Religiositat Neolítica

Totes les religions tenen un component extàtic, i totes inclouen l' alteració de la consciència humana en cert grau mitjançant l' oració, la meditació, el cant i moltes altres tècniques.

Va ser la naturalesa canviant de la consciència humana la que va portar la gent a suposar que hi havia una altra esfera d'existència i que els éssers d'aquesta esfera interactuaven amb les persones del món material. Com més habitava una persona, o un grup d'elles, l'extrem introvertit de l'espectre de consciència, més a prop es considerava o consideraven d'aquest altre món.

Les tres dimensions interconnectades de la religió: l' experiència religiosa eufòrica i transcendent que prové del sistema nerviós humà; les creences religioses que procedeixen fonamentalment dels intents de codificar les experiències religioses; i les pràctiques religioses que introdueixen la gent en les experiències religioses i manifesten les creences.

 "Experiències", "creences" i "pràctiques". Es contempla el fenomen religiós des de la perspectiva de les civilitzacions antigues, no des del punt de vista actual.

La religió, fonamentalment, està basada en la creença en regnes sobrenaturals i entitats no materials. Les percepcions d'aquests regnes invisibles deriven del funcionament electroquímic del cervell (...) El contacte amb aquest regne és el que anomenem experiència religiosa.

La suposició que la presa racional de decisions i processos com l'adaptació sensible a l'entorn poden explicar tot comportament humà pertanyent al passat no té cap fonament. Hem de ser conscients de la irracionalitat del passat (i de la del present)

Els "estats alterats de consciència"... i de com van poder ser interpretats en un sentit social, també en relació amb les condicions econòmiques i de jerarquia:

Les atresorades experiències d'origen neurològic constituïen els fonaments del treball ordenat pels vidents que portava a la construcció de les enormes tombes, les quals, al seu torn, presentaven una imatge de les relacions materials d'explotació tan eterna i immutable com les pròpies tombes.

En un món de successos inexplicables, d'incertesa constant, les experiències d'"estats alterats de consciència" proporcionaven, doncs, una possible resposta...

Ara bé, sembla ser que aquestes respostes no podien ser gaire variades.  El funcionament del cervell humà no és gaire diferent en cada cas particular. Sotmesos a experiències neurològiques semblants, les visions dels xamans de pobles molt distants també s'assemblaven una mica...

Les sensacions del moviment a través d'un passadís subterrani cap a un inframón i també la del vol cap a mons superiors per trobar-se amb éssers i animals estaven integrades als seus cervells.

La universalitat gairebé total de la creença en un cosmos estratificat i en un desplaçament entre ells pot ser atribuïda al funcionament del sistema nerviós humà en certa varietat d' estats alterats.

Al Neolític, la gent va construir models del cosmos en superfície (...) En fer això, van escapar de la diversa maror de passadissos i càmeres laberíntiques i subterrànies que recorria la gent del Paleolític Superior. Cada caverna té una topografia diferent de la de totes les altres. La gent del Neolític va eliminar el laberint variable i el va substituir amb estructures més simples i predecibles del seu propi disseny. Gràcies a això van aconseguir un major control sobre el cosmos.

El contracte de consciència (el que un podria anomenar el component psicològic), juntament amb la seva cosmologia estratificada associada, proporciona les unitats estructurals, episodis que constitueixen part de l'estructura profunda d'un mite (...) Aquestes unitats estructurals alliberen profundes emocions (...) Aquests contextos carregats d'emoció faciliten l'evocació de significats "profunds" (...) L'emoció (...) interioritza els mites i els grava a foc en les ments de les persones.

El canvi a la domesticació [d'animals i plantes] es va donar com a resultat de les freqüents activitats rituals .

Els usos econòmics de l'animal haurien estat un subproducte d'una domesticació d'origen religiós (...) La domesticació d'animals ja estava inserida conceptualment en la visió del món i el complex socio-ritual (...) abans que la gent comencés realment a pastorejar els uros (...) [Tot i que] no estem suggerint que la domesticació dels animals tingués lloc de la mateixa manera a totes les parts del món

L'ordre social en el món material va ser imitat mitjançant una jerarquia d'éssers espirituals "a l'altre món" (...) Durant el Neolític hi havia una jerarquia social en desenvolupament que formava part d'una cosmologia global (...) La religió, allotjada en la cosmologia, validava els drets sobre la terra i l' autoritat d' aquells que s' encarregaven de la construcció de monuments i el seu ús.

En conclusió:

El comportament econòmic no pot ser separat del comportament simbòlic.

És impossible analitzar les religions i cosmologies antigues d' una manera que no sigui superficial i perifràstica si no s' admet la contribució del sistema nerviós humà, ja que aquest produeix diàriament diversos estats de consciència

Un valor de la religió, fins i tot de la més primitiva, implica també un canvi social prometedor: el compromís de l' individu per arribar,  mitjançant l'ús de la seva capacitat intel·lectual, a identificacions universals amb els seus semblants:

La religió (...) va ser la primera eina de discriminació social que no es basava en l'edat, el sexe o la força física.

Jericó neolítca.

