Els temples mesopotàmics eren
organitzacions bastant complexes, dotades d’un poder polític i econòmic
notable. Les estructures arquitectòniques eren impressionants: a més a més de
la casa de la divinitat, que albergava l’estàtua del déu, de dimensions relativament
reduïdes, el complexe templer comprenia un seguit d’annexos. Hi havia grans
sitges per emmagatzemar allò que es recol·lectava, que podria utilitzar-se tant
pels treballs de manteniment dels canals i terres, com per sustentar els
depenents, o per la redistribució en forma de prèstecs a interessos
privilegiats. Hi havia tallers artesanals, escoles d’escribes i residències
sacerdotals. El temple comportava també amplis patis par a l’accés de fidels.
Sacerdots i escribes dels temples constituïen una veritable classe dirigent que
gestionava l’economia de la ciutat i el territori, especialment a les ciutat
(incloses les importants) que no eren la capital, i per tant no disposaven de
poder reial.
Els temples es van convertir en
agències propulsores i dirigents del procés de reconolització agrícola que es
va executar. Les propietats agràries del temple eren enormement extenses (la
major part de les terres de regatge i conreu), amb diferents modalitats de
gestió i un pes enorme en l’economia global del país. També cobrava tributs (el
delme), prevendes per serveis de culte i feia adquisicions votives de
particulars per a la realització de treballs de baixa estofa. Era molt
rellevant les exencions o privilegis que els reis otorgaven a les ciutats –
temples i així aconseguien una bona manera d’administrar grans comunitats
ciutadanes mantenint un equilibri entre autonomia local i dependència imperial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada