concòrrer molts factors per produir un canvi en el sistema dominant. Sembla lògic creure que la nova realitat climàtica i paisatgística va afavorir que l'explotació de recursos fos més diversificada i es va produïnt l'aprofitament de recursos alternatius, dels quals anteriorment no eren tinguts en compte.

El desaprofitament de recursos per part d'una comunitat humana es pot deure a molts factors, en alguns casos lligats a la manca de necessitats i en d'altres a la manca de solucions tècniques. També es van produir formes d'explotació més intensives d'allò que tenien més a mà o van haver d'introduir canvis en els ritmes i circuits de les seves migracions en funció de la disminució de la humitat del sòl i del procés de canvi climàtic. Com més variada és la captació de recursos i com més ampli és l'espectre de la recol·lecció, més intensiva és l'explotació d'un mateix espai, i aquest sol fet afavoreix la sedenterització. A més la sedentarització requereix més recusos tècnics que no pas el sistema practicat pels caçadors d'herbívors del quaternari i també constància en el control del petit territori dels voltants. El conjunt de canvis en les estratègies de subsistència que podem entreveure en els darrers grups de caçadors i recol·lectors de la nostra prehistòria havia de tenir repercussions en els patrons d'assentament, ja que cercavenm indrets de fàcil accessibilitat a recursos molt variats.

Bosch, Josep; Santacana, Joan

Ibers

-->

La cultura ibera no apareix de manera uniforme a tot el territori on es dóna; de fet cadascun dels pobles que la integren respon de manera diferent als estímuls econòmics, artístics i religiosos que suposa el contacte amb les persones vingudes d'Orient: fenicis i grecs.

Se suposa que l'àrea cultural ibera és el resultat d'un procés d'expansió a partir d'un focus originari i que porta a l'assimilació de pobles diferents , fins i tot amb altres llengües no iberes. En origen, els ibers eren societats tribals, continuadores de l'Edat del Bronze , que experimenten una crisi interna caracteritzada per l'aparició de creixents desigualtats al seu interior.

L'arribada de cartaginesos i grecs accelera aquest procés de diferenciació interna, ja que afavoreix l'aparició, als pobles indígenes, d'autoritats centralitzades que garanteixen la producció de bens (metalls, cereals, ...) que interessen als colonitzadors i al comerç que es manté amb ells. Per la seva banda els comerciants forasters ofereixen a les incipients aristocràcies iberes tota mena de bens de prestigi: armes, joies, vi, teixits, perfums, ... D'aquesta manera es desenvolupa una classe aristocràtica que exerceix el poder polític, controla els recusrsos econòmics i gaudeix d'una manera de viure que imita els pobles de la Mediterrània Oriental. A la segona meitat del segle III aC aquesta diferència social ja es manifestava, segons indiquen els luxosos aixovars funeraris trobats a les tombes.

En aquest procés va tenir molt a veure el control d'un dels principals recursos econòmics de la societat ibera, el que va portar a cartaginesos i grecs a les costes peninsulars: els metalls preciosos. Les mines iberes més riques es trobaven al sud de la peninsula. L'agricultura també arriba a un desenvolupament important. Al nord de l'àrea ibera (l'actual Cataunya) existeix una important i pròspera agricultura cerealística. Les enormes sitges trobades evidencien l'existència d'excedents agrícoles que es van embarcar cap a ultramar, el comerç dels quals deuria produir sucosos guanys als grups dirigents.

Aquest procés condueix a la formació d'autèntiques monarquies, sovint hereditàries. Les societats iberes disposaven de veritables nuclis urbans que per la seva extensió o monumentalitat poden ser considerades autèntiques ciutats. Assentaments protegits per muralles i establerts en llocs elevats. També existeixen altres enclavaments secundaris destinats a la defensa, i finalment nuclis de poblament dispers dedicats a explotar recursos naturals, i ocupats per camperols, ramaders, miners o pescadors.

Les cases eren molt senzilles. Normalment tenien forma rectangular, amb una superfície mitjana de 20 metres quadrats: l'espai mínim per una família formada per la parella i fills, que du a terme gran part de la seva activitat quotidiana a l'exterior de la vivenda. Habitualment les cases es construïen a partir de zòcols de pedra seca o lligats amb fang, que servia de suport a una pared de tàpia o d'adob, acabada amb argila o guix. La pavimentació era de terra batuda o argila compactada.

Inicis de Roma

Arran del Tíber, on serà el port fluvial de Roma, resulta un lloc privilegiat: un gual de pas fàcil per als ramats trasnhumans. Per tant ben aviat es convertí en un marc ideal per efectuar la compravenda del bestiar. Així el lloc s’identifica amb el Fòrum Boari (mercat dels bous). Aquest indret fou consagrat ja de ben antic a una divinitat itàlica que protegia els ramats i tutelava les transaccions de bestiar que tenien lloc en aquest indret.
Amb el pas del temps aquest indret es convertí en un empori comercial, obert a la concurrència de comerciants forans que podien prendre part en les transaccions, amb garantia i seguretat total, gràcies a la protecció de la divinitat indígena. Aquesat divinitat (que prengué força amb la presència de comerciants grecs en el decurs dels segles IX-VIII aC) fou assimilada posteriorment a Hèrcules segons els complexos mítics fusionats: Hèrcules i la institució de l’Ara Màxima.
El culte a Hèrcules a l’Ara Màxima era controlat i dut a terme per dues estructures suprafamiliars de caràcter clànic: els Poticis i els Pinaris, que foren les famílies il•lustres a les que, segons el mite, Hèrcules ensenyà el ritual per tal que els sacrificis els resultessin grats.
Roma apareix com un petit poblat dedicat a la ramaderia i l’agricultura. Situada en un territori de frontera i afavorida pel contacte amb poblacions veïnes. Aquest creixement resultarà insuficient per encabir-hi nous contingents de població, viguts de fóra, per això fa necessari eixamplar la superfície del nou centre, englobant els turons més propers al Palatí i forman així la Roma dels set puols. La ubiciació de Roma fou decisiva en el seu desenvolupament històric. En efecte, la seva situació prop de la desembocadura del Tíber li permeté de controlar les comunicacions entre el nord i el sud de la península itàlica , i també entre el litoral i les muntanyes del interior. Roma esdevingué, ben aviat, un punt d’encontre entre pobles i cultures diverses.
A causa de la seva situació geogràfica, Roma fou un punt clau de les comunicacions terrestres. A l’altura del l’illa Tiberina, el Tíber, que a l’antiguitat presentava un llit molt més estret i profund que l’actual, feia una ampla volta i calmava les seves aigües. D’aquesta manera, l’indret esdevingué un gual de fàcil travessada, especialment indicat per aqls ramats transhumans que recorrien normalment la península de nord a sud a la recerca de pastures.
Roma domina també, des d’època força antiga, el tràfic fluvial pel Tíber, la principal via de comunicació entre l’interior i la costa. Aqixí controlà tmabé el comerç de la sal - producte bàsic per a la conservació i la manipulació dels aliments – que, obtinguda a la desembocadura del Tíber, era objecte d’un intens tràfic comercial per l’interior de la Península. Ara bé, laposició retirada respecte a la línia de la costa i la presència d’aiguamolls i maresmes en el tram costaner protegien la ciutat de possibles atacs marítims. Les dades topogràfiques indiquen que l’indret on sorgeix Roma senbla haver afavorit la presència humana, des d’època força antiga. Presenta una diversitat orogràfica formada per una sèrie de turons escarpats, d’escàs relleu i cims planers, altiplans de vessants suaus i fondalades fàcilment inundables.
Roma apareix com un indret de boscos frondosos que ocupaven els cims dels turons, amb denses concentracions d’alzines, faigs, carrasques, xiprers, lotus i brucs, alternats amb extenses màquies de figueres, murtes, llorers, pruneres i cues de cavall. Les fondalades eren cobertes d’estanys i maresmes palustres, plenes de salzedes. Pollancredes, joncars i cvanissars. A més hi havia nombroses grutes i fonts.

El Laci

El relleu del Laci i la Toscana està determinat per altiplans envoltats d’àmplies Valls fèrtils. Aquests altiplans solen convertir-se en camps de conreu i cledes pels ramats, situant-se els poblats als extrems. Els pobladors que compartien el mateix altiplà desenvolupaven estratègies d’aliança, però es diferenciaven per les necròpilis: cadascun tenia la seva , als peus del pendent. Per l’aixovar de les sepultures deduïm que es tractaven d’unes societats tancades i molt igualitàries. Probablement amb molt poc comerç i sense luxe. Aquests assentaments agropecuaris plantegen una nova manera de viure per la zona que posteriorment serà etrúria, vall mitja del Po i en alguns llocss més aïllats.