 

Les comunitats que es van establir en el que seria Jericó, en temps prehistòrics, ho van fer per aprofitar l’aigua dolça, molt escassa, a l’entorn del duríssim desert situat al nord de la Mar Morta. Un manantial que, actualment, proporciona cinc mil litres d’aigua per minut, i que va convertir a Jericó en un autèntic Oasis. Aquest manantial va ser un element clau per les comunitats instal·lades a la zona, ja que va afavorir la seva evolució des d’una economia de cacera i recol·lecció fins la tipologia agropecuària posterior. Això va fer possible l’aparició d’un poblat neolític estable, amb capacitat de domesticar plantes com l’ordi, l’espelta, les llenties o els cigrons. Les primitives cases de planta circular i semi excavades, construïdes amb adobs, van evolucionar cap a vivendes de forma rectangular i de tres habitacions, amb sols enllustrats, que ocasionalment estan pintats.

    S’hi pot trobar  l’exemple més antic d’un sistema de defensa construït per l’ésser humà: una antiquíssima torre (Neolític pre-ceràmic 8.500 – 7.500 ane). Una construcció de pedra, de planta circular i una alçada conservada de gairebé nou metres, associada a un mur de dos metres d’amplada. No és una norma habitual en l’arquitectura militar que una edificació d’aquesta mena s’aixequi a l’interior d’un assentament. Hauria de trobar-se, de manera lògica, en una posició avançada respecte a la muralla perquè les unitats defensores poguessin impedir els atacants aproximar-s’hi i escalar la muralla.

    Aquesta torre, envoltada per un seguit de sitges, permetia controlar visualment el manantial, situat a l’oest del poblat. Cosa que fa pensar que no estem davant d’una obra defensiva estrictament, sinó davant una torre de vigilància, una construcció col·lectiva excepcional erigida per a la protecció dels recursos econòmics de la comunitat, com eren el cereal emmagatzemat i l’aigua.

    Malgrat la seva complexitat, es tracta d’un llogarret agrícola i cap el 3.000 ane va ser quan es convertí en una ciutat fortificada, amb funcions administratives , econòmiques i religioses centralitzades. Els seus murs delimitaven una àrea urbana d’unes quatre hectàrees. Amb el temps es convertiria en el centre d’una xarxa de relacions comercials amb Egipte, Síria, Mesopotàmia i L’Egeu. La seva destrucció l’any 1.550 ane probablement víctima d’un atac egipci, va posar final al cicle de l’urb habitada per Cananeus.

ESCRIBES D’EGIPTE: Un ofici sagrat.

      El coneixement que tenien els escribes de l’escriptura sagrada, els jeroglífics, els va permetre escalar fins el graó més alt de la societat egípcia i convertir-se en auxiliars indispensables del faraó.

      L’ofici d’escriba va estar estretament lligat al desenvolupament de l’escriptura. Va néixer en temps pre-dinàstics, en una forma simple consistent en pictogrames que representaven de forma realista persones, animals o cosa. Amb el temps va elaborar-se un mètode fonètic més sofisticat que permetia expressar conceptes abstractes i emocions. Era un sistema que incloïa molts signes i regles, i això va fer que sorgís un grup professional amb capacitat per dominar-ho i escriure textos molt elaborats, primer als murs dels monuments i tombes i, des de la IV dinastia com a mínim, damunt de papirs.

  El treball dels escribes va tenir una dimensió religiosa des d’un bon començament, coma resultat que els jeroglífics que feien servir eren paraules divines que tenien un caràcter màgic-religiós. Es considerava que el déu Thot fou l’inventor de l’escriptura i patró dels escribes.

    La gran consideració social on van arribar els escribes va quedar reflectida en les estàtues que es van fer d’ells a partir de la V dinastia. Podia ocupar un lloc en qualsevol de les institucions de l’estat, des del clergat fins l’exèrcit, passant per l’economia i la distribució de parcel·les i gra. Entre tot ells hi havia grans diferències d’estatus. Un escriba reial o el d’un visir eren molt més importants que un escriba de províncies “comptador de gra”.

   La formació dels escribes es portava a terme a les Cases de Vida, institucions annexes als grans temples i, conseqüentment, regides pel clergat. L’alumnat aprenia utilitzant material econòmic, fragments ceràmics, llesques planes de calç, abans d’escriure sobre papir, un material car que sempre va ser monopoli reial.

   Un cop superades les proves, entraven a la vida professional. Ho feien en tres àmbits principals: l’administració, l’exèrcit i l’esfera religiosa. L’àmplia administració de l’estat era la que oferia més possibilitats de treball. A l’ingressar-hi es convertien en funcionaris que assumien tasques com ara l’organització del país i dels diferents ministeris, la recaptació d’impostos, la realització de censos i registres, l’organització dels arxius reials o la supervisió de treballs agrícoles i ramaders. Els escribes podien ascendir al més alt nivell de l’aparell administratiu i arribar a ser una autèntica celebritat.

    Alguns d’ells van arribar a convertir-se en autèntics literats, i gràcies a la seva extraordinària feina ens han arribat relats i contes, textos d’educació moral, himnes, poemes, cròniques... L’orgull que sentien pel seu saber exclusiu feia que existís entre ells una contínua rivalitat professional. El títol d’escriba fou de tal importància que va sobrepassar els límits del propi ofici d’escriure i llegir

Caiguda Imperi Romà d'Occident.

