Quan gairebé ens vam extingir.

 L’evolució de la nostra espècie va estar marcada per períodes d’aïllament i fragmentació de les poblacions humanes, possiblement provocats pels canvis climàtics. Fa entre 90.000 i 150.000 anys, els nostres avantpassats no constituïen una única població africana, sinó diversos grups separats geogràficament.

Les anàlisis de l’ADN mitocondrial permeten identificar antics llinatges materns que havien evolucionat separadament. Les sequeres prolongades podrien haver afavorit aquest aïllament, mentre que, fa uns 40.000 anys, diferents poblacions es van retrobar i es van barrejar. La coneguda xifra de 2.000 supervivents, es una estimació del nombre efectiu de reproductors i no necessàriament del total d’individus existents. Durant anys es va atribuir aquesta possible reducció demogràfica a l’erupció del volcà Toba, fa uns 74.000 anys, però diverses investigacions posteriors no han trobat proves concloents dels seus efectes devastadors.

Les investigacions genètiques més recents han proposat explicacions diferents sobre els orígens de la humanitat: algunes defensen que les poblacions africanes van mantenir contactes i es van barrejar durant llargs períodes; d’altres plantegen colls d’ampolla demogràfics molt anteriors o fins i tot la fusió de dues poblacions ancestrals. Aquestes hipòtesis encara són objecte de debat científic.

El nostre origen no respon a una evolució lineal i senzilla, sinó a una història complexa de separacions, adaptacions i retrobaments que els estudis genètics continuen intentant reconstruir.

 

L'ODISSEA. Cant XII

La nau torna a l'illa de Circe, on celebren el funeral d'Elpènor. Circe, gràcies a les revelacions de Tirèsias, pot detallar a Odisseu els tres obstacles que haurà d'afrontar. En primer Iloc, ha d'evitar l’encís del cant de les sirenes, que atrau els mariners i els porta a la mort. En segon Iloc, ha d'evitar el passatge entre les Roques Errants i enfilar l'estret que s'obre entre el penyal d'Escil•la («la Gossa»), un monstre de sis caps que inevitablement li devorarà sis homes, i Caribdis, un remoli que a certes hores del dia s'encalma. En tercer Iloc, ha d'evitar de totes passades que els seus homes facin cap mal a les vaques del Sol, que pasturen a l'illa de Trinàcia.

Odisseu segueix les instruccions fil per randa. Quan la nau s'acosta a les sirenes, tapa les orelles dels seus homes amb cera i ell es fa Iligar al pal per poder-les sentir sense sucumbir-hi. Superat el primer obstacle, i sense advertir els seus homes de l’existència d’Escil·la, la nau enfila l'estret entre els dos monstres. Escil•la es cobra el seu peatge de sis homes i els supervivents, un cop passat el perill, insisteixen a desembarcar a l'illa de Trinàcia. Odisseu cedeix a condició que els seus companys no toquin el bestiar del Sol.

Els companys d'Odisseu així ho prometen i, d'entrada, respecten el pacte. Un cop han desembarcat, però, es gira un vent contrari que bufa durant un mes sencer: s'acaben les provisions que tenien guardades a la nau i comencen a passar gana. Instigats per Euriloc i aprofitant l’absència d'Odisseu, que ha anat a pregar als déus per la tornada, els companys sacrifiquen unes vaques al Sol i se lesmengen. Claror, una de les dues nimfes que guarden el ramat, ho fa saber al déu Sol, que se'n queixa a Zeus. Quan els homes es fan a la mar, la venjança divina no tarda a arribar: es desferma una tempesta que fa caure al mar tota la tripulació d'Odisseu. L'heroi, surant amb les restes de la nau, arriba de nou l'estret dels dos monstres, on Caribdis està a punt de xuclar-lo: d'un salt prodigiós, però, Odisseu s'agafa a la figuera borda que creix al penyal de damunt del remoli. L'heroi s'hi queda aferrat fins que el remoli remet i escup les restes de la seva nau. Odisseu es deixa caure a l'aigua i, surant a bord del naufragi, arriba a l'illa de Calipso.