El Laci era farcit de petits assentaments que practicaven una economia pastoril de transhumància. Un d’aquests poblats estava situat al pujol del Capitoli tot i que posteriorment aquest poblat desaparegué. A la fi de l’Edat del Bronze (1000-900 aC) es consolida un conjunt de nuclis de població que ocuparen les millors terres del Laci. Aquests nuclis, formats per diverses cabanes ovals o circulars, acollien un nombre reduït d’agrupacions familiars i no presentaven estructures defensives. Es tracta d’una societat molt igualitària i basada en el parentesc, que practicava una economia agropecuària de subsistència, sense una clara especialització productiva.

Successivament (900 – 770 aC) s’observa un increment demogràfic general que fa augmentar les dimensions dels assentaments. Algunes comunitats més petites desapareixen en favor d’assentaments més grans, situats en turons dotatts d’estructrures defensives (fossats, terraplens). Hi ha canvis significatius en l’estructura econòmica i social: una privatització creixent dels mitjans de producció que posa les bases d’una incipient especialització productiva.

En el decurs del s. VIII aC (770-730/720) s’anaren consolidant en tot el Laci uns assentaments de població que es poden qualificar de protourbans. Les millores econòmiques lligades a l’especialització productiva i al progrés agrícola, provocaren un increment demogràfic i una sèrie de transfomacions urbanístiques, socials i polítiques. Augmentà la dimensió i la complexitat dels assentaments. Continuaren sent comunitats fonamentalment agrícolesi ramaderes em ñes quals es generalitzà l’ús del ferro i el bronze esdevingué un metall de prestigi. LA introducció del torn permeté fer ceràmica de més aulitat i resistència.

La consolidació de nuclis estables de pobació fou un procés lent i gradual que coincidí amb una accentuació de les diferències socials en el si d’aquestes comunitats.

Les Valls dels grans rius

Les comunitats camperoles i ramaderes van evolucionar lentament. Algunes d'elles van viure canvis força profunds: crearen les primeres ciutats i transformaren molts aspectes de llurs formes de vida. Aquest procés ha estat denominat “revolució urbana”.

Els indrets on van aparèixer d'una forma independnet les primeres ciutats i, més tard, els primers estats, foren Mesopotàmia (cap al IV mil·leni aC), Egipte (III mil·leni aC, l'Índia, Mèxic i el Perú (el I mil·leni aC). En tots aquests llocs , gràcies a l'abundància d'aigua, fou possible desenvolupar un tipus d'agricultura molt productiva i obtenir, així, una gran quantitat de riquesa. Tots aquests enclavaments eren territoris circumdats per terres de condicions força diferents, on la vida humana resultava molt dura, pràcticament impossible: enormes muntanyes o extensos deserts.

El llarg procés d'aparició de les ciutats es va iniciar a les valls d'alguns grans rius i, en primer lloc, al Pròxim Orient. Allà existeixen grans diferències entre les enormes extensions de terreny que s'havien desertitzat arran del canvi climàtic, i els oasis, els pantans i les terres properes als rius. El curs de l'aigua arrossegava grans quantitats de llim (sorra barrejada amb restes orgàniques), el qual en banyar les terres les convertia en extraordinàriament fèrtils, de manera que la vegetació s'hi podia desenvolupar i repreoduir amb gran rapidesa i profusió.

Les comunitats d'agricultors neolítics utilitzaven tècniques de conreu que ocasionaven l'esgotament del sòl, per la qual cosa es veien obligats a emigrar, a la recerca de noves terres.

Algunes d'aquestes comunitats van anar baixant de les zones més altes i es van instal·lar prop dels rius, per tal de conrear le splantes que hi creixien de manera espontània.

Nova economia neolítica

Els indicis més antics de la nova economia neolítica provenen de Palestina, on alguns botànics creuen que creixia de manera espontània els avantpassats silvestres del blat i la civada. Una tribu, a qui s'ha anomenat natufienses, que habitaven les cavernes del Mont Carmel i altres llocs, vivien dela recol·lecció, la cacera i la pesca, que practicaven amb microlits de pedra i arpons d'òs. Però també preparaven pedres de vores asserrades, muntades en mànecs d'os, les vores dels quals exhibeixen una llustruositat peculiar, que segons les experiències realitzades tan sols s'obté quan es talla la palla.

Per tant aquestes eines de pedra denticulada no són més que les dents d'una falç. Així el desenvolupament es va orinetant cap a la mateixa direcció: l'economia mixta, consistent en què la recol·lecció complementada per l'agricultura gradualment cedeix el pas a l'economia basada sobre l'agricultura mentre que la cacera es converteix en una ocupació subsidiària, o bé queda relegada a a grups socials diferenciats.
Les societats que crien bestiar i simultàniament practiquen conreus, poden contarrestar l'esgotament del sòl utilitzant l'adob dels ramats, amb això eviten el nomadisme obligat, sobretot als poblals europeus, quan s'esgota la fertilitatm de les terres. Totes les espècies principals de bestiar que avui es crien per a l'obtenció d'aliments, sembla que ja van ser domesticades al Pròxim Orient i a Europa per societats que encara es trobaven a l'estadi neolític. Més endavant tan sols van realitzar-se alguns ajustaments als tancats de les granges, amb la importació d'espècies exòtiques, sobretot aus de corral que s'havien criat a la vall de l'Indo durant el tercer mil·leni, alhora que es desenvolupaven noves formes pel creuament de les espècies locals i per selecció.
Totes les plantes cultivables de certa importància han estat descobertes per societats que no coneixien l'escriptura. Ha estat possible determinar la presència en assentaments neolítics de vàries espècies de blat, de civada i de mill. Naturalment els arbrs fruiters i les vinyes que any rera any donen fruits, lligaven els seus pagesos al territori i reduïen els hàbits nòmades.
Les eines utilitzades eren de fusta fins l'edat del ferro. I l'arada abans del 1500 aC no era una eina generalitzada a l'agricultura. Aquestes arades primitives eren unes eines molt simples que amb prou feines esgarrapaven el sòl.
La cria de bestiar combinada amb l'agricultura d'arada possibilità als camperols la producció da'liments en quantitats superiors a les necessitats domèstiques. Podia utilitzar-se l'excedent per a sostenir artesans , comerciants, sacerdots i funcionaris que no produïen elpropi aliment, i per a fer el pagament de materials importats. Els llogarrets de camperols es van convertint en petits municipis que albergaven cert nombre d'artesans i en els que observem templets a més d'habitacions i graners, els habitants dels quals empraven substàncies estrangeres, particularment metalls. Ha sorgit un nou ordre econòmic; sobre les espatlles del camperolat han pujat noves classes; s'inicia un nou període i es complerta un canvi econòmic.

Religions eclesiàstiques

A l'època de la revolució Urbana (Egipte, Mesopotàmia) apareixen les primeres religions eclesiàstiques, que atribuïen a la divinitat força més poder que a les del Neolític. Algunes d'aquestes divinitats fins i tot eren considerades responsables de l'origen del món i controlaven alguns fenòmens importants de la natura: el moviment del Sol, la pluja, la reproducció humana, vegetal i animal ...
En general els pobles d'origen agrari van començar a venerar divinitats femenines, i els d'origen ramader, divinitats masculines. A mesura que unes ciutats es van anar imposant sobre unes altres, els déus de les ciutats més poderoses també s'imposaven sobre els altres. A tots aquests déus s'atribuïen llegendes i mites amb els quals s'intentava explicar els grans misteris sobre la vida i la mort, el creixement, el futur, etc.
Del comportament que s'atribuia a les divinitats en sortia una moral, és a dir, un conjunt de normes de conducta aplicable als éssers humans. Aquesta moral d'origen divi era la mateixa que reflectien les lleis elaborades pels estats.
Es creà un grup organitzat de sacerdots responsable de tot allò que tenia a veure amb les creences i el comportament moral dels ciutadans, perquè fos del gust de les divinitats, i també per retre'ls culte. Els sacerdots van ser sempre una casta privilegiada, perquè eren “els transmissors de la voluntat divina”; s'esforçaven en mantenir en secret els seus rituals i els seus coneixements i es presentaven com a exclusius dipositaris de la veritat.
A cada centre religiós existia un grup de sacerdots que s’encarregava d’atendre a la divinitat titular del temple i, per extensió, a les divinitats que constituïen la seva família

