ISRAEL en els orígens

L'origen dels antics regnes d'Israel i Judà no es pot explicar sense entendre que tot va començar a conseqüència d'una gran crisi climàtica. Una terrible sequera a finals de l'Edat del Bronze va provocar el col·lapse de la civilització de Canaan a les zones planes, fet que va obligar la població a buscar noves estratègies de supervivència. Entre finals del segle XII i mitjan segle X aC, es va produir una gran onada d'assentaments a les terres altes i muntanyoses, un refugi poblat per un grup mixt de colons: antics nòmades que sobrevivien gràcies als seus ramats i agricultors que havien fugit del desordre i la destrucció de les ciutats de baix. Mentre aquests petits pobles de muntanya començaven a créixer i a organitzar-se, el vell sistema de ciutats-estat independents va continuar funcionant a les valls durant bastant de temps, fins que la pressió dels nous pobladors de les muntanyes va canviar les regles del joc de manera definitiva.

El primer gran intent d'unificar aquest mosaic de pobles en una sola estructura política va néixer a la zona de Gibeon, un territori que la memòria bíblica identifica com la "Casa de Saül". Aquest primer regne territorial de les muntanyes va intentar expandir-se cap a les valls fèrtils de les terres baixes, però aquesta demostració de força va xocar directament amb els interessos d'Egipte, que no volia perdre la seva influència econòmica i militar a la regió. Per evitar que aquest nou poder creixés massa, el faraó Shoshenq I va llançar una campanya militar a les terres altes i va fer caure l'entitat de Gibeon; no obstant això, per assegurar el control de la zona, la diplomàcia egípcia va promoure una nova organització del territori que, de retruc, va donar peu a l'ascens simultani de dos regnes veïns i rivals: el Regne d'Israel al nord i el Regne de Judà al sud.

Un cop establerts aquests dos nous regnes territorials, va aparèixer la necessitat d'unir unes poblacions que fins aleshores no es diferenciaven en res material, ja que tots feien servir les mateixes eines, cases i costums. Per aconseguir-ho, les dinasties reials van començar a promocionar i difondre mites fundacionals, tradicions sobre la cort i relats d'herois salvadors que la gent s'explicava oralment de generació en generació per crear un sentiment d'identitat compartit. Molt de temps després, a partir del segle VIII aC, aquests antics "records" de les batalles i fronteres del passat es van posar per escrit, sent utilitzats pels autors bíblics dels llibres de Jutges, Samuel o Josuè per a reflectir la propaganda i la ideologia política dels reis d'aquella època.

 

El megalitisme i la cosmovisió humana.

Imaginem l'impacte: Entrar en un espai fosc, sota un sostre de palla i fusta, envoltat de pilars de 5 metres amb figures d'animals salvatges que semblen cobrar vida amb la llum de les torxes. Göbekli Tepe no era només pedra; era una experiència sensorial que reafirmava la seva cosmovisió

El megalitisme és un dels fenòmens culturals més rellevants dels darrers deu mil anys d'història de la humanitat. Fenomen d'escala mundial i de llarga durada, l'aparició d'aquestes construccions fetes amb “grans pedres” suposa l'apropiació intel·lectual i emocional del territori, la materialització del desig de romandre per sempre, un paisatge forjat a base de menhirs –i les seves agrupacions en alineacions i recintes–, de cròmlech i de dòlmens.

Les grans construccions de l'Europa neolítica tenen les primeres evidències al voltant de 12 000 anys abans del present. Parlem de menhirs de fusta descrits com a “tòtems” a les excavacions de la primera meitat del segle XX, a les àrees centrals de llocs mesolítics del nord d'Europa. Alguns van poder representar imatges humanes com la de Shigir que es conserva al Museu d'Ekaterimburg, a Rússia i que ha estat datada per Zhilin i altres col·legues en cronologies semblants a les del famós setge de Göbleki Tepe. Shigir, amb més de 5 m d'alçada, confirma que es van aixecar imatges humanes sobredimensionades amb iconografies que ofereixen pistes molt rellevants sobre la seva antiga trajectòria: l'art paleolític no va desaparèixer, sinó que es va transformar. La conceptualització de les imatges humanes, moltes d'elles expressades com a màscares, ja existeix en aquesta primera estatuària postglacial.

