L'ODISSEA. Cant XII

La nau torna a l'illa de Circe, on celebren el funeral d'Elpènor. Circe, gràcies a les revelacions de Tirèsias, pot detallar a Odisseu els tres obstacles que haurà d'afrontar. En primer Iloc, ha d'evitar l’encís del cant de les sirenes, que atrau els mariners i els porta a la mort. En segon Iloc, ha d'evitar el passatge entre les Roques Errants i enfilar l'estret que s'obre entre el penyal d'Escil•la («la Gossa»), un monstre de sis caps que inevitablement li devorarà sis homes, i Caribdis, un remoli que a certes hores del dia s'encalma. En tercer Iloc, ha d'evitar de totes passades que els seus homes facin cap mal a les vaques del Sol, que pasturen a l'illa de Trinàcia.

Odisseu segueix les instruccions fil per randa. Quan la nau s'acosta a les sirenes, tapa les orelles dels seus homes amb cera i ell es fa Iligar al pal per poder-les sentir sense sucumbir-hi. Superat el primer obstacle, i sense advertir els seus homes de l’existència d’Escil·la, la nau enfila l'estret entre els dos monstres. Escil•la es cobra el seu peatge de sis homes i els supervivents, un cop passat el perill, insisteixen a desembarcar a l'illa de Trinàcia. Odisseu cedeix a condició que els seus companys no toquin el bestiar del Sol.

Els companys d'Odisseu així ho prometen i, d'entrada, respecten el pacte. Un cop han desembarcat, però, es gira un vent contrari que bufa durant un mes sencer: s'acaben les provisions que tenien guardades a la nau i comencen a passar gana. Instigats per Euriloc i aprofitant l’absència d'Odisseu, que ha anat a pregar als déus per la tornada, els companys sacrifiquen unes vaques al Sol i se lesmengen. Claror, una de les dues nimfes que guarden el ramat, ho fa saber al déu Sol, que se'n queixa a Zeus. Quan els homes es fan a la mar, la venjança divina no tarda a arribar: es desferma una tempesta que fa caure al mar tota la tripulació d'Odisseu. L'heroi, surant amb les restes de la nau, arriba de nou l'estret dels dos monstres, on Caribdis està a punt de xuclar-lo: d'un salt prodigiós, però, Odisseu s'agafa a la figuera borda que creix al penyal de damunt del remoli. L'heroi s'hi queda aferrat fins que el remoli remet i escup les restes de la seva nau. Odisseu es deixa caure a l'aigua i, surant a bord del naufragi, arriba a l'illa de Calipso.

 Versió Pau Sabaté.Il·lustrat amb CHAT GPT

L'ODISSEA. Cant XI

   

 La nau s'endinsa a l'0ceà, el riu que envolta la terra, i arriba al país dels cimmeris, una terra sumida en una penombra perpetua. Odisseu, amb l'ajuda de dos companys, s'afanya a acomplir el ritual que li ha manat Circe: degolla dues ovelles i en recull la sang en un clot. Els esperits dels morts hi acudeixen de seguida però l'heroi, espasa en mà, evita que s'hi acostin abans que en begui Tiràsias. El primer esperit d'acudir és el d'Elpànor, que demana un funeral. Després hi acudeix l'esperit de la mare d'Odisseu, Anticlea, que ha mort consumida per la pena de l'absência del fill; l'heroi no pot contenir les llàgrimes perô, així i tot, no la deixa acostar-se a la sang.

    Finalment, arriba l'alé de Tirèsias, beu sang i detalla a Odisseu la continuació del viatge. Li explica, també, què haurà de fer per congraciar-se amb Posidó després d'aconseguir tornar a casa. Un cop hagi dut a terme tot el que li mana l'endeví, tindrà una vida plàcida í un regne feliç, fins que li arribi una mort vinguda del mar. Odisseu encara vol saber una altra cosa: com parlar amb la seva mare. Seguint les indicacions de Tirèsias, deixa que begui sang i, d'aquesta manera, recobri la consciência. El retrobament és emocionant i també permet que Odisseu sàpiga alguna cosa més de la situació a Ítaca, a part del que li ha explicat Tirèsias: Penèlope no té intenció de tornar-se a casar, si ho pot evitar, i el seu pare Laertes se n'ha anat al camp a menar una vida pobra. Després de la mare, Odisseu veu desfilar una corrua de dones il•lustres de l'antigor, entre les quals l’àvia i la mare de Nèstor.

Odisseu fa una pausa i recorda als feacis que és hora d'anar a dormir; ells resten meravellats pel seu relat. Alcínous li prega que continui i li demana que li expliqui si va veure algun dels seus companys de la guerra de Troia. Odisseu reprên Ia história i relata Ila conversa amb Agamèmnon, que està ple d'amargor per haver mort víctima de la traició de la seva dona, i amb Aquil·les, que revela amb la lucidesa descarnada que ja el caracteritza a la Ilíada que no hi ha cosa que desitgi més que tornar a viure. Odisseu l'anima explicant-li les gestes del seu fill Neoptòlem (a qui ja havíem trobat al cant IV com a gendre de Menelau). El rei d'Ítaca encara veu un tercer antic company d'armes, Aiant de Salamina, que s'havia suicidat després que l'exèrcit grec lliurés les armes d'Aquil•les, un cop mort el gran heroi, a Odisseu i no a ell. Odisseu el saluda però l'heroi, ressentit, no li dirigeix Ia paraula.

El rei d'Ítaca encara veu uns quants estadants il•lustres més del món dels morts, entre els quals Héracles, que el saluda amb efusivitat. Finalment, per por que aparegui l'esperit de la Medusa, el monstre que convertia en pedra amb Ia mirada, l'heroi s'afanya a tornar a la nau, que salpa de seguida.                                                                                         Versió Pau Sabaté.Il·lustrat amb CHAT GPT

L'ODISSEA. Cant X

La flota arriba a l'illa d'Èol, que governa els vents, a qui Odisseu troba banquetejant amb els seus fills. Èol respon favorablement a la deman d’ajuda de l'heroi i li lliura un odre amb tots els vents contraris tancats a dins, mentre que fa bufar només el que portarà l'heroi a Ítaca. A les envistes de l'illa, Odisseu s'adorm i els seus homes murmuren: estan convençuts que dins de l'odre hi ha un tresor que ha donat Èol a Odisseu i que el seu rei es vol quedar per a ell sol. Quan l'obren per comprovar-ho, els vents surten tots de cop i s'emporten les naus mar enllà, lluny de la terra paterna que havien tingut tant a la vora. La flota acaba tornant al pais d'Èol, però quan Odisseu demana ajuda per segona vegada i explica què ha passat, el governant dels vents, convençut que aquell home s'ha guanyat l'odi dels déus, el fa fora. Odisseu s’ha de tornar a fer a la mar sense els vents a favor.