La Colonització grega

Fins el s X aquests territoris van viure aïllats, sense contactes comercials ni culturals. De fet estaven establint-se al territori, barrejant-se amb les persones que quedaven del despoblament micènic i estabilitzant una economia que va haver de començar de zero. Però tècnicament la substitució del bronze pel ferro, que era molt més accessible i fàcil d'obtenir i treballar, va portar a una millora de les eines agràries i, en general, de les tècniques productives. En poc temps la societat mestissa creada va haver de fer front a una nova crisi, però va ser afrontada de manera diferent. Si bé en la crisi micènica la penúria havia portat a la ruïna per la incapacitat de trobar-hi sortida, ara els habitants de Grècia tenen altres estratègies. Descendents de pobles acostumats a desplaçar-se quan no podien satisfer les seves necessitats vitals, ara poc els costa a les comunitats que pateixen sobrepoblació, esgotament de les terres, reducció de conreus ... anar a la recerca de terres més pròsperes.
Un primer intent de colonització de les costes d'Àsia Menor es produeix en aquesta època. La mitologia indica que hi va haver una primera onada jònica que des d'Atenes va anar a la Costa Asiàtica fundant-hi unes primeres ciutats: Milet, Efes, Esmirna i també poblaren algunes illes. Una segona onada es va establir més al sud. Aviat tots van barrejar-se amb els nadius (lidis, caris). És en aquestes ciutats fundades des de l'emigració on floreix la cultura i l'art helènic mostrant indicis del món que acabaran configurant. La tercera onada ja va anar fins el sud d'Itàlia i més enllà. El s VIII a C es consolidaren ls colonitzacions en competència amb els fenicis. Aquestes colònies servien per alliberar les tensions internes provocades per la sobrepoblació i també per abastir de productes les ciutats desenvolupades a la Península, produïnt-se així un fluxe comercial que donava resposta a les necessitats econòmiques plantejades per la situació.
La llengua grega es va anar conservant després de la caiguda del món micènic, però es va perdre l'escriptura. Provablement és degut a que la llengua escrita tan sols era utilitzada pels funcionaris i bàsicament era d'ús econòmic i burocràtic. Ja al s IX i VIII a C els grecs, fruït del contacte que tenen amb els pobles anatòlics, importen un sistema basat en l'alfabet fenici. No és un alfabet sil·làbic, sinó de lletres que enriquiren i difongueren. Així va començar una nova època cultural. És en aquesta època, però, la que va de l'esfondrament del món micènic a la invenció del nou alfabet, quan es generarà el nucli de temes que configuren la literatura grega clàssica. És aleshores quan creix i es manté en memòria popular el record de gestes d'altres temps, sagues històriques enllaçades amb la mitologia religiosa. El desenvolupament d'aquesta tradició oral es va difonent mitjançant els aedes, molt abans d'Homer.
En una comunitat de persones lliures, sota la direcció d'una elit de guerrers amb ideals d'heroïcitat, es configura unasocietat i una civilització diferent a la que caracteritza la fi del món micènic. Una ideologia aristocràtica i les tendències igualitàries. Va ser a l'edat Fosca on es va forjar el principi d'una comunitat política.

Grècia post-micènica

Les societats que es desenvolupen posteriorment de la civilització micènica són molt més senzilles i condicionades per l’economia de subsistència. Ni tan sols deixen un testimoni escrit. Són societats orals, poc burocratitzades, que s’han contstruït damunt les ruïnes d’una cultura molt poltent, però que al cap i a la fi va sucumbir per no saber fer front al creixement. Tot i la foscor amb què es coneix aquest moment, té una importància capital en la història de grècia perquè la civilització clàssica hi té les seves arrels, el seu procés de gestació. La substitució del bronze pel ferro és una de les seves senyals d’identitat. Això, tot i demostrar un certa regressió perquè indica la incapacitat d’estructurar un comerç viable per importar el coure i l’estany, també suposa una sociaolització del metall. El ferro és molt més accessible i molt més adequat per aquestes societats que viuran en una economia de subsistència. Alhora també suposa una certa universalització de les eines de metall, que abans convivien encara amb eines neolítiques, perquè la dificultat d’aconseguir les primeres matèries pel bronze, i el seu elevat cost, feia que aquest metall tingués un ús restringit. Incidint així de manera negativa en la tecnoligia agrària. Per tant unes eines no adequades dificultaven les possibilitats de fer front a les crisis climàtiques i de producció que es produïien cíclicament. La modèstia d’aquesta societat es veu expressada en les seves manifestacions sepulcrals: tombes aïllades, individuals, sepulcres excavats al sòl, en roques i les ofrenes fúnebres més pobres practicant-se la inhumació i la incineració. Això substitueix les grans tombes de cúpula col·lectives micèniques, signe d’una sumptuositat que denota la riquesa.

També el poblament es veuràn transformat. La població va dispersar-se a l'enfonsar-se el sistema econòmic i a l'haver-hi la destrucció dels centres de poder. Va anar a refugiar-se a diverses zones on formaren petites comunitats quee s fortificaren o bé aprofitaren les ruïnes d'antics centres habitats. Aquests nuclis urbans són l'embrió de les futures ciutats-estat.

Estat Númida. Economia

El període històric anterior a la conquesta romana a l'Àfrica del Nord està ple de llacunes i sense una història lineal que el descrigiui sintèticament. Les fonts ens proporcionen poques informacions perquè no s'interessen pels regnes indígines fins que aquests s'impliquen en les guerres púniques, ja sigui com a clients o bé com a aliats militars que ajuden les parts en conflicte, sovint de manera decisiva.
Intentant fugir d'això, i volent considerar aquestes societats més enllà de la seva vinculació a la dominació romana, es troba el treball de ÉLISABETH SMADJA. “Modes de contact, sociétés indigènes et formation de l'état numide au second siècle av. notre ère” basat sobre una anàlisi sistemàtica del material arqueològic protohistòric.
L’origen d’aquestes monarquies s’ha de cercar en les rivalitats que han enfrontat les tribus o els grups de tribus entre elles, i al llarg de les quals les més poderoses han imposat llur autoritat als més febles. Però es tracta d’una autoritat en el sentit antic del terme, és a dir el reconeixement per un conjunt de tribus de la superioritat d’una d’elles i d’aquell que la personifica; i n’hi ha prou d’un afebliment de la tribu dominant per a que s’esfondri la reialesa. A partir d’aquí, una evolució interna d’aquestes monarquies i la recerca de punts de recolzament exterior ha provocat l’assentament progressiu d’estructures estatals permetent al rei d’assentar més fermament llur autoritat sobre un domini més ben delimitat. L’enfortiment de la reialesa està basat, d’una part sobre una activitat agrícola que és desenvolupada d’una manera autònoma, d’una altra sobre els esforços personals dels reis numides per a organitzar llur poder sobre el model dels reis hel·lenístics. L’Estat indígena es constitueix en relació amb l’emergència de classes socials, juga un paper de factor de desenvolupament d’aquestes classes. Les relacions de tota mena amb Cartago, i més tard amb Roma, intervenen dins aquesta evolució.
En relació a la producció agrària les dades de què disposem a les fonts literàries van semplre vinculades a l'avituallament de les tropes romanes en el seu desplaçament per la zona i sempre relacionant agricultura i ramaderia. L’avituallament de l’armada romana evoluciona en funció de les possibilitats locals: a base de cereals a la zona nord oriental; però quan l’armada baixa cap al sud, es troba obligada a consumir unicament carn. Les fonts arquelògiques proporcionen inventaris. A l’època romana existeix en algunes regions una economia associant el conreu als fons de vall, la de les oliveres a les vessants, i la ramaderia als altiplans. Les poblacions semblen poc romanitzades, tot i que s’hagi constatat la presència de veterans, la major part d’ells d’origen africà.
La introducció de l’olivera i de les tècniques de producció oleícola és certament romana i deu haver permès una intensificació de l’economia agrícola i un creixement de la població. Però podem pensar que aquestes poblacions estaven instal·lades aquí des d'abans de la conquesta romana; la presència d’importants necròpolis protohistòriques ho testimonia. La qüestió que es planteja és saber si la cultura irrigada, ja era practicada abans de la conquesta romana. De tota manera, això suposa indicis d’una “economia de poble” semi-ramader practicada per poblacions indígenes.
En aquest tipus d’aprofitament agrícola es veu l’origen del desenvolupament del conreu en terrasses a l’Àfrica del Nord. El conreu en terrasses no és més que un element d’una civilització rural bereber, plantejant una organització econòmica associant conreu i ramaderia, sovint transhumant, i funcionant dins el quadre d’una estructura social igualitària. Hauria nascut de les necessitats de l’irrigació, en unes regions de morfologia particular poguent afavorir el seu acondicionament i llur extensió. Aquesta tècnica un cop adquirida, la seva utilització s’hauria progressivament estès a les valls de muntanya del sud del Magreb. L’expansió romana no ha arribat més que a una part de la zona on s’havia desenvolupat, cosa que demostra l’antiguitat d’aquesta civilització bereber.
A les comunitats tribals ocupen un territori permetent les activitats complementàries. Tot o part d’un massís muntanyós, amb les valls d’aquest massís i el seu piemont semiàrid. Això no necessita ni fronteres ni límits. Precisa de terrenys per transitar. Això deixa zones lliures per estiuar els ramats de les tribus nòmades del sud.

