Clans pastorils a l'edat del bronze.

Durant l’Edat del Bronze, els clans dedicats al pastoralisme nòmada o seminòmada constituïen unitats socials altament estructurades, integrades en un sistema regional que combinava mobilitat i interdependència amb les ciutats estat, com Siquem. Lluny de ser grups erràtics, seguien cicles estacionals definits i establien campaments a les perifèries urbanes, articulant una economia de bescanvi basada en productes ramaders (llana, llet, cuir) a canvi de cereals i manufactures.

L’organització interna era clarament patriarcal. El patriarca exercia funcions polítiques, judicials, militars i religioses, mentre que la unitat bàsica era la família extensa, estructurada entorn de la tenda. El principi de primogenitura regulava la successió, tot i que podia veure’s alterat per factors morals o religiosos. A més dels descendents directes, el clan integrava servents i clients, configurant una microestructura amb capacitat defensiva pròpia.

La cohesió social es fonamentava en el codi d’honor, concebut com un capital simbòlic col·lectiu. Les ofenses individuals es reinterpretaven com a agressions al conjunt del llinatge, amb conseqüències polítiques.

L’arqueologia corrobora aquest model mitjançant l’estudi de campaments estacionals amb estratigrafia escassa, l’anàlisi zooarqueològica —predomini d’ovicaprins i absència relativa de porc—, la presència de ceràmica urbana en contextos pastorals i patrons de sepultura familiars recurrents. Aquest conjunt d’evidències suggereix l’existència d’unitats ramaderes amb territori definit i una relació estructural amb els centres urbans.

EL TRANSIGUALITARISME. CAÇADORS RECOL·LECTORS SIMPLES I COMPLEXOS.

   

 Etnogràficament les societats de farratjadors simples presenten escasses diferències econòmiques entre famílies, si és que se’n donen. La majoria dels recursos son compartits per la totalitat del grup, especialment l’aliment; hi ha poca o nul·la propietat privada, ja siguin recursos o objectes, i la competència pels aliments està prohibida. El préstec està molt estès i sovint aquest no es torna i qualsevol que no estigui d’acord amb les decisions de la majoria és lliure d’abandonar el grup i unir-se a un altre. Els recol·lectors simples son el que més s’assembla a una societat comunal. Aquest igualitarisme té un sentit eminentment adaptatiu en un context on els recursos son molt limitats i fluctuen d’una manera impredictible. Això obliga als individus a desplaçar-se amb freqüència i a compartir recursos per a sobreviure. En circumstàncies d’alta mobilitat, les pertinences de les persones es limiten a allò que poden transportar – pocs articles bàsics, essencials per a la supervivència – per la qual cosa és difícil acumular bens i riquesa.

     A mesura que les tecnologies milloren amb el pas dels mil·lennis, resulta possible extreure cada vegada més aliments d’alguns entorns i, amb el temps, això porta a una obtenció més fiable i abundant, fins el punt que gairebé tots els anys podien produir-se excedents. Això suposarà canvis fonamentals respecte als farratjadors igualitaris en les seves característiques socials, polítiques i econòmiques. La propietat privada es torna dominant i les poblacions esdevenen més sedentàries, almenys estacionalment. L’emmagatzemament d’aliment és habitual, alhora que sorgeixen famílies acomodades i altres depauperades. Algunes fins i tot poden tenir esclaus. Es donen ja grans banquets competitius i la rivalitat per obtenir parella, mentre es treu profit dels excedents per a obtenir avantatges. En aquesta mena de contexts comencen a proliferar els articles de luxe no funcionals i l’art complexe; els membres de les famílies riques i poderoses gaudeixen d’enterraments ostentosos i, en vida, influïen o directament controlaven les decisions de la comunitat. Totes son característiques de les desigualtats socioeconòmiques. Aquestes societats reben el qualificatiu de transigualitàries amb l’objectiu de diferenciar les que presenten formes incipients de riquesa i poder sense que això suposi la conformació de grups socioeconòmics estratificats. S’aplica a caçadors recol·lectors complexos, pastors nòmades i societats hortícoles simples.

    El sorgiment dels caçadors-recol·lectors complexos transigualitaris posa les bases de les societats caracteritzades per la propietat privada, la producció d’excedents, les estructures contractuals de deute, els elements de riquesa, la competència en l’ús dels recursos i la dicotomia de rics en front dels pobres i poderosos davant desposseïts.

SOCIOECONOMIA SOCIETAT HEBREA

     

Judea i Galilea de l’època romana pertanyen a la tipologia de societats agràries preindustrials. La majoria de la població – al voltant del noranta per cent –  pertanyia a la classe dels productors, caracteritzats per una economia de subsistència, mentre que tan sols una petita minoria formava part de les elits privilegiades urbanes. L’explotació estructural d’aquesta tipologia de societats estratificades podrà agreujar-se – cosa que sovint passava – segons les crisis produïdes per desastres naturals (sequera, epidèmies, terratrèmols) o socials (guerres, invasions) , cosa que causava una constant precarietat en l’existència dels productors primaris. Aquesta situació en què una majoria depenia de mínims recursos es caracteritzava per una elevada tassa de mortalitat infantil, baixa esperança de vida i la dependència dels favors de les elits, en un sistema de patronatge o clientelisme.

   Un aspecte clau del sistema econòmic era el control, per part de les elits urbanes, dels recursos i les decisions sobre la producció, tant de l’agricultura, la pesca i la petita indústria com dels mercats urbans. Els petits propietaris autònoms, la concentració de les terres més fèrtils en grans latifundis  a mans de l’aristocràcia era un procés completat en època hel·lenística. Això va tenir efectes importants, ja que molts treballadors, incapaços de sostenir les seves famílies per manca de terres o per posseir parcel·les massa petites  o poc productives, es convertiren en jornalers al servei dels latifundistes, dedicats de manera especial al conreu de la vinya i l’olivera. L’exigència fluctuant en la mà d’obra d’aquests conreus, la situació de molts hauria estat caracteritzada sovint per la precarietat i la incertesa.