    

 A les crisis del segle III i IV es produeix una simbiosi dintre de la societat romana: entre els elements més adinerats de la classe social eqüestre amb els elements de la classe senatorial. D’aquesta fusió sorgeix una classe social rica, privilegiada, molt poderosa i egoista. Probablement la que més hi ha hagut en la història de la humanitat. Una classe social terratinent a Occident que sobreviu a l’Imperi.

      Aquesta classe social és determinant per l’ensorrament de l’Imperi Romà d’Occident. Al de l’Orient no hi ha una classe tan poderosa, ni tan rica, ni tan antiga. A l’Orient hi ha una prosperitat econòmica major i un dinamisme de les ciutats més gran que te en el comerç el seu exponent més brillant. Això proporciona unes classes mitjanes que es mantenen. A occident no: les classes mitjanes han quedat repartides entre els que han acabat en la pobresa o els que han promocionat a les altes esferes. Quatre mil persones posseïen més riquesa que els seixanta milions restants. Aquesta classe social va negar-se a contribuir amb els seus diners (impostos) al manteniment de l’exèrcit i al reclutament professional, sobretot bàrbars. Deien que Roma l’havien de defensar els romans. Però també es negaven a proporcionar els seus colons a l’allistament. Es negaven a mantenir l’estat, que era qui feia a aquesta classe immensament privilegiada.

     A l’Imperi Romà d’Occident també es produeix un desigual repartiment del poder, Aquest no recau en l’emperador, sinó en el Magister Militum únic. Aquests posen l’Imperi al seu servei i no pas ells al servei de l’Imperi. A Orient no hi ha un únic Magister Militum. Això suposa que es podien controlar entre ells i cap acumula suficient poder propi per servir-se de l’estat.

   La pèrdua d’Àfrica suposa un altre dels elements que propicien a caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Aquesta aportava sobre el seixanta per cent de la riquesa de Roma, sobretot en el sector agrari que era determinant per a l’economia de l’Imperi. L’elit romana no aconsegueix fer fora els Vàndals, que son qui s’apropien del Nord d’Àfrica. No aconsegueix retenir-la per les seves lluites internes, tot i l’ajuda rebuda des d’Orient. I l’Imperi en qüestió ja no és viable sense aquesta província. Perquè ja s’havia retirat de l’altra zona de provisió massiva d’abastiment: la Gran Bretanya.

Endevinadors a Mesopotàmia

           

     A l’antiga civilització Mesopotàmica qualsevol esdeveniment o manifestació imaginable era susceptible de convertir-se  en una senyal, un presagi que anunciava o revelava la voluntat de les divinitats i el destí de l’individu oi del país al complert. L’auguri podia provenir  de qualsevol element i des de qualsevol racó de l’entorn humà: un animal, un astre, un soroll, una veu, un rostre; podia ser espontani, però també induït, i calia saber-ne la interpretació. La comunicació entre la divinitat i l’endeví a Mesopotàmia foren sempre intenses i arcanes, i les tècniques, múltiples i variades.

L’AURISPÍCIA era l’endevinació a partir de l’examen de les vísceres dels animals sacrificats i era la disciplina reina entre totes les tècniques endevinatòries. Qui establia contacte i comunicació amb els déus era l’aurispid, i ho feia a petició de la persona interessada, provocant una resposta de la divinitat. El mitjà era l’animal o el cos de l’animal sacrificat, generalment un corder o un cabrit. La branca principal era l’hepatoscòpia, l’examen del fetge,

                Altres manifestacions de la divinitat es donaven també en els astres, la fauna i la flora i, fins i tot, el cos humà. Tot allò que passava a la llar, a la ciutat, o al camp, el comportament humà en privat o públic, o fins i tot els trets i els moviments dels animals, des de les formigues a les aus, passant per les serps i el bestiar, propiciava múltiples presagis.

                La teratoscòpia, l’estudi dels prodigis o monstruositat nascudes de dones o d’animals, formaven també un corpus propi. També de l’aspecte de l’home o la dona se’n derivaven presagis, el son era considerat un estat endevinatori. Presagis relatius als dies (hemerològics) permetien determinar si un dia era fast o nefast. Això era imprescindible per decidir quan convenia fer una construcció o quan calia dur a terme determinats rituals.

                Les prediccions basades en l’observació del firmament van acabar fundant la ciència per excel·lència i que va acabant fent cèlebre el mon Mesopotàmic: l’astrologia. Va servir exclusivament els interessos del rei, sempre al servei de la Cort, i els corresponia determinar amb precisió rigorosa el noviluni, la primera aparició de la lluna creixent, quan començava el nou mes a Mesopotàmia, eclipses, pluges, trons, l’oposició entre el Sol i la Lluna (la Terra al mig). D’aquestes observacions en depenien directament la ventura o desventura del rei i del seu regne, ja que predeien les bones i males collites, la pau i la guerra, les inundacions, la salut i fins i tot la mort del monarca.