Recol·lectors d'aliments

Les comunitats primitives van haver d'anar edificant una tradició científica en el marc de la producció d'instruments. L'anotar i trametre coneixements sobre quines eren les millors pedres, on es podien trobar i com calia que fossin manipulades. Tan sols encavat d'haver dominat la tècnica de fabricació es va poder començar a elaborar, amb èxit, eines específiques per a cada operació en particular. A l'inici el millor esclat que s'obtenia servia, sense cap mena de discriminació, com a navalla, serra, ganivet, raspador, foradador.
El control de foc va ser, segurament, la primera gran passa en l'emancipació de l'home de la servitud al medi. Escalfat per les brases, els humans van poder soportar les nits fredes i va penetrar en les regions temperades i àrtiques. Les flames el van il·luminar per la nit i el van permetre explorar els amgatalls inòspits de les cavernes que l'abrigaven. El foc feia marxar les bèsties salvatges. Es van fer comestibles substàncies que no ho eren en el seu estat natural. L'humanitat ja no va haver de limitar els seus moviments a una tipologia de clima, i les seves activitats no van quedar determinades per la llum del Sol.
Al controlar el foc, l'home va dominar una força física poderosa i un agent químic de primer ordre. Per primer cop en la història, una criatura de la natura podia dirigir una de les grans forces naturals. I aquest exercici de poder va reaccionar damunt qui l'exercia. Avivant i apagant el foc, transportant-lo i fent-lo servir, l'home es va desviar de manera revolucionària de la conducta dels altres animals.
Al començament, l'home aprofitava i mantenia els focs que ja trobava encesos, produïts pels llaps o demés agents naturals. Això ja suposa alguna ciència: observació i comparació d'experiències. L'home va haver d'apedre quins eren els efectes del foc: allò que podia menjar, i axí successivament. Guardant i perseverant les flames, l'home va anar acumulant coneixements. Els focs sagrats que mai s'apagaven van ser mantinguts com a rituals per molts pobles antics.
Quan va aprendre a produir foc a voluntat va ser d'una importància cabdal. A partir d'aleshores no tan sols podia controlar sinó també iniciar aquest enigmàtic procès de combustió. Va convertir-se en un creador.
L'èxit en la cacera tan sols va ser possible per una observació perllongada i acurada dels hàbits de les preses. Els resultats degueren formar part d'una tradició col·lectiva de coneixements sobre cacera. També la distinció de les plantes nutritives i metzines va també ser adquirida per experiència i, encavat, incorporada a la tradició comunal.
L'home deuria aprendre quines eren les èpoques més propícies per a la cacera de les diverses preses i per a recol·lectar les diferents vegetals. Per a fer-ho amb èxit cal haver desxifrat el calendari del cel; haver observat les fases de la lluna i l'ascensió dels astres, comparant-les amb observacions botàniques i/o zoològiques.Per tenir èxit en la vida, l'home més primitiu necessitava tenir un conjunt de coneixements considerable sobre astronomia, botànica, geologia, zoologia. Adquirint i transmetent aquests coneixements es van anar establint des de molt antic els fonaments de la ciència.
També podem considerar el fet que els homes van anar aprenent a actuar en companyia i cooperació uns amb els altres, en l'adquisisció de la seva pròpia subsistència. Una criatura tan feble i probrement dotada com l'home , no podia caçer amb èxit els grans animals i le sferes, les quals constituïen una part molt important de la seva dieta. Això portaria a una certa forma de jerarquia social, probablement estructurada a partir de la família.
En aquests moments ens situem ara fa uns 200.000 anys. I d'aleshores ens han quedat deu o dotze esquelets complerts i innombrables quantitats d'utensilis. Cosa que no vol dir que aquest incalculable quantitat d'eines fossin propietat d'una gran quantitat de població. Ans al contrari, un individuo pot haver fet i perdut tres o quatre eines al dia. Segurament en l'època de què estem parlant la família humana va constituir un grup numèricament petit, comparabale al dels antropoides contemporanis.

La construcció de piràmides

Cap descripció antiga no ens dóna informació sobre el mètode de construcció pròpiament dit. Allò que Heròdt diu al respecte es basa en dades recollides entre els seus contemporanis; però dos mil anys després de la construcció de les piràmides, aquetst no en sabien gaire més que nosaltres. Prop de les piràmides de Meidum i Dashur encara es distingeixen les restes de les rampes que van fer servir per transportar el material de pedra. Avui ja està superada la hipòtesi segons la qual , per transportar i col·locar els blocs de pedra al capdemunt de la piàmide es feia servir una sola rampa perpendicular a una de les seves cares. Pel que fa a la piràmide de Keops, una rampa d'aquesta mena hauria de tenir una longitud de 3,3 Km, amb un volum 3,5 vegades superior al mateix monument. Des del punt de vista tècnic tampoc no és imaginable una rampa envolupant, ja que hauria amagat al mateix temps les quatre cares de la piràmide i les quatre arestes, de forma que el control dels angles i de la inclinació de les cares hauria estat impossible. És més possible que al començament s'hagués recorregut a una sèrie de petites rampes que s'anaven estenent tot alvoltant de la piràmide, per les quals es podien arrossegar els blocs fina a una alçada de 25 a 30 metres; en aquest punt el 50 % de la massa ja era col·locada. A continuació es construïa una rampa lateral més important amb la vora que recolzava en una de les cares de la piràmide – cosa que permetia estalviar la meitat del volum d'una rampa lliure i que al mateix temps li donava més estabilitat -, i per la qual es transportaven les pedres fins a una alçada lleugerament superior a la cúspide de la piràmide. Prenent com a exemple la de Keops, amb els seus 146,60 metres d'alçada, als 100 metres ja s'hauria col·locat el 96 % de la seva massa. Els últims 20 a 30 metres probablement es van haver de fer mitjançant un sistema de construcció en grades. Pel que fa al pyramidion, la pedra del cim, només es va poder col·locar mitjançant una bastimentada adient, i això permet suposar que els egipcis coneixien la politja, encara que no ens n'ha arribat cap representació. L'existència de palanques més simples i de trineus és documentada. A les imatges que tenim de les obres d'irrigació, s'hi pot veure el xaduf, un instrument que permet l'aixecament per suspensió. És molt possible que aquest procediment s'hagués aplicat als materials de construcció.
També cal destacar que les més grans conquestes científiques, tècniques i artístiques, no només de la civilització egípcia sinó també de la història de la humanitat, des del descobriment de l'escriptura fins els avenços en medicina, van tenir lloc manifestament a la primera meitat del tercer mil·leni abans de la nostra era. Als segles posteriors, els homes no faran sinó aprofundir els coneixements i perfecccionar les tècniques adquirides en aquella època. Perquè es produeixin altres innovacions capaces d'eixamplar el camp de visió del món científic i tècnic, caldrà esperar fins els grans pensadors grecs del segle VII i VI aC.

Basat en: La ciència dels constructors de piràmides.
El desenvolupament de la tècnica al Nil
Stadelmann, Rainer

