LA FUNCIÓ DE STONEHENGE

   

    L’extraordinària inversió de temps i esforç que necessità l’edificació de Stonehenge suggereix que estava dissenya amb un propòsit especial, i la interpretació més acceptada actualment és la de ser un centre ritual prehistòric, alineat amb el moviment del sol. Partint d’unes marques inicials a les roques ja descrites a l’entrada STONEHENGE d’aquest bloc i situant-nos en el context d’Europa Neolítica.

   Les primeres comunitats agrícoles depenien per complert del cicle estacional, el transcurs del qual implicava períodes d’abundància d’aliment, com a la primavera i l’estiu, i d’altres d’escassedat, com la tardor i l’hivern. Així doncs no resulta estrany aprofitar que l’eix de Stonehenge s’alineï amb el Sol naixent al solstici d’estiu, quan el Sol està al seu cènit i el dia és més llarg, i amb la posta del Sol al solstici d’hivern, quan marca el dia més curt i el Sol està més baix al firmament.

   Aquesta alineació permetre concloure la seva construcció probablement va ser per acollir activitats rituals o festives  estacionals relacionades amb l’observació del Sol i possiblement la Lluna. Molt probablement aquestes cerimònies representaven idees sobre la fecunditat, la vida, la mort, el més enllà. Tot i això, ja que la seva construcció va durar 1.600 anys STONEHENGE, Un monument en cinc etapes , el seu significat podria haver canviat amb el pas del temps.

    La presència d’enterraments associats amb Stonehenge afegeix una nova dimensió a l’aspecte ritual del monument. Restes de cremacions i altres enterraments connecten el monument amb altres parts d’Europa. I ens porta a suggerir que els constructors foren persones tant del Neolític com de l’Edat del Bronze, amb vincles comercials i possiblement religiosos amb l’Europa continental.

   Desconeixem qui assistia a les cerimònies de Stonehenge, si allà s’hi congregava tota una comunitat o tan sols era una reunió de les elits. Però podem deduir que era un centre ritual d’un sistema religiós  associat amb els avantpassats i amb el moviment del Sol i la Lluna.

Obeliscs, emblemes de l’antic Egipte

Els obeliscs, representacions dels rajos del déu solar RE, s’enlairaven en els temples i les tombes de tot Egipte. La seva construcció i trasllat constituïa una obra titànica que implicava a centenars de persones.

Estaven pensats per a impressionar  per la seva alçada i durar eternament; la seva construcció requeria una inversió titànica de mà d’obra i exigia un desplegament enorme d’enginyeria; estaven carregats de simbolisme i missatges religiosos i polítics. 

Són pilars monolítics de quatree costats, la seva forma és tronco-piramidal, és a dir que s’estreten lleugerament des de la base fins la cúspide. Estaven coronats per una petita piràmide que simbolitza el turó primigeni de la mitologia egípcia que sorgí durant el naixement del món  i en le que es van crear els déus i els éssers vius quan encara no existia res. Aquesta llegenda va desenvolupar-se a la ciutat d’Heliòpolis, on es venerava el Sol i es rendia culte a la pedra benben. 

Probablement en el seu orígen aquesta pedra era un meteorit caigut del cel, que va adquirir caràcter sagrat perquè provenia de l’esfera dels déus. Un element que s’eleva de la terra al cel i serveix com a connexió entre els dos mons.

El benben  simbolitza el procés pel qual els rajos solars , que dónen la vida, cauen damunt de la terra i la fertilitzen. Per això s’inscrivien símbols solars i figures del rei protegit pel déu solar Re o Amon-Re a la piràmide que ho coronava. 

Els missatges simbòlics dels obeliscs no es limitaven allà només. Damunt els quatre costats del monòlit es gravaven inscripcions jeroglífiques, que incloïenuna dedicatòria als déus i els noms i títols del faraó. Mitjançant aquests texts el monarca quedava unit a la divinitat i feia de mitjancer entre vels homes i els déus. La base de l’obelisc podia estar adornada amb babuïns , animals associats al Sol perquè a la matinada i al capvespre  solen xisclar i cridar, cosa que s’interpretava com un homenatge a l’astre rei.