    Una situació en la que moltes persones haurien necessitat préstecs per sobreviure i l’aristocràcia podia invertir en concedir-los significa que l’endeutament va ser una característica permanent  de l’estructura econòmica amb problemes per impagament de deutes. Es permetia que els acreedors cobressin un deute, amb el suport dels tribunals, fins i tot un cop feta la cancel·lació universal de deutes al final de cada cicle de set anys (any sabàtic); una innovació d’aquesta mena que contradeia els preceptes bíblics sembla haver respost als interessos dels estrats més poderosos de la societat palestina. Les dificultats econòmiques haurien propiciat una progressiva desintegració de les comunitats camperoles.

Prosperitat Imperi Romà.

   

 La civilització romana es desenvolupa en una situació climàtica excepcional. El període que va des de 200 ane fins 150 dne és denominat l’òptim climàtic romà:  gairebé quatre segles en què els estius eren càlids i humits, els hivers suaus, i les condicions meteorològiques estables. Plovia quan tocava i no hi havia sequeres, ni glaçades fora d’època. Van ser  les circumstàncies ideals perquè les ciutat-estat que havien aconseguit el control de la Península Itàlica poguuessin crear un imperi reunint territoris molt distants. El seu moment de màxim explendor és el s.II dne

    Van ser uns anys en què la temperatura mitjana era un o dos graus més elevada que la d’avui, arreu del continent, cosa que va permetre que el conreu de la vinya fos possible en bona part d’Alemanya i, fins i tot, a la Gran Bretanya. El que avui anomenem Clima Mediterrani també el gaudien al mar del Nord i en part pel Bàltic.

    Quan Roma va erirgir-se en la potència dominant, la bonança econòmica derivada de les collites excel·lents provinents del nord d’Àfrica i d’Hispània li va permetre establir la Pax Romana. Va ser un període sense conflictes interns que va durar dos-cents anys en què, a més, l’Imperi Romà va dedicar-se a conquerir tot el que tenia a l’abast, mentre les seves ciutats s’embellien amb monuments majestuosos i mla cohesió imperial es refermava gràcies a les calçades, el llatí i el dret. Es consolidava el prestigi que havia adquirit gràcies a saber aprofitar uns temps de bonança climàtica per establir una societat poc o molt justa i pròspera. Hi havia menjar per a tothom i els salaris augmentaven, fins i tot, entre els treballadors menys qualificats.

    Des de 161 – 180 dne van començar els primers moviments migratoris dels pobles del nord d’Europa, els bàrbars, que durant centúries no havien gosat travessar els límits de l’Imperi, marcats pels cursos del Rin i del Danubi. Porbablement no n’havien tingut cap necessitat. Però de manera imperceptible, el temps estava canviant: una alteració en la radiació solar o un desplaçament del front polar (el límit entre les masses d’aire que provenen del tròpic i les d’origen polar) va provocar un refredament que va començar a entorpir l’agricultura a Escandinàvia.

    La pressió demogràfica no va trigar a deixar-se sentir dins de l’Imperi, en un moment que, a més, la gran mobilitat de persones i béns havia deixat la porta oberta a viatgers indesitjables: virus com  el de la verola, el probable causant de l’anomenada pesta antonina, que va assotar Roma  entre els anys 165 – 1801 dne. La malaltia podria haver causat uns set milions de morts.

    Els romans, en un  intent de conquerir i connecatr terres desconegudes, talaven boscos,  desviaven rius, drenaven pantans per construir ponts, aqüeductes i carreteres enmig dels fangars. A més d’exposar-se a tota mena de paràsits nous, en propiciaven el desenvolupament i l’evolució. Ras i curt: a Roma també li devem com a llegat les pandèmies.

Temples babilònics

Els temples mesopotàmics eren organitzacions bastant complexes, dotades d’un poder polític i econòmic notable. Les estructures arquitectòniques eren impressionants: a més a més de la casa de la divinitat, que albergava l’estàtua del déu, de dimensions relativament reduïdes, el complexe templer comprenia un seguit d’annexos. Hi havia grans sitges per emmagatzemar allò que es recol·lectava, que podria utilitzar-se tant pels treballs de manteniment dels canals i terres, com per sustentar els depenents, o per la redistribució en forma de prèstecs a interessos privilegiats. Hi havia tallers artesanals, escoles d’escribes i residències sacerdotals. El temple comportava també amplis patis par a l’accés de fidels. Sacerdots i escribes dels temples constituïen una veritable classe dirigent que gestionava l’economia de la ciutat i el territori, especialment a les ciutat (incloses les importants) que no eren la capital, i per tant no disposaven de poder reial.

Els temples es van convertir en agències propulsores i dirigents del procés de reconolització agrícola que es va executar. Les propietats agràries del temple eren enormement extenses (la major part de les terres de regatge i conreu), amb diferents modalitats de gestió i un pes enorme en l’economia global del país. També cobrava tributs (el delme), prevendes per serveis de culte i feia adquisicions votives de particulars per a la realització de treballs de baixa estofa. Era molt rellevant les exencions o privilegis que els reis otorgaven a les ciutats – temples i així aconseguien una bona manera d’administrar grans comunitats ciutadanes mantenint un equilibri entre autonomia local i dependència imperial.

Economia i demografia a l'helenisme

De mica en mica les distàncies econòmiques que encara separaven els ciutadans pobres dels esclaus van anar escurçant-se, confonent els uns i els altres en un proletariat miserable i anònim. Les xifres del cens de l’any 310 aC a Atenes donava: vint-i-un mil ciutadans, deu mil metecs, quatre-cents mil esclaus. Cent famílies venien a tenir uns cent divuit fills, només una família de cada vint tenia dos fills. Molt sovint el segon fill era “exposat” (quan no ho eren tots dos), és a dir: tret fora del pas de la porta perquè es morís de fred.