Tècniques de construccó monumental a Egipte

Probablement els obeliscos, després d'estirar-los amb cordes sòlides, els feien lliscar per una rampa construïda amb maons sense coure i amb sorra fins a un pou quadrangular ple de sorra. Mentre l'obelisc, mig inclinat, encara l'aguantaven cordes, es començava a buidar de sorra els pou, o bé deixaven que la sorra s'ecolés per escletxes practicades a la paret del pou. De tota manera, quan s'alçava sobre la seva base l'obelisc fins aleshores ajagut sobre un dels seus flancs (maniobra certament complicada), es corria el risc de fer-ne malbé una de les arestes i, sobretot, de veure com la seva massa enorme rebotava en el sòcol i quedava descentrada, de manera que les arestes de la base no coincidine amb les del sòcol. Al pedestal de l'obelisc de Thutmosis III, a Karnak, es pot observar un incident d'aquesta mena, bé que insignificant i a penes visible.
És en la tècnica de la construcció monumental on els egipcis van dur a terme les proeses més extraordinàries. Sota la dinsatia II (cap al 2.770-2.649 aC), els arquitectes egipcis coneixien la volta, i la van utilitzar en les superestructures de les tombes, i segurament també ne les habitatges, que no s'han conservat. A més durant la mateixa dinastia s'observa l'ús progressiu de la pedra de talla en els monuments funeraris fets de maó, i es comença a utilitzar la pedra dura. La gran innovació va tenir lloc sota el rei Djeser (cap al 2.630-2.611 aC), al començament de la dinastia III a Saqqarah, amb la primera construcció monumental de carreus, la piràmede esglaonada, que es va aixecar en trenta anys. En analitzar les diferents fases de la seva construcció, constatem que els arquitectes egipcis van aprende en una generació a dominar el nou material.
Sembla que durant laprimera fase de la construcció inicial esglaonada es va utilitzar la pedra exactament igual com si es tractés dels maons habituals: els blocs de pedra, concebuts com a maons de dimensions més grans, estan disposats en filades horitzontals unides per un morter gruixut d'argila. En canvi, la segona fase, que és la transformació de la construcció en piràmede esglaonada, presenta una tècnica diferent: la massa del material emprat és infinitament més important; ara, els carreus pesen mitja tona cadascun. L'obra és disposada en capes inclinades en un angle de 18 graus cap al centre de l'edifici, de manera que la seva cara exterior ja presenta el resultat de 72 esglaons que oferirà la piràmide ampliada en la seva última fase.
L'ús de blocs de grans dimensions i la disposició de les filades eb llit decantat constitueixen indubtablement una innovació genial que va permetre estalviar molt treball als picapedrers i un guany de temps, ja que d'aquesta manera s'evitava tallar en bisell la cara exterior dels blocs de parament i, al mateix temps, s'aconseguia amb més facilitat l'angle desijat. Aquesta tècnica no es va abandonar fins que es va aconseguir la forma de la piràmide definitiva, amb un angle d'inclinació més pronunciat (entre 45 i 54 graus) que afavoria el llit horitzontal i exigia tallar en bisell la cara exterior dels blocs de parament.
La construcció d'una piràmide plantejava a l'Estat problemes d'organització i dificultats tècniques. L'organització de les masses de treballadors, la prospecció de les pedreres i la seva explotació, el transport regular dels blocs de pedra fins a l'obra i el seu emmagatzemament, així com la formació dels picapedrers, els paletes, els transportistes, els arquitectes i els mestres d'obra, són un conjunt de realitzacions que donen testimoni de l'admirable organització de l'administració egípcia.

El Nil, artèria de comunicació.

El riu era la principal artèria de comunicació. El Nil es remuntava i es baixava en vaixell i en barca. En el delta mateix, les ramificacions del Nil servien de vies de comunicació, unides entre elles per canals. Una altra xarxa de canals assegurava l'enllaç entre les instal·lacions que vorejaven la vall del Nil. Fins i tot d'unntemple a l'altre, les mercaderies es transportaven per via fluvial. Els transports de càrregues més lleugeres, de sacs de gra dintre d'un camp, per exemple o d'un camp a un canal o al riu es feia amb rucs. En canvi, els vehicles de rodes, que no es van començar a utilitzar regularment fins a l'Imperi Nou (1.550-1.070 aC) eren exclusivament carros de guerra o de caça. Els membres de les classes superiors els podien fer servir per passejar-s'ho, però mai van constituir un mitjà de tansport pròpiament dit. Durant l'Imperi Antic, els alts dignataris utilitzaven cadires de mà per als trajectes curts, però recorrien al Nil per als grans desplaçaments.
Al sud de la piràmide de Keops s'ha desenterrat una barca reial d'uns 44 metres. Equipada amb cinc parelles de rems normals i dos de més grans que es feien servir de timó, té senyals de desgast, una prova evident d'haver navegat molt. Probablement només va servir per enllaçar la residència reial amb les ciutats veïnes del delta, ja que les embarcacions que recorrien el Nil habitualment disposaven de pals desmuntables. Riu amunt, aprofitaven el vent del nord, i riu avalls'abaixava l'abordadura i amb la força dels rems n'hi havia prou. La navegació en alta mar cap a les ciutats del litoral fenici és documentada des de la dinastia I (cap al 3.000 aC). Hi ha imatges que daten de la dinastia V i que representen vaixells d'un pal que porten els productes de les terres sirianes. Les càrregues molt pesades es transportaven en xalenes especials.

Per transportar el colós instal·lat al nord del temple de Memnon, que pesa 800 tones, Amenofis, fill de Hapu, el genial arquitecte del temple de Luxor i del temple funerari d'Amenofis III a Tebes, va fer construir cap el 1.350 aC un vaixell especial que va anomenar “vaixell de vuit”, cosa que sembla voler dir que les seves dimensions eren vuit vegades més grans que les d'una xalana normal. Tanmateix , es deuria plantejar un espinós problema tècnic a l'hora de carregar el megàlit i més tard, un cop a Tebes, desembarcar-lo. El transport dels obeliscos obligava a la construcció de plans inclinats per poder-hi arrossegar els megàlits fins a un canal especialment excavat entre la pedrera i el Nil. Per transportar el colós de Memnon segurament es va concebre un procediment anàleg: la xalana, llastada amb pedres o maons, espera al fons del canal; l'obelisc o el colós, amarrat horitzontalment a un trineu, és hissat a la barcassa, que és desllastada; gràcies a això, surt a la superfície i és sirgada pels remolcadors.

En els trajectes curts es podia rrossegar una càrrega d'unes 60 tones per una pedra llisa, com es pot veure en la famosa imatge del trasport amb trineus d'una estàtua colosal del nomarca Djehutihotep a la seva tomba a El-Bersheh. El colños d'alabastre que segosn les inscripcions tenia unes mides de 13 colzes, devia pesar unes 60 tones: falcat amb cordes en un enorme trineu de fusta , és hakat per 172 homes dividits en quatre fileres. Un obrer amb un càntir a la mà, enfilat sobre els peus del colós, vessa aigua davant el trineu per fer que llisqui millor sobre la pista d'argila.

Desenvolupamet tècnic al Nil

Per als antics egipcis, les tècniques i les ciències no eren disciplines especials: eren part de la formació i la funció de l'escriba, un home al servei dels governadors de les províncies o del rei. L'educació de l'escriba començava amb el difícil aprenentatge de l'art de la lectura i de l'escriptura, i això es feia a partir de textos literaris, però també amb obres matemàtiques i tècniques, de les quals ens han arribat alguns exemplars sobre papir, si bé menys nombroso que de textos literaris.
D'altra banda, des de temps immemorials hi havia un cert nombre d'oficis que amb molta probabilitat s'organitzaven en una mena de corporacions familiars. Sabem de l'existència a Egipte, de de l'època arcaica, d'un artesanat especialitzat gràcies a la producció de terrissa molt elaborada, d'un utillatge lític altament perfecccionat, de recipients de pedra de formes variades i d'una metal·lúrgia. A l'època prehistòrica segurament es van descobrir les mines d'or del desert oriental o els jaciments de coure del Sinaí, i es van explorar diferenst filons de pedres precioses a les valls desèrtiques del sud-est. I ja a l'època històroica es van descobrir es van descobrir i mexplotar les pedreres de pedra dura rara, sovint allunyades de la vall del Nil. Sota l'Imperi Antic (3r mil·leni aC) la tècnica de la talla de pedra es perfecciona en l'escultura en alt i baix relleu, fins arribar a les primeres estàtues colossals, com la Gran Esfinx de Gizeh o les esfígies reials de la V dinastia (cap el 2,465-2.323 aC).

Les condicions naturals del sòl egipci, que a les ribes del riu estava sotmès a les crescudes anuals que cada vegada exigien la redistribució de les terres cultivables, van afavorir el desenvolupament de l'agrimensura, i per tant del càlcul matemàtic. La pujada de les aigües i l'alçada anual de la crescuda es calculaven i s'enregistraven en nilòmetres – instal·lats al sud a Elefantina i al nord prop de Menfis – perquè de l'alçada de la'igua depenia la recaptació dels impostos sobre les rendes de les diferents categories de camps, i sobretot de les plantacions situades en terrenys més elevats.