Hi va haver obeliscs que van estar coberts d’or o d’una aleació d’or i plata. Però el més habitual era que tan sols es folrés la piràmide que el coronava. Fer servir aquest metall és perquè la carn dels déus, segons els egipcis, estava feta d’aquest material. L’or, també, tenia una relació especial amb el Sol, del mateix color, els rajos del qual propiciaven i impulsaven la vida a la terra. El color de la pedra també estava vinculat a conceptes divins; la més usada va ser el granit vermell o rosat d’Asuan, a la primera cataracta, també vinculat al Sol pel seu color.

També hi havia obeliscs de caràcter privat que no eren obra dels faraons. Aquests no tenien les proporcions monumentals dels que s’aixecaven als temples, i s’alçaren en tombes particulars. Per a construir-los calia l’autorització del faraó ja que era ell qui tenia el monopoli sobre la pedra i tan sols l’entregava com a regal o recompensa a un individu concret. Eren més petits, més toscs, més imperfectes. Es disposaven per parelles a l’entrada de l’enterrament o davant la taula de les ofrenes, formant part d’un ritus funerari, i servien  no tan sols per retre homentge al déu Sol, sinó també per a proporcionar i garantir el benestar del difunt mitjançant la màgia de la divinitat.

STONEHENGE

STONEHENGE va ser obra dels indígenes illencs del neolític que, tot i disposar d’una tecnologia força primitiva, van assolir  la gesta de bastir aquesta fabulosa estructura. Aquesta construcció és una peça més d’un paisatge neolític de gran complexitat, que bullia amb activitat i construccions de moltes menes.

Fruit de la casualitat i l’atzar, al sòl eren visibles tres llargs sots s’havien produït a causa de fenòmens geològics. Cicles repetits de gel i desgel, erosionaren la pedra calcàrea (modelat periglacial). Uns solcs excepcionalment amples i orientats de manera casual en un eix nord-est sud-es (perfectament alineats amb la direcció de la sortida del Sol en el solstici d’estiu, i de la seva posta en el solstici d’hivern). Les persones que van descobrir els solcs els devia semblar que en aquell indret, el pas del Sol pel firmament estava inscrit a la Terra. Potser fins i tot van considerar que aquell lloc era el meli de l’Univers, o el punt exacte del seu origen. Com en molts altres casos, allà la comunitat prehistòrica va utilitzar les peculiaritats naturals que va trobar al paisatge per incorporar-les als seus dissenys culturals. Sens dubte, era un lloc amb ressonàncies sobrenaturals, digne d’esdevenir centre de celebracions que devien implicar el transport i l’erecció del primer cicle de monòlits de èdra volcànica procedent de Gal·les, i del gran cercle de gres de després.

És un monument que ha patit moltes transformacions al llarg dels diversos segles. Des d’un primer recinte construït pels volts del 3.000 aC per enterrar-hi les restes dels morts després de la seva cremació, un cementiri de les elits que continuà en ús durant generacions. Les pedres quee s van portar des de Gal·les  (250 Km de distància) podrien tenir un simbolisme espiritual, vinculat amb els orígens i els seus ancestres.

Aparentment, els enterraments de Stonehenge estaven reservats a homes adults, cosa que evidentment no concorda amb la realitat demogràfica, I que fa evident que hi havia un fort biaix selectiu. Els morts que hi eren destinats pertanyien probablement a una elit, ja fossin líders polítics o especialistes rituals que mitjançaven entre la comunitat i el món sobrenatural. Pocs van ser enterrats en la primera fase, i molts cap a la fi de l’ús del monument com a cementiri. Aquest patró podria indicar que un petit grup familiar va enterrar els seus morts allà durant cinc segles: hi hauria uns quants fundadors de les primeres tombes, però amb l’increment progressius al llarg de les vint generacions, hauria crecut un llinatge nombrós de moltes famílies descendents d’un ancestre comú. El nombre de restes comparativament reduït i l’espectacularitat de la construcció fa pensar que aquells morts devien ser molt importants, potser una successió de poderoses dinasties prehistòriques.

Entre la primera i la segona fase de Stonehenge, la població del país estava en un procés constant d’unificació, que els va dur de la diferenciació regional i l’enfrontament violent – evident en el registre arqueològic del IV mil·leni – a compartir un mateix estil de cultura material (ceràmica, llars, pràctiques constructives i funeràries), tot i els seus orígens genètics diversos. Segons aquesta hipòtesi, el monument podria haver estat un símbols d’unificació, que integrava en una única entitat els aspectes cosmològics (la Terra, el Sol i la Lluna) com també unia els diferents ancestres amb una harmonia geomètrica que apuntava a un nou esperit de comunitat supratribal.