 Versió Pau Sabaté.Il·lustrat amb CHAT GPT

L'ODISSEA. Cant XI

   

 La nau s'endinsa a l'0ceà, el riu que envolta la terra, i arriba al país dels cimmeris, una terra sumida en una penombra perpetua. Odisseu, amb l'ajuda de dos companys, s'afanya a acomplir el ritual que li ha manat Circe: degolla dues ovelles i en recull la sang en un clot. Els esperits dels morts hi acudeixen de seguida però l'heroi, espasa en mà, evita que s'hi acostin abans que en begui Tiràsias. El primer esperit d'acudir és el d'Elpànor, que demana un funeral. Després hi acudeix l'esperit de la mare d'Odisseu, Anticlea, que ha mort consumida per la pena de l'absência del fill; l'heroi no pot contenir les llàgrimes perô, així i tot, no la deixa acostar-se a la sang.

    Finalment, arriba l'alé de Tirèsias, beu sang i detalla a Odisseu la continuació del viatge. Li explica, també, què haurà de fer per congraciar-se amb Posidó després d'aconseguir tornar a casa. Un cop hagi dut a terme tot el que li mana l'endeví, tindrà una vida plàcida í un regne feliç, fins que li arribi una mort vinguda del mar. Odisseu encara vol saber una altra cosa: com parlar amb la seva mare. Seguint les indicacions de Tirèsias, deixa que begui sang i, d'aquesta manera, recobri la consciência. El retrobament és emocionant i també permet que Odisseu sàpiga alguna cosa més de la situació a Ítaca, a part del que li ha explicat Tirèsias: Penèlope no té intenció de tornar-se a casar, si ho pot evitar, i el seu pare Laertes se n'ha anat al camp a menar una vida pobra. Després de la mare, Odisseu veu desfilar una corrua de dones il•lustres de l'antigor, entre les quals l’àvia i la mare de Nèstor.

Odisseu fa una pausa i recorda als feacis que és hora d'anar a dormir; ells resten meravellats pel seu relat. Alcínous li prega que continui i li demana que li expliqui si va veure algun dels seus companys de la guerra de Troia. Odisseu reprên Ia história i relata Ila conversa amb Agamèmnon, que està ple d'amargor per haver mort víctima de la traició de la seva dona, i amb Aquil·les, que revela amb la lucidesa descarnada que ja el caracteritza a la Ilíada que no hi ha cosa que desitgi més que tornar a viure. Odisseu l'anima explicant-li les gestes del seu fill Neoptòlem (a qui ja havíem trobat al cant IV com a gendre de Menelau). El rei d'Ítaca encara veu un tercer antic company d'armes, Aiant de Salamina, que s'havia suicidat després que l'exèrcit grec lliurés les armes d'Aquil•les, un cop mort el gran heroi, a Odisseu i no a ell. Odisseu el saluda però l'heroi, ressentit, no li dirigeix Ia paraula.

El rei d'Ítaca encara veu uns quants estadants il•lustres més del món dels morts, entre els quals Héracles, que el saluda amb efusivitat. Finalment, per por que aparegui l'esperit de la Medusa, el monstre que convertia en pedra amb Ia mirada, l'heroi s'afanya a tornar a la nau, que salpa de seguida.                                                                                         Versió Pau Sabaté.Il·lustrat amb CHAT GPT

L'agricultura neolítica: un experiment amb riscos

Sempre ens han dit que la invenció de l'agricultura va ser un gran progrés històric. Però les darreres recerques ens plantegen que va ser un experiment perillós per als primers europeus

Durant el setè mil·lenni aNE, el Creixent Fèrtil i Europa van patir un col·lapse demogràfic o una gran reestructuració d’assentaments. Quan l’agricultura dels cereals va viatjar des del sud-oest d’Àsia cap al centre d’Europa, va patir molts canvis. Al Pròxim Orient es conreaven tres tipus de blat, dos d’ordi i cinc de llegums. En canvi, a Europa Central la dieta es va tornar més monòtona i uniforme: els jaciments arqueològics només mostren un parell de tipus de blat i llegums. Les planes europees oferien poques oportunitats per aconseguir nous recursos, i els horts depenien de poques varietats.