Al cap de set dies, la flota arriba al pais dels lestrigons i recala dins del port de la seva ciutat, Portallunya, Ilevat de la nau d'Odisseu que per prudència la fondeja fora de la boca estreta del port. Lestigònia és el pais del sol perpetu i l'habita una raça de gegants, com poden comprovar els companys que envia Odisseu a explorar. Quan els enviats arriben al palau reial, Antifates, el rei dels lestrigons, se’ls vol menjar, però els homes d'Odisseu se n'escapen corrents. El rei dona l'alarma i els lestrigons ataquen els companys d'Odisseu tirant roques enormes a la flota recalada al port, que queda totalment destruïda, i capturen els homes per menjar-se'ls. La nau d'Odisseu, gràcies al fet d'haver recalat fora del port, és l'ûnica que se'n salva. Aquesta única nau supervivent, amb Odisseu a bord, arriba a una illa boscosa on viu Circe, filla del Sol. Odisseu l'explora i hi veu fum; en tornar de l'exploració, caça un cérvol per atzar i el comparteix amb els seus homes, a qui avisa que demà hauran d'anar a veure qui viu a l'illa. L'endemà, la partida d'exploració arriba al palau de Circe, guardat per unes feres manses. La deessa convida els homes a passar i els tracta amb amabilitat perà, amb les seves arts màgiques, els converteix en porcs i els tanca a la cort.

Un dels homes, Euríloc, ha desconfiat de la invitació de Circe i s'ha quedat fora del palau, i ara corre a dir a Odisseu què ha passat. L'heroi s'arma de coratge i es dirigeix al palau de Circe, però pel camí es troba el déu Hermes, que li revela un antídot per resistir als encanteris de la deessa. Odisseu segueix els consells d'Hermes i aconsegueix que Circe no l'embruixi. La deessa, veient que no pot vèncer l'heroi, hi segella una aliança allitant-se amb ell. Un cop conclosa l'aliança, els companys són retornats a la forma humana.

Al cap d'un any de vida regalada, els companys d'Odisseu li recorden que un moment o altre han de tornar a casa. Odisseu comunica a Circe la intenció de partir i li demana de quina manera poden tornar. La deessa li revela que, per saber-ho, l'heroi haurà de viatjar fins al món dels morts i consultar l'alè, l'esperit, de Tiresias, el famós endeví de Tebes.

 

L'endemà, Odisseu desperta els companys exhortant-los a salpar. Enmig de les presses, el més jove de tots, Elpànor, cau del terrat on dormia i es trenca el coll. Quan té la resta d'homes reunits, Odisseu els anuncia cap a on navegaran. La tripulació és presa del desànim..

L'ODISSEA. Cant 9

    L'hoste respon la pregunta i revela, per fi, qui és: Odisseu fill de Laertes, d'Ítaca, un home de gran fama i de molts sofriments. L'heroi comença a narrar, en restrospectiva, les aventures que ha passat des que va salpar de les ruines de Troia fins a arribar a l'illa de Calipso. La narració s'estén al llarg de quatre cants, amb una petita interrupci6 a l'onzè.

Al cap de poc de salpar de Troia, la flota d'Odisseu pren i saqueja la ciutat d'Ísmar, al pais dels cícons. El consell d'Odisseu de tornar a salpar immediatament és desobeït. L'endemå, els cícons de la rodalia contraataquen i Odisseu i els seus companys s'han de retirar amb moltes baixes. Després de fer el dol pels companys, la flota continua el cami cap a Ítaca però al tempestuós cap de Malea, a l’ex-trem sud-est del Peloponnés, els vents l'extravien fins als paisos de fantasia on tindran lloc la resta d'aventures.

La flota toca terra al pais dels lotòfags, els menjalotus, que s'alimenten d'una flor meravellosa que fa oblidar la familia i la terra paterna. Uns homes d'Odisseu sucumbeixen als efectes de l'aliment dels hospitalaris lotòfags però els altres companys se'ls emporten a la força cap a les naus i la flota torna a salpar.

La següent escala ens endinsa encara més en aquest món de fantasia, que es torna perillós. Odisseu i els seus homes desembarquen en una illa situada enfront del país dels ciclops, gegants d'un sol ull, inhòspits i insociables, que viuen sense lleis i sense temor dels déus. Odisseu porta la seva nau fins a la costa i l'explora amb els seus homes. Aviat fan cap al coval de Polifem, un pastor que demostra un apetit considerable per la carn humana. La presa d'Ísmar es revelarà providencial: Odisseu n'ha portat un vi excel•lent que fa servir per adormir profundament el cíclop i buidar-li l'únic ull amb una estaca. Odisseu i els seus companys supervivents aconsegueixen fugir de la cova del monstre arrapats al ventre de les ovelles del seu ramat i arribar a la nau, perà Odisseu, que s'ha fet passar per un tal Ningú com a estratagema, no pot evitar vantar-se de la gesta i cridar el seu nom al gegant cec. Polifem, que no ha aconseguit tocar la nau amb les roques que hi ha tirat, demana al seu pare Posidó que Odisseu no torni a casa o, en cas que hi hagi de tornar, que sigui al cap dels anys, amb els companys perduts i a la nau d'algú altre. Posidó escolta la pregària. La nau d'Odisseu es reuneix amb la resta de la flota i els homes aprofiten el ramat que han pres al cíclop per fer un banquet. L'endemà, reprenen Ia navegació.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

 

L'ODISSEA. Cant 8

     Es fa de dia i Alcínous ordena que s'enllesteixin els preparatius de la nau que ha de portar l'hoste al seu país i que se celebri un banquet espléndid en honor seu amb la presencia del cantor Demòdoc. El cantor, que és cec, arriba a palau guiat per un herald i comença a cantar sobre un episodi de la guerra de Troia: la baralla entre Aquil·les i Odisseu. En sentir cantar sobre la seva  vida passada, l'heroi no pot contenir les Ilàgrimes i plora tapant-se la cara amb la capa. Alcínous es fixa en les llàgrimes del seu hoste i, sense dir-ne res, convida els comensals a acabar el banquet i sortir de palau per presenciar un seguit de competicions atlétiques. El jovent feaci (un reguitzell de noms mariners) s'aixeca de taula per participar a les proves.

