El megalitisme i la cosmovisió humana.

Imaginem l'impacte: Entrar en un espai fosc, sota un sostre de palla i fusta, envoltat de pilars de 5 metres amb figures d'animals salvatges que semblen cobrar vida amb la llum de les torxes. Göbekli Tepe no era només pedra; era una experiència sensorial que reafirmava la seva cosmovisió

El megalitisme és un dels fenòmens culturals més rellevants dels darrers deu mil anys d'història de la humanitat. Fenomen d'escala mundial i de llarga durada, l'aparició d'aquestes construccions fetes amb “grans pedres” suposa l'apropiació intel·lectual i emocional del territori, la materialització del desig de romandre per sempre, un paisatge forjat a base de menhirs –i les seves agrupacions en alineacions i recintes–, de cròmlech i de dòlmens.

Les grans construccions de l'Europa neolítica tenen les primeres evidències al voltant de 12 000 anys abans del present. Parlem de menhirs de fusta descrits com a “tòtems” a les excavacions de la primera meitat del segle XX, a les àrees centrals de llocs mesolítics del nord d'Europa. Alguns van poder representar imatges humanes com la de Shigir que es conserva al Museu d'Ekaterimburg, a Rússia i que ha estat datada per Zhilin i altres col·legues en cronologies semblants a les del famós setge de Göbleki Tepe. Shigir, amb més de 5 m d'alçada, confirma que es van aixecar imatges humanes sobredimensionades amb iconografies que ofereixen pistes molt rellevants sobre la seva antiga trajectòria: l'art paleolític no va desaparèixer, sinó que es va transformar. La conceptualització de les imatges humanes, moltes d'elles expressades com a màscares, ja existeix en aquesta primera estatuària postglacial.

El megalitisme suposa no només una forma d'habitar el paisatge, sinó també de dialogar amb allò celeste. Les poblacions constructores de dòlmens no només van ser conscients de la seva posició terrestre, del seu anhel per comprendre i habitar el seu territori, sinó que també van voler entendre la seva posició davant del cel. Des de ben aviat van intuir la importància de pensar què passava quan miraven al cel i de comprendre de quina manera els afectava; així, no només en els dòlmens, sinó també en moltes altres construccions humanes, s'han posat els ulls i els eixos al firmament. Perquè, al capdavall, les seves percepcions sobre allò terrestre i allò celeste componien la seva visió del món; és el que anomenem cosmovisió.

El megalitisme no s’ha d’entendre merament com un conjunt de construccions monumentals, sinó com un dels fenòmens culturals més determinants dels darrers deu mil anys. Aquesta manifestació, d’abast mundial i llarga durada, representa el moment en què la humanitat deixa d'habitar el territori de manera passiva per començar a apropiar-se’n intel·lectualment i emocional. L’erecció de “grans pedres” —siguin menhirs, alineacions o dòlmens— materialitza un desig profund de transcendència: la voluntat de romandre en el temps i de forjar un paisatge que reflecteixi la identitat del grup.

Tot i que sovint associem aquest fenomen exclusivament a la pedra, les arrels del megalitisme europeu es remunten a fa uns 12.000 anys, amb les primeres evidències de monuments de fusta al nord d'Europa. Exemples com l’ídol de Shigir, a Rússia, amb més de cinc metres d’alçada i cronologies paral·leles al jaciment de Göbekli Tepe, demostren que l’estatuària postglacial ja presentava una gran complexitat. Aquestes peces ens revelen que l’art paleolític no va patir una ruptura abrupta, sinó una transformació cap a una iconografia on la figura humana, sovint expressada a través de màscares,
començava a sobredimensionar-se per ocupar l'espai públic.

El megalitisme implica una dualitat fonamental en la percepció del món: el diàleg entre el pla terrestre i el celeste. Les poblacions neolítiques no només van buscar el seu lloc a la terra, sinó que van projectar la seva mirada cap al firmament. L’orientació astronòmica de molts dòlmens i eixos monumentals evidencia que aquestes societats intuïen una connexió directa entre els moviments dels astres i la seva pròpia existència. Aquesta integració d’allò terrenal i allò diví és el que definim com a cosmovisió: una visió totalitzadora on l'arquitectura serveix de pont per entendre l’ordre de l’univers i el paper de l'ésser humà dins d'aquest.