El riu del temps

Desconeixem quan, a Egipte, es van substituir les tècniques d'irrigació artesanals per un sistema col·lectiu a gran escala. La pràctica de la irrigació amb basses, que tractava com una sola unitat importants sectors de la plana inundable, ja era molt comuna durant l'Imperi Mitjà (cap a 2.040–1.640 aC), però no hi ha cap prova que fos coneguda en l'Imperi Antic (3r mil·leni aC), a l'època de les grans piràmides. Les poques mencions als problemes de l'aigua i d'irrigació que hi ha en els textos egipcis a penes ens proporcionen informació sobre l'evolució de les tècniques emprades. L'única empresa d'irrigació de gran envergadura documentada abans del període grecoromà es va fer al Faium, un gran oasi situat al sud-oest del Delta. Els sobirans de l'Imperi Mitjà van assecar-ne les terres amb la construcció d'un canal lateral per controlar la crescuda del riu. La seva obra, però, no els va sobreviure.
La regularitat de les crescudes i la fecunditat de les terres del Nil i el seu delta feien d'Egipte un oasi de prosperitat; l'estabilitat pol´tica, a més, permetia de crear reserves d'aliments en previsió d'èpoques d'escassetat. Però els avantatges que oferia aquesta situació només eren relatius : unes crescudes insuficients o excessives, unes collites dolentes, epidèmies o altres perills naturals podien frenar en qualsevol moment el creixement de l'antic Egipte, on només es feia una collita anual, al revés que en els nostres dies.
Els dos cultius principals eren cerelas: el blat per al pa i l'ordi per a la cervesa. Aquests productes, fàcils de conservar, eren la base de l'alimentació. També es conreava el lli, que tant es feia servir per fabricar cordes com els més fins teixits per a l'exportació; i el papir (planta d'aiguamolls que podia ser conreada o silvestre). L'arrel del papir es podia menjar, i les seves tijes tenien múltiples aplicacions, des de la fabricació de barques i estores fins a la de fulls per escriure, que també s'exportaven. A més, es conreaven diferenst fruites i hortalisses. Els antics egipcis consumien relativament poca carn d'animal domèstics, però caçaven els ocells de pantans i pescaven al Nil: per a la majoria aquestes eren les principals fonts de proteïnes animals.
A part de fer possible l'agricultura, el Nil, també era el principal mitjà de comunicació. Les càrregues pesants es podien transportar pel riu, amb una facilitat que contribuir a enfortir la unitat del país, alhora que el laberint de canals del Delta presentava un fort obstacle per a qualsevol invasió. Però el riu també podia separar els homes. Un pobre era “aquell que no té barca”, cosa que l'obligava a recòrrer als més afortunats per travessar el Nil. La mort era “arribar en terra” o “a l'altra riba” i el pas a l'altre món es considerava una “travessia”.
Aquest caràcter tan compacte del país a l'entorn del Nil va permetre l'explotació intensiva dels seus recursos i la concentració de poder. Els faraons, propietaris de la terra, controlaven els recursos agrícoles mitjançant la propietat de la terra, els impostos sobre la producció, les mesures administratives per aconseguir que es cultivés i el treball forçat. En contrapartida s'ocupaven de crear reserves en previsió de les males collites, i així assumien moltes de les funcions d'un sistema cooperatiu en societats més petites. L'organització centralizada que es va desenvolupar a partir del 3r mil·leni aC va crear una massa de mà d'obra disciplinada , la mateixa que va aixecar les tombes reials i els monuments funeraris dels alts dignataris de l'Imperi Mitjà, les seves fortificacions i les seves piràmides; la mateixa que va fer les campanyes d'expansió imperial i va erigir els temples i les tombes privades de l'Imperi Nou (cap el 1.550-1070 aC).
Tot això va ser possible gràcies al perfeccionament de l'agricultura d'inundació, que deixava lliure una gran quantitat de mà d'obra durant els mesos fluixos de l'estiu i permetia a alguns dedicar-se complertament a tasques més especialitzades i més nobles.

Egipte viu al ritme de les crescudes del Nil

Sense el Nil, que el tavessa de sud a nord des de les terres altes d'Etiòpia i l'Àfrica central fins a la Mediterrània, Egipte on a penes plou, hauria estat un país pràcticament desèrtic i inhabitable. Gràcies al riu va ser l'Estat més gran i més pròsper de la Mediterrània oriental des del 3.000 aC fins la conquesta romana.
Durant l'antiguitat, la prosperitat del país depenia de la riquesa de la seva agricultura, i per tant del Nil; tanmateix, aquesta agricultura no va nèixer d'una manera espontània, sinó que va anar apareixent en el decurs de la prehistòria. El Nil no ha tingut només una influència econòmica, sinó també política fins i tot ideològica.
Fa uns 12.000 anys, cap al final del Plistocè, Egipte encara formava part del Sàhara occidental, que en aquell temps era habitat per caçadors recol·lectors nòmades. El clima era més agradable que avui, i algunes regions que actualment són àrides i desèrtiques aleshores eren habitades. La vall i el delta del Nil no eren sinó un immens aiguamoll que atreia la gent i el bestiar per la seva excel·lent font d'aigua i que era molt apreciat per les seves plantes i peixos. En la mateixa època, els habitants de la regió també van començar a collir plantes salvatges, segurament cereals, que requerien més treball que els altres aliments que consumien. Se'n pot deduir que la pressió sobre els recusros naturals anava en augment.
A partir d'aquí va començar un lent procés de desertització del Sahara, que cap al 2.000 aC ja era tan àrid com en els nostres dies. Del 10.000 al 5.000 aC, els últims representants de l'Edat de la Pedra es van concentrar en els llocs on hi havia aigua i van explotar amb més insistència encara els recursos disponibles, tan al desert com a la vora del Nil. El conreu de la regió era uniforme, a diferència del d'altres societats camperoles més tardanes. La transició a l'agricultura sedentària es va produir, bé a les zones humides del desert, bé a la vall i al delta del Nil, en dates que se situen entre el 7.000 i el 5.000 aC. Molt mé tard que a l'Àsia occidental.
La Vall del Nil va començar a poblar-se amb el desenvolupament de l'agricultura. Cap el 4.000 ane, a Egipte només hi havia dues grans civilitzacions, la vella cultura Merimdeth a la regió del Delta, i al cultura badariana, centrada a Assiut, a l'Alt Egipte. Abans del 3.100 aC va quedar format l'estat egipci unificat, el primer gran Estat nació de la història.
Des d'aleshores, Egipte i la seva població no van deixar de prosperar i de créixer fins la conquesta romana. La unitat política i l'estabilitat de les institucions, així com la possibiltat d'explotar noves terres fèrtils, hi van contribuir considerablement. Les sembres es duien a terme després de la crescuda anual que cobria la vall i el delat del Nil des del final de juliol fins al setembre: a penes feia falta regar, i la collita es feia del marça al maig. Es podia incrementar el rendiment amb la canalització de les aigües de la crescuda per tal de retenir-les, mentre que el drenatge de les aigües residuals i el llim que es dipositava lentament permetia ampliar les superfícies cultivables. En canvi les terres dedicades a les hortalisses s'havien de regar tot l'any, una activitat que va ser manual fins que cap el 1.500 aC van aparèixer les primeres sínies. Altres conreus, com les primeres datileres, el fruit de les quals maduraven al final de l'estiu, no necessitaven rec, perquè les arrels d'aquestes plantes busquen l'aigua del subsòl.

Basat en: "El riu del Temps "

Baines, John

La Crisi del segle III

Cap el segle II els romans arribaren a la màxima extensió del seu Imperi. Les fronteres que es van fixar llavors ja no van poder ser ampliades. El procés d'enriquiment viscut amb l'expansió va arribar al sostre màxim i en el període que s'obrí a continuació, la societat romana va haver de variar enormememnt les seves formes de vida.
A partir d'aquest moment s'acaben els beneficis derivats de la conquesta: terres, esclaus, botí. L'imperi es va veure obligat a viure del que ja tenia i, a més a més, defensar-ho. Aleshores és quan es comença a viure d'una manera molt difierent de com s'havia viscut fins llavors. Sense nous ingressos es feia difícil conservar el luxe a què estaven acostumats els rics, les classes dirigents; sense nous esclaus era difícil aconseguir que les terres i les mines produïssin tans beneficis com fins llavors.
La defensa era quelcom molt costós. A l'interior de l'Imperi s'havia de mantenir l'ordre: el control dels esclaus, dels pobres a les ciutats, dels pobles conquerits, evitar l'entrada de pobles que habitaven a l'altra banda de les fronteres i els quals fins llavors havia estat fàcil mantenir allunyats. L'Imperi passa de conquerir cada vegada més terres a témer ser conquerit, perquè pobles que vivien al nord dels rius Rin i Danubi cada vegada els era més fàcil entrar dintre de les zones frontereres romanes i realitzar actes de pillatge o bé també d'invasió. La riquesa romana era un reclam perquè aquestes tribus deixessin de respectar les fronteres romanes: la pobresa dels llocs en què vivien, que els fa difícil alimentar-se i sobreviure, i l'empenta d'altres pobles que emigren des de llocs més llunyans pels mateixos motius, els fa emigrar.
Els romans han de tolerar la seva entrada i la seva permanència ja que no tenen força suficient per defensar-se davant la superioritat germànica. Aquestes invasions no són sempre violentes i destructives: un cop han demostrat als romans la seva força, s'estimen més arribar a un acord amb ells sobre el lloc on viure i com repartir-se els territoris i les riqueses. Això empobreis moltes ciutats: algunes queden abandonades i d'altres queden rescloses en muralles.
L'exèrcit romà intenta recuperar totes les terres i planifica un augment d'efectius. Els diners per pagar aquest exèrcit i proveir-lo van haver de sortir dels habitants de l'Imperi i, per tant, augmentaren els impostos. Els rics, tot buscant la manera d'evitar el seu pagament, començaran a marxar de les ciutats i a instal·lar-se en vil·les, al camp. Com que les ciutats s'anaven buidant, la producció artesanal i el comerç van decaure moltíssim. La terra, que era dels grans propietaris, esdevingué l'únic lloc on es podia sobreviure.
Els propietaris dividien els latifundis en petites parcel·les que lliuraven a camperols perquè les treballessin i, del que n'obtinguessin, els en donessin una part. Aquesta mena de contracte s'anomena colonat. També molts esclaus foren posats en llibertat i convertits en colons.