Per als primers agricultors europeus, tot es reduïa a una sola xarxa alimentària: els cereals alimentaven la comunitat, i els residus (com la palla) servien de farratge pel bestiar o per construir cases de tova. Aquests poblats neolítics s'assemblaven molt a les societats rurals de segles posteriors.

Tanmateix, el sistema era fràgil. Es va veure debilitat per saquejos exteriors, manca de mà d'obra, esgotament del sòl, malalties i males collites, en una xarxa de comunitats poc disposades a l'ajuda mútua. L’agricultura al Neolític no era un èxit garantit: era un experiment que podia fracassar, i de vegades ho feia.

Imatge generada per Gemini IA

 

L'ODISSEA. Cant X

La flota arriba a l'illa d'Èol, que governa els vents, a qui Odisseu troba banquetejant amb els seus fills. Èol respon favorablement a la deman d’ajuda de l'heroi i li lliura un odre amb tots els vents contraris tancats a dins, mentre que fa bufar només el que portarà l'heroi a Ítaca. A les envistes de l'illa, Odisseu s'adorm i els seus homes murmuren: estan convençuts que dins de l'odre hi ha un tresor que ha donat Èol a Odisseu i que el seu rei es vol quedar per a ell sol. Quan l'obren per comprovar-ho, els vents surten tots de cop i s'emporten les naus mar enllà, lluny de la terra paterna que havien tingut tant a la vora. La flota acaba tornant al pais d'Èol, però quan Odisseu demana ajuda per segona vegada i explica què ha passat, el governant dels vents, convençut que aquell home s'ha guanyat l'odi dels déus, el fa fora. Odisseu s’ha de tornar a fer a la mar sense els vents a favor.

Al cap de set dies, la flota arriba al pais dels lestrigons i recala dins del port de la seva ciutat, Portallunya, Ilevat de la nau d'Odisseu que per prudència la fondeja fora de la boca estreta del port. Lestigònia és el pais del sol perpetu i l'habita una raça de gegants, com poden comprovar els companys que envia Odisseu a explorar. Quan els enviats arriben al palau reial, Antifates, el rei dels lestrigons, se’ls vol menjar, però els homes d'Odisseu se n'escapen corrents. El rei dona l'alarma i els lestrigons ataquen els companys d'Odisseu tirant roques enormes a la flota recalada al port, que queda totalment destruïda, i capturen els homes per menjar-se'ls. La nau d'Odisseu, gràcies al fet d'haver recalat fora del port, és l'ûnica que se'n salva. Aquesta única nau supervivent, amb Odisseu a bord, arriba a una illa boscosa on viu Circe, filla del Sol. Odisseu l'explora i hi veu fum; en tornar de l'exploració, caça un cérvol per atzar i el comparteix amb els seus homes, a qui avisa que demà hauran d'anar a veure qui viu a l'illa. L'endemà, la partida d'exploració arriba al palau de Circe, guardat per unes feres manses. La deessa convida els homes a passar i els tracta amb amabilitat perà, amb les seves arts màgiques, els converteix en porcs i els tanca a la cort.

Un dels homes, Euríloc, ha desconfiat de la invitació de Circe i s'ha quedat fora del palau, i ara corre a dir a Odisseu què ha passat. L'heroi s'arma de coratge i es dirigeix al palau de Circe, però pel camí es troba el déu Hermes, que li revela un antídot per resistir als encanteris de la deessa. Odisseu segueix els consells d'Hermes i aconsegueix que Circe no l'embruixi. La deessa, veient que no pot vèncer l'heroi, hi segella una aliança allitant-se amb ell. Un cop conclosa l'aliança, els companys són retornats a la forma humana.

Al cap d'un any de vida regalada, els companys d'Odisseu li recorden que un moment o altre han de tornar a casa. Odisseu comunica a Circe la intenció de partir i li demana de quina manera poden tornar. La deessa li revela que, per saber-ho, l'heroi haurà de viatjar fins al món dels morts i consultar l'alè, l'esperit, de Tiresias, el famós endeví de Tebes.

 

L'endemà, Odisseu desperta els companys exhortant-los a salpar. Enmig de les presses, el més jove de tots, Elpànor, cau del terrat on dormia i es trenca el coll. Quan té la resta d'homes reunits, Odisseu els anuncia cap a on navegaran. La tripulació és presa del desànim..