Religiositat Neolítica

Totes les religions tenen un component extàtic, i totes inclouen l' alteració de la consciència humana en cert grau mitjançant l' oració, la meditació, el cant i moltes altres tècniques.

Va ser la naturalesa canviant de la consciència humana la que va portar la gent a suposar que hi havia una altra esfera d'existència i que els éssers d'aquesta esfera interactuaven amb les persones del món material. Com més habitava una persona, o un grup d'elles, l'extrem introvertit de l'espectre de consciència, més a prop es considerava o consideraven d'aquest altre món.

Les tres dimensions interconnectades de la religió: l' experiència religiosa eufòrica i transcendent que prové del sistema nerviós humà; les creences religioses que procedeixen fonamentalment dels intents de codificar les experiències religioses; i les pràctiques religioses que introdueixen la gent en les experiències religioses i manifesten les creences.

 "Experiències", "creences" i "pràctiques". Es contempla el fenomen religiós des de la perspectiva de les civilitzacions antigues, no des del punt de vista actual.

La religió, fonamentalment, està basada en la creença en regnes sobrenaturals i entitats no materials. Les percepcions d'aquests regnes invisibles deriven del funcionament electroquímic del cervell (...) El contacte amb aquest regne és el que anomenem experiència religiosa.

La suposició que la presa racional de decisions i processos com l'adaptació sensible a l'entorn poden explicar tot comportament humà pertanyent al passat no té cap fonament. Hem de ser conscients de la irracionalitat del passat (i de la del present)

Els "estats alterats de consciència"... i de com van poder ser interpretats en un sentit social, també en relació amb les condicions econòmiques i de jerarquia:

Les atresorades experiències d'origen neurològic constituïen els fonaments del treball ordenat pels vidents que portava a la construcció de les enormes tombes, les quals, al seu torn, presentaven una imatge de les relacions materials d'explotació tan eterna i immutable com les pròpies tombes.

En un món de successos inexplicables, d'incertesa constant, les experiències d'"estats alterats de consciència" proporcionaven, doncs, una possible resposta...

Ara bé, sembla ser que aquestes respostes no podien ser gaire variades.  El funcionament del cervell humà no és gaire diferent en cada cas particular. Sotmesos a experiències neurològiques semblants, les visions dels xamans de pobles molt distants també s'assemblaven una mica...

Les sensacions del moviment a través d'un passadís subterrani cap a un inframón i també la del vol cap a mons superiors per trobar-se amb éssers i animals estaven integrades als seus cervells.

La universalitat gairebé total de la creença en un cosmos estratificat i en un desplaçament entre ells pot ser atribuïda al funcionament del sistema nerviós humà en certa varietat d' estats alterats.

Al Neolític, la gent va construir models del cosmos en superfície (...) En fer això, van escapar de la diversa maror de passadissos i càmeres laberíntiques i subterrànies que recorria la gent del Paleolític Superior. Cada caverna té una topografia diferent de la de totes les altres. La gent del Neolític va eliminar el laberint variable i el va substituir amb estructures més simples i predecibles del seu propi disseny. Gràcies a això van aconseguir un major control sobre el cosmos.

El contracte de consciència (el que un podria anomenar el component psicològic), juntament amb la seva cosmologia estratificada associada, proporciona les unitats estructurals, episodis que constitueixen part de l'estructura profunda d'un mite (...) Aquestes unitats estructurals alliberen profundes emocions (...) Aquests contextos carregats d'emoció faciliten l'evocació de significats "profunds" (...) L'emoció (...) interioritza els mites i els grava a foc en les ments de les persones.

El canvi a la domesticació [d'animals i plantes] es va donar com a resultat de les freqüents activitats rituals .

Els usos econòmics de l'animal haurien estat un subproducte d'una domesticació d'origen religiós (...) La domesticació d'animals ja estava inserida conceptualment en la visió del món i el complex socio-ritual (...) abans que la gent comencés realment a pastorejar els uros (...) [Tot i que] no estem suggerint que la domesticació dels animals tingués lloc de la mateixa manera a totes les parts del món

L'ordre social en el món material va ser imitat mitjançant una jerarquia d'éssers espirituals "a l'altre món" (...) Durant el Neolític hi havia una jerarquia social en desenvolupament que formava part d'una cosmologia global (...) La religió, allotjada en la cosmologia, validava els drets sobre la terra i l' autoritat d' aquells que s' encarregaven de la construcció de monuments i el seu ús.