Els Inicis de la Vida Civilitzada

Des de temps immemorial existeix a Jericó un manantial que alimentava el que encara avui seguiex sent un gran oassis. Això explica sens cap mena de dubte el per què allà hi ha viscut gent gairebé de manera contínua durant prop de deu mil anys. Els agricultors s'agruparen a la seva proximitat al final de la prehistòria, provablement la seva població podria sumar aleshores sobre les dues o tres mil persones. Abans del sis mil ane, tenia grans dipòsits d'aigua, possiblement per a la irrigació, i una enorme torre de pedra que formava part d'un complicat sistema de defensa que durant molt temps va manentenir-se ne bon estat. És evident que els habitants de l'indret pensaven que tenien alguna cosa que valia la pena protegir: tenien propietats. Jericó era un lloc important, però no era encara l'inici d'una civilització; faltaven encara massa elements.
Hi ha una zona obscura, en què sabem que es produeix el canvi, però encara hi ha discrepàncies sobre le punt exacte on es creua la línia divisòria. A tot el pròxim Orient. Al voltant del 5000 aC. Les poblacions agrícoles tenen els excedents agraris sobre els que es podria aixecar la civilització. Algunes d'elles han deixat testimonis d'unes pràctiques relligioses complexes i d'una elaborada ceràmica pintada. En algun moment, al voltant del 6000 aC, es construïen edificis de rajoles de fang cuit a Turquia, Çatal Hüyük, un jaciment gairebé tan antic com Jericó. Però normalemnt entenem per civilització alguna cosa més que rituals, art o la presència de certa tecnologia, i també alguna cosa més que una acumulació d'éssers humans al mateix lloc.
Sobre les primeres civilitzacions no és convenient fer generalitzacions. Totes manifesten un baix nivell tecnològic, tot i que si ho comparem amb els seus antecessors és extraordinàriament alt. La seva forma i el seu desenvolupament estaven molt més determinats pel seu entorn que els de la nostra pròpia civilització. Però de manera tímida havien començat a trencar les limitacions de la geografia. La topografia del món ja era gairebé com l'actual; els continents ja estaven en les formes que tenen ara i les barreres o canals de comunicació que proporcionaven serien constants, però hi havia una aptitud tecnològica creixent per a explotar-los. S'estaven aprenent a utilitar els vents i les corrents marítimes que orientaren les primeres navegacions. Això sugereix que molt aviat les possibilitats d'intercanvi van anar creixent.
És perfectament raonable dir que la ciutat ha proporcionat la massa crítica que produeix la civilització i ha fomentat la innovació millor que qualsevol entorn anterior. Dintre de la ciutat els excedents de riquesa produïts per l'agricultura van fer possible altres activitats que caracteritzen la vida civilitzada. Van servir per mantenir una classe sacerdotal que elabrà una complexa estructura religiosa, que va conduir a la construcció de grans edificis amb funcions diferents a les estrictament econòmiques i, també, que va prtar la literatura. D'aquesta manera es van assignar recursos molt més elevats que en èpoques anteriors a alguna cosa diferent del que suposa el consum immediat, i això portà a noves iniciatives i experiències. La cultura acumulada es va anar convertint, d'aquesta manera, en un instrument cada cop més efectiu per cambiar el món.
Hi ha un canvi que es fa evident de manera ràpida: a diferents parts del món, els éssers humans començaren a diferenciar-se entre ells cada vegada de manera més ràpida. L'arribada de la civilització inaugura una era de diferenciació cada cop més ràpida del vestuari, de l'arquitectura, de la tecnologia, del comportament, de les formes socials i del pensament. Tot i que les seves arrels ja estan en la prehistòria, que ja contempla éssers humans amb estils de vida diferents , diferents maneres d'existir, diferents mentalitats i tamé diferents característiques físiques. Amb les primeres civilitzacions això ja no és producte només de l'entorn natural sinño de la capacitat de creació de la pròpia civilització.

Les Primeres Ciutats

Entre el desè i el vuitè mil·lenni a.n.e. en alguns llocs del món comença a practicar-se l'agricultura i la ramaderia.
Des d'aquell moment, alguns d'aquests petits grups d'agricultors van anar creixent i s'enriquiren fins a modificar completament la seva forma de vida. Arribaren a edificar grans ciutats, amb temples i palaus espectaculars. També va anar desapareixent aquella primitiva igualtat i es començaren a donar grans diferències entre les persones, tant pel que fa al tipus de feina que feien, com a les condicions de vida o a la manera de pensar.
Aquests grans canvis reben el nom de revolució urbana, que no va tenir lloc al mateix temps i de la mateixa manera a tot arreu.
Les ciutats més antigues de les quals tenim coneixement es formaren en una zona que s'ha anomenat Creixent Fèrtil, per raó de la seva forma de mitja lluna. Es tracta d'una gran extensió semidesèrtica, en la qual la vida humana troba grans dificultats. Hi ha, però, oasis aïllats i, sobretot, rius amb unes valls d'una extraordinària fertilitat. Per exemple, Mesopotàmia (nom que significa terra entre rius) era una zona pantanosa, plena de joncs i palmeres, on abundaven els ocells i els peixos. Egipte, per altra banda, no era res més que l'estreta vall d'un riu, el Nil, que cada any inundava les terres de la seva riba i les enriquia amb el llim. Allí, enmig dels papirs, vivien hipopòtams, cocodrils, aus aquàtiques ... Aquestes terres devien semblar un paradís per als grups d'agricultors que vivien en els turons propers, ja que allí no hi havia altra cosa que desert.
Per a conrear aquestes terres, però, calia controlar l'aigua, dessecant pantans i construint preses, dics i canals. Amb això, a més a més d'impedir les inundacions, s'ampliava la quantitat de terra apta per al conreu. Tots aquests esforços compensaven, ja que en alguns llocs es podia arribar a aconseguir fins a sis collites l'any i obtenir cent vegades més gra del que s'havia sembrat. Aquesta mena d'agricultura basada en el control de l'aigua, s'anomena agricultura de reg.
L'agricultura de rec no pot dur-la a terme un pagés qualsevol, pel seu compte, sinó que cal la col·laboració de molta gent. El més probable és que els primers intents fossin obra de diversos poblats que s'ajuntaren per fer les construccions.
També feia falta tenir alguns coneixements, per tal de preveure amb exactitud el moment de les inundacions, planificar el repartiment d el'aigua, etc.
A l'interior d'aquestes comunitats, un petit grup aconseguia especialitzar-se en les tasques de control i planificació, fruit de l'acumulació de coneixements i experiència al llarg dels anys sobre el tema. Aquestes persones quedaven alliberades de la feina del camp i era el grup encarregat del graner, és a dir, d'acumular i distribuir els beneficis de la collita.