El megalitisme suposa no només una forma d'habitar el paisatge, sinó també de dialogar amb allò celeste. Les poblacions constructores de dòlmens no només van ser conscients de la seva posició terrestre, del seu anhel per comprendre i habitar el seu territori, sinó que també van voler entendre la seva posició davant del cel. Des de ben aviat van intuir la importància de pensar què passava quan miraven al cel i de comprendre de quina manera els afectava; així, no només en els dòlmens, sinó també en moltes altres construccions humanes, s'han posat els ulls i els eixos al firmament. Perquè, al capdavall, les seves percepcions sobre allò terrestre i allò celeste componien la seva visió del món; és el que anomenem cosmovisió.

El megalitisme no s’ha d’entendre merament com un conjunt de construccions monumentals, sinó com un dels fenòmens culturals més determinants dels darrers deu mil anys. Aquesta manifestació, d’abast mundial i llarga durada, representa el moment en què la humanitat deixa d'habitar el territori de manera passiva per començar a apropiar-se’n intel·lectualment i emocional. L’erecció de “grans pedres” —siguin menhirs, alineacions o dòlmens— materialitza un desig profund de transcendència: la voluntat de romandre en el temps i de forjar un paisatge que reflecteixi la identitat del grup.

Tot i que sovint associem aquest fenomen exclusivament a la pedra, les arrels del megalitisme europeu es remunten a fa uns 12.000 anys, amb les primeres evidències de monuments de fusta al nord d'Europa. Exemples com l’ídol de Shigir, a Rússia, amb més de cinc metres d’alçada i cronologies paral·leles al jaciment de Göbekli Tepe, demostren que l’estatuària postglacial ja presentava una gran complexitat. Aquestes peces ens revelen que l’art paleolític no va patir una ruptura abrupta, sinó una transformació cap a una iconografia on la figura humana, sovint expressada a través de màscares,
començava a sobredimensionar-se per ocupar l'espai públic.

El megalitisme implica una dualitat fonamental en la percepció del món: el diàleg entre el pla terrestre i el celeste. Les poblacions neolítiques no només van buscar el seu lloc a la terra, sinó que van projectar la seva mirada cap al firmament. L’orientació astronòmica de molts dòlmens i eixos monumentals evidencia que aquestes societats intuïen una connexió directa entre els moviments dels astres i la seva pròpia existència. Aquesta integració d’allò terrenal i allò diví és el que definim com a cosmovisió: una visió totalitzadora on l'arquitectura serveix de pont per entendre l’ordre de l’univers i el paper de l'ésser humà dins d'aquest.

 

."

Els protomites: l'ADN de la memòria.

Sovint tendim a pensar en els mites com a simples contes de fades o fantasies d'un passat ingenu, però si els mirem amb prou atenció descobrim que són, en realitat, artefactes complexos de la ment humana. Aquestes narracions han actuat com a càpsules del temps que han conservat les idees, les pors i les esperances dels nostres ancestres en un viatge que va començar a l’Àfrica fa desenes de milers d’anys. De fet, podríem descriure la mitologia com una mena de segon genoma humà: així com els nostres gens narren la nostra història biològica, els mites ens ofereixen un registre fidel de la nostra evolució cultural. Aquesta analogia no és merament poètica, ja que la distribució dels mites pel planeta reflecteix amb precisió les grans migracions humanes des del bressol africà. Les històries van viatjar amb la gent i, cada vegada que un grup es disgregava per explorar nous territoris, s’enduia amb ell una part de la riquesa simbòlica original, provocant que la diversitat mitològica disminuís a mesura que ens allunyàvem de l’origen, tal com succeeix amb la nostra variabilitat genètica.

En aquest context, el que avui coneixem com a mitologies locals són en realitat branques d’una mateixa història ancestral que s’ha anat diversificant i adaptant a nous entorns al llarg de mil·lennis. Per desxifrar aquest complex trencaclosques, la investigació moderna recorre a la filomemètica, aplicant l’anàlisi filogenètica —pròpia de la biologia— a les idees. El procés consisteix a recopilar totes les variants conegudes d’un mite per després desglossar-les en els seus motius mínims o mitemes. Mitjançant la comparació d’aquestes unitats d’informació, els investigadors poden establir relacions de parentiu i identificar quins elements han mutat i quins han romàs inalterats. El resultat d’aquesta minuciosa arqueologia mental és la inferència del protomite: la versió més probable de la història original que es troba a l’arrel de tot l’arbre evolutiu. Reconstruir aquesta llavor narrativa no només ens permet comprendre millor la psicologia dels nostres avantpassats de fa 30.000 anys, sinó que esdevé una eina indispensable per donar un significat humà a restes arqueològiques que, d'altra manera, romandrien mudes i misterioses davant els nostres ulls.