En conclusió:

El comportament econòmic no pot ser separat del comportament simbòlic.

És impossible analitzar les religions i cosmologies antigues d' una manera que no sigui superficial i perifràstica si no s' admet la contribució del sistema nerviós humà, ja que aquest produeix diàriament diversos estats de consciència

Un valor de la religió, fins i tot de la més primitiva, implica també un canvi social prometedor: el compromís de l' individu per arribar,  mitjançant l'ús de la seva capacitat intel·lectual, a identificacions universals amb els seus semblants:

La religió (...) va ser la primera eina de discriminació social que no es basava en l'edat, el sexe o la força física.

Endevinadors a Mesopotàmia

           

     A l’antiga civilització Mesopotàmica qualsevol esdeveniment o manifestació imaginable era susceptible de convertir-se  en una senyal, un presagi que anunciava o revelava la voluntat de les divinitats i el destí de l’individu oi del país al complert. L’auguri podia provenir  de qualsevol element i des de qualsevol racó de l’entorn humà: un animal, un astre, un soroll, una veu, un rostre; podia ser espontani, però també induït, i calia saber-ne la interpretació. La comunicació entre la divinitat i l’endeví a Mesopotàmia foren sempre intenses i arcanes, i les tècniques, múltiples i variades.

L’AURISPÍCIA era l’endevinació a partir de l’examen de les vísceres dels animals sacrificats i era la disciplina reina entre totes les tècniques endevinatòries. Qui establia contacte i comunicació amb els déus era l’aurispid, i ho feia a petició de la persona interessada, provocant una resposta de la divinitat. El mitjà era l’animal o el cos de l’animal sacrificat, generalment un corder o un cabrit. La branca principal era l’hepatoscòpia, l’examen del fetge,

                Altres manifestacions de la divinitat es donaven també en els astres, la fauna i la flora i, fins i tot, el cos humà. Tot allò que passava a la llar, a la ciutat, o al camp, el comportament humà en privat o públic, o fins i tot els trets i els moviments dels animals, des de les formigues a les aus, passant per les serps i el bestiar, propiciava múltiples presagis.

                La teratoscòpia, l’estudi dels prodigis o monstruositat nascudes de dones o d’animals, formaven també un corpus propi. També de l’aspecte de l’home o la dona se’n derivaven presagis, el son era considerat un estat endevinatori. Presagis relatius als dies (hemerològics) permetien determinar si un dia era fast o nefast. Això era imprescindible per decidir quan convenia fer una construcció o quan calia dur a terme determinats rituals.

                Les prediccions basades en l’observació del firmament van acabar fundant la ciència per excel·lència i que va acabant fent cèlebre el mon Mesopotàmic: l’astrologia. Va servir exclusivament els interessos del rei, sempre al servei de la Cort, i els corresponia determinar amb precisió rigorosa el noviluni, la primera aparició de la lluna creixent, quan començava el nou mes a Mesopotàmia, eclipses, pluges, trons, l’oposició entre el Sol i la Lluna (la Terra al mig). D’aquestes observacions en depenien directament la ventura o desventura del rei i del seu regne, ja que predeien les bones i males collites, la pau i la guerra, les inundacions, la salut i fins i tot la mort del monarca.

Heliolatria - EL SOL

  

 Era concebut com una divinitata ardent, que tot ho veu gràcies a la seva pròpia llum, que cada dia envaeix tots els racons  del mon. El Sol és la divinitat i la divinitat és el Sol, un mateix i únic ésser. Això porta a interpretar com el fet d’analitzar a l’antiguitat les característiques dels astres, les seves òrbites i els cicles d’aparició i ocultament, en realitat no feien astronomia sinó teologia. Contemplaven diàriament la divinitat i per dirigir-se a ella disposaven el propi cos en la direcció on es trobava. Això explica des de la posició que adopten algunes religions a l’hora de la pregària, a l’orientaciño de temples, tombes i construccions de religions actuals. També s’interpreten  així detalls de les figures conservades d’orants prehistòrics: el Sol és al cel, el cel està sobre nostre, l’actitud lògica és l’elevació dels braços al cel amb les mans obertes en actitud de demanda. Quan apareix també un forma solar a l’escena demostraria efectivament una heliolatria.

