El megalitisme és un dels fenòmens culturals més rellevants
dels darrers deu mil anys d'història de la humanitat. Fenomen d'escala mundial
i de llarga durada, l'aparició d'aquestes construccions fetes amb “grans
pedres” suposa l'apropiació intel·lectual i emocional del territori, la
materialització del desig de romandre per sempre, un paisatge forjat a base de
menhirs –i les seves agrupacions en alineacions i recintes–, de cròmlech i de
dòlmens.
Les grans construccions de l'Europa neolítica tenen les
primeres evidències al voltant de 12 000 anys abans del present. Parlem de
menhirs de fusta descrits com a “tòtems” a les excavacions de la primera meitat
del segle XX, a les àrees centrals de llocs mesolítics del nord d'Europa.
Alguns van poder representar imatges humanes com la de Shigir que es conserva
al Museu d'Ekaterimburg, a Rússia i que ha estat datada per Zhilin i altres
col·legues en cronologies semblants a les del famós setge de Göbleki Tepe.
Shigir, amb més de 5 m d'alçada, confirma que es van aixecar imatges humanes
sobredimensionades amb iconografies que ofereixen pistes molt rellevants sobre
la seva antiga trajectòria: l'art paleolític no va desaparèixer, sinó que es va
transformar. La conceptualització de les imatges humanes, moltes d'elles expressades
com a màscares, ja existeix en aquesta primera estatuària postglacial.
El megalitisme suposa no només una forma d'habitar el
paisatge, sinó també de dialogar amb allò celeste. Les poblacions constructores
de dòlmens no només van ser conscients de la seva posició terrestre, del seu
anhel per comprendre i habitar el seu territori, sinó que també van voler
entendre la seva posició davant del cel. Des de ben aviat van intuir la
importància de pensar què passava quan miraven al cel i de comprendre de quina manera
els afectava; així, no només en els dòlmens, sinó també en moltes altres
construccions humanes, s'han posat els ulls i els eixos al firmament. Perquè,
al capdavall, les seves percepcions sobre allò terrestre i allò celeste
componien la seva visió del món; és el que anomenem cosmovisió.
El megalitisme no s’ha d’entendre merament com un conjunt de construccions monumentals, sinó com un dels fenòmens culturals més determinants dels darrers deu mil anys. Aquesta manifestació, d’abast mundial i llarga durada, representa el moment en què la humanitat deixa d'habitar el territori de manera passiva per començar a apropiar-se’n intel·lectualment i emocional. L’erecció de “grans pedres” —siguin menhirs, alineacions o dòlmens— materialitza un desig profund de transcendència: la voluntat de romandre en el temps i de forjar un paisatge que reflecteixi la identitat del grup.
Tot i que sovint associem aquest fenomen exclusivament a la pedra, les
arrels del megalitisme europeu es remunten a fa uns 12.000 anys, amb les
primeres evidències de monuments de fusta al nord d'Europa. Exemples com l’ídol
de Shigir, a Rússia, amb més de cinc metres d’alçada i cronologies paral·leles
al jaciment de Göbekli Tepe, demostren que l’estatuària postglacial ja
presentava una gran complexitat. Aquestes peces ens revelen que l’art
paleolític no va patir una ruptura abrupta, sinó una transformació cap a una
iconografia on la figura humana, sovint expressada a través de màscares,
començava a sobredimensionar-se per ocupar l'espai públic.
El megalitisme implica una dualitat fonamental en la percepció del món: el
diàleg entre el pla terrestre i el celeste. Les poblacions neolítiques no només
van buscar el seu lloc a la terra, sinó que van projectar la seva mirada cap al
firmament. L’orientació astronòmica de molts dòlmens i eixos monumentals
evidencia que aquestes societats intuïen una connexió directa entre els
moviments dels astres i la seva pròpia existència. Aquesta integració d’allò
terrenal i allò diví és el que definim com a cosmovisió: una visió
totalitzadora on l'arquitectura serveix de pont per entendre l’ordre de
l’univers i el paper de l'ésser humà dins d'aquest.
."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada