Obeliscs, emblemes de l’antic Egipte

Els obeliscs, representacions dels rajos del déu solar RE, s’enlairaven en els temples i les tombes de tot Egipte. La seva construcció i trasllat constituïa una obra titànica que implicava a centenars de persones.

Estaven pensats per a impressionar  per la seva alçada i durar eternament; la seva construcció requeria una inversió titànica de mà d’obra i exigia un desplegament enorme d’enginyeria; estaven carregats de simbolisme i missatges religiosos i polítics. 

Són pilars monolítics de quatree costats, la seva forma és tronco-piramidal, és a dir que s’estreten lleugerament des de la base fins la cúspide. Estaven coronats per una petita piràmide que simbolitza el turó primigeni de la mitologia egípcia que sorgí durant el naixement del món  i en le que es van crear els déus i els éssers vius quan encara no existia res. Aquesta llegenda va desenvolupar-se a la ciutat d’Heliòpolis, on es venerava el Sol i es rendia culte a la pedra benben. 

Probablement en el seu orígen aquesta pedra era un meteorit caigut del cel, que va adquirir caràcter sagrat perquè provenia de l’esfera dels déus. Un element que s’eleva de la terra al cel i serveix com a connexió entre els dos mons.

El benben  simbolitza el procés pel qual els rajos solars , que dónen la vida, cauen damunt de la terra i la fertilitzen. Per això s’inscrivien símbols solars i figures del rei protegit pel déu solar Re o Amon-Re a la piràmide que ho coronava. 

Els missatges simbòlics dels obeliscs no es limitaven allà només. Damunt els quatre costats del monòlit es gravaven inscripcions jeroglífiques, que incloïenuna dedicatòria als déus i els noms i títols del faraó. Mitjançant aquests texts el monarca quedava unit a la divinitat i feia de mitjancer entre vels homes i els déus. La base de l’obelisc podia estar adornada amb babuïns , animals associats al Sol perquè a la matinada i al capvespre  solen xisclar i cridar, cosa que s’interpretava com un homenatge a l’astre rei.

Hi va haver obeliscs que van estar coberts d’or o d’una aleació d’or i plata. Però el més habitual era que tan sols es folrés la piràmide que el coronava. Fer servir aquest metall és perquè la carn dels déus, segons els egipcis, estava feta d’aquest material. L’or, també, tenia una relació especial amb el Sol, del mateix color, els rajos del qual propiciaven i impulsaven la vida a la terra. El color de la pedra també estava vinculat a conceptes divins; la més usada va ser el granit vermell o rosat d’Asuan, a la primera cataracta, també vinculat al Sol pel seu color.

També hi havia obeliscs de caràcter privat que no eren obra dels faraons. Aquests no tenien les proporcions monumentals dels que s’aixecaven als temples, i s’alçaren en tombes particulars. Per a construir-los calia l’autorització del faraó ja que era ell qui tenia el monopoli sobre la pedra i tan sols l’entregava com a regal o recompensa a un individu concret. Eren més petits, més toscs, més imperfectes. Es disposaven per parelles a l’entrada de l’enterrament o davant la taula de les ofrenes, formant part d’un ritus funerari, i servien  no tan sols per retre homentge al déu Sol, sinó també per a proporcionar i garantir el benestar del difunt mitjançant la màgia de la divinitat.