L'ODISSEA. Cant 2

  Es fa de dia. Telèmac es Ileva i convoca l'assemblea del poble d'itaca, on exposa els seus greuges i exigeix als pretendents que se'n vagin de casa seva. Antinous, però, que és un dels pretendents més estacats, li replica i li recorda l'estratagema amb què Penèlope els ha tingut enganyats durant tant de temps: prometre'ls que decidiria amb qui es casaria quan acabés de teixir la mortalla de Laertes, el pare d'Odisseu. De nits, però, Penèlope desfeia el que havia teixit de dia. L'engany va durar tres anys, fins que va ser descobert. L'ocupació del palau per part dels pretendents, segons Antinous, està plenament justificada.

    Telèmac només pot replicar intentant apel•lar al sentit de la justicia d'aquells homes i desitjant que, si continuen cometent abusos, un dia ho paguin amb la vida. Aquest desig va seguit d'un auguri: unes àligues que es barallen en ple vol. Pren la paraula l'endevi Haliterses, que afirrna que aquell averany no augura res de bo als pretendents i els prega que reconsiderin la seva conducta. L'altre pretendent destacat, Eurimac, desqualifica el vell endeví amb una arrogància considerable.

    Telèmac, Ilavors, anuncia la intenció d'emprendre un viatge per recollir informació sobre Odisseu i demana una tripulació per poder-lo dur a terme: cal assegurar-se que el rei és mort per permetre que Penèlope es casi amb un altre home. Mèntor, vell amic d'Odisseu intervé per expressar la seva indignaciô amb els abusos dels pretendents i amb la conformitat submisa que demostren els itaquesos. Un tercer pretendent, Leodes, desdenya tant les paraules de Méntor com la intenció de Telèmac d'emprendre el viatge i dissol l'assemblea de manera displicent.

    Telémac se'n va a la vora del mar a pregar a la divinitat que l'havia visitat el dia abans que l'ajudi. Atena acudeix amatent i, amb l'aparença de Màntor, li dona consells per emprendre el viatge en secret, malgrat l'oposició dels pretendents. Telèmac segueix els consells divins i, amb la complicitat de la vella dida Euriclea, aconsegueix fer-se a la mar d'amagat dels pretendents i també de la mare. Comença l'aventura.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CAHT GPT

L'ODISSEA. Cant 1

    Han passat vint anys de I'inici de la guerra de Troia i en fa deu que la vila de Príam va caure a mans dels aqueus comandats per Agamêmnon. Tots els herois que van sobreviure a la guerra i al retorn per mar han tornat a casa. Per a alguns, tanmateix, la terra paterna s'ha demostrat més hostil que la plana de Troia i les tempestes de l'Egeu: és el cas d'Agamêmnon, trait per la seva esposa Clitemnestra i assassinat per l'amant d'ella, Egist, tot just en tornar al seu reialme d'Argos. 

Hi ha un heroi, perà, un capità de gran renom, que encara no ha pogut tornar a casa. És Odisseu, rei d'Ítaca i les illes que l'envolten, que, després de moltes aventures, fa anys que està retingut a Ogígia, l'illa de la nimfa Calipso. La nimfa voldria fer-lo immortal i que fos el seu home, perà aquest no és l'obstacle principal que l'heroi té al davant. La ira de Posidó, déu del mar, és un perill molt més gran. Posidó està irat amb Odisseu perqué aquest, en una de les seves aventures, va deixar cec el cíclop Polifem, fill del déu.

El destí, perà, que és la força suprema, superior als déus i tot, urgeix el retorn del rei d'Ítaca. Atena, la deessa que sempre li ha fet costat, aprofita una absencia de Posidó per parlar al consell dels déus a favor del seu protegit. Zeus, just abans de la intervenció d'Atena, s'ha estat planyent de la inconsciência dels humans: culpen els déus de les seves desgràcies, quan són ells mateixos els que se les provoquen. L'exemple més paradigmàtic és el casal d'Argos, en quê se succeeixen crims i venjances que tot just han culminat en I'assassinat d'Egist i Clitemnestra a mans d'Orestes, venjador del seu pare. Aquesta és Ia primera aparició d'un dels fils conductors de l'obra: les histôries familiars d'Odisseu i d'Agamêmnon s'aniran posant en paral•lel, per contrast, en diversos Ilocs del poema. L'altre motiu important del parlament inicial de Zeus és Ia moral que travessa l'Odissea de cap a cap: tal faràs, tal trobaràs.

Atena, com dêiem, aprofita que el seu pare Zeus parla de justícia per recordar-li, a ell i a Ia resta de déus, que no és just que Odisseu encara no hagi tornat. Zeus s'avé de seguida a facilitar-li el retorn i Atena exposa el seu pla: baixarà a Itaca per animar el fill d'Odisseu, Telêmac, a fer un viatge per recollir notícies del pare entre els seus antics companys d'armes, mentre que Hermes volarà fins a l'illa de Calipso per manar a Ia nimfa que deixi marxar l'heroi.