Després de la cursa, la lluita, el salt i la boxa, Laodamant, fill d'Alcínous, proposa a Odisseu que hi participi. El foraster refusa amb modèstia la proposta, cosa que li val el menyspreu d'Euríal, un dels joves més destacats. Odisseu, picat d'amor propi, agafa un disc molt pesant i el tira ben Iluny, just per damunt de la gentada dels feacis, que ha d'acotar el cap. Atena, disfressada d'àrbitre, canta la marca i Odisseu rebla el gest afirmant que, si bé és més feble que els homes d’antic i està baldat pel naufragi, no és menys que cap dels presents. Alcínous, conciliador, treu ferro a les paraules d'EuríaI, reconeix el valor d'Odisseu i convida elsjoves feacis a fer una demostració d'un art en qué, com a poble donat a la bona vida, excel•leixen: la dansa. De seguida s'aplana un tros de terreny i es fa venir Demôdoc. Els joves ballen al compàs de la lira mentre el vell cec canta la história dels amors il•licits d'Ares i Afrodita i de com el marit d'ella, Hefest, déu de la forja, els va descobrir i posar en evidència.

La dansa s'acaba amb un duet entre dos fills d'Alcinous, Laodamant i Hali, i Odisseu reconeix, impressionat, que els feacis son uns balladors excepcionals. Alcínous, sempre amatent, procura per l'honor del seu hoste també en l'aspecte material: els princeps feacis, ell inclòs, faran cadascú un present a Odisseu, i Euríal també, per fer-hi les paus. Mentre els heralds van a buscar els obsequis, Eurial i Odisseu es reconcilien de bona gana.

La comitiva es trasllada de nou a palau, on Odisseu rep el regal d'Alcinous de mans d'Arete i rep, també, un bany. Quan surt de la banyera, net i mudat, es troba Nausica. Salvadora i salvat es diuen un adeu breu però sentit. L'heroi s'asseu al banquet del vespre i elogia Demòdoc, honrant-lo amb un tall de carn escollit, i li demana que canti la història del cavall de Troia, idea d'Odisseu i Obra d'Epeu. Demòdoc comença a cantar la història i Odisseu torna a plorar. Alcínous, aquesta vegada, no s'està d'intervenir-hi i li pregunta qui és i per què plora quan sent cantar històries de Troia.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

L'ODISSEA. Cant 7

  

   Sausica i les serventes arriben a palau. Odisseu, per la seva banda calcula amb encert que ja hi són i abandona el seu refugi provisional. Atena, amatent, el fa invisible perqué no el vegi ningú abans d’arribar al palau i se li apareix, amb aspecte de jove feàcia, per indicar-li el camí i donar-li senyes del país on es troba. Un cop fet això la deessa se'n va al seu temple d'Atenes i Odisseu entra al palau d’Alcínous. Hi troba un estatge esplendorós, de fantasia. Després de passar l'hort, on tot l'any creix de tot, entra a la sala, plena de convidats. Gràcies a la invisibilitat que li ha conferit Atena, la travessa sense que el vegi ningú fins a arribar als genolls d'Arete, que abraca en gest de súplica. Llavors es dissipa la boira divina i Odisseu, ja visible, suplica a la reina que el faci tornar a casa a bord d'una de les seves naus. Un cop dita la súplica, Odisseu s'asseu a la cendra de la esperant resposta.

Els feacis, enmig d'aquella sorpresa enorme, no s'obliden del deure de l‘hospitalitat. Alcínous mateix dona la mà al foraster per fer-lo aixecar de la cendra i fa que li serveixin menjar i beguda. Acte seguit, anuncia que l'endemà reuniran els ancians de la vila i oferiran un banquet en honor del foraster i que, després d'honorar-lo, faran el que els demana i l'enviaran al seu país. Els convidats ho aproven se’n van cadascú a casa seva.

Quan Alcínous i Arete es queden sols amb Odisseu, es permeten començar a fer-li preguntes. La reina ha observat que el foraster porta una roba teixida a casa seva. L'heroi li explica les seves aventures des de la partida d'Ogígia, l'illa de Calipso, fins a arribar al país dels feacis, inclòs l'encontre amb Nausica i com la princesa l'ha acollit i ajudat. Alcínous, satisfet, rebla la promesa: les naus dels feacis són màgiques, poden anar i tornar en un sol dia fins i tot de les terres més llunyanes, i ells, els feacis, es dediquen sovint a fer arribar la gent al seu país. Després d'aquestes paraules de confort, tothom se'n va a dormir.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

 

L'ODISSEA. Cant 6

  

   Mentre Odisseu reposa amagat sota Ia mata doble, Atena se'n va a la vila dels feacis, els habitants de Ia terra on ha anat a parar el nosheroi. La deessa inspira un somni a Nausica, Ia filla d'Alcínous i Arete, els reis d'aquell país. EI somni Ia convenç de Ia urgência de rentar tota Ia roba per tenir-la a punt per al dia que es casi: Nausica no és una nena, és una noia molt jove que fa poc que és casadora. La princesa es desperta i demana al seu pare que Ia deixi anar al riu a rentar Ia roba en companyia de les serventes. Alcínous li ho concedeix i les noies emprenen el camí.