    Registres arqueològics donen força a aquesta hipòtesis. Testimonis que acrediten com des d’inicis del Neolític existien creences que veien divinitats on nosaltres veiem astres.

    Els qui imaginaren el cel com un immens oceà abovedat que cubria tota la Terra, necessàriament deurien proveir els déus de les seves corresponents embarcacions celestes. Els calien les naus per deambular, de la mateixa manera que a la humanitat li calien per traslladar-se pels mars. Com cada cos lluminós posseia la seva pròpia ruta, direcció, velocitat... d’aquesta observació se’n desprèn que hauria de posseir la pròpia nau, ja que no podien compartir vehicle donades les característiques. Les barques sagrades eren elements litúrgics utilitzats per al desplaçament de les divinitats d’un lloc a altre del centre de culte, processons, riuals concrets ... Les imatges damunt les embarcacions es portaven a espatlles humanes en desfilades i romeries. Per això si es desitjava anar al cel després de la mort, calia fer-se acompanyar a la tomba la corresponent embarcació, ja fos de tamany real o bé en maqueta.

    El camperolat sap que sense la llum solra no ceixen les plantes, i tampoc cuallen les fruites quan els horts ocupen llocs excessivament ombrívols. L’energia calorífica del Sol és imprescindible per a tots els conreus. Una temperatura adequada també ha de precedir a la formació de la tempesta, que acabarà descarregant les seves aigües fertilitzadores damunt els camps. Per tant n o hi ha res d’estrany que des de l’antiguitat pogués considerar-se el Sol com un ent totpoderós. Fins i tot hi hagués la creença que fos el creador.

    Trobem en moltes civilitzacions mediterrànies del món antic el concepte d’una divinitat paternal, guardiana del món i pastora dels seus fidels. Estem davant de manifestacions de genotips mentals comuns que van poder existir a la Mediterrània des d’èppoques remotes. Juntament amb mercaderies, plantes, animals, humans, aquestes idees circulaven juntment amb totes les persones que es movien per les seves aigües.

TEOLOGIA CALCOLÍTICA

 

   A partir de 3.000 ane aproximadament les societats antigues de la Mediterrània deixaren testimonis escrits d’una concepció del món similar. Una mentalitat que podem definir com a geocèntrica i geostàtica. La Terra suposava un focus estable  del cosmos en què tots els cossos celestes es desplaçaven entorn a ella. Aquesta visió deuria tenis milers d’anys en el moment en què queda reflectida per primer cop. En els textos d’aquestes cultures. Probablement es tracti d’una homologia evolutiva heretada dels progenitors ancestrals, que podria remuntar-se al Paleolític.

   La societat de fa cinc mil anys és raonable que participés d’aquest plantejament  que tenien les cultures de la Mediterrània oriental: imaginar el planeta (o el mon conegut) com un disc pla a l’entorn del qual hi ha un oceà incommensurable. Això sorgia no pas d’un pensament mític, sinó de la conclusió  de múltiples experiències vitals: sempre el mar apareixia com el final de qualsevol territori. Per tant la hipòtesis més verosímil i raonable és que la Terra funcionés com una enorme illa flotant. El món és immòbil i son els objectes lluminosos del cel els que es desplacen. Pensaven que eren el centre de l’univers i rebien aigua, llum aire i calor dels cossos que poblen la bòveda del firmament, tot necessaris per a la nostra pròpia vida i la de les planes i animals. La lògica apuntava que tot estava disposat per a satisfer les nostres necessitats. Si del Sol es rep les dues energies més valorades: la lluminosa i la calorífica, i sense la seva concurrència la vida és impossible, doncs aquesta vida ha d’haver ser creada pel Sol.

