El bressol de la metal·lúrgia del ferro: Xipre

     

El període posterior al col·lapse dels grans sistemes palatins del Mediterrani oriental al voltant de 1200 aC, Xipre resulta un espai especialment ben posicionat per actuar com a vector de continuïtat i transformació tecnològica. L’illa pot resultar com un “hub”, no tant en el sentit d’un centre hegemònic, sinó com un node resilient dins d’una xarxa fragmentada, capaç de sostenir fluxos d’intercanvi i de facilitar l’adaptació a noves condicions materials. En aquest context de desarticulació de les rutes que havien garantit el subministrament regular d’estany —element indispensable per a la producció de bronze—, el ferro, fins aleshores marginal en termes funcionals, va adquirir una nova centralitat. Tot i que la metal·lúrgia del ferro ja era coneguda prèviament, és en aquest escenari de crisi sistèmica que la seva producció i difusió es van intensificar, afavorides per la major disponibilitat del mineral i per la necessitat d’alternatives tecnològiques viables.

    La posició geogràfica de Xipre, situada a la intersecció de les principals rutes marítimes entre l’Egeu, Anatòlia, el Llevant i Egipte, va reforçar aquest paper d’intermediació. Durant l’edat del bronze recent, l’illa ja havia esdevingut un centre fonamental en l’extracció i exportació de coure, fet que havia propiciat el desenvolupament d’una infraestructura tècnica, logística i comercial notable. Aquesta base va facilitar la continuïtat de les activitats metal·lúrgiques fins i tot després de la desaparició o debilitament de les grans estructures polítiques regionals. En aquest sentit, Xipre no només va mantenir la producció, sinó que va actuar com a espai de redistribució i transmissió de coneixements, contribuint a la circulació d’objectes i tècniques en un moment de profunda reconfiguració de les xarxes mediterrànies.

L’experiència acumulada pels artesans xipriotes en la fosa i el treball del coure va proporcionar una base tècnica rellevant per a l’experimentació amb el ferro. Inicialment utilitzat en objectes de prestigi o en combinació amb altres metalls, el ferro es va integrar progressivament en els repertoris productius locals. Aquest procés no s’ha d’entendre com una substitució immediata del bronze, sinó com una transició gradual caracteritzada per la coexistència de materials i per la diversificació de les solucions tecnològiques. La presència d’objectes bimetàl·lics, com ganivets amb fulla de ferro i empunyadura de bronze, reflecteix tant la dimensió simbòlica com la funcional d’aquestes innovacions.

    En aquest marc, la relativa estabilitat de Xipre en comparació amb altres regions més afectades pel col·lapse ha estat interpretada com un exemple de capacitat adaptativa. Sense constituir una excepció absoluta, l’illa sembla haver mantingut nivells significatius d’activitat productiva i d’interacció exterior, contribuint a la preservació de certes continuïtats tècniques i culturals. Així, més que un origen exclusiu de la metal·lúrgia del ferro, Xipre pot ser entesa com un espai clau en la seva consolidació i difusió, actuant com un node de transmissió dins d’un sistema en transformació. Aquest paper ajuda a explicar com, en el context posterior al col·lapse del bronze recent, es van establir les condicions que afavoririen la progressiva generalització de les tecnologies del ferro al conjunt del Mediterrani oriental.

Ciutats del limes. La vida quotidiana als confins de l'imperi.

Als “limes” del Rin i el Danubi, el que va existir no va ser només frontera que separava dos mons antagònics, sinó un escenari físic i cultural únic que generarà un món mestís que es va convertir en la base de la cultura europea durant l'Edat Mitjana.

En aquest escenari, les llimes van deixar de ser una línia divisòria per convertir-se en un mirall: un lloc on la cultura romana es projectava cap a l'exterior i, alhora, absorbia moltes influències dels veïns del nord.

Durant el segle IV, les ciutats situades al llarg dels eixos fluvials del Rin i el Danubi eren molt més que simples localitats on assentaven els seus campaments les diferents legions que protegien l'Imperi romà.