La deessa posa en pràctica de seguida Ia primera part del pla. Baixa a Ítaca i es presenta al palau d'Odisseu amb l'aparença d'un vell conegut seu, Mentes, cabdill dels tafis (un poble de comerciants, pirates i traficants d'esclaus, tres àmbits que a l'Antiguitat tenien límits difusos). Telémac li dona una acollida conforme a les regles de l'hospitalitat, d'una importància cabdal en el món homêric, i Ia deessa presencia, d'incôgnit, els excessos dels pretendents de Penêlope, que han ocupat el palau i es dediquen a banquetejar-hi cada dia, cosa que n'exhaureix els recursos. Telêmac, impotent, li confessa que se sent frustrat i que no té cap esperança que el seu pare torni al cap de tants anys. Atena, perà, el reconforta i l'anima a convocar en assemblea els itaquesos per denunciar Ia situació i a emprendre un viatge per saber noves del pare. Telêmac, encoratjat per les paraules d'Atena i per Ia seva partença misteriosa, que reveIa que es tractava d'una divinitat, descobreix una confiança nova en si mateix que li permet encarar-se als pretendents i refermar I'autoritat sobre el casal.

Quan es fa de nit, els pretendents surten del palau i se'n van a dormir. Telémac també s'allita i no para de pensar en el viatge. Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

ISRAEL en els orígens

L'origen dels antics regnes d'Israel i Judà no es pot explicar sense entendre que tot va començar a conseqüència d'una gran crisi climàtica. Una terrible sequera a finals de l'Edat del Bronze va provocar el col·lapse de la civilització de Canaan a les zones planes, fet que va obligar la població a buscar noves estratègies de supervivència. Entre finals del segle XII i mitjan segle X aC, es va produir una gran onada d'assentaments a les terres altes i muntanyoses, un refugi poblat per un grup mixt de colons: antics nòmades que sobrevivien gràcies als seus ramats i agricultors que havien fugit del desordre i la destrucció de les ciutats de baix. Mentre aquests petits pobles de muntanya començaven a créixer i a organitzar-se, el vell sistema de ciutats-estat independents va continuar funcionant a les valls durant bastant de temps, fins que la pressió dels nous pobladors de les muntanyes va canviar les regles del joc de manera definitiva.

El primer gran intent d'unificar aquest mosaic de pobles en una sola estructura política va néixer a la zona de Gibeon, un territori que la memòria bíblica identifica com la "Casa de Saül". Aquest primer regne territorial de les muntanyes va intentar expandir-se cap a les valls fèrtils de les terres baixes, però aquesta demostració de força va xocar directament amb els interessos d'Egipte, que no volia perdre la seva influència econòmica i militar a la regió. Per evitar que aquest nou poder creixés massa, el faraó Shoshenq I va llançar una campanya militar a les terres altes i va fer caure l'entitat de Gibeon; no obstant això, per assegurar el control de la zona, la diplomàcia egípcia va promoure una nova organització del territori que, de retruc, va donar peu a l'ascens simultani de dos regnes veïns i rivals: el Regne d'Israel al nord i el Regne de Judà al sud.

Un cop establerts aquests dos nous regnes territorials, va aparèixer la necessitat d'unir unes poblacions que fins aleshores no es diferenciaven en res material, ja que tots feien servir les mateixes eines, cases i costums. Per aconseguir-ho, les dinasties reials van començar a promocionar i difondre mites fundacionals, tradicions sobre la cort i relats d'herois salvadors que la gent s'explicava oralment de generació en generació per crear un sentiment d'identitat compartit. Molt de temps després, a partir del segle VIII aC, aquests antics "records" de les batalles i fronteres del passat es van posar per escrit, sent utilitzats pels autors bíblics dels llibres de Jutges, Samuel o Josuè per a reflectir la propaganda i la ideologia política dels reis d'aquella època.

 

El megalitisme i la cosmovisió humana.

Imaginem l'impacte: Entrar en un espai fosc, sota un sostre de palla i fusta, envoltat de pilars de 5 metres amb figures d'animals salvatges que semblen cobrar vida amb la llum de les torxes. Göbekli Tepe no era només pedra; era una experiència sensorial que reafirmava la seva cosmovisió

El megalitisme és un dels fenòmens culturals més rellevants dels darrers deu mil anys d'història de la humanitat. Fenomen d'escala mundial i de llarga durada, l'aparició d'aquestes construccions fetes amb “grans pedres” suposa l'apropiació intel·lectual i emocional del territori, la materialització del desig de romandre per sempre, un paisatge forjat a base de menhirs –i les seves agrupacions en alineacions i recintes–, de cròmlech i de dòlmens.

Les grans construccions de l'Europa neolítica tenen les primeres evidències al voltant de 12 000 anys abans del present. Parlem de menhirs de fusta descrits com a “tòtems” a les excavacions de la primera meitat del segle XX, a les àrees centrals de llocs mesolítics del nord d'Europa. Alguns van poder representar imatges humanes com la de Shigir que es conserva al Museu d'Ekaterimburg, a Rússia i que ha estat datada per Zhilin i altres col·legues en cronologies semblants a les del famós setge de Göbleki Tepe. Shigir, amb més de 5 m d'alçada, confirma que es van aixecar imatges humanes sobredimensionades amb iconografies que ofereixen pistes molt rellevants sobre la seva antiga trajectòria: l'art paleolític no va desaparèixer, sinó que es va transformar. La conceptualització de les imatges humanes, moltes d'elles expressades com a màscares, ja existeix en aquesta primera estatuària postglacial.