    Sobre la Terra el creador, el Sol, disposa d’un sostre on hi habita, acompanyat d’altres ents d’inferior rang. Es trasllada a l’àmbit celestial les estructures socials humanes, sempre presidides per la jerarquització. L’acceptació d’aquestes desigualtats jeràrquiques per part de tota la comunitat, evitava l’existència de conflictes constants. Cada cos disposava del seu lloc al cel, la seva separació respecte els altres  i les seves rutes i temps particulars per transitar. De la coberta còsmica es desprenia aigua de quant en quant. Era la deduccció lògica de la gent que tenia àmplia experiència amb la pluja. La missió més important de les aigües celestials era fertilitzar les terres conreades i els boscos, amés de calmar la sed de persones i animals. L’aigua  va acabar sent tan sagrada com qualsevol altre element ubicat als cels. Aquest líquid formava una mar infinit allà dalt, i els astres necessitaven una barca pels seus desplaçaments, com el necessitava la humanitat per navegar. Aquest és l’origen de la barca sagrada, instrument indispensable de les divinitats de les cultures del Vell Mon.

Les Fordicidia

Les fordicidia  son unes festivitats en què es demanava la fertilitat dels camps a la deessa Tellus, la Terra, ia Ceres, deessa de l'agricultura i el gra.

A les fordicidia se sacrificaven trenta vaques prenyades, una per cada cúria, al Palatino. Aleshores s'extreia el fetus i es cremava en una foguera.

La Verge Vestal de més edat era l'encarregada de cremar els fetus a la foguera sagrada dedicada a la deessa Tellus, la Terra.

La cendra que quedava darrere de la foguera, es deia suffimen i s'utilitzava per purificar el poble de Roma durant la festa de parília, la festa de la fundació de Roma -21 d'abril-.

El suffimen es componia de cendres del fetus de les fordicidia, sang de la festa del Cavall d'Octubre i tiges de faves calcinades.

El rei Numa va rebre en somnis una petició dels déus: havia de sacrificar dues vaques matant només una res. La solució va ser sacrificar una vaca prenyada.

La llegenda de fordicidia explica que el rei Numa Pompili va demanar als déus que acabés una època d'infertilitat dels camps. La seva ofrena va fer efecte. Des de llavors els romans van continuar amb la tradició any rere any.

APARICIÓ DEL MONOTEISME I

               Abans de l’exili a Babilònia, Israel practicava el culte a vàries divinitats (Henoteisme), d’entre elles en destacava sobretot un Yahveh que sembla ser el successor del suprem déu d’UGARIT, El. El se solia representar en forma de bou i altres tribus l’anomenaven Eloà, Elà (Elhoim, com anomenaven als déus de Canaan), i que en àrab va esdevenir AL·LÀ. És d’orígen babilònic i va tenir dues esposes Ashera i Anat, totes dues deeses de la fertilitat.

                A la religiositat popular Yahveh tenia una deesa per companya,  Ashera, que va ser durament atacad pels grans profetes entre el segle VIII ane i VI ane. S¡han trobat estatuetes que representen a una dona despullada amb pits ben grossos i un pentinat força aparatós. Es tracta d’una deesa femenina molt venerada en la religiositrat popular hebrea i representava la deesa de la fertilitat. Això vindria a confirma que Yahveh tindria una companya.

                Aquesta religiositat popular israelita és molt semblan a la dels Canaaneus. Israel al s. X i XI ane teni les caracterítiques d’un estat plenament desenvolupat: aparell burocràtic, estratificació social, activitat edílica, comerç pròsper, centres administratius actius, fortificacions i palaus.) Va desenvolupar molt el comerç d’oli d’oliva. La major prosperitat va coincidir amb el regnat de Jeroboam II, durant el qual els profetes Amos i Oseas atacaren la profunda corrupció del monarca, l’absència de religiositat de l’aristocràcia i el luxe escandalós de les altes capes socials. Condemnen lels rics, critiquen durament les injustícies socials, laidolatria i les funestes conseqüències del comerç internacional i els costums estrangers. És a finals del s. VIII aC que es documenten les primeres inscripcions monmentals i els primers segells personals, senyals d’un estat desenvolupat. Fins el s VII ane no es coneixen proves de pro9ducciño en massa de ceràmica o d’una indústria d’exportació de l’oli. La població de l’altiplà de Judà era una desena part menor que la de l’altiplà del nord.