 

."

Religiositat Neolítica

Totes les religions tenen un component extàtic, i totes inclouen l' alteració de la consciència humana en cert grau mitjançant l' oració, la meditació, el cant i moltes altres tècniques.

Va ser la naturalesa canviant de la consciència humana la que va portar la gent a suposar que hi havia una altra esfera d'existència i que els éssers d'aquesta esfera interactuaven amb les persones del món material. Com més habitava una persona, o un grup d'elles, l'extrem introvertit de l'espectre de consciència, més a prop es considerava o consideraven d'aquest altre món.

Les tres dimensions interconnectades de la religió: l' experiència religiosa eufòrica i transcendent que prové del sistema nerviós humà; les creences religioses que procedeixen fonamentalment dels intents de codificar les experiències religioses; i les pràctiques religioses que introdueixen la gent en les experiències religioses i manifesten les creences.

 "Experiències", "creences" i "pràctiques". Es contempla el fenomen religiós des de la perspectiva de les civilitzacions antigues, no des del punt de vista actual.

La religió, fonamentalment, està basada en la creença en regnes sobrenaturals i entitats no materials. Les percepcions d'aquests regnes invisibles deriven del funcionament electroquímic del cervell (...) El contacte amb aquest regne és el que anomenem experiència religiosa.

La suposició que la presa racional de decisions i processos com l'adaptació sensible a l'entorn poden explicar tot comportament humà pertanyent al passat no té cap fonament. Hem de ser conscients de la irracionalitat del passat (i de la del present)

Els "estats alterats de consciència"... i de com van poder ser interpretats en un sentit social, també en relació amb les condicions econòmiques i de jerarquia:

Les atresorades experiències d'origen neurològic constituïen els fonaments del treball ordenat pels vidents que portava a la construcció de les enormes tombes, les quals, al seu torn, presentaven una imatge de les relacions materials d'explotació tan eterna i immutable com les pròpies tombes.

En un món de successos inexplicables, d'incertesa constant, les experiències d'"estats alterats de consciència" proporcionaven, doncs, una possible resposta...

Ara bé, sembla ser que aquestes respostes no podien ser gaire variades.  El funcionament del cervell humà no és gaire diferent en cada cas particular. Sotmesos a experiències neurològiques semblants, les visions dels xamans de pobles molt distants també s'assemblaven una mica...

Les sensacions del moviment a través d'un passadís subterrani cap a un inframón i també la del vol cap a mons superiors per trobar-se amb éssers i animals estaven integrades als seus cervells.

La universalitat gairebé total de la creença en un cosmos estratificat i en un desplaçament entre ells pot ser atribuïda al funcionament del sistema nerviós humà en certa varietat d' estats alterats.

Al Neolític, la gent va construir models del cosmos en superfície (...) En fer això, van escapar de la diversa maror de passadissos i càmeres laberíntiques i subterrànies que recorria la gent del Paleolític Superior. Cada caverna té una topografia diferent de la de totes les altres. La gent del Neolític va eliminar el laberint variable i el va substituir amb estructures més simples i predecibles del seu propi disseny. Gràcies a això van aconseguir un major control sobre el cosmos.

El contracte de consciència (el que un podria anomenar el component psicològic), juntament amb la seva cosmologia estratificada associada, proporciona les unitats estructurals, episodis que constitueixen part de l'estructura profunda d'un mite (...) Aquestes unitats estructurals alliberen profundes emocions (...) Aquests contextos carregats d'emoció faciliten l'evocació de significats "profunds" (...) L'emoció (...) interioritza els mites i els grava a foc en les ments de les persones.

El canvi a la domesticació [d'animals i plantes] es va donar com a resultat de les freqüents activitats rituals .

Els usos econòmics de l'animal haurien estat un subproducte d'una domesticació d'origen religiós (...) La domesticació d'animals ja estava inserida conceptualment en la visió del món i el complex socio-ritual (...) abans que la gent comencés realment a pastorejar els uros (...) [Tot i que] no estem suggerint que la domesticació dels animals tingués lloc de la mateixa manera a totes les parts del món

L'ordre social en el món material va ser imitat mitjançant una jerarquia d'éssers espirituals "a l'altre món" (...) Durant el Neolític hi havia una jerarquia social en desenvolupament que formava part d'una cosmologia global (...) La religió, allotjada en la cosmologia, validava els drets sobre la terra i l' autoritat d' aquells que s' encarregaven de la construcció de monuments i el seu ús.