La vida urbana en aquestes metròpolis frontereres era una barreja curiosa de rigor militar i sofisticació civil. Als seus carrers convivien oficials d'alt rang, funcionaris imperials, artesans locals, bàrbars que acudien als seus mercats a vendre oa comprar i comerciants o lixae que un dia estaven territori romà i un altre travessaven la frontera per comerciar amb els veïns bàrbars.

En els pitjors moments de la crisi del segle III els usos urbans no es van abandonar: les termes van continuar funcionant i els amfiteatres van continuar amb els seus espectacles, sent llocs importants llocs de reunió de la plebs, encara que cada cop més la defensa de les muralles que van envoltar les ciutats romanes esdevingués la prioritat absoluta.

aquestes ciutats van haver de transformar-se per convertir-se en refugi segur de gran part de la població rural que fugia de saquejos de les incursions bàrbares, del bandidatge que s'aprofitava del desordre regnant per atacar els indefensos vilatans o dels propis exèrcits romans en anar i venir pel territori en les seves campanyes i guerres civils.

Lluny de ser un mur infranquejable, les llimes funcionava com un filtre permeable. Els rius eren autopistes dinformació i subministraments. Les flotes fluvials romanes classis patrullaven les aigües, però no només per impedir invasions, sinó per controlar i cobrar impostos a una activitat comercial que mai no es va aturar.

L'intercanvi econòmic era vital per a banda i banda. Els romans exportaven vi, oli d'oliva (productes essencials per a la dieta i l'estatus romà que es transportaven en àmfores des del sud), ceràmica de luxe terra sigillata i objectes de vidre. A canvi, del barbàricum arribaven matèries primeres que l'Imperi necessitava: pells, fusta d'alta qualitat, esclaus, bestiar, el preat ambre del Bàltic, etc.

Aquesta relació de veïnatge, de comerç va fomentar un mestissatge cultural visible a les troballes arqueològiques.

Religiositat Neolítica

Totes les religions tenen un component extàtic, i totes inclouen l' alteració de la consciència humana en cert grau mitjançant l' oració, la meditació, el cant i moltes altres tècniques.

Va ser la naturalesa canviant de la consciència humana la que va portar la gent a suposar que hi havia una altra esfera d'existència i que els éssers d'aquesta esfera interactuaven amb les persones del món material. Com més habitava una persona, o un grup d'elles, l'extrem introvertit de l'espectre de consciència, més a prop es considerava o consideraven d'aquest altre món.

Les tres dimensions interconnectades de la religió: l' experiència religiosa eufòrica i transcendent que prové del sistema nerviós humà; les creences religioses que procedeixen fonamentalment dels intents de codificar les experiències religioses; i les pràctiques religioses que introdueixen la gent en les experiències religioses i manifesten les creences.

 "Experiències", "creences" i "pràctiques". Es contempla el fenomen religiós des de la perspectiva de les civilitzacions antigues, no des del punt de vista actual.

La religió, fonamentalment, està basada en la creença en regnes sobrenaturals i entitats no materials. Les percepcions d'aquests regnes invisibles deriven del funcionament electroquímic del cervell (...) El contacte amb aquest regne és el que anomenem experiència religiosa.

La suposició que la presa racional de decisions i processos com l'adaptació sensible a l'entorn poden explicar tot comportament humà pertanyent al passat no té cap fonament. Hem de ser conscients de la irracionalitat del passat (i de la del present)

Els "estats alterats de consciència"... i de com van poder ser interpretats en un sentit social, també en relació amb les condicions econòmiques i de jerarquia:

Les atresorades experiències d'origen neurològic constituïen els fonaments del treball ordenat pels vidents que portava a la construcció de les enormes tombes, les quals, al seu torn, presentaven una imatge de les relacions materials d'explotació tan eterna i immutable com les pròpies tombes.

En un món de successos inexplicables, d'incertesa constant, les experiències d'"estats alterats de consciència" proporcionaven, doncs, una possible resposta...

Ara bé, sembla ser que aquestes respostes no podien ser gaire variades.  El funcionament del cervell humà no és gaire diferent en cada cas particular. Sotmesos a experiències neurològiques semblants, les visions dels xamans de pobles molt distants també s'assemblaven una mica...