                L’època de David i Salomó (s. X-XI ane) no va ser una època d’or. En aquesta edat del ferro, Judà era una regió agrícola aïlla, de conreus sense importància, poc poblada, marginal, sense senyals de gran riquesa o d’una administració central. Jerusalem, en aquesta època, era un de tants centres relgiosos. El culte religiós era molt variat, no era exclussiu el culte a Yahveh i a aquest se l’adorava de moltes maneres. I estava molt extès el culte a Asherà (companya de Yahveh), com ho prvoen l’enorme quantita d’estatuetes femenines despullades trobades. També s’adoraven altres déus de pobles veïns: Milkom de Ammon, Kernosh de Moab i Asarté de Sidon. al temple de Jerusalem s’hi instal·laren objectes de culte de Baal d’Aserà.

                A finals de s VIII ane a Israel es detecta una explosió demogràfica, augmenten els construccions i els assentaments agrícoles i els antics llogarrets es converteixen en ciutats. Una població probable de 120.000 Hab.  Apareix una elit nacional. La cooperació de Judà amb l’estat asiri va crear una gran riquesa i va repercutir molt en l’àmbit religiós. El naixement de la tradició monoteïsta es situa entre finals del s. VIII ane i el començament del s VII ane, idea expressada ja pels profetes. El rei Ezequies és qui imposa el culte exclussiu a Yahveh al temple de Jerusalem. A la seva mort, però, es restablí el pluralisme religiós.

                La revolta contra els assiris i la devatació que això suposà propiciaren l’annexió de part de les ciutat filistees i això provocà l’augment de la població a l’altiplà jueu (poblat per fugitius i fugits.) Assíria estava interessada en Judà i els voltants, en el comerç d’objectes de luxe exòtics, encents, producció i distribució en massa d’oli d’oliva. Hi hagué un augment notable de camells, utilitzats en les rutes caravaneres controlades per Judà i l’augment de la població fou notable. Els assiris monopolitzaren el comerç d’oli d’oliva.

Prostitutes i Homosexualitat

Prostitutes sagrades

         Sacerdoteses sovint exercien de prostitutes sagrades (qudeshah): oferien al temple els guanys obtinguts en el seu ofici. Antigament s'havien practicat a Jerusalem (com a Síria, Fenícia i Babilònia), però els sacerdots jueus ho maleïren i ho mostraren com a signe de degeneració moral. N'hi va haver al temple de Jahvéfins l'època del rei Josies. El Deuterenomi (22, 18) prohibirà explícitament que es paguin al temple gunays de prostitució. Maria de Magdala podria haver estat una prostituta sagrada.

Busquets i Grabulosa, Lluís

Els evangelis secrets de Maria

i de la Magdalena

HOMOSEXUALITAT

         El prejudici cristià per l’homosexualitat és en realitat una superstició jueva que transmet Pau a la nova ideologia, ja que format en un pensament d’aquestes característiques no pot superar aquesta iterdicció (com tantes d’altres). Té un origen molt concret: els jueus vivien envoltats de tribus paganes, i en moltes d’aquestes els sacerdots practicaven una homosexualitat ritualista em el transcurs de determinades cerimònies religioses. Era una cosa molt corrent. Heròdot explica coses semblants sobre els escites[1], que habitaven tota aquesta regió fins l’estepa d’Ucraïna. Parla dels enareus[2], els descendents dels escites, que van saquejar el temple d’Ascaló a qui la deesa havia castigat amb una malaltia femenina. Eren, segons ell, endevins que es comportaven com dones; els anomenava també androginoi, homes-dona que tenien la regla cada mes. Es tractava de pràctiques xamàniques que Heròdot no va interpretar correctament. Encara es poden veure coses semblants a Nàpols, on en el decurs de certes cerimònies d’ascendència pagana, es fa que un noi jove pareixi una nina.