En conclusió:

El comportament econòmic no pot ser separat del comportament simbòlic.

És impossible analitzar les religions i cosmologies antigues d' una manera que no sigui superficial i perifràstica si no s' admet la contribució del sistema nerviós humà, ja que aquest produeix diàriament diversos estats de consciència

Un valor de la religió, fins i tot de la més primitiva, implica també un canvi social prometedor: el compromís de l' individu per arribar,  mitjançant l'ús de la seva capacitat intel·lectual, a identificacions universals amb els seus semblants:

La religió (...) va ser la primera eina de discriminació social que no es basava en l'edat, el sexe o la força física.

Jericó neolítca.

 

Les comunitats que es van establir en el que seria Jericó, en temps prehistòrics, ho van fer per aprofitar l’aigua dolça, molt escassa, a l’entorn del duríssim desert situat al nord de la Mar Morta. Un manantial que, actualment, proporciona cinc mil litres d’aigua per minut, i que va convertir a Jericó en un autèntic Oasis. Aquest manantial va ser un element clau per les comunitats instal·lades a la zona, ja que va afavorir la seva evolució des d’una economia de cacera i recol·lecció fins la tipologia agropecuària posterior. Això va fer possible l’aparició d’un poblat neolític estable, amb capacitat de domesticar plantes com l’ordi, l’espelta, les llenties o els cigrons. Les primitives cases de planta circular i semi excavades, construïdes amb adobs, van evolucionar cap a vivendes de forma rectangular i de tres habitacions, amb sols enllustrats, que ocasionalment estan pintats.

    S’hi pot trobar  l’exemple més antic d’un sistema de defensa construït per l’ésser humà: una antiquíssima torre (Neolític pre-ceràmic 8.500 – 7.500 ane). Una construcció de pedra, de planta circular i una alçada conservada de gairebé nou metres, associada a un mur de dos metres d’amplada. No és una norma habitual en l’arquitectura militar que una edificació d’aquesta mena s’aixequi a l’interior d’un assentament. Hauria de trobar-se, de manera lògica, en una posició avançada respecte a la muralla perquè les unitats defensores poguessin impedir els atacants aproximar-s’hi i escalar la muralla.

    Aquesta torre, envoltada per un seguit de sitges, permetia controlar visualment el manantial, situat a l’oest del poblat. Cosa que fa pensar que no estem davant d’una obra defensiva estrictament, sinó davant una torre de vigilància, una construcció col·lectiva excepcional erigida per a la protecció dels recursos econòmics de la comunitat, com eren el cereal emmagatzemat i l’aigua.

    Malgrat la seva complexitat, es tracta d’un llogarret agrícola i cap el 3.000 ane va ser quan es convertí en una ciutat fortificada, amb funcions administratives , econòmiques i religioses centralitzades. Els seus murs delimitaven una àrea urbana d’unes quatre hectàrees. Amb el temps es convertiria en el centre d’una xarxa de relacions comercials amb Egipte, Síria, Mesopotàmia i L’Egeu. La seva destrucció l’any 1.550 ane probablement víctima d’un atac egipci, va posar final al cicle de l’urb habitada per Cananeus.

Çatal Hüyük

Amb una cronologia entre 6700 ane. i 5650 ane, fa de Çatal Hüyük un dels més antics assentaments no només d'Anatòlia, sinó de tot el Pròxim Orient. Les cases eren de planta regular amb habitacions unides entre si paret amb paret. Havien estat construïdes amb maons de tova assecats al sol, amb les parets i el terra emblanquinats i un sostre pla de bigues, fustes lleugeres i una gruixuda capa de fang.

D'aquesta manera es creava una protecció entre les cases a través de les parets exteriors, deixant només lliure un espai central per dur a terme tasques comunals o com a lloc de reunió. Però el tret més vistós de tots era la forma d'accés a les cases: a través del sostre.

A més, en almenys 40 de les 139 cases excavades es van trobar pintures murals amb motius geomètrics, animals i humans (aïllats o formant conjunts), així com escenes de caça, de ball, rituals (voltors descarnant cadàvers).