Resulta que el riu on renten Ia roba és el mateix que, unes hores abans, ha acollit el nàufrag Odisseu. Quan han acabat de rentar, mentre esperen que Ia roba s'eixugui, Ia princesa i les serventes es posen a jugar a pilota. Hi ha un moment que Ia pilota cau al riu i totes fan un crit. De l'enrenou, Odisseu es desperta. Surt de l'amagatall tapant-se Ia nuesa com pot i suplica a Nausica que l'ajudi. Totes les noies han fugit esperitades en veure el nàufrag, però Nausica s’ha quedat quieta amb valentia, n'ha escoltat Ia súplica i, disposada a ajudar-lo, li respon amb paraules amables i calma el terror de les serevntes. Per ordre de Ia princesa, les noies ofereixen menjar i beure a l’estranger i es disposen a banyar-lo per Ilevar-li Ia salmorrq, gest que Odisseu rebutja per rentar-se ell tot sol al riu. Un cop Un cop banyat i vestit amb roba neta, el foraster té un aspecte remarcable que no passa desapercebut a Nausica. La princesa li dona instruccions: no els han de veure arribar junts perquê Ia gent murmurarà.

Més val que Odisseu segueixi la comitiva però que, a les envistes de la vila, s'aturi i esperi una estona fins que calculi que la princesa i les serventes ja han arribat. Aleshores serà el moment d'entrar i de suplicar acollida a la mare de Nausica, la reina Arete.

Tot es fa com diu Nausica. A les envistes de la vila i a entrada de fosc, Odisseu espera en un bosc sagrat d'Atena, la seva protectora, que la comitiva acabi d'arribar a palau. En aquest moment d'impàs i abans de l'instant decisiu, prega a la deessa breument, perà amb fervor, que l'ajudi.

                                            Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

L'ODISSEA. Cant 5

Atena posa en marxa la segona part del seu pla i això ens fa canviar completamet d'escenari. Zeus envia Hermes, el missatger dels déus, a l’illa de Calipso. La nimfa li dona bona acollida i Hermes li explique ha de deixar que Odisseu se'n vagi. Calipso, indignada, atribueix l’ordre a l'enveja dels déus, però malgrat tot obeeix. Se'n va a trobar l’heroi, que plora mirant el mar, consumit d'enyorança, i li di un que el deixarà partir i que l'ajudarà a construir una embarcaciô rudimentària per travessar les aigües. Després de passar la nit junts, Odfisseu comença a construir el rai, que té enllestit al cap de quatre dies. Al que fa cinc, s'embarca. 

    Després de divuit dies de navegaciô, Odisseu arriba a les envistes d’una terra habitada: el pais dels feacis. Just llavors, Posidô torna de la seva llarga absència entre els etiops i el veu al mig del mar. Sembla que l'arribada al pais dels feacis està destinada a posar fi als 'errabundejos d'Odisseu, i Posidô, que ho sap, intenta impedir-la: desencadena una tempesta que castiga durament l'embarcaciô preprecària d’Odisseu. L'heroi rep l'ajuda de la deessa Leucòtea (abans, una mortal de nom Ino), que li dona un vel que el salva d'ofegar-se. De tota manera, acaba perdent el rai i surant desemparat al mig del mar i, en aquest punt, Posidó el deixa a la mercè de les ones. Atena intervé Ileument per frenar la tempesta i encalmar les aigües.

    Al cap de tres dies de surar a la deriva, Odisseu arriba finalment a Esquèria, el pais dels feacis. Després de fracassar en un primer inent de tocar terra en una costa escarpada, acaba trobant un litoralmés amable en la desembocadura d'un riu. Odisseu, baldat, diu una pregària de súplica al déu del riu, que l'acull benignament en el seu corrent encalmat. El nàufrag es deslliga el vel i el torna a Leucòtea deixant que el corrent del riu el porti fins al mar, i cerca un refugi per passar la nit. El troba sota un matoll doble, d'ullastre i olivera. Odisseu s'adorm sota el matoll, en un matalàs de fulles seques, exhaust perà amb la vida encara encesa.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

Salut i higiene a Roma

      La situació higiènica a l'Antiguitat no era gaire bona: grans ciutats com Roma, estaven infectades de rates i mosques. Hi havia clavegueres i desguassos però no les suficients com per frenar les nombroses malalties d'origen bacterià, víric o parasitari.

    La gent gairebé no es rentava les mans. Eren freqüents les diarrees i malalties infeccioses i els aliments amb freqüència estaven contaminats. En el camp, la invasió d' espais naturals va afavorir el desenvolupament dels mosquits i l' expansió de la malària. La mateixa Roma era una ciutat malaltissa. Durant l'expansió de Roma el clima va ser benigne i només hi va haver epidèmies locals i no pandèmiques que, només comencessin al govern de Marc Aureli, que haurà de fer front a la primera d'elles, la pesta antonina. Tot i que és obvi, és bo remarcar que la globalització que va suposar l' assentament de les estructures militars, comercials, i de comunicació no van fer més que facilitar l' expansió de diferents malalties a través de la tupinada xarxa de calçades que interconnectaven les nombroses ciutats, densament poblades i brou de cultiu perfecte per al desenvolupament de bacteris i virus com el de la pesta negra,  la virolla, etc en un món que no sabia com lluitar eficaçment contra elles.

Els grups guerrers britànics de l'Imperi Romà

     Els grups nòrdics, assentats al nord de l’actual Gran Bretanya, mai van dotar-se d’un exèrcit professional permanent mínimament semblat al romà. Molt poca gent eren guerrers a temps complert. Els cabdills i els seus partidaris armats serien les úniques persones que formarien part d’aquesta categoria. Als pobles de l’edat del ferro el poder d’un líder es mesurava segons el nombre de combatents que podia mantenir. Els cabdills i els seus guerrers més propers disposaven de les millors panòplies. Eren qui es desplaçaven en carros, portaven les espases de millor qualitat, qui es protegien amb cascs i cotes de malla i qui tenien l’oportunitat d’entrenar-se per la guerra. Aquests combatents formaven el gruix de les forces que es mobilitzaven en les petites incursions , però suposaven una petita minoria en els contingents, que estaven formats, fonamentalment, per gent comú. Pitjor equipats, tot i que probablement eren molt valents i tenien certa familiaritat amb les armes, perquè la violència, els robatoris entre tribus i dintre de cadascuna d’elles estaven a l’ordre del dia. Però no eren disciplinats ni estaven acostumats a obeir les ordres dels comanaments. Conseqüentment com més gran fos un exèrcit tribal, més caòtics esdevenien els seus moviments i maniobres, i això suposava un gran avantatge pels romans.