Les sensacions del moviment a través d'un passadís subterrani cap a un inframón i també la del vol cap a mons superiors per trobar-se amb éssers i animals estaven integrades als seus cervells.

La universalitat gairebé total de la creença en un cosmos estratificat i en un desplaçament entre ells pot ser atribuïda al funcionament del sistema nerviós humà en certa varietat d' estats alterats.

Al Neolític, la gent va construir models del cosmos en superfície (...) En fer això, van escapar de la diversa maror de passadissos i càmeres laberíntiques i subterrànies que recorria la gent del Paleolític Superior. Cada caverna té una topografia diferent de la de totes les altres. La gent del Neolític va eliminar el laberint variable i el va substituir amb estructures més simples i predecibles del seu propi disseny. Gràcies a això van aconseguir un major control sobre el cosmos.

El contracte de consciència (el que un podria anomenar el component psicològic), juntament amb la seva cosmologia estratificada associada, proporciona les unitats estructurals, episodis que constitueixen part de l'estructura profunda d'un mite (...) Aquestes unitats estructurals alliberen profundes emocions (...) Aquests contextos carregats d'emoció faciliten l'evocació de significats "profunds" (...) L'emoció (...) interioritza els mites i els grava a foc en les ments de les persones.

El canvi a la domesticació [d'animals i plantes] es va donar com a resultat de les freqüents activitats rituals .

Els usos econòmics de l'animal haurien estat un subproducte d'una domesticació d'origen religiós (...) La domesticació d'animals ja estava inserida conceptualment en la visió del món i el complex socio-ritual (...) abans que la gent comencés realment a pastorejar els uros (...) [Tot i que] no estem suggerint que la domesticació dels animals tingués lloc de la mateixa manera a totes les parts del món

L'ordre social en el món material va ser imitat mitjançant una jerarquia d'éssers espirituals "a l'altre món" (...) Durant el Neolític hi havia una jerarquia social en desenvolupament que formava part d'una cosmologia global (...) La religió, allotjada en la cosmologia, validava els drets sobre la terra i l' autoritat d' aquells que s' encarregaven de la construcció de monuments i el seu ús.

En conclusió:

El comportament econòmic no pot ser separat del comportament simbòlic.

És impossible analitzar les religions i cosmologies antigues d' una manera que no sigui superficial i perifràstica si no s' admet la contribució del sistema nerviós humà, ja que aquest produeix diàriament diversos estats de consciència

Un valor de la religió, fins i tot de la més primitiva, implica també un canvi social prometedor: el compromís de l' individu per arribar,  mitjançant l'ús de la seva capacitat intel·lectual, a identificacions universals amb els seus semblants:

La religió (...) va ser la primera eina de discriminació social que no es basava en l'edat, el sexe o la força física.

Jericó neolítca.

 

Les comunitats que es van establir en el que seria Jericó, en temps prehistòrics, ho van fer per aprofitar l’aigua dolça, molt escassa, a l’entorn del duríssim desert situat al nord de la Mar Morta. Un manantial que, actualment, proporciona cinc mil litres d’aigua per minut, i que va convertir a Jericó en un autèntic Oasis. Aquest manantial va ser un element clau per les comunitats instal·lades a la zona, ja que va afavorir la seva evolució des d’una economia de cacera i recol·lecció fins la tipologia agropecuària posterior. Això va fer possible l’aparició d’un poblat neolític estable, amb capacitat de domesticar plantes com l’ordi, l’espelta, les llenties o els cigrons. Les primitives cases de planta circular i semi excavades, construïdes amb adobs, van evolucionar cap a vivendes de forma rectangular i de tres habitacions, amb sols enllustrats, que ocasionalment estan pintats.

    S’hi pot trobar  l’exemple més antic d’un sistema de defensa construït per l’ésser humà: una antiquíssima torre (Neolític pre-ceràmic 8.500 – 7.500 ane). Una construcció de pedra, de planta circular i una alçada conservada de gairebé nou metres, associada a un mur de dos metres d’amplada. No és una norma habitual en l’arquitectura militar que una edificació d’aquesta mena s’aixequi a l’interior d’un assentament. Hauria de trobar-se, de manera lògica, en una posició avançada respecte a la muralla perquè les unitats defensores poguessin impedir els atacants aproximar-s’hi i escalar la muralla.