Destaca la decoració a base de relleus de figures de fang a les parets, que representaven caps d'animals (testes o banyes de toro), animals sencers (lleopards, porcs senglars) o figures femenines (segurament alguna deessa de la fertilitat). També es van trobar figuretes d'animals i deesses de fertilitat, ceràmica i altres materials.

Eren espais de culte on es feien ritus en honor dels déus; de vegades fins i tot es van utilitzar com a lloc d'enterrament. Santuaris i capelles.

Els edificis de Çatal Hüyük  es classifiquen en tres tipus: cases d'habitació, grans santuaris i petites capelles. La hipòtesi que Çatal Hüyük era un centre religiós on “els santuaris majors servien per al culte públic i podien ser habitats puntualment durant les grans celebracions, les capelles eren les residències habituals dels alts sacerdots i les cases normals, les dels sacerdots de menor rang”.

Societat Jerarquitzada

Els 8.000 habitants que devia tenir Çatal Hüyük presentaven una gran especialització laboral: hi havia camps ginys, ramaders, artesans, constructors, comerciants i una casta sacerdotal que segurament se situaria al capdamunt de la cúspide social. La civilització neolítica de Çatal Hüyük representa una cosa única en la llarga història del desenvolupament humà: un nexe d´unió entre els remots caçadors del Paleolític Superior i el nou ordre de productors d´aliments que resultarà ser la base de la nostra pròpia civilització. 

La Desigualtat.

     
En els contexts igualitaris, el poder per organitzar tasques productives pot existir, però es mostra de manera poc coercitiva, sol estar matisat per la pròpia estructuració horitzontal tecno-social que determina les seves capacitats i les seves possibilitats igualitàries en la població. Normalment repartir la riquesa generada pel treball social reforça la cohesió del grup i no existeix una acumulació desigual., basada en la violència social permanent.

    Si bé la producció d’excedents és necessària per a l’estabilitat estructural de les societat sedentàries, la seva conservació requereix energia. La protecció i la gestió de la producció d’excedents molt probablement és l’origen de les burocràcies i dels exèrcits que garanteixen , des del naixement de l’estat, l’usufructe sesgat  del treball social. Per això, la desigualtat com a producte social relacionat amb la distribució material de la riquesa social és una constant històrica.

    Existeixen evidències materials que son concloents sobre l’existència o no de la igualtat o desigualtat en els sistemes materials i simbòlics humans. En arqueologia els registres funeraris son molt indicatius del funcionament social. Trobar una tomba singular , molt diferent des d’un punt de vista material a altres enterraments propers amb tota mena d’aixovars i riqueses, indica que la persona enterrada forma part del grup social que usufructua directa i asimètricament de la riquesa social generada per aquella cultura social humana. Aquest usdefruit el diferencia en termes materials d’altres espècimens de la mateixa població que no disposa d’aixovar. Així podem detectar una situació objectiva de desigualtat que significa una segmentació operativa social. També les restes esquelètiques poden suggerir formes de violència directa o indirecta, que poden ser de gènere, de casta o de classe social. Com aquesta mena de violència es manifesta en el grup pot establir l’existència de desigualtat en determinats contexts. El desgastament diferencial de les dentadures ens pot ajudar a comprendre la diferenciació sexual del treball allà on va existir. L’edat de la mort ens pot ajudar a establir desigualtats de classe o de casta; en general les persones ben alimentades i considerades socialment superiors tenen més possibilitats de sobreviure, ja que disposen de millor mitjans de manteniment sense desgastament físic, en relació als individus que han dut a terme treballs durs i no tenen una alimentació adequada. Això ens explica la segmentació que té a veure amb els grups d’edat. En les escenes de cacera de representacions gràfiques, en alguns casos es poden distingir si es realitzen amb divisió sexual o no en les activitats cinegètiques de la societat.

                Aquestes casuístiques son molt importants per objectivar materialment la desigualtat.