    De tota manera les ràtzies per fer-se amb bestiar o presoners, o fins i tot amb trofeus que donessin testimoni de la seva hombria i perícia, constituïa el tipus d’activitat militar més comú al mon antic. La capacitat de saqueig al veí i el seu sotmetiment explícit per tractar de conjurar els seus atacs, donaven prestigi i autoritat al líder i a la comunitat. Hi havia tribus que mantenien despoblada una franja de terra a l’entorn de les seves fronteres com advertència als forasters.

    Aquesta mena de conflictivitat de baixa intensitat, fos contra els romans o els seus aliats, va ser el repte més habitual de l’exèrcit romà. Durant la major part de l’Imperi, la seva resposta no va ser altra que reafirmar l’hegemonia romana demostrant que la capacitat de les legions per exercir la violència era molt superior a la dels seus enemics. La PAX ROMANA no va ser fruit de la coexistència pacífica, sinó cimentada sobre les victòries i la utilització de la força. Cosa que va fomentar un llegat d’odi força amarg entre els supervivents al domini i fou la llavor que fructificà durant els següents conflictes.

Ulisses. el retorn de l'heroi.

  

Amb les narracions mítiques, com l’Odissea d’Homer, els grecs d’època arcaica tornaren a familiaritzar-se  amb el mar que havia estat sota el seu domini absolut quatre segles abans, a l’Edat del Bronze, quan florí la civilització micènica.

    L’Odissea ens porta un moment posterior de la història de Grècia, que en enrunar-se la societat micènica al segle XII ane, el poble grec s’aventura altre cop a la mar a la recerca a de noves terres i contactes comercials , al damunt d’uns vaixells que en prou feines portaven una vela quadrada, un pal, un espoló de proa i uns rems.

    De manera lenta, des del segle X ane, van anar restablint-se les relacions comercials a la mar egea. Això va propiciar un moviment que, a partir del s VIII ane, cristal·litzà en el moviment d’expansió9 que coneixem com la colonització.

    En aquest escenari d’exploració i retrobament amb el mar, Ulisses es convertirà en model d’actuació en un univers ple de perills i misteris durant un periple en el que ell mateix viatjarà des de la condició d vell guerrer èpic fins a heroi d’un nou mon.

    Gràcies a Ulisses, els grecs d’època arcaica sabran moure’s en un mon que canvia. Deixa enrere l’heroi que defensa el concepte d’honor guerrer. Representa el viatge amb les seves oportunitats i els seus riscos , i la capacitat d’adaptació a un mon sempre en moviment.

    Després del col·lapse de la societat micènica (finals del s XII ane) la majoria de la població grega vivia en petits poblats formats per unes dotzenes de famílies. Actuava com a líder d’aquesta nova societat rural el Basileus i el marc d’actuació era l’Oikos, la Hisenda. Si el Basileus no mantenia el lideratge corria el risc de ser substituït per altres membres de la comunitat que hi aspiraven.

Les Fordicidia

Les fordicidia  son unes festivitats en què es demanava la fertilitat dels camps a la deessa Tellus, la Terra, ia Ceres, deessa de l'agricultura i el gra.

A les fordicidia se sacrificaven trenta vaques prenyades, una per cada cúria, al Palatino. Aleshores s'extreia el fetus i es cremava en una foguera.

La Verge Vestal de més edat era l'encarregada de cremar els fetus a la foguera sagrada dedicada a la deessa Tellus, la Terra.

La cendra que quedava darrere de la foguera, es deia suffimen i s'utilitzava per purificar el poble de Roma durant la festa de parília, la festa de la fundació de Roma -21 d'abril-.

El suffimen es componia de cendres del fetus de les fordicidia, sang de la festa del Cavall d'Octubre i tiges de faves calcinades.

El rei Numa va rebre en somnis una petició dels déus: havia de sacrificar dues vaques matant només una res. La solució va ser sacrificar una vaca prenyada.

La llegenda de fordicidia explica que el rei Numa Pompili va demanar als déus que acabés una època d'infertilitat dels camps. La seva ofrena va fer efecte. Des de llavors els romans van continuar amb la tradició any rere any.

Els Huns

  Els huns eren refugiats climàtics armats que viatjaven amb els seus cavalls. La seva forma de vida els permetia anar a la recerca de noves pastures amb una  increïble rapidesa. Les turbulències climàtiques van creuar-se amb un conglomerat de pobles en un període de rellevant formació dels estats. El clima no actuà ell sol, desplaçant una amenaça d’un lloc a l’altre de l’estepa sino en concert amb l’auge o renovació de confederacions agressives i complexes entre nòmades. Però a mitjans de s IV els Huns havien començat a badejar el riu Volga i l’arribada d’aquest poble a l’estepa occidental va ser trascendental.

   La migració dels huns és un episodi medioambiental. Les pluges monzòniques van negar la meitat sud d’Àsia, però les terres al nord de l’altiplà del Tíbet son seques i continentals. El clima de l’interior d’Àsia Central depenia dels vents de l’Oest, les rutes de les tempestes en latituds mitjanes que es veuen fortament influïdes per les masses d’aire atlàntiques. Quan l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (OAN) és positiva, els vents de l’Oest es dirigeixen cap el nord i deixen aridesa a l’Àsia Central. Quan l’OAN és negativa les rutes de les tempestes s’arrosseguen cap a l’equador i les pluges inunden l’estepa. Al segle IV es donaven tots els elements per a una sequera perllongada a l’estepa. Els vint anys que transcorren entre 350 i 370 van ser el pitjor episodi de sequera multidècades dels darrers dos mil·lenis. Els nòmades que vivien a l’Àsia Central van haver de fer front, tot d’una, a una crisi molt dramàtica.

  L’onada inicial de migració Huna a Europa no va ser un envit coordinat. Al principi tan sols arribaren uns grupúsculs més aviat independents. Però portaven amb ells noves tàctiques de cavalleria que terroritzaven els habitants de les planures transdanúbiques.  Els seus cavalls eren ferpçment eficaços. El que feia als huns arrassadors era la seva arma bàsica, l’arc compost corvat que podia tenir un abast efetiu de fins a cent cinquanta metres. Les maniobres llampec i el gran abast d’aquests arquers dalt del cavall eren inquietants.