La crisi de natalitat era conseqüència de la crisi al camp, gairebé del tot despoblat. El camp. Com que no podia defensar-se, estava més subjecte a les devastacions durant les guerres. Els costos dels productes agrícoles havien esdevinguts antieconòmics, ara que els cereals arribaven d’Egipte a molt bon preu. La deforestació havia fet la resta, sobretot s l’Àtica, els turons de la qual semblaven un desert descarnat, segons Plató. Les mines de Laurion estaven abandonades, ara que la plata s’importava de la Península Ibèrica a preus més convenients; i les d’or de Tràcia estaven en mans de macedonis.

Els grecs aleshores vivien de l’artesania  i del comerç principalment. En depenien en tal extrem que molts estats, per sostreure-les dels capricis de la iniciativa privada, van nacionalitzar les indústries principals (tèxtil - Milet, salines - Priene, vaixelles – Rodes i Cnidos). Però el capítol principal de les entrades eren les remeses dels emigrants, la major part dels quals no eren pas pobres, encara que ho fossin quan se’n van anar, sinó uns propietaris de flotes i de bancs.

Aquests eren els conqueridors del nou món, obert a la seva iniciativa per l’exèrcit d’Alexandre. Els estats joves que es formaven havien d menester tècnics i només la vella Grècia els en podia procurar. Un modest agent de canvi, en arribar a Bizanci rebia l’encàrrec d’organitzar la banca de l’Estat. Un petit empresari marítim, només que tingués una mica de pràctica podia confiar-se el comandament d’una flota. Eren gent que guanyaven molt, robaven tant com guanyaven i es preparaven una vellesa tranquil·la  a la pàtria invertint-hi els estalvis en cases i edificis. La vida a les ciutats gregues, en aquestes circumstàncies, esdevenia cada dia més refinada.

Les dues indústries més florents eren la del vestir (masculí i femen) i la dels sabons. També absorvia molts recursos privats els llibres, perquè la llengua grega s’havia ara convertit també en la llengua oficial d’Egipte, Babilònia, Pèrsia... La producció es va començar a fer en sèrie, ocupant milers d’esclaus especialitzats. El papir importat d’Alexandria proporcionava un material excel·lent.

Estat primitiu o primerenc.

Un estat primitiu és aquell en el qual no hi ha una situació preexistent que estimuli el procés de formació d'estat.

En un estat la societat ja no està jerarquitzada en llinatges o famílies sinó en classes socials les quals es defineixen pel tipus d'activitat econòmica que desenvolupen. En els estats primerencs tenim els camperols, els pobladors urbans pobres, els obrers urbans (artesans per exemple), els buròcrates, les elits religioses i finalment els nobles, és a dir, el rei i la seva família. En un estat primerenc o arcaic un buròcrata serà un buròcrata i no un camperol que en el seu temps lliure faci activitats burocràtiques. Els membres de les elits tenen propietat sobre les terres i els pagesos estan obligats a pagar tribut el qual és administrat per buròcrates especialistes en aquesta activitat.

Comunitats pastorils amb un perímetre de distribució en àrees de freqüentació estacional, en un dispers poblament interior, van fer coincidir amb aquesta estacionalitat les formes i mecanismes de relació intergrupal i entre grups d’ells mateixos i d’ells respecte els veïns, potenciats des de l’especilització agrícoa dels veïns i per l’ariculació d’una circulació de productes, tot i que no representa més que una forma de relació i articulació entre formacions socials i no pas com un específic modus de producció.

En cap cas va generar posicions de domini entre ambdues però va transformar les relacions socials internes de cada grup. En els receptors, el control dels mecanismes de distribució d’aquests productes de procedència llunyana permetyra de manera indirecta cotrolar els mecnismes de reproducció social i, de manera directa, instrumentalitzar la materialització de les dissimetries socials.

Aquesta articulació va estar dirigida per les comunitats receptores: no només van aparèixer en funció de les demandes de la vall, sino que van existir mentre no hi hagué jerarquia política i les comunitats receptores van mantenirse atomitzades en tant que no hi havia possibilitat de controlar la circulació de productes llunyans. La desaparició d’aquests assentaments “porta d’entrada” coincideix amb la jerarquització del poblament amb els grans assentaments fortificats.

Però la circulació de productes miners procedents de les comunitats pastorils va incrementar-se substancialment al desaparèixer les “portes d’entrada”. Tan sols quan va quedar dirigit l’intercanvi des de les estructures polítiques cada cop més centralitzades, la circulació de productes miners va poder provocar un desenvolupament desigual de les societats a una i altra banda de la xarxa de circulació (produccio/consum).

Van desenvolupar-se els assentaments de més tamany en els àmbits territorials de contacte entre dos poblaments dispersos, no jerarquitzats, però especialitzats econòmicament, per afavorir la seva necessària relació. També van desenvolupar-se posteriorment els assentaments de major tamany a l’interior del territori, des de la concentració de la força de treball.

La desigualtat social que va implicar aquest procés i els efectes i contradiccions que va generar van provocar que les relacions intersocials es materialitzessin en un desenvolupament desigual.

Els Nilòmetres

 Els Nilòmetres són unes construccions escalonades o pous per mesurar el nivell de les aigües de Nil.
Es prenia com a referència de la situació econòmica i per establir els impostos: Un nivell de les aigües de Nil inferior a sis metres suposava que molts terrenys no podien conrear i hauria fam a tot el país. Un nivell molt superior als vuit metres causava la inundació dels pobles, destruïa els habitatges i inutilitzava els canals de reg. 

Conscients de la importància que tenien les crescudes del riu Nil per a la prosperitat de les collites, els egipcis intentaren controlar i preveure les seves crescudes anuals. Per aconseguir-ho van crear els nilòmetres, unes construccions en pedra, en forma de pous o túnels amb escales descendents que portaven directament a les aigües del Nil. En un lateral o en una columna centrals es tallaven uns senyals que servien per mesurar el nivell de l'aigua . Les mesures en realitzaven en colzes (meh) i un colze equivalia a uns 0'52 metres. El colze es dividia en unitats de mesura més petita, com el pam (7'47 cm) o el dit ( 1'87 cm). S'han trobat nilòmetres en diversos llocs d'Egipte, el mé sfamós dels quals és el d'Elefantina, al temple de Khnum, el “senyor de la crescuda”, la divinitat que ordenava a les aigües començar la inundació. D'aquesta amnera les medicions exactes permetien saber pel ritme de les crescudes si les collites serien bones ja que d'això depenia l'abunància o l'hambruna.

Primeres societats de classe

Les relacions socials de dependència sorgeixen i són l’efecte de la consolidació d’una forma específica de desigualtat social: la de les classes socials i els mecanismes que permeten a una imposar les seves condicions a l’altra.

En les primeres societats de classe el desenvolupament desigual del nivell tècnic revela que la transferència de l’excedent s’estableix més per instàncies polítiques que per instàncies econòmiques i la via de la seva creació va ser articulada des de la disponibilitat de la força de treball humana.

En aquestes primeres societats de classe la consolidació dels mecanismes que permeteren la disponibilitat directa (treball) o diferida (productes) de la força de treball humà i que van conduir a l’especial desenvolupament de l’èxit tècnic dels sectors assenyalats , lluny de comportar un immediat progrés a la resta de sectors de la producció de bens materials, va generar un bloqueig, que serà especialment significatiu en els vinculats a la producció de bens alimentaris. Fins i tot sembla que la pervivència i el desenvolupament d’elles depengui de ser capaces de mantenir un baix nivell en la producció ded bens alimentaris i d’instruments de treball vinculats a ell.

Això s’explica per la necessitat de les primeres classes dominants de garantir unes relacions de producció on els productors directes continues sent propietaris objectius dels principals mitjans de producció (terra i/o ramats) i dels instruments de treball necessaris. Com no hi ha uns mecanismes estables per mantenir una extorsió constant i perllongada, això asseguraria la reproducció inerna de la pròpia força de treball i proveiria, des ded la precarietat, una dependència extraproductiva capaç de garantir una tributació (productes o treball) incipient amb un mínim conflicte social.

La formació de la societat classista inicial està doncs vinculada a la consolidació dels primers mecanismes de control i disposició de la força de treball humana i això en cap moment va estar determinat per l’atzar. Les societats preclassistes (que no igualitàries) van patir el bloqueig de la divisió tècnica del treball i el propi desenvolupament tècnic (especialment el vinculat a la provisió de béns alimentàris) amb la finalitat de garantir l’autonomia i la independència dels individuus i obstaculitzar la creació d’excedents alimentaris emmagatzemables. Això provocà una precarietat econòmica socialment necessària. Però també creà uns mecanismes que garantissin la solidaritat indispensable per compensar la precarietat (formes comunals de propietat, relacions consaguínies complexes ...). Així davant el bloqueig del desenvolupament tècnica es genera un alt desenvolupament dels mecanismes de mobilització de la força de treball humana. Això va fer necessari l’establiment de mecanismes que generessin autoritat i sobreproducció, i en el control corresponent van poder establir-se les bases de creació d’excedents (béns o treball) amb capacitat de sustentar, parcialmeent o totalment, la subsistència d’uns éssers gràcies al treball d’uns altres. Només quan aquests primers desenvolupin mecanismes suficients per imposar les seves condicions als segons i determinar la quantitat d’excedent que s’apropien, invertnit-la en bona part per augmentar la distància social entre ells per aconseguir méspoder, estarem davant les dissimetries socials d’una societat de classes.

Transformació de l'economia de subsistencia.

Dins el procés de transformació que representa el Neolític, la domesticació de plantes i animals ha estat un dels centres de major interés i activitats d’investigació en els darerrs anys.

La diferenciació botànica entre plantes morfològicament domèstiques de les altres salvatges havia estat el criteri definidor de l’existència o no de conreus. Però ara s’ha modificat la visió tradicional, diferenciant la pràctica agrícola definida com una manipulació de la reproducció de les plantes i per tant amb l’acció de “sembrar” com a característica més significativa .

Actulment s’interpreta l’inici de l’agricultura com un cicle constituït per tres etapes: la prèvia existència d’una recol·lecció, la posterior pràctica d’una agricultura sobre plantes morfològicament salvatges (agricultura pre-domèstica) i fialment la resposta biològica amb el canvi morfològic de les plantes ibjectes de cultiu. Sigui ràpid o no el temps de durada de l’agricultura pre-domèstica, es consideraprobable la convivència de les dues formes agrícoles durant un cert temps.

A l’àrea Mediterrània i com a focus inicial la zona del llevant Mediterrani, són vuit les plantes objecte de les primeres activitats agrícoles. Els cereals: el blat amb dues varietats, la pisana i l’espelta petita, i l’ordi. Les lleguminoses: la llentia, les veces, el pèsol, el cigró i finalment el lli. La posterior consolidació de les activitats agrícoles proporcionarà una ràpida evolució, amb una major diversitat d’espe`cies, noves domesticacions, en fi nous conjunts orientats a obtenir unes majors produccións i una adaptació millor als diferents nínxols ecològics.

Pel que fa a la ramaderia i en la mateixa àrea geogràfica, si bé s’admet que per part dels últims grups de caçadors recol·lectors podria existir un cert control del ramat i/o unes pràctiques de cacera selectiva, el fenòmen de la domesticació animal, entès com en el cas de les plantes, per la intervenció de l’home en la reproducció afavorint la selecció artificial de la mateixa, es dóna en el neolític. De nou serà aquesta intervenció antròpica la que provocarà cnvis morfològics i de comportament en els animals. Cinc són les espècies que estaran sotmeses a aquest procés, quatre d’elles amb una forta incidència econòmica, com és el cas de l’ovella, el bou, el porc, la cabra i una cinquena d’impacte més social i menys econòmic: el gos, que ja havia estat dom,esticat en el període anterior o Mesolític.

