L'ODISSEA. Cant 4

Telèmac i Pisistrat arriben a Esparta, al pais de Lacedèmon. Hi troben un convit de noces, perquè Menelau casa la filla que va tenir amb Helena, Hermione, amb Neoptòlem, el fill ďAquil•les, i al mateix temps també casa un fill bord, Megapentes, amb una noble espartana. Tot i que té la casa plena de gent, Menelau acull esplèndidament els forasters i els fa participar del convit. Aixi com la religiositat caracteritzava el palau de Nèstor, el tret més conspicu del de Menelau és el luxe, que Telèmac i Pisístrat admiren. El rei ďEsparta, però, els desenganya: ha hagut de patir molt per tornar a casa i tenir tota aquella riquesa que, al capdavall, no li pot fer oblidar les penes que ha passat. El que mćs pena li fa, perô, ćs el cas ďOdisseu que no sap ningú què se n'ha fet. Telèmac vessa una llàgrima i Menelau no gosa preguntar.

Apareix Helena, en tota la seva esplendor, i es posa a filar al costat del marit. Tots dos comenten la semblanęa del jove foraster amb Odisseu, i Pisístrat aprofita ľocasió per revelar qui són. Això dona ocasió a Menelau ďexpressar amb vehemència el seu enyor per Odisseu, cosa que desferma el plor general, i a Pisístrat de recordar la mort del seu germă Antiloc a la guerra de Troia. Menelau recupera la serenor i recomana continuar el sopar. Helena tira a la beguda una droga que fa oblidar les penes i ella i Menelau recorden dues anecdotes de Ia guerra que exemplifiquen el caràcter astut i resolut ďOdisseu. Després ďaixò, tothom se'n va a dormir.

L'endemà Telémac torna a demanar notícies del pare. Menelau en té i li explica com les ha aconseguides. A Egipte, va interrogar a Ia força el déu marí Proteu per saber com podia tornar a casa, i també li va demanar què se n'havia fet, dels seus antics companys d'armes. Proteu li va explicar com tornar i li va revelar el destí funest de dos capitans destacats: Ia mort en mar d'Aiant, fill d'Oileu, i l'assassinat d'Agamèmnon, germà de Menelau, a mans d'Egist. També li va fer saber, però, que Odisseu era viu, retingut a l'illa de Calipso. Finalment, Proteu va revelar a Menelau que, pel fet de ser gendre de Zeus (Helena n'és filla), el seu destí no seria Ia mort, sinó Ia vida immortal a l'Elisi, un Iloc paradisíac als confins de Ia terra.

Telèmac, informat de tot això, manifesta una certa ànsia de partir i Menelau li promet uns regals d'hostatgia esplèndids. Després, de sobte, l'escena canvia i tornem a ser a Ítaca, al palau d'Odisseu, on els pretendents, que s'entretenen jugant al pati, s'assabenten de l'absència de Telêmac. Antínous proposa parar-li una emboscada en un estret de mar per on calculen que passarà de tornada i Ia resta de pretendents hi està d'acord.

L'herald Medont, fidel a Penèlope, els ha sentit complotar i corre a informar-ne Ia mestressa. Penèlope, que no sabia res de l'absència del seu fill, es desespera en sentir que els pretendents el volen matar i esclata en plors i laments, acompanyada de les serventes. Una, Ia dida Euriclea, li aconsella que pregui a Atena que salvi Telèmac; Penèlope li fa cas. Els pretendents, mentrestant, preparen una nau per anar a emboscar el seu fill.

Esgotada per Ia commoció, l'esposa d'Odisseu s'adorm. Atena li envia un somni: hi apareix Íftime, germana de Penèlope, casada a Ia Ilunyana Feres de Tessàlia (diferent de Ia Feres de Messènia on Telèmac i Pisístrat han fet nit), que li assegura que Telèmac té Ia protecció d'Atena i no patirà cap mal. Penèlope li demana per Odisseu, però Íftime no n'hi vol parlar. Malgrat tot, es desperta reconfortada. Els pretendents, mentrestant, naveguen fins a l'illot de l'Estrella, en un pas estret de mar, i s'hi amaguen esperant Telèmac. 

                                                                                                                        Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CAHT GPT 

L'ODISSEA. Cant 3

Després de navegar tota la nit, Telèmac i Atena, sempre sota l'aspecte de Mèntor, arriben a Pilos, a Ia costa sud-occidental del Peloponnès. Es el reialme de Nêstor, un heroi ancià i loquaç que, segons Ia Ilíada (on destaca com a conseller dels aqueus i també per l’afició a rememorar histàries de joventut), ha viscut tres generacions d'homes. A Ia platja es troben un gran sacrifici de toros al déu Posidó presidit per Nèstor mateix i els seus fills, que els acullen i els conviden a seure al banquet i a honorar el déu del mar una libació de vi (ritual que compleix, irònicament, Atena). Quan han acabat de menjar, Nèstor els demana qui són. Telémac es presenta i pregunta pel pare. Nèstor, commogut, rememora el seu retorn de Troia i detalla els noms dels comandants aqueus que que també han pogut tornar. Esmenta, també, el cas d'Agamèmnnon, venjat finalment per Orestes. La conversa segueix per camí: Telàmac bé voldria eliminar els pretendents però no se’n veu capaç tot sol, i el seu pare és impossible que torni. Atena/ Mèntor no s'està de comentar, com ja ha fet al cant I sota l'aparença de Mentes, que encara hi ha esperança i que els déus encara fer que acabi per tornar. Telàmac, Ilavors, demana a Nèstor com va morir exactament Agamàmnon i com és que el seu germà Menelau no va defensar-lo, i el vell sobirà de Pilos li ho explica fil per randa. Li ofereix, també, un carro de cavalls i el guiatge del més jove dels seus fills, Pisístrat, per anar al palau de Menelau a continuar la cerca de notícies.

 Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CAHT GPT

L'ODISSEA. Cant 2

  Es fa de dia. Telèmac es Ileva i convoca l'assemblea del poble d'itaca, on exposa els seus greuges i exigeix als pretendents que se'n vagin de casa seva. Antinous, però, que és un dels pretendents més estacats, li replica i li recorda l'estratagema amb què Penèlope els ha tingut enganyats durant tant de temps: prometre'ls que decidiria amb qui es casaria quan acabés de teixir la mortalla de Laertes, el pare d'Odisseu. De nits, però, Penèlope desfeia el que havia teixit de dia. L'engany va durar tres anys, fins que va ser descobert. L'ocupació del palau per part dels pretendents, segons Antinous, està plenament justificada.

    Telèmac només pot replicar intentant apel•lar al sentit de la justicia d'aquells homes i desitjant que, si continuen cometent abusos, un dia ho paguin amb la vida. Aquest desig va seguit d'un auguri: unes àligues que es barallen en ple vol. Pren la paraula l'endevi Haliterses, que afirrna que aquell averany no augura res de bo als pretendents i els prega que reconsiderin la seva conducta. L'altre pretendent destacat, Eurimac, desqualifica el vell endeví amb una arrogància considerable.

    Telèmac, Ilavors, anuncia la intenció d'emprendre un viatge per recollir informació sobre Odisseu i demana una tripulació per poder-lo dur a terme: cal assegurar-se que el rei és mort per permetre que Penèlope es casi amb un altre home. Mèntor, vell amic d'Odisseu intervé per expressar la seva indignaciô amb els abusos dels pretendents i amb la conformitat submisa que demostren els itaquesos. Un tercer pretendent, Leodes, desdenya tant les paraules de Méntor com la intenció de Telèmac d'emprendre el viatge i dissol l'assemblea de manera displicent.

    Telémac se'n va a la vora del mar a pregar a la divinitat que l'havia visitat el dia abans que l'ajudi. Atena acudeix amatent i, amb l'aparença de Màntor, li dona consells per emprendre el viatge en secret, malgrat l'oposició dels pretendents. Telèmac segueix els consells divins i, amb la complicitat de la vella dida Euriclea, aconsegueix fer-se a la mar d'amagat dels pretendents i també de la mare. Comença l'aventura.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CAHT GPT

L'ODISSEA. Cant 1

    Han passat vint anys de I'inici de la guerra de Troia i en fa deu que la vila de Príam va caure a mans dels aqueus comandats per Agamêmnon. Tots els herois que van sobreviure a la guerra i al retorn per mar han tornat a casa. Per a alguns, tanmateix, la terra paterna s'ha demostrat més hostil que la plana de Troia i les tempestes de l'Egeu: és el cas d'Agamêmnon, trait per la seva esposa Clitemnestra i assassinat per l'amant d'ella, Egist, tot just en tornar al seu reialme d'Argos. 

Hi ha un heroi, perà, un capità de gran renom, que encara no ha pogut tornar a casa. És Odisseu, rei d'Ítaca i les illes que l'envolten, que, després de moltes aventures, fa anys que està retingut a Ogígia, l'illa de la nimfa Calipso. La nimfa voldria fer-lo immortal i que fos el seu home, perà aquest no és l'obstacle principal que l'heroi té al davant. La ira de Posidó, déu del mar, és un perill molt més gran. Posidó està irat amb Odisseu perqué aquest, en una de les seves aventures, va deixar cec el cíclop Polifem, fill del déu.