El megalitisme suposa no només una forma d'habitar el paisatge, sinó també de dialogar amb allò celeste. Les poblacions constructores de dòlmens no només van ser conscients de la seva posició terrestre, del seu anhel per comprendre i habitar el seu territori, sinó que també van voler entendre la seva posició davant del cel. Des de ben aviat van intuir la importància de pensar què passava quan miraven al cel i de comprendre de quina manera els afectava; així, no només en els dòlmens, sinó també en moltes altres construccions humanes, s'han posat els ulls i els eixos al firmament. Perquè, al capdavall, les seves percepcions sobre allò terrestre i allò celeste componien la seva visió del món; és el que anomenem cosmovisió.

El megalitisme no s’ha d’entendre merament com un conjunt de construccions monumentals, sinó com un dels fenòmens culturals més determinants dels darrers deu mil anys. Aquesta manifestació, d’abast mundial i llarga durada, representa el moment en què la humanitat deixa d'habitar el territori de manera passiva per començar a apropiar-se’n intel·lectualment i emocional. L’erecció de “grans pedres” —siguin menhirs, alineacions o dòlmens— materialitza un desig profund de transcendència: la voluntat de romandre en el temps i de forjar un paisatge que reflecteixi la identitat del grup.

Tot i que sovint associem aquest fenomen exclusivament a la pedra, les arrels del megalitisme europeu es remunten a fa uns 12.000 anys, amb les primeres evidències de monuments de fusta al nord d'Europa. Exemples com l’ídol de Shigir, a Rússia, amb més de cinc metres d’alçada i cronologies paral·leles al jaciment de Göbekli Tepe, demostren que l’estatuària postglacial ja presentava una gran complexitat. Aquestes peces ens revelen que l’art paleolític no va patir una ruptura abrupta, sinó una transformació cap a una iconografia on la figura humana, sovint expressada a través de màscares,
començava a sobredimensionar-se per ocupar l'espai públic.

El megalitisme implica una dualitat fonamental en la percepció del món: el diàleg entre el pla terrestre i el celeste. Les poblacions neolítiques no només van buscar el seu lloc a la terra, sinó que van projectar la seva mirada cap al firmament. L’orientació astronòmica de molts dòlmens i eixos monumentals evidencia que aquestes societats intuïen una connexió directa entre els moviments dels astres i la seva pròpia existència. Aquesta integració d’allò terrenal i allò diví és el que definim com a cosmovisió: una visió totalitzadora on l'arquitectura serveix de pont per entendre l’ordre de l’univers i el paper de l'ésser humà dins d'aquest.

 

."

Els protomites: l'ADN de la memòria.

Sovint tendim a pensar en els mites com a simples contes de fades o fantasies d'un passat ingenu, però si els mirem amb prou atenció descobrim que són, en realitat, artefactes complexos de la ment humana. Aquestes narracions han actuat com a càpsules del temps que han conservat les idees, les pors i les esperances dels nostres ancestres en un viatge que va començar a l’Àfrica fa desenes de milers d’anys. De fet, podríem descriure la mitologia com una mena de segon genoma humà: així com els nostres gens narren la nostra història biològica, els mites ens ofereixen un registre fidel de la nostra evolució cultural. Aquesta analogia no és merament poètica, ja que la distribució dels mites pel planeta reflecteix amb precisió les grans migracions humanes des del bressol africà. Les històries van viatjar amb la gent i, cada vegada que un grup es disgregava per explorar nous territoris, s’enduia amb ell una part de la riquesa simbòlica original, provocant que la diversitat mitològica disminuís a mesura que ens allunyàvem de l’origen, tal com succeeix amb la nostra variabilitat genètica.

En aquest context, el que avui coneixem com a mitologies locals són en realitat branques d’una mateixa història ancestral que s’ha anat diversificant i adaptant a nous entorns al llarg de mil·lennis. Per desxifrar aquest complex trencaclosques, la investigació moderna recorre a la filomemètica, aplicant l’anàlisi filogenètica —pròpia de la biologia— a les idees. El procés consisteix a recopilar totes les variants conegudes d’un mite per després desglossar-les en els seus motius mínims o mitemes. Mitjançant la comparació d’aquestes unitats d’informació, els investigadors poden establir relacions de parentiu i identificar quins elements han mutat i quins han romàs inalterats. El resultat d’aquesta minuciosa arqueologia mental és la inferència del protomite: la versió més probable de la història original que es troba a l’arrel de tot l’arbre evolutiu. Reconstruir aquesta llavor narrativa no només ens permet comprendre millor la psicologia dels nostres avantpassats de fa 30.000 anys, sinó que esdevé una eina indispensable per donar un significat humà a restes arqueològiques que, d'altra manera, romandrien mudes i misterioses davant els nostres ulls.