EL RELAT BÍBLIC. Gènesis

L'Antic Testament crea la impressió que els orígens del poble d'Israel es remunten,  al segon mil·lenni abans de Crist. Abraham, Isaac i Jacob, i Josep i els seus onze germans. Encara que no podem provar la seva l'existència, el seu estil de vida és coherent amb el dels grups amorreus i altres nòmades de l'època:

Noms com Ishmael o Jacob eren molt comuns en les tauletes de l'època trobades a ciutats com Mari (Mesopotàmia).

Les tauletes de Nuzi descriuen costums jurídics idèntics als del Gènesi, com el fet que una dona estèril lliurés la seva esclava al marit per tenir descendència (com el cas de Sara i Agar).

El moviment entre el nord de Mesopotàmia (Haran) i Canaan era una ruta comercial i de transhumància molt activa en el segon mil·lenni a.C.

En el Gènesi, els avantpassats emigren des de Mesopotàmia fins a la Terra Promesa, però continuen mantenint vincles amb els seus parents de l'est. Després, durant una època de fam, es traslladen a Egipte, on Josep havia arribat abans com a esclau per convertir-se en un destacat funcionari. Els detalls cronològics de l'Antic Testament indueixen a pensar que això va ocórrer potser durant el segle XIV a. C. Liderat per Moisès, el poble es posa de nou en marxa cap a la Terra Promesa, aquesta vegada des de l'oest, des d'Egipte, i, després de vagar pel desert durant quaranta anys i rebre els deu manaments i la resta de les lleis, arriba finalment a la seva destinació amb Josuè al capdavant.

Tot i que no hi ha rastre d'una migració de milions de persones, el relat té "ressons" històrics molt forts:

En les Cartes d'Amarna (documents egipcis), es menciona sovint els apiru o habiru, grups de persones marginades, mercenaris o esclaus fugitius que vivien a les zones muntanyoses de Canaan. Molts historiadors veuen aquí l'arrel etimològica i social dels "hebreus".

L'arqueologia confirma que sota faraons com Ramsès II, es van construir ciutats (Pi-Ramsès) utilitzant mà d'obra de pobles semites que vivien al delta del Nil. El relat de "fer maons" s'ajusta a la realitat logística de l'Egipte de l'època.

Curiosament, noms com Moisès (Mose, que significa "fill de"), Fineas o Hofní són noms d'arrel purament egípcia, cosa que suggereix un vincle real d'aquesta elit amb l'administració faraònica.

Actualment, la hipòtesi més acceptada entre els historiadors és que no tot Israel va sortir d'Egipte. Probablement: Un grup petit (potser la futura tribu de Leví) va fugir d'Egipte. En arribar a les muntanyes de Canaan, es van unir a clans autòctons que mai n'havien marxat. L'experiència d'alliberament d'aquest grup petit va ser tan potent que va acabar convertint-se en el mite fundacional de tota la nació.

Clans pastorils a l'edat del bronze.

Durant l’Edat del Bronze, els clans dedicats al pastoralisme nòmada o seminòmada constituïen unitats socials altament estructurades, integrades en un sistema regional que combinava mobilitat i interdependència amb les ciutats estat, com Siquem. Lluny de ser grups erràtics, seguien cicles estacionals definits i establien campaments a les perifèries urbanes, articulant una economia de bescanvi basada en productes ramaders (llana, llet, cuir) a canvi de cereals i manufactures.

L’organització interna era clarament patriarcal. El patriarca exercia funcions polítiques, judicials, militars i religioses, mentre que la unitat bàsica era la família extensa, estructurada entorn de la tenda. El principi de primogenitura regulava la successió, tot i que podia veure’s alterat per factors morals o religiosos. A més dels descendents directes, el clan integrava servents i clients, configurant una microestructura amb capacitat defensiva pròpia.

La cohesió social es fonamentava en el codi d’honor, concebut com un capital simbòlic col·lectiu. Les ofenses individuals es reinterpretaven com a agressions al conjunt del llinatge, amb conseqüències polítiques.

L’arqueologia corrobora aquest model mitjançant l’estudi de campaments estacionals amb estratigrafia escassa, l’anàlisi zooarqueològica —predomini d’ovicaprins i absència relativa de porc—, la presència de ceràmica urbana en contextos pastorals i patrons de sepultura familiars recurrents. Aquest conjunt d’evidències suggereix l’existència d’unitats ramaderes amb territori definit i una relació estructural amb els centres urbans.