Arqueología de la desigualdad y la evolución humana per Eudald Carbonell (URV-IPHES/Fundación Atapuerca) e Igor Parra (Fundación Atapuerca)

Desperta Ferro. Núm 52

LA FUNCIÓ DE STONEHENGE

   

    L’extraordinària inversió de temps i esforç que necessità l’edificació de Stonehenge suggereix que estava dissenya amb un propòsit especial, i la interpretació més acceptada actualment és la de ser un centre ritual prehistòric, alineat amb el moviment del sol. Partint d’unes marques inicials a les roques ja descrites a l’entrada STONEHENGE d’aquest bloc i situant-nos en el context d’Europa Neolítica.

   Les primeres comunitats agrícoles depenien per complert del cicle estacional, el transcurs del qual implicava períodes d’abundància d’aliment, com a la primavera i l’estiu, i d’altres d’escassedat, com la tardor i l’hivern. Així doncs no resulta estrany aprofitar que l’eix de Stonehenge s’alineï amb el Sol naixent al solstici d’estiu, quan el Sol està al seu cènit i el dia és més llarg, i amb la posta del Sol al solstici d’hivern, quan marca el dia més curt i el Sol està més baix al firmament.

   Aquesta alineació permetre concloure la seva construcció probablement va ser per acollir activitats rituals o festives  estacionals relacionades amb l’observació del Sol i possiblement la Lluna. Molt probablement aquestes cerimònies representaven idees sobre la fecunditat, la vida, la mort, el més enllà. Tot i això, ja que la seva construcció va durar 1.600 anys STONEHENGE, Un monument en cinc etapes , el seu significat podria haver canviat amb el pas del temps.

    La presència d’enterraments associats amb Stonehenge afegeix una nova dimensió a l’aspecte ritual del monument. Restes de cremacions i altres enterraments connecten el monument amb altres parts d’Europa. I ens porta a suggerir que els constructors foren persones tant del Neolític com de l’Edat del Bronze, amb vincles comercials i possiblement religiosos amb l’Europa continental.

   Desconeixem qui assistia a les cerimònies de Stonehenge, si allà s’hi congregava tota una comunitat o tan sols era una reunió de les elits. Però podem deduir que era un centre ritual d’un sistema religiós  associat amb els avantpassats i amb el moviment del Sol i la Lluna.

Agricultura a Mesopotàmia.

   

 La civilització mesopòtàmica és la que es va formar entre els rius Tigris i Eufrates. Lloc on va nèixer el camperolat i l’agricultura cap el 8.000 ane. Es localitza a ambdós costats dels rius. Aquest territori comprén dues regions: al nord una zona muntanyosa i un altiplà central: AL YAZIDA, i al sud una planura fluvial amb llacs i pantans: MESOPOTÀMIA

    Al Yazira, on es desenvolupa la cultura Assíria, és una regió cerealística, on les pluges permeten una agricultura de secà sense necessitat del regatge. Això fou el que originà l’agricultura i el camperolat.

    La planura des d’Al Yazira fins el golf és en realitat Mesopotàmia i allà s’hi desenvolupen els sumeris, els acadis i els babilònics. Aquesta regió és molt àrida i necessita el regatge per al conreu dels camps. Destaca per les palmeres i els canals flivials.

    L’agricultura i el camperolat neixen a  Al Yazira, a les terres septentrionals de Síria i Irak, a la franja oriental del Mediterrani, en un temps que abarca des del 9.000 ane al 4.000 ne. Es pot localitzar en poblats com Abu Hurerira (Síria, a l’Eufrates) on l’anàlisis de les plantes i ossos mostren que al 8.000 ane ja s’explotaven cereals. Aquí està documentada la primera agriultura juntament amb la recol·lecció i la cacera de daines. A Mureybet es documenta la separació d’espais a les vivendes i un cert ordre de circulació entre elles. Hi ha la cacera d’ases, daies i es recol·lecta ordi silvestre i blat. A partir d’aquí la cultura camperola es desenvolupa en tres etapes:

    HALAF, HASSUNA i SAMARRA (7.000 – 5.000 ane) agricultura.

     Cultura OBEID (5.000 – 3.700 ane) predecessora de la cultura urbana.