Intercanvi assimètric i societat.

L’intercanvi assimètric propicia dos processos paral•lels i íntimament relacionats a llarg termini: a la planura al•luvial mesopotàmica, l’establiment de contactes hauria reforçat la base econòmica, social i política de les comunitats. Però a la perifèria s’hauria produït un primer periode de fort creixement, seguit d’un notable debilitament de les estructures socioeconòmiques de les comunitats locals. Aquesta dicotomia sobre l’impacte dels contactes a les societats al•luvials i a les perifèriques s’explica pels efectes secundaris del contacte en les comunitats implicades.

A la perifèria no pot esperar-se cap efecte secundari positiu de la imposició de tributs, ni de la deportació forçosa d’una part de la població productiva coma presoners de guerra, ni del saqueig ... Els contactes econòmics, però, tenien una altra valoració. Inicialment van suposar un poderós estímul per a la creació d’estructures socio-polítiques més complexes.

Les elits nadiues que controlen o bé els recusos en explotació, o bé l’accés a aquests recursos, aprofiten el rol natural com a aorganitzadors dels mitjans de producció i com a intermediaris de l’intercanvi per consolidar i extendre el seu poder, tan a l’interior de les seves societats com en relació als seus rivals locals. També els efectes desestabilitzadors de l’intercanvi suposen sovint un aprofundiemnt en les ja pròpies diferenciacions de classe dins de les societats indígenes, resultat de l’especialització professional.

En molts casos, l’establiment de contactes permet consolidar a l’elit el seu control sobre l’abastiment de mà d’obra i propicia l’emergència d’una classe d’individus total o parcialment coaccionats implicats directament, permanentment o estacional, o bé en l’extracció dels recursos necessaris per a l’intercanvi o bé en la provisió de la seguretat que necessita.

Un altre dels resultats és l’aparició d’una classe especialitzada, organitzada habitualment segons les línies de parentel•la, el rol de les quals és actuar com a intermediaris i agents especialitzats d’intercanvi.

Aquestes relacions d’intercanvi assimètriques amb les comunitats més avançades de la planura al•luvial haurien desembocat en un nou ordre social basat en uns millors serveis d’emmagatzematge i distribució, estructures administratives molt més complexes i exhibicions rituals necessàries per legitimar els canvis que s’estaven produïnt en l’àmbit de les relacions socials.

Malgrat tot, la fase de fort creixement incial a les comunitats perifèriques no podien durar eternament perquè els efectes econòmics, més enllà dels efectes polítics esmentats, no van arribar a ser rellevants: el comerç no implicava la creació de nous mitjans de producció rellevants, sinó només l’extracció de primeres matèries sense elavorar. La seva economia va perdre flexivilitat i viavilitat pel creixement de la sobre-especialització en l’extracció d’una determinada quantitat de productes destinats exclussivament a l’exportació. Les economies es tornaven més vulnerables al dependre només d’un sol mercat. Això va fer que les estructures socio-polítiques es consolidessin i reforcessin, però la base econòmica necessària per mantenir aquesta complexitat d’estructures es debilitava i cada cop era més vulnerable al colapse

Transport fluvial a la Baixa Mesopotàmia.

Els avantatges competitius de la Baixa Mesopotàmia respecte a les comunitats veïnes impulsaren l’evolució d’unes pautes comercials que són crucials per comprendre l’emplaçament dels centres en l’ecosistema fluvial mesopotàmic i el seu model de creixement.

La instauració del transport fluvial és determinant per assolir els nivells necessaris de desenvolupament que portaran a l’inici de la civilització Mesopotàmica. El transport per aigua a l’antiga Mesopotàmia era unes 170 vegades més eficaç que una caravana mitjana d’ases. El pes mitjà que podia transportar una caravana d’ases era de 0’07 tones de productes en cada viatge i la mitjana de transport fluvial estava en 32 tones. La capacitat absoluta per transportar inplicarà també la capacitat d’acumular excedents: mentre les caravanes d’ases més llargues podien transportar aproximadament una tona i mitja de productes en cada viatge, la mitjana de transport fluvial en aquesta zona (segons consta als textos) venia a ser unes 21 vegades més gran. Es constata que hi havia embarcacions que una sola d’elles podia transportar cinquanta vegades més el pes que la major caravana d’ases i sabem que el trànsit fluvial implicava més d’un vaixell.

Aquestes dades ens permeten estimar el potencial global del transport del delta del Tigris-Eufrates en front la dificultat dels viatges per terra de les demés regions del Pròxim Orient antic. Podent així mateix accedir a un ecosistema de maresmes i aiguamolls que facilitaven el trànsit lateral entre les ramificacions del rius. Aquesta diferència quant a capacitat de transport de les societats de la Baixa Mesopotàmia contraposades amb els seus veïns van ser decisives. La relació entre costos de transport i tasses de creixement tenen una correlació inversa: a menors costos, majors taxes. Hi ha una alta correlació entre creixement econòmic i societats costaneres o properes a rius navegables. En canvi els hinterlands sense vies fluvials presenten en general unes taxes de creixement més baixes. On els costos de transport són baixos, la dicvisió del treball és alta i a l’inrevés.

Els diversos avantatges mediomabientals i geogràfics tingueren importants conseqüències en els processos que portaren al desenvolupament sumeri. Per un cantó els avantatges en l’àmbit de la productivitat i de la flexibilitat del seu marc mediambiental signifiquen que en conjunt les elits que controlen els límits naturals entre els dos ecosistemes, podien obtenir uns excedents agrícoles més elevats que els seus homòlegs del Pròxim Orient, i ho feien amb una major fiabilitat i capacitat de predicció. Per altra banda els avantatges per al transport fluvial que oferia el seu marc geogràfic permetien a les elits concentrar-se i utilitzar els màxims excedents possibles dels seus hinterlands depenents aun cost molt menor que els seus competidors perifèrics. A més el transport per l’aigua els va permetre obtenir recursos i informació no locals d’una àrea molt més gran, i a un cost molt menor que els seus contemporanis de terra endins.