El destí, perà, que és la força suprema, superior als déus i tot, urgeix el retorn del rei d'Ítaca. Atena, la deessa que sempre li ha fet costat, aprofita una absencia de Posidó per parlar al consell dels déus a favor del seu protegit. Zeus, just abans de la intervenció d'Atena, s'ha estat planyent de la inconsciência dels humans: culpen els déus de les seves desgràcies, quan són ells mateixos els que se les provoquen. L'exemple més paradigmàtic és el casal d'Argos, en quê se succeeixen crims i venjances que tot just han culminat en I'assassinat d'Egist i Clitemnestra a mans d'Orestes, venjador del seu pare. Aquesta és Ia primera aparició d'un dels fils conductors de l'obra: les histôries familiars d'Odisseu i d'Agamêmnon s'aniran posant en paral•lel, per contrast, en diversos Ilocs del poema. L'altre motiu important del parlament inicial de Zeus és Ia moral que travessa l'Odissea de cap a cap: tal faràs, tal trobaràs.

Atena, com dêiem, aprofita que el seu pare Zeus parla de justícia per recordar-li, a ell i a Ia resta de déus, que no és just que Odisseu encara no hagi tornat. Zeus s'avé de seguida a facilitar-li el retorn i Atena exposa el seu pla: baixarà a Itaca per animar el fill d'Odisseu, Telêmac, a fer un viatge per recollir notícies del pare entre els seus antics companys d'armes, mentre que Hermes volarà fins a l'illa de Calipso per manar a Ia nimfa que deixi marxar l'heroi.

La deessa posa en pràctica de seguida Ia primera part del pla. Baixa a Ítaca i es presenta al palau d'Odisseu amb l'aparença d'un vell conegut seu, Mentes, cabdill dels tafis (un poble de comerciants, pirates i traficants d'esclaus, tres àmbits que a l'Antiguitat tenien límits difusos). Telémac li dona una acollida conforme a les regles de l'hospitalitat, d'una importància cabdal en el món homêric, i Ia deessa presencia, d'incôgnit, els excessos dels pretendents de Penêlope, que han ocupat el palau i es dediquen a banquetejar-hi cada dia, cosa que n'exhaureix els recursos. Telêmac, impotent, li confessa que se sent frustrat i que no té cap esperança que el seu pare torni al cap de tants anys. Atena, perà, el reconforta i l'anima a convocar en assemblea els itaquesos per denunciar Ia situació i a emprendre un viatge per saber noves del pare. Telêmac, encoratjat per les paraules d'Atena i per Ia seva partença misteriosa, que reveIa que es tractava d'una divinitat, descobreix una confiança nova en si mateix que li permet encarar-se als pretendents i refermar I'autoritat sobre el casal.

Quan es fa de nit, els pretendents surten del palau i se'n van a dormir. Telémac també s'allita i no para de pensar en el viatge. Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

ISRAEL en els orígens

L'origen dels antics regnes d'Israel i Judà no es pot explicar sense entendre que tot va començar a conseqüència d'una gran crisi climàtica. Una terrible sequera a finals de l'Edat del Bronze va provocar el col·lapse de la civilització de Canaan a les zones planes, fet que va obligar la població a buscar noves estratègies de supervivència. Entre finals del segle XII i mitjan segle X aC, es va produir una gran onada d'assentaments a les terres altes i muntanyoses, un refugi poblat per un grup mixt de colons: antics nòmades que sobrevivien gràcies als seus ramats i agricultors que havien fugit del desordre i la destrucció de les ciutats de baix. Mentre aquests petits pobles de muntanya començaven a créixer i a organitzar-se, el vell sistema de ciutats-estat independents va continuar funcionant a les valls durant bastant de temps, fins que la pressió dels nous pobladors de les muntanyes va canviar les regles del joc de manera definitiva.

El primer gran intent d'unificar aquest mosaic de pobles en una sola estructura política va néixer a la zona de Gibeon, un territori que la memòria bíblica identifica com la "Casa de Saül". Aquest primer regne territorial de les muntanyes va intentar expandir-se cap a les valls fèrtils de les terres baixes, però aquesta demostració de força va xocar directament amb els interessos d'Egipte, que no volia perdre la seva influència econòmica i militar a la regió. Per evitar que aquest nou poder creixés massa, el faraó Shoshenq I va llançar una campanya militar a les terres altes i va fer caure l'entitat de Gibeon; no obstant això, per assegurar el control de la zona, la diplomàcia egípcia va promoure una nova organització del territori que, de retruc, va donar peu a l'ascens simultani de dos regnes veïns i rivals: el Regne d'Israel al nord i el Regne de Judà al sud.

Un cop establerts aquests dos nous regnes territorials, va aparèixer la necessitat d'unir unes poblacions que fins aleshores no es diferenciaven en res material, ja que tots feien servir les mateixes eines, cases i costums. Per aconseguir-ho, les dinasties reials van començar a promocionar i difondre mites fundacionals, tradicions sobre la cort i relats d'herois salvadors que la gent s'explicava oralment de generació en generació per crear un sentiment d'identitat compartit. Molt de temps després, a partir del segle VIII aC, aquests antics "records" de les batalles i fronteres del passat es van posar per escrit, sent utilitzats pels autors bíblics dels llibres de Jutges, Samuel o Josuè per a reflectir la propaganda i la ideologia política dels reis d'aquella època.