Israel. La Biblia II

Cap a finals de s VII ane, al llarg d’unes dècades d’ebullició espiritual i agitació política, un grup de funcionaris de la cort, escribes, sacerdots, camperols significats, profetes, ... s’uniren per crear un moviment nou el nucli del qual van ser uns escrits sagrats plens de brillantor literària i espiritual. Aquesta obra mestra de la literatura (compilació d’escrits històrics, memòries, llegendes, contes populars, anècdotes, propaganda monàrquica, profecia, poesia antiga i altres adaptacions de fonts anteriors) serà objecte d’una nova tasca d’edició i elaboració fins a convertir-se en l’anclatge espiritual. Fins a tal punt que els dirigents (Josies i descendents) van declarar anatema el rastre de cultes extrangers o religiositats diversificades, considerant-les la causa de les calamitats que afectaven Judà. Aquesta campanya de purificació religiosa revolucionària va ser molt destructora i imposada per raons polítiques jueves.
Això va néixer a Jerusalem, entre els seus carrers, els patis del palau reial, el Temple del Déu d’Israel i com a resposta a un seguit de calamitats que afectaven a Judà en aquella època. Van emprendre una campanya de purificació religiosa ordenant la destrucció de santuaris diversos i declarant-los l’origen del mal. Des d’aleshores tan sols hi haurà un lloc legítim de culte: El Temple de Jerusalem. Així neix el monoteisme modern. I es lliga fortament a una ambició política: fer de Jerusalem el centre d’un extens regne panisraelita. Així doncs, contra tot pronòstic tenim descobriments que ens aporten noves dades sobre el tema. Segons això els descendents del rei David no van ser res més que un altre dels clans aristocràtics que lluitaven per mantenir-se en el poder malgrat rivalitats internes i amenaces externes. Aquests descobriments arqueològics revolucionen l’estudi de l’antic Israel. Ara ja és possible començar a separar història i llegenda. Començar a respondre no tan sols quan es va escriure La Biblia, sinó també per què es va escriure.
El projecte de monarquia expansiva i teocràtica de Josies va tenir els anys comptats. Asiris i Babilònics, amb Nabucodonosor, ho van destruir per les armes i sense pietat, posant fi als somnis d’epopeia nacional. La reconversió que anà fent el poble jueu en la reconstitució de la seva fe al llarg del cautiveri Babilònic i posteriorment, va produir contínuament una literatura que pretenia mantenir unida la comunitat. Però ara s’havia de fer sense una cobertura política monàrquica. La reconstrucció passava per reordenar la institució sacerdotal, enfortir l’economia i l’administració. L’Helenització va començar a prendre forma en una societat que feia front a uns moments atzarosos i caòtics (s. II i I ane) veient l’eclosió de la idea antiga del messianisme político-religiós en una versió més espiritualista i utòpica. El cristianisme irromprà amb força i tot i començar amb un desig de venjança jueva contra Roma es desenvoluparà cap a una nova religió carregada d’hel·lenisme i semitisme, de paganisme i judaisme. Va trobar en les esquerdes d’un imperi en decadència l’entorn adequat per reproduir-se fins a l’hegemonia.

Israel i la Biblia I

Les grans ideologies religioses (sistemes de pensament filosòfic-teològic) van gaudir d’una gran potència creadora i van arribar a un nivell força elevat d’evolució. Però arribats en aquest punt també van experimentar profundes crisis de creixement. Karl Jaspers situa aquests moments entre el 800 i 200 ane aproximadament. Era aleshores quan, sistemàticament apareixien moviments religiosos de salvació (homes carismàtics anunciaven l’imminent arribada d’un alliberador) que pretenien trencar els vells paràmetres de religiositat tribal, modernitzar-se sobretot amb un profetisme i una nova ètica. I és en aquesta franja cronològica precisament, segons es desprèn de les investigacions arqueològiques i bíbliques, en què el rei jueu Josies va fer reconstruir radicalment la religió mosaica, encara fortament adherida a la mentalitat tribal. Aquest revisió textual va acompanyada d’una reconducció ideològica per aconduir-nos a la primera definició rigorosa del monoteisme jueu.
El seguit de relats que projecten els interessos dels protagonistes i dels redactors que van orientar tan l’acció col·lectiva del poble hebreu com l’elaboració d’un corpus intel·lectual que l’imposés, van propiciar l’ènfasi posat en els factors ideològics, cosa que no hem de deixar de banda a l’hora de llegir aquest conjunt de relats extraordinaris. I entenem aquí ideologia com la influència principal de la lluita de classes i els seus interessos sobre les formes i continguts del pensament, en el context d’unes relacions de producció, amb el seu entorn de factors econòmics, socials, polítics, culturals i religiosos. Les ideologies dibuixen el perfil de les superestructures mentals i institucional d’una societat.
La revolucionària teologia jahvista es genera en el procés de la formació ideològica d’Israel com a poble escollit, en el context d’una religiositat ètnica i nacionalista. Els cultes tribals i els antics rituals van ser considerats com a deslleials a Jahvé i la causa de les desgràcies que el poble jueu havia patit en aquells moments (exili i deportació a Babilònia). És doncs al post-exili (s V i IV ane) quan el text de La Biblia es revisa, reajusta i complerta. El sacerdot Ezra serà qui dirigeix aquesta empresa, per la seva rigorositat en la ideologia jahvista, també pel seu saber sacerdotal i per la seva sensibilitat cap a les noves necessitats de la teocràcia del Temple. Impulsarà, juntament amb Nehemíes, la continuació de la idea de purificació espiritual i estricte monoteisme que Josies havia impulsat abans de l’exili.

Basat en La Biblia desenterrada

de Finkelstein, I; Dilberman, N.H.

Grecia. Origen

Es considera el naixement de Grècia com a tal el moment en què la civilització micènica entra en crisis i es desenvolupa una cultura del ferro que, amb la influència de diferents onades immigratòries de pobles veïns, aniran configurant les bases per una Grècia que entrarà en el període de l'esplendor.
Una d'aquestes provables immigracions és la que va protagonitzar el poble “dori” i al que les llegendes i mites antics donen una importància cabal en el naixement de la Grècia que ha de donar al món el millor d'ella mateixa.
Ja en el segle XIII aC, en plena edat del Bronze, existeix a la Península Balcànica una civilització esplendorosa que s'extén pel Mediterrani, però al s XII aC entra en crisis i es veu abatuda: la població disminueix un 70 % i les comunicacions amb altres zones del Mediterrani queden interrompudes durant més d'un segle. Així arriba a la fi el poderós món cultural i polític del món Micènic, començant el que els historiadors anomenen “l'Edat Fosca”. Tot i això els grecs sempre tenen en ment l'època micènica com un moment del passat gloriós.
Quina va ser la causa d'aquesta crisi, capaç d'acabar amb una civilització tan esplendorosa? En el seu moment es van elaborar hipòtesis per a tots el gustos: des de la de les invasions a sang i foc, fins la dels terratrèmols i fenòmens naturals. Actualment es considera que la causa va ser interna: la decadència de les ciutats, males collites i escassetat d'aliments per sobrepoblació, possiblement alguna epidèmia de pesta. És a dir plagues, sequeres i i guerres, com qualsevol dinàmica de crisi a l'antiguitat. Com qui controlava l'economia i centralitzava la distribució de mercaderies era el Palau (basileus)i/o el Temple, quan van caure en ruïna van portar el desastre. En són un reflexe els relats mítics de l'època (guerra de Troia, Set contra Tebes ...), en què cabdills micènics van a la recerca de conquestes, botins, saquejos. També trobem inmigracions dels pobles indoeuropeus, pobles ramaders provinents de les estepes asiàtiques, que no romanien gaire temps en un mateix lloc, muntaven a cavall, sabien fabricar armes i estris de metall especialment de ferro que els convertien en temibles guerrers. Aquests pobles s'anaren instal·lant a la Mediterrània: si ho feien en zones poc habitades no i havia enfrontaments, però en altres ocasions sotmetien els que ja hi eren i els obligaven a treballa r per ells gràcies a la seva superioritat bèl·lica. De tota manera aquests pobles, amb el temps, anaren adoptant les formes de vida i els coneixements de les societats agrícoles sotmeses, tot i que es van mantenir com a grup dominant. I això portava a les diferències socials que cada vegada eren més grans. Així els senyors es procalamevn pertanyents a un llinatge guerrer, descendent d'un avantpassat diví. Eren societats patriarcals, on el pare mantenia el control de les obligacions i els drets de cadascú. A aquesta adrera etapa del món micènic pertany la figura de l'heroi dels relats èpics: homes desheretatas als que el retorn a la llar resulta tràgic o es retarda de manera indefinida.
En el context de crisis les invasions o migracions tingueren un gran impacte en el territori. Per això la mitologia i l'èpica de la Grècia clàssica (s. VIII aC) va buscar en aquest fet els motius de la destrucció del món micènic. S'atribueix als doris, tribus bel·licoses del nord (descendents de les migracios indoeuropees), la conquesta i destrucció de les ciutats fortificades dels aqueus o micènics. Però el cert és que l'arqueologia actual no ha trobat indicis d'aquests atacs, ni tan sols a Atenes (que segons el mite va resistir de manera heroïca). Els doris sembla que no arribaren com a conqueridors, sinó com a immigrants pacífics que van anar colonitzant progressivament el territori. La clau de l'èxit no cal buscar-la només en el poder militar dels nouvinguts, sinó que la ruïna prèvia de la civilització micènica va possibilitar aquest establiment (recordar l'afectació de la crisis) i amb ell la recuperació de la civilització. Eren gent rude que llauraren les terres, cuidaren els ramats i establiren nous nuclis de població. No disposaven ni de reis, ni de palaus, ni corts amb funcionaris, impostos i tributs. El relat mític de “El retorn dels Heràclites” narra aquesta migració. Ho relaciona amb els descendents d'Heracles (els doris) que van anar a defensar Atenes del setge sotmés per Euristeu, rei de Tirinto i gran enemic d'Heracles. Després de derrotar-lo es van instal·lar al Peloponés.