    Aquesta torre, envoltada per un seguit de sitges, permetia controlar visualment el manantial, situat a l’oest del poblat. Cosa que fa pensar que no estem davant d’una obra defensiva estrictament, sinó davant una torre de vigilància, una construcció col·lectiva excepcional erigida per a la protecció dels recursos econòmics de la comunitat, com eren el cereal emmagatzemat i l’aigua.

    Malgrat la seva complexitat, es tracta d’un llogarret agrícola i cap el 3.000 ane va ser quan es convertí en una ciutat fortificada, amb funcions administratives , econòmiques i religioses centralitzades. Els seus murs delimitaven una àrea urbana d’unes quatre hectàrees. Amb el temps es convertiria en el centre d’una xarxa de relacions comercials amb Egipte, Síria, Mesopotàmia i L’Egeu. La seva destrucció l’any 1.550 ane probablement víctima d’un atac egipci, va posar final al cicle de l’urb habitada per Cananeus.

ESCRIBES D’EGIPTE: Un ofici sagrat.

      El coneixement que tenien els escribes de l’escriptura sagrada, els jeroglífics, els va permetre escalar fins el graó més alt de la societat egípcia i convertir-se en auxiliars indispensables del faraó.

      L’ofici d’escriba va estar estretament lligat al desenvolupament de l’escriptura. Va néixer en temps pre-dinàstics, en una forma simple consistent en pictogrames que representaven de forma realista persones, animals o cosa. Amb el temps va elaborar-se un mètode fonètic més sofisticat que permetia expressar conceptes abstractes i emocions. Era un sistema que incloïa molts signes i regles, i això va fer que sorgís un grup professional amb capacitat per dominar-ho i escriure textos molt elaborats, primer als murs dels monuments i tombes i, des de la IV dinastia com a mínim, damunt de papirs.

  El treball dels escribes va tenir una dimensió religiosa des d’un bon començament, coma resultat que els jeroglífics que feien servir eren paraules divines que tenien un caràcter màgic-religiós. Es considerava que el déu Thot fou l’inventor de l’escriptura i patró dels escribes.

    La gran consideració social on van arribar els escribes va quedar reflectida en les estàtues que es van fer d’ells a partir de la V dinastia. Podia ocupar un lloc en qualsevol de les institucions de l’estat, des del clergat fins l’exèrcit, passant per l’economia i la distribució de parcel·les i gra. Entre tot ells hi havia grans diferències d’estatus. Un escriba reial o el d’un visir eren molt més importants que un escriba de províncies “comptador de gra”.

   La formació dels escribes es portava a terme a les Cases de Vida, institucions annexes als grans temples i, conseqüentment, regides pel clergat. L’alumnat aprenia utilitzant material econòmic, fragments ceràmics, llesques planes de calç, abans d’escriure sobre papir, un material car que sempre va ser monopoli reial.

   Un cop superades les proves, entraven a la vida professional. Ho feien en tres àmbits principals: l’administració, l’exèrcit i l’esfera religiosa. L’àmplia administració de l’estat era la que oferia més possibilitats de treball. A l’ingressar-hi es convertien en funcionaris que assumien tasques com ara l’organització del país i dels diferents ministeris, la recaptació d’impostos, la realització de censos i registres, l’organització dels arxius reials o la supervisió de treballs agrícoles i ramaders. Els escribes podien ascendir al més alt nivell de l’aparell administratiu i arribar a ser una autèntica celebritat.

    Alguns d’ells van arribar a convertir-se en autèntics literats, i gràcies a la seva extraordinària feina ens han arribat relats i contes, textos d’educació moral, himnes, poemes, cròniques... L’orgull que sentien pel seu saber exclusiu feia que existís entre ells una contínua rivalitat professional. El títol d’escriba fou de tal importància que va sobrepassar els límits del propi ofici d’escriure i llegir