1.         Cultura URUK  (3.800 – 3.200 ane) creació de l’estat.

NEOLÍTC a Egipte

 

El gran desert del Sahara no sempre ho fou. Els grans canvis climàtics soferts a la Terra durant els darrers mil·lenis han anat modificant el seu ecosistema: originàriament es tractava d’una sabana extensa i mica a mica va anar experimentant un procés de desertització. Fa uns 60.000 anys, el riu Nil va començar les inundacions anuals dels terrenys de la seva conca, deixant rere seu un fèrtil sòl al·luvial. Les àrees properes a la plana d'inundació van permetre garantir els recursos alimentaris i l'aigua. Amb el temps, els canvis climàtics van permetre consolidar l'assentament humà a la vall de Nil. No és fins fa uns dotze mil anys que podem començar a situar-nos-hi.

Aleshores les temperatures eren menys elevades que actualment i les pluges solien ser mñes abundants. El Sàhara continuava sent una gran sabana dominada per les gramínies, amb moltes zones pantanoses i llacs, i una variada fauna. Els grups mesolítics africans la recorrien caçant i replegant massivament els vegetals comestibles, grups de caçadors-recol·lectors que seguien els grans ramats d’herbíbors en els seus desplaçaments, i alguns d’ells s’establien de manera estacional en zones concretes on les pluges creaven llacs de vida efímera, de mesos de durada.  L’inici d’un perírode d’altes temperatures i escasses precipitacions va fer desaparèixer els seu modus de viure. La sabana va donar pas al desert, cap al 6.300 ane, i es van anar assecant aquestes zones, i els grups humans que havien aprés a viure-hi van anar desplaçant-se cap a la principal font d’aigua de la regió. Incipients grups ramaders foren expulsats cap a la perifèria del Sàhara. Però caldrà esperar encara centenars d’anys per veure aparèixer les primeres cultures neolítiques al Nil.

Segons les proves arqueològiques, es pot afirmar l'existència d'una economia fonamentada en la domesticació de grans bòvids, combinada amb l'agricultura del blat i l'ordi, així com la caça i recol·lecció com a complement. Aquests grups s'expandiren 

Va ser al nord del país, al conegut Baix Egipte. Tres assentaments ens han descrit la situació: ocupacions estacionals de zones d’habitació i cultiu del blat i ordi, que ajudaven a complementar els recursos provinents de la ramaderia, de caràcter transhumant, i de l’explotació de l’hàbitat fluvial. No presten excessiva atenció als seus morts ni a les tombes, no existeix l’aixovar funerari, i són de dimensions reduïdes. Provablement es tractin de zones de reunió dels grups neolítics transhumants que es desplaçaven per tota la zona.

A la zona mitjana, els jaciments són més rics i l’atenció als morts, així com la riquesa dels aixovars, fan suposar una societat on sembla existir certa estratificació social.

El procés de sedentarització va ser més evident al sud, on van sorfir centres de població de relativa importància. La presència d’un nombre elevat de població en un espai delimitat va tornar més complexa la societat, que buscarà una estructura que li permeti funcionar

Parra, José Miguel “Los primeros faraones”

National Geographic. Historia. Barcelona 2021

Neolític pre-ceràmic

Les pràctiques agrícoles van permetre adaptar la producció d'aliments a les necessitats del grup. Gràcies a elles es va allunyar la inseguretat i la incertesa, ja no es depenia de la sort o l'atzar de la caça, que de vegades aportava gran nombre de proteïnes en forma de carn animal, però que en moltes ocasions deixava el grup en situació de simple supervivència gràcies al recol·lectat, Els grups de caçadors - recol · lectors no podien sostenir-se en cas d'un ràpid augment demogràfic, cosa que sí va permetre l'agricultura.

Regions com el Creixent Fèrtil, on es trobaven relativament poques espècies de plantes i animals, van estimular el desenvolupament de l'agricultura, els seus habitants es van dedicar a conrear unes espècies determinades i això va conduir a la manipulació i control de les mateixes. 

L'existència de cereals de varietats domèstiques indica també una millora del clima pel que fa a fases anteriors fa entre 12.000 i 10.000 anys.

L'hàbitat domèstic es centra en construccions circulars semiexcavades construïdes de manera generalitzada en tàpia. Les construccions de tipus monumental, com torres o muralles, constitueixen els primers treballs col · lectius, i mostren l'existència d'una organització comunitària de les activitats del poblat.

Els primers vegetals cultivats sembla que són cereals (blat, ordi), encara que cal tenir en compte que les llegums no produeixen restes que es troben en les excavacions, pel que és possible que fossin conreades a la mateixa època.