Desenvolupament Ibers del Sud

El sistema econòmic dels pobles antics es desenvolupa a partir del sistema d'intercanvi. El control del mercat i de les vies de comunicació beneficia el desenvolupament econòmic, cultural i polític del poble que l'exercix. I el desenvolupament dels mercats implicarà un augment de la infraestructura viària i el reforçament dels ents polítics al càrrec dels quals està la direcció del sistema mercantil. En l'aspecte polític l'organització i gestió del mercat necessàriament porten aparellada la figura d'un cap de clar prestigi social que controli els excedents. Consistents en primeres matèries, minerals essencialment, a més de productes vegetals i animals per l'abastiment dels mercaders arribats de l'exterior (que ho adquiririen per a llur manutenció, conjuntament amb els metalls per al seu lucre), i per a aquells membres del poblat dedicats a la producció de bens comercials. Aquesta jerarquia es reflecteix en els objectes materials, signes externs de poder i status, depositats sobretot en les tombes erigides en memòria dels grans personatges.

Els ibers eren un poble que vivia d'esquena al mar, les relacions comercials marítimes eren gairbé competència dels pobles orientals. Ignoraven la navegació. Per a que el comerç pogués funcionar a través de grans extensions de terreny, sovint de pobles enemistats, calia que es regís per unes normes molt determinants i concretes, que investirien els comerciants d'un cert caràcter invulnerable. Lleis tàcites o tractades, ja que de no ser així el comerç hauria estat impracticable. Els mercaders de comerç´exterior transitaven per les terres dels ibers protegits per aquesta mena de tractats, els de comerç interior probablemente estaven lligats a lleis més senzilles, més que no pas per protecció de seguretat contractada que els acompanyés. Perquè fos possible aquest fet caldria que l'activitat comercial es duia a terme des de les classes dirigents, les úniques amb autoritat, autonomia d'acció i elements de judici suficient com per concertar-los. Seria una activitat canalitzada per l'oligarquia i principalment per al seu benefici, tot i el revertiment de certa part d'aquests al bé comú.

L'activitat comercial té, a la Mediterrània occidental, un sentit administratiu i polític i això fa necessaris acords o tractats entre les parts interessades per a que l'activitat comercial es dugue a terme de forma beneficiosa. En aquests pactes es deurien concertar un seguit de punts o zones franques o les transaccions, probablement a l'empara d'un temple, es farien amb total garantia. Els temples degueren actuar com a garants de les transaccions, llocs neutrals situats sota la protecció d'una divinitat que garantitzava la seva honestedat. En aquests llocs es portaven els registres i es dirimien els litigis.

El treball a l'antiga Roma era considerat indigne.

En les cultures clàssiques de l'Antiguitat el treball remunerat era considerat indigne per als homes. Per a la major part dels filòsofs grecs i romans el fet de treballar no estava ben considerat ni era apreciat.

Per als antics romans l'important era tenir propietats o hisendes. No és que consideressin menyspreable el treball en si mateix, sinó que veien indigne veure's obligats a treballar per sobreviure. I quan això passava l'objectiu era el de reunir un patrimoni que els permetés viure el més ociosos possible. La característica fonamental de la posició social era el lleure. Per tant el comerç tampoc estava ben considerat. Un comerciant que visqués bé del seu negoci no era respectat si a més no tenia terres.

Sembla lògic doncs deduir que en la cultura greco-romana no es valorava tant el progrés social o econòmic de les persones amb el seu esforç, com l'arribar a acabalant terres.Per això, ser ric significava no tant tenir diners com ser amo de terres. Per això, ser ric significava no tant tenir diners com el ser amo de terres. Així els lliberts o homes lliures eren pobres que després d'anys de lluita van aconseguir reunir un patrimoni important. L'home lliure era aquell que posseïa el patrimoni suficient com per no treballar, és a dir, per dedicar-se a l'oci.

Un noble que a més era negociant era molt admirat, mentre que un simple home lliure i comerciant era en general, menyspreat. El mateix passava amb els oficis, ningú admirava a un empresari agrícola, però si el que es dedicava a aquesta activitat era un notable, l'elogiaven constantment. Fes el que fes, un notable o un noble no es veurà mai definit per la seva feina , en canvi un pobre és sabater o jornaler.

Però per més que es menysprea el treball (en les altes esferes), els dignataris polítics l'havien de lloar, perquè després de tot era el treball de la majoria el que sostenia els plaers d'una minoria. La ciutat era una institució que es superposava a la societat natural humana, per tal que els seus membres portessin una existència més elevada. Els pobres no havien de treballar per contribuir a la ciutat sinó per impedir que la misèria els inciti al crim.

Segons Isòcrates, "s'orientava a la gent modestes al cultiu de la terra i al comerç, perquè se sabia molt bé que la indigència neix de la mandra, i el crim, de la indigència". Però es menyspreava el camp, més que el camp, les tasques camperoles, els notables vivien a les ciutats, no al camp, des de les ciutats atenien les tasques financers del camp, que era senyal d'admiració, sent però admirada res més que la seva possessió

Ser ric significava no tant tenir diners com ser amo de terra, com una forma de rebutjar l'intrús i impulsar-lo cap al agro. . De la mateixa manera, eren considerats pobres tots aquells que no tenien una fortuna personal, un patrimoni, per més que fossin clients o músics o gramàtics. Els càrrecs públics eren ben o mal considerats segons els càrrecs i els llocs, sense existir una lògica aparent per a la seva qualificació com dignitat o treball. Per exemple, un governador de l'Àfrica, amb un salari fastuós era considerat una dignitat, una funció pública, mentre que un governador d'Egipte, amb el mateix salari, segons el dir de la gent, no complia una funció pública. Potser perquè els governadors d'Àfrica eren designats per l'antic senat mentre que els d'Egipte eren reclutats d'un cos de funcionaris imperials.