    Les terres situades al nord del Danubi havien estat dominades per coalicions de Gods durant més de cent anys. Prevalia una mena d’equilibri, però els Huns acabaren amb ell. Els gods que escapaven del huns buscaren assil dins les fronteres de l’Imperi Romà, probablemen t més de 100.000 persones entre homes dones i nens. Els romans ho veieren com una oportunitat, una arribada inesperada de reclutes militars. Els refugiats eren explotats amb finalitats econòmiques. La rebel·lió era latent i aviat el gods iniciaren una revolta, arribant a reclutar mercenaris huns per al seu bàndol. La derrota militar de Roma va ser la pitjor mai soferta. L’assentamet de grups sencers en territori romà va ser possible a canvi del servei militar a les ordres de comanaments nadius. Començaval l barbarització de l’exèrcit.

    El desplaçament ja generalitzat dels Huns cap a l’oest l’inici del s V va fer moure les poblacions i esdevenir unes autèntiques migracions, moviments de gent. L acrisi va sobepassar la capacitat, molt mermada ja, de resposta de les fronteres romanes. Les invasions simultànies diluïren la capacitat del seu control més enllà dels Alps. La gran emergència fronterera es va produir en el pitjor moment possible. L’imperi treballava des d’una posició de desesperació, afavorint el centre i perjudican la perifèria. Els habitants de les províncies no els va costar massa canviar de lleialtats quan els que arribaven requisaven la superestructura de l’estat. La maquinària del poder deixà de ser romana.

    De tota manera encara disposava d’una darrera línia de defensa: l’anell invisible de gèrmens que estava a l’aguait dels invasors. I així el fet de topar amb l’ecologia de les patologies indígenes va propiciar la retirada. El cor de l’imperi era un niu de gèrmens i la malària va fer els seus estralls: al portar els cavalls a les pastures de le shumides terres baixes, on els mosquits crien i transmeten el protozoo mortal, els Huns eren presa fàcil de l’enfermetat. I així van retorcedir cap a les altes estepes, zone sfredes i seques on el mosquit no el seguí. Però el mon romà deixat enrere ja era irreconeixible. Tallats els circuïts de riquesa, el comerç de l’elit i les xarxes locals van evaporar-se per complert. L’ocàs de les fortunes porivades va convertir l’església en le terratinent més ric i poderós de la societat.

YERSINIA PESTIS 430 ane

      El comerç entre la Mar Roja i l’Oceà Índic va recuperar-se a l’antiguitat tardana. Els porst de Clisma, a Suez, i Aila situat a l’extrem de la Mar Roja, creixeren en importància. Es connectà Roma amb un mon salvatge de mercaders aventurers i petits potentats Era una zona d’intercanvis marítims compartida per grecs, etíops, àrabs, perses indis. El pebre i la seda eren els articles d’intercanvi més preuats. El comerç d’e
spècies era un gran negoci en aquesta època, i la seda també. A la Xina el secret dels cucs de seda es guardava gelosament i la demanda de l’aristocràcia romana, a més de l’estat i l’eclesia, alimentaven el comerç privat. El pebre i la seda es complementaven amb una varietat de mercaderies transportades en vaixell per tot l’oceà. Ivori, plantes aromàtiques, aloe, clau, sàndal, or i esclaus formaven part del sistema comercial conegut.

                La demanda de seda i espècies va unir orient i occident. Idees, animals, diner i metalls surcaven els mars , com també ho feren els gèrmens. El 541 dne s’hi va colar un intrús. Les proves genètiques confirmen els orígens orientals de la plaga que va creuar l’Oceà Índic, passà per la Mar Roja i anà a parar a Pelusio, el final d’un recorregut crucial pel comerç provinent d’Orient. Però va ser necessària una darrera jugada perquè la bactèria fes la gran entrada al mon romà. Les terres altes d’Àsia havien preparat un monstre amb el germen, l’ecologia de l’imperi havia creat una infraestructura que esperava la pandèmia. El comerç de seda estava llest per transportar aquest mortífer artefacte. Però la conjunció definitiva va ser un canvi climàtic abrupte. El 536 dne va ser un any sense estiu. Un seguit d’erupcions volcàniques van propiciar durs hiverns volcànics. No tan sols van ser freds, van ser gèlids. Una onada de fred èpica i a escala global que tan sols es produeix cada certs mil·lenis. L’alteració climàtica en els moments previs de la plaga està relacionada amb la debacle posterior.

                Una epidèmia de peste és una reacció en cadena on intervenen, almenys, cinc espècies. Un efecte dominó biològic on hi participa: la bactèria, l’hoste selvàtic ( les marmotes), l’hoste d’amplificació (la rata negra), el vector artròpode ( la puça de la rata oriental) i els humans. Canvis imperceptibles en la temperatura i precipitacions poden afectar l’hàbitat, la conducta i la fisologia de tots els organismes implicats en el cicle. La convergència entre elles optimitzen la reacció ideal en les cinc espècies alhora. Les erupcions del 530 treuen les marmotes i rosegadors dels hàbitats subterranis i va desencadenar una epizoòtia que arribà als rosegadors de les rutes comercials marítimes que viatjaven a occident. L’explosió demogràfica de rosegadors va fer saltar la Y. Pestis a noves poblacions d’hostes. El clima actua sobre les puces que transporten la bactèria entre hostes. Les epidèmies cobren impuls en Primavera, però la calor de l’estiu pot reprimir el brot de manera ràpida. Però els estius suaus obriren les portes del camí que portà els gèrmens fins les rates de l’Imperi Romà. 

GENESIS DEL PODER I LA SEVA TRANSMISSIÓ

         El que fa que el poder sigui qualitativament diferent en les societats estratificades respecte a les seves predecessores és la seva transmissió mitjançant l’herència.

      Entre l’edat del coure i l’inici de l’edat del bronze, on les comunitats eren probablement molt petites i la densitat d població era baixa i les relacions socials es basaven en l’estructura de parentesc. El sistema econòmic era, amb tota probabilitat, similar al que caracteritzava les actuals societats agrícoles simples, amb terres assignades a diferents llinatges i sense propietat privada. En aquestes societats el lideratge s’assigna als membres més capacitats i no és transmissible hereditàriament. A l’edat del ferro ja és complertament diferent: una societat estatal (Estat primitiu)  dividida en classes socials, la presència d’una elit presumiblement guerrera l’estatus de la qual és hereditari, un sistema econòmic bàsicament agrari i una xarxa d’intercanvis estesa per tota la Mediterrània, que transportava, entre altres coses, objectes luxosos d’alt valor simbòlic.

       En una societat de classes el líder no assoleix el seu paper gràcies a les seves qualitats intrínseques, sinó principalment perquè se li assigna de forma hereditària. Es constata que en les societats anomenades simples, com les de l’inici de l’edat del bronze, l’exercici de la igualtat implica un considerable esforç social que no es correspon al fet que fos una condició natural. S’identifica en l’ampli espectre del comportament humà els denominats aggrandizers, és a dir aquelles personalitats més inclinades a explotar i manipular els sistemes socials i econòmics amb la finalitat d’obtenir d’ells els majors beneficis per a si mateixos i per als seus descendents.

        El fenomen de l’escissió és característics de les societats tribals. Es suggereix que aquest fenomen es desencadena un cop la població traspassa el nivell face to face, al voltant dels cent cinquanta individus. Les raons que impulsen les comunitats a dividir-se i establir el seu territori en altres bandes poden ser diverses, però essencialment es redueixen a l’intent d’escapar del control d’un cabdillatge i d’una fracció de la pròpia comunitat, o a la recerca de nous recursos quan els disponibles no son suficients per sustentar tot el grup. En els dos casos el mecanisme d’escissió limita les aspiracions dels cabdills que desitgen l’ampliació qualitativa i quantitativa del control ja que permeten que escapi una part de la població. A les societats simples el mecanisme que porta a l’assignació de lideratge també te la capacitat de regular el conflicte intern: una part de la llibertat de cada individu i possiblement una certa quantitat de bens (l’excedent) es cedeixen temporalment al líder per una elecció voluntària expressada de la pròpia comunitat. En el moment en què el poder es converteix transmissible hereditàriament, la comunitat es veu privada d’aquesta capacitat d’elecció i, per tant, no disposa de les motivacions que abans permetien una cessió més o menys consensuada del poder, com un mecanisme que garanteixi, en un cert límit, que el líder posa per davant els interessos comuns als propis.

Prosperitat Imperi Romà.

   

 La civilització romana es desenvolupa en una situació climàtica excepcional. El període que va des de 200 ane fins 150 dne és denominat l’òptim climàtic romà:  gairebé quatre segles en què els estius eren càlids i humits, els hivers suaus, i les condicions meteorològiques estables. Plovia quan tocava i no hi havia sequeres, ni glaçades fora d’època. Van ser  les circumstàncies ideals perquè les ciutat-estat que havien aconseguit el control de la Península Itàlica poguuessin crear un imperi reunint territoris molt distants. El seu moment de màxim explendor és el s.II dne

    Van ser uns anys en què la temperatura mitjana era un o dos graus més elevada que la d’avui, arreu del continent, cosa que va permetre que el conreu de la vinya fos possible en bona part d’Alemanya i, fins i tot, a la Gran Bretanya. El que avui anomenem Clima Mediterrani també el gaudien al mar del Nord i en part pel Bàltic.

    Quan Roma va erirgir-se en la potència dominant, la bonança econòmica derivada de les collites excel·lents provinents del nord d’Àfrica i d’Hispània li va permetre establir la Pax Romana. Va ser un període sense conflictes interns que va durar dos-cents anys en què, a més, l’Imperi Romà va dedicar-se a conquerir tot el que tenia a l’abast, mentre les seves ciutats s’embellien amb monuments majestuosos i mla cohesió imperial es refermava gràcies a les calçades, el llatí i el dret. Es consolidava el prestigi que havia adquirit gràcies a saber aprofitar uns temps de bonança climàtica per establir una societat poc o molt justa i pròspera. Hi havia menjar per a tothom i els salaris augmentaven, fins i tot, entre els treballadors menys qualificats.

    Des de 161 – 180 dne van començar els primers moviments migratoris dels pobles del nord d’Europa, els bàrbars, que durant centúries no havien gosat travessar els límits de l’Imperi, marcats pels cursos del Rin i del Danubi. Porbablement no n’havien tingut cap necessitat. Però de manera imperceptible, el temps estava canviant: una alteració en la radiació solar o un desplaçament del front polar (el límit entre les masses d’aire que provenen del tròpic i les d’origen polar) va provocar un refredament que va començar a entorpir l’agricultura a Escandinàvia.

    La pressió demogràfica no va trigar a deixar-se sentir dins de l’Imperi, en un moment que, a més, la gran mobilitat de persones i béns havia deixat la porta oberta a viatgers indesitjables: virus com  el de la verola, el probable causant de l’anomenada pesta antonina, que va assotar Roma  entre els anys 165 – 1801 dne. La malaltia podria haver causat uns set milions de morts.

    Els romans, en un  intent de conquerir i connecatr terres desconegudes, talaven boscos,  desviaven rius, drenaven pantans per construir ponts, aqüeductes i carreteres enmig dels fangars. A més d’exposar-se a tota mena de paràsits nous, en propiciaven el desenvolupament i l’evolució. Ras i curt: a Roma també li devem com a llegat les pandèmies.

Qui va escriure la Biblia?

   

 Si bé la tradició hebrea i la cristiana  assenyala com a autor dels primers llibres a Moisès, el patriarca que va liderar als hebreus en la seva fugida d’Egipte i a qui el seu deu Yahvé va dictar-los quan es trobava al cim del Sinaí, les investigacions biblistes apunten altres hipòtesis. Les contradiccions en el relat, els estils de redacció i la distinció de diferents seccions suggereix  l’ecistència d’autors difernst en moments històrics i llocs també diversos. Segons aquesta línia de treball, que és la més acceptada o bé el punt d’inici de qualsevol estudiós, tindríem cinc moments en què es va anar construint el relat i els seus diferents llibres:

    Segle IX ane: Al regne de Judà, l’autor denomin a J (Yahvista) escriu els primers textos del que posteriorment serà la Torà, el llibre sagrat dels jueus. Al Déu se l’anomena Yahvé,  les escenes relatades es situen a l’entorn de Jerusalem i les muntanyes de Judea i els protagonistes són els patriarques de les tribus d’Israel. Això fa suposar que qui ho va esvriure era alguna persona relacionada amb el temple de Yahvé a Jerusalem quan fou capital del regne de Judà, separat del regne d’Israel.