---

[1] Els escites eren un poble nòmada, pastor i migrador. Sorgits a l'Àsia Central van emigrar cap a l'Iran i l'Àsia Menor; i després al Caucas, a les estepes del sud de Rússia, i a la moderna Romania.

[2]              Afrodita castiga als escites que saquegen el seu temple a Ascaró amb l’enfermetat de les dones. Una mena d’enfermetat venèrea causant d’impotència. Castrats.

Déu únic i desert

La característica del desert és que no reté l’aigua.Sense l’aigua una persona no pot sobreviure ni un dia a temperatures molt elevades. Alguns arbustos i alguns animals, però, han trobat la manera de sobreviure-hi

Per a quasi tots els pobles, el desert és un lloc hostil, calorós. Ressec, amenaçador, mortal. Un territori que es travessa si no hi ha més remei, però per on cal passar  de llarg i de pressa. El desert és buit – i ja va escriure Aristòtil que el buit causa l'horror.

         Però no pas per a tothom: per als hebreus, afeccionats a les paradoxes, el buit i el ple són inseparables. El buit del desert és sinònim de plenitud. El desert és un símbol: el símbol clar, pristi, inesgotable, del déu únic i sense cara – de Jahvè!

         Moisès guià els jueus quaranta anys pel desert, abans d'arribar a la Terra Promesa. I fou allà, al desert, on Jahvè s'aparegué a Moisès , i li lliurà les taules de la Llei i donà instruccions per construir l'Arca de l'Aliança que faria invencibles els hebreus a totes les batalles. Aquesta idea del déu únic està vinculada a l'experiència del desert. Per als altres pobles, les fonts, els boscos, les muntanyes, els animals, els llamps i la pluja tenen els seus déus. Per als hebreus, que porten el desert gravat al cap, no hi ha ni fonts, ni boscos, ni muntanyes, ni animals, ni llamps, ni pluja: només la immensitat pura, simple i mineral dels desert, la sorra eterna i les roques nues, els cels llisos i la terra buida, el sol i la lluna que es belluguen amb geometria perfecta. I tota aquesta simplicitat harmònica no requereix personificacions de múltiples déus, sinó d'un de sol: Jahvè.

         Les exigències ideològiques de les cultures de l’Orient Pròxim antic, a l’àrea siriopalestina, basaven la idea monàrquica en la relació preferent del sobirà amb la divinitat de la seva dinastia. Aquesta divinitat no tenia perquè ser la més important del panteó, però era qui propiciava l’ascens al tro del fundadors de la dinastia; era ell qui, en certa manera, garantitzava la casa reial que regnava. Els jueus compartiena questa idea: Jahvè va donar el tro a David, prenent-li a Saül, i li assegurà una llarga descendència dinàstica. Jahvè era el déu dinàstic. Un monoteisme plenament desenvolupat i vigent durant el període postexili en què s’elaborà la ideologia davínica.

         En l’àmbit del politeísme, un usurpador que iniciava una dinastia no tenia dificultat per trobar un déu dinàstic diferent de l’anterior dinastia. Però els jueus no poiden fer-ho, perquè reconeixien un sol Déu i només tenien la possibilitat d’escollir a Jahvè. Així la qüestió successòria dels regnes hebreus es planteja d’una manera diferent: el pacte amb Jahvè no té perquè ser etern i pot ser revisat. Jahvè no podia incomplir una promesa, d’aquí la necessitat d’una dinastia única.

         L’activitat del rei  era essencialment la d’un sacerdot ja que oficiava els sacrificis i les cerimònies més importants. Era qui mantenia la relació essencial entre la divinitat i el poble.

L'Oracle de Delfos

Els grecs consideraven Delfos el centre del món i la residència de l'oracle. Durant els segles III i VI aC, la seva importància era tal que atreia tot tipus de cabdills i governadors, molts dels quals van prendre decisions en funció de les respostes que els donaven les pitonisses del temple. 

No només els grecs el consultaven, sinó també altres civilitzacions del Pròxim Orient que creien fermament en les profecies de les sacerdotesses de Delfos, que van arribar a determinar el curs dels grans episodis de la història antiga.

A aquestes sibil·les, les sacerdotesses que transmetien les profecies, se'ls atribuïa el seu poder a uns "vapors d'una olor suau i dolça" que emanaven de les esquerdes de la caverna subterrània. En realitat, descobertes recents han demostrat que es podia tractar d’un tipus de gas etilè que, en grans quantitats, pot funcionar com un potent al·lucinogen.

Pítia o Pitonissa és el nom que es va anar donant a les dones que interpretaven les respostes, és a dir, l'oracle. Se sap que l'elecció d'aquest personatge es feia sense cap distinció de classes. A la candidata, només se li demanava que la seva vida i els seus costums fossin irreprotxables. El nomenament era vitalici i es comprometia a viure per sempre al santuari. Durant els segles d'apogeu de l'oracle, va ser necessari nomenar fins a tres pitonisses per poder atendre les innombrables consultes que es requerien. No obstant això, en els temps de decadència, només n'hi va haver una, suficient per als pocs oracles que es feien.

Pintures rupestres

No té gaire sentit pensar que les pintures situades en llocs molt estrets i de difícl accés, a la part més recòndita de les coves, tinguessin una funció merament decorativa. Algunes vegades descendien pous profunds, s’arrosegaven per passos estrets, escalaven xemenies o travessaven cornisses molt perilloses fins a decidir-se a pintar en una cambra minúscula. És difícil justificar que algú fes tot aquest esforç només pel plaer de pintar. Indubtablement l’art del paleolític no era per ser contemplat, sinó que el que comtava era l’experiència.

Els rituals neixen quan l’home sent que no és més que una petita peça en l’univers, una petita part en la natura on està integrat. Necessita entrar en contacte i parlar amb els déus, esperits i entitats protectores personificades en animals. Amb la pintura, recrea el viatge de l’ànima i les seves visions queden projectades en les parets, creant el cosmos peculiar de la humanitat paleolítica. Els humans de la prehistòria sembla que adoraven algunes d’aquestes grans bèsties, i les relacionaven amb els seus clans com a emblemes. Es detecta una jerarquia, una organització del món. Les bèsties no estan col·locades d’una manera aleatòria, sinó que, estadísticament, es detecten algunes constants: els bisons, urs, mamuts i cavalls apareixen als panells centrals de les parets; els cèrvols i les cabres, en posició secundària, i les feres ferotges, com ara lleons, ossos i rinoceronts, al fons de les coves. S’ha inferit alguns binomis; parelles d’animals i signes que significarien la contraposició entre masculí i femení.

L’art rupestre estava vinculat al que podem anomenar creences i pràctiques religioses, el resultat d’un sistema de creences més ampli. Els foanments d’aquesta visió del món haurien estat l’esfera d’una existència espiritual a la qual es podia accedir des de la realitat humana (per això s’utilitzen coves com a espais de contacte entre ambdós mons) i que el trànsit entre les dues realitats era fluïd (per això els humans es poden tornar animals, i a l’inrevés).

És el reflex de les obsessions que s’atribueixen a la humanitat paleolítica durant tot aquest llarguíssim període, derivades de la vida nòmada i de la dedicacióa una economia de subsistència bsada en la cacera i la recol·leció. Aconseguir menjar, reproduir-se amb èxit i sortir airosos dels perills serien els objectius de les tribus, i les pintures servirien a aquesta finalitat, encara que fos d’una manera simbòlica. Pintar le sbèsties seria una manera d’apropiar-se-les o de tenir algún poder sobre elles. A través de la pintura, els prehistòrics en propiciaren la cacera, i per això sovint els animals es representen ferits, amb el cos travessat per fletxes. Quan es representen animals amb actitud de còpula, o femelles embarassades, la pintura servia per propiciar la fecunditat. I les bèsties perilloses en ser relegades a espais ocults, allunyarien els enemics i la destrucció. Que les pintures fossin realitzades en coves, i sovint en llocs recòndits, tindrà també una raó de ser: el pintor bruixot s’havia d’amagar per fer aquests conjurs, perquè les bèsties no l’enxampessin. I també perquè la pintura no es realitzava per ser mostrada, sinó que l’important era l’acte màgic de pintar.