Alimentació a la prehistòria

A l'inici de l'hominització va produir-se el canvi d'una alimentació vegetal menys nutritiva a una basada en la carn. D'això n'hi havia en abundància perquè les condicions favorables de l'est de l'Àfrica havien propiciat la formació d'enormes manades de grans animals, amb diversitat d'espècies. Aquest progrés es va donar en una situació d'abundància, per l'aprofitament de l'abundància. La recerca de fruites madures sempre ha jugat un paper important en l'alimentació dels homes. La diferenciació entre els colors que és capaç de fer l'home i els primats juga un paper bàsic en aquesta supervivència. Aquells capacitats per distingir el color vermell poden buscar amb l'objectiu de trobar els fruïts vermells madurs. Això en l'època climàtica de l'edat del gel, amb l'adversitat que suposa, hi havia grans quantitats d'arbustos nans amb aquests fruïts rogencs durant la seva maduració, que proporcionaven vitamines i protovitamines en abundància, éssent un element de l'alimentació absolutament essencial i no tan sols un suplement nutricional. Així doncs els dos grups de substàncies nutritives poden classificar-se en formes concretes d'alimentació. La font proteïnica més important era la carn dels animals. L'energia l'aportaven els greixos, els fruit secs oleginosos, les grans quantitats de baies dels boscos i els pantans, així com els bolets, tot i no constituir part de l'alimentació bàsica. El pas de les baies madures als grans madurs és el que constuteix el gruix del procés cap a la producció de vegetals, el pas de la recol·lecció a la producció. Les gramínies no es localitzaven en les zones on vivia l'home del gel, o si n'hi havia eren molt estacionals i en un nombre molt reduït. Aquestes llavors són pròpies de zones amb climes semi-sècs i semi-desèrtics, precisament on no hi florien els aranyons ni els gerds. Aquest element geogràfic afegeix dificultat a la tyransició entre baies i fruits a els grans i llavors. Cosa que no passa amb la carn, les peces de cacera eren molt similars les que es trobaben en els territoris de l'edat del gel i les espècies de la vora de la Mediterrània. Això ens porta a establir un mapa en què l'home de l'Edat del gel pot anar de cacera sense masses diferències des de l'extrem nord de les zones gelades fins els tròpics africans i asiàtics, però les grans quantitats de baies tan sols estaven disponibles a les regions càlides i a l'estiu i la tardor.

Vida econòmica a la Roma arcaica

A la Roma arcaica la vida econòmica era predominantment agrícola. A l'antiguitat gairebé la totalitat de la població a tos els temps i tots els llocs estava inmersa en una economia de subsistència i consumia la major part d'allò que produïa. El comerç consistia donamentalmen en l'intercanvi de productes locals, i la manufactura es limitava a l'artesania de fabricació local. La riquesa de les classes altes procedai de les seves grans possessions agrícoles i aquesta riquesa era gastada en formes ostentoses de consum.
Aquesta ostentació del consum per part de l'elit estimulà el comerç de productes exòtics de luxe, però probablement el valor total d'aquesta mena de comerç fos realtivament insignificant. Els mercaders eren persones de poca categoria. Totes les clàusules comercials que parlen de compravendes estan relacionades amb les res mancipi, és a dir, finques, animals de tir i allò que rep del nom de “servituds rústiques” (drets de pas de persones, d'animals o carros, o de presa d'aigua a la hisenda d'un tercer).
El conreu de cereals, la viticultura i l'arboricultura ocupaven un lloc molt més destcat que la ramaderia; els animals que s'esmenten són en la major part bèsties de tir (iumenta) i no la ramaderia vacuna o llanuda, de la que gairebé se'n parla. Això mateix es veu també reflectit en el altres testimonis, especilament el calendari religiós i les restes botàniques o zoològiques descobertes als jaciments arqueològics. De les cinquanta festivitats fixes del calendari antic tan sols dues tenen a veure amb l'activitat pecuària. Es tracta de les Parilia i les Lupercals, festes antiquíssimes, que segons la tradició eren celebrades per la societat de pastors on es van criar Ròmul i Rem. Però la majoria de festes rústiques del calendari estaven relacionades amb el conreu dels cerelas i la viticultura (curiosament l'olivicultura està ausent). D'aquestes dades se'n desprén que la pastura constutuïa una part relativament insignificant de l'economia rural. Això desmenteix la tradició històrica en què s'afirma que la Roma primitiva, fins el periode republicà, era una societat de pastors. O bé una altra tendència que assenyala la història de la Roma primitiva com un conflicte entre les mentalitats oposades de l'agricultura i la ramaderia que portava a la superioritat dels patricis perquè basaven la seva riquesa en la possessió de grans ramats de bestiar vacú i llaner, i la seva riquesa era comtada en ovelles i vaques.

Servitud per deutes

El nexum o servitud per deutes era diferent a la venda com a esclau. En primer lloc perquè els nexi (serfs per deutes) conservaven la seva condició de ciutadans romans i perquè seguien vivint a Roma. La llei especificava que abans d’executar-se la sentència era possible concertar un acord i precisament era això el que es pretenia: confirmar el poder que tenia el creditor.En les scoetats arcaiques els codis de lleis escrites tenien per objectiu enfortir la posció dels rics i dels poderosos i enfortir el seu domini dintre de la comunitat. Però també al regular les formes en què els deutors podien ser castigatsm i definir clarament els procediments mitjançant els que els creditors havien d’executar la sentència. I això era preferible per als plebeus a qualsevol actuació arbitrària.