    Segle VIII ane: Al regne d’Israel, al nord del de Judà, s’escriu també una versió particular i pròpia de la Torà. És l’autor E (Elohista) perquè al Déu se l’anomena Elohim i ens mostra una tradició diferent sobre la revelació. L’espai geogràfic està situat al regne d’Israel que era independent. Els protagonistes són els patriarques de mles tribus que ocuparen històricament aquest territori. És un text similar al de J però amb característiques pròpies, té un especial apreci per Moisés el que va pensar que era un dels sacerdots procedents de la seva tribu.

    Segle VII ane: els textes es fusionen quan Israel es destruida pels Assiris i els seus habitants busquen refugi i són acollits a Jerusalem i al regnde de Judà. Els sacerdots del temple van promoure una redacció de nous textos que els fusionessin per així facilitar la integració de la nova comunitat. Posteriorment s’anaven afegint de nous que matisaven i complementaven aquesta versió. S’afegiren fragments relacionats amb els rituals del temple de Jerusalem i això ens indicaria que el seu autor n’era un sacerdot. És la font P (sacerdotal)

    622 ane: En el regnat del rei Josies a Judà té lloc el descobriment del llibre del Deuterenomi, escrit per l’autor D. Aquest llibre eren una mena de discursos que Moisés hauria escrit a partir de les paraules dictades per Déu al Sinaí. És l’autor D

    Segles V-IV ane: es produeix la redacció complerta de la Torà, fusionant les diferenst fonts i autories. S’atgribuiex aquesta autoria a Esdras, escriba jueu i expert en la llei, funcionari del rei persa enviat a reorganitzar el culte a Jerusalem al retorn de l’exili babilònic.

    La Bíblia segueix transformant-se i els sacerdots hebreus van anar otorgant la categoria d’obra revelada per Déu a altres llibres que formaven part del patrimoni literari jueu.

ACTIVITATS INDUSTRIALS DURANT L’IMPERI ROMÀ

        L’Imperi Romà va suposar la comunicació pacífica de grans regioms i, per això, va fer possible la generalització de l’organització industrial que ja havien conegut els grecs i que es basava en tres sistemes: el treball domèstic, les feines artesanals i la gran indústria.

    El treball domèstic es feia sobretot al camp. Les famílies volien procurar-se per elles mateixes tot el necessitaven i, d’altra banda, els interessava ocupar contínuament els treballadors agrícoles, esclaus o lliures, que durant certes èpoques de l’any es quedaven sense feina. Moltes viles es feien elles mateixes el pa, els teixits, el calçat, els mobles, els cistells, la ceràmica, les pells adobades i tota mena d’articles. Eren una economia tancada.

    A les ciutats, aquest tipus de producció va ser substituït pel treball artesanal. Els artesans treballaven en petits tallers sense maquinària i amb una mà d’obra poc especialitzada. Produïen articles, generalment de poc preu (mobles, articles de cuir, teixits), que venien a la ciutat i a la seva rodalia. Estaven agrupats en col·legis que ajudaven els treballadors en temps de necessitat i formaven societats religioses i funeràries.

    Més endavant, l’Estat va anar controlant cada cop més, aquestes indústries. Per assegurar el forniment i de les ciutats i la continuïtat dels oficis necessaris, l’emperador Dioclecià va disposar que certs oficis fossin hereditaris per llei.

    En els últims temps de l’Imperi, l’Estat va organitzar grans indústries que utilitzaven mà d’obra esclava i treballaven “en cadena”. Algunes d’aquetstes van ser la indústria metal·lúrgica, la del moble, la tèxtil i la de l’adob de pells, la ceràica, el vidre, els perfums , la cosmètica, les medicines i la joieria.

La ceràmica al Neolític.

    L’argila va ser la primera matèria fonamental a causa de les seves qualitats plàstiques i refractàries. Abans i durant el procés de la seva elaboració s’hi barrejaven una sèrie d’additius prèviament molts (petits granets o fragments triturats de quars, feldespat, mica i ortosa bàsicament) a fi de donar més consistència a la pasta i, d’aquesta manera evitar que es trenqués al posar-la al foc per a la seva cocció.

  Després es procedia al pastament dels materials argilosos amb aigua fins aconseguir una massa plàstica. L’aigua en excés era eliminada. La pasta obtinguda (encara humida) era objecte d’un modelatge, és a dir, se li donava forma (vas, bol, etc.). Posteriorment es procedia a la seva decoració o no. Més tard veia el procés de cocció, que es feia introduint la peça prèviament al foc a una temperatura d’uns 700 graus C, per tant calia alimentar constantment el foc  per mantenir el procés de cocció, on s’esdevenien molts canvis físics i químics que feien de la peça resultant un cos endurit i inalterable, sent-ne la vitrificació el principal responsable de l’alta resistència de les peces ja un cop fredes, així com de la seva fragilitat.

    En un moment donat del Neolític antic (4.600 -4.000 aC), com a resultes d’un comerç primitiu basat en l’intercanvi de bens, es va difondre una nova moda: la ceràmica amb decoració impresa, amb una sèrie de decoracions a la pasta argilosa un cop ja modelada i immediatament abans de ser fornejada, que es realitzava amb la vora d’una petxina. Aquesta decoració està situada generalment al voltant del coll, la vora, la panxa i les natges. El color d’aquestes peces és marró clar o fosc.

L'abastment d'aigua iber

   

  Segons la situació dels poblats , l’abastament d’aigua es feia de la manera següent: la part central del poble era ocupada per una bassa d’aigua construïda amb parets de pedra seca, un sistema que podem trobar a Olèrdola. En d’altres trobem cisternes als afores dels poblats.

    L’aigua de pluja era recollida de la part superior de la muntanya i canalitzada a través de dos canals que arribaven a una bassa de decantació davant de l’aljub. Aquesta bassa feia, i encara fa, de filtre, hi queden dipositades pedres i fang al seu fons. La construcció de cisternes i canals per emmagatzemar l’aigua de pluja era la solució més adient amb la que l’home contrarestava l’escassetat d’aigua dalt de la plataforma. En aquest punt són també visibles els graons d’una escala tallada a la roca i que, a més d’esmorteir l’aigua que baixava de la part superior, facilitava la circulació. La gran cisterna tallada a la roca, amb una capacitat de més de 350 m3