La incautació d’una persona (manus iniectio) tan sols es podia produir després que un tribunal dictés sentència encavat de trenta dies de gràcia; a continuació, i després d’una segona compareixença, el creditor podia carregar de cadenes al deutor. Durant els seixante dies següents el deutor o bé romania en arrest domiciliari o bé era retingut a casa del creditor, que tenia l’obligació d’alimentar-lo. Durant aquests seixanta dies que transcorrien entre la setència i l’execució, ola venda a l’estranger, hi havia la possibilitat d’arribar a un acord, i el mètode més habitual era evidentment el pacte en virtud del qual el deutor nes comprometia a treballar pel creditor pràcticament com un esclau. Hi havia dos tipus de nexum: els que es veien reduïts a la condició servil per no pagar els deutes i aquells que s’hi comprometien voluntàriament

Els deutes en les societats agràries arcaiques tenen una significació concreta: no es tracta d’endeutaments monetaris, amb el conseqüent pagament d’interessos ; es racta més aviat d’emprestits que efectuen els terratinents rics i que es realitzaven en espècies, llavors o altres mitjans de subsistència. La finalitat del prèstam era crear precisament aquesta situació de servitud. En realitat el prèstam era elpagament per les prestacions de treball del serf que de fet es venia a ell mateix al creditor. Des del punt de vista del creditor l’objectiu de la transacció era obtenir del deutor unes prestacions de treball i no pas els beneficis generats per l’interés.

La servitud per deutes constitueix una forma institucionalitzada d’explotació pròpia de les societats agràries. On la pobresa, la desigualtat social i l’estructura primitiva de l’activitat econòmica no permet el desenvolupament d’un mercat de mà d’obra lliure. El resultat és que la producció acaba basant-se en una mà d’obra depenent que es veu obligada a treballar en virtut de mecanismes legals institucionalitzats (prèstams i deutes ficticis). Pràcticament és segur que el nexum a Roma tenia la funció de suministrar als grans terratinents mà d’obra depepenent per a les seves explotacions. Les desigualtata socials i econòmiques obligaven a molts romans pobres a vendre’s a si mateixos o als seus fills com a gtreballadors forçosos a les grans finques dels rics. L’esclavitud pròpiament dita estava restringida al treball domèstic a les cases de les grans famílies urbanes.

Esclavatge a Roma

L'esclavitud existia com a institució a la Roma primitiva, però no està clar si formaven una proporció significativa del total de la població, probablement no eren massa. També és bastant inverosímil que en aquell temps s'utilitzés mà d'obra esclava en la producció agricola. Els testimonis que disposem parlen d'esclaus al servei domèstic, i en aquesta tipologia de treball hi hava una demanda considerable a les classes acomodades.

La majoria dels esclaus eren captius o bé nascuts a les llars. Les persones formaven part del botí de guerra, sobretot dones i nens, que encavat eren convertits en esclaus. Aquest botí, en aquesta època que encara no hi havia l'expansionisme conqueridor (s V aC) hi havia el costum de realitzar incursions anuals als territoris que esl envoltaven (volscos, eucos) i això comportava alguna que altra presa de captius sempre que os possible. Els esclaus nascuts a les cases eren els fills de les esclaves. Tots eren de condició servil, independentment de qui fos el pare (sovint l'amo de la casa). El motiu que molts dels esclaus fossin fills naturals de ciutadans romans probablement és el motiu de la freqüència de la manumissió i que els lliberts d'un ciutadà rebessin la ciutadania romana. També els esclaus controlaven un fons (peculium) amb el que podien fer front a pagaments.

Els ciutadans romans no podien ser fets esclaus a Roma. La llei dictada sobre deutes establia que si aquesta no era saldada en un termini previst després de ser dictada sentència pel tribunal en contra del deutor, el creditor tenia dret a vendre’l com esclaus però en terres estranyes (més enllà del Tiber). I la venda com a esclau dels deutors sempre és una alternativa a la pena de mort en cas d’impagament. De tota manera són casos que probablement no s’executaven amb tota la seva contundència perquè davant d’aquests fets més aviat el que s’imposava era un pacte entre les dues parts que acabava amb un contracte de servitud.

Problemes agraris a la Roma republicana

El repartiment de les terres era un habitual focus de descontentament permanent. Les terres que posseien els camperols tenien molt poca extensió. Sabem que a les colònies de la Roma arcaica es repartien als colons parcel·les de 2 iugera, sent una iugera de 0,25 hectàrees. També sabem que eren molt habituals els minifundis de 7 iugera o menys. Resulta ser que aquesta mesura és menys de la meitat del mínim necessari per a mantenir una família, utilitzant els mètodes de l'agricultura romana. Però les terres de propietat privada eren tan ols una part de l'extensió total del territori romà. La resta de les terres eren oúbliques (ager publicus). Hi ha la interpretació que les terres privades, aquestes parcel·les tan petites, corresponien als horts que envoltaven les cases de les diferents famílies, i que en aquella època eren les úniques de propietat privada que existien, mentre que les terres de conreu situades fora de la ciutat eren propietat col·lectiva. Les terres públiques sempre van tenir una gran importància i els camperols depenien d'elles per a sobreviure. La majoria eren fruit de les conquestes i aquesta extensió va anar augmentant a mesura que Roma va anar expandint-se.
El problema real és que l'accés a les terres públiques va quedar sota el control dels ric i dels poderosos, que van ocupar-ne gran quantitat i passaren a considerar-les part integrant de les seves possessions ancestrals, mentre que els pobres es van veure expulsats i reduïts a la misèria i a una posició de dependència. El poder dels grans terratinents es basava en bona part en el fet que tenien facultat de concedir el dret d'ocupar aquestes terres als seus clients i deutors, i això està estretament vinculat amb l'exigència de suport i de lleialtat, segurament també de pagaments en espècie i prestacions de treball, a aquells que havien concedit el dret d'ocupació. I això significava de fet l'excloure els plebeus de l'ager publicus.
Allò que exigien els plebeus, que van fer d'aquesta discriminació un dels principals motius de les seves protestes, era que els terrenys públics, especialment les zones acabades de conquerir, fossin repartits en parcel·les que poguessin convertir-se en propietat dels beneficiaris (asignato viritiana)i que deixessin de pertànyer a l'estat i, conseqüentment, deixessin de poder ser ocupats il·legalment pels terratinents més rics.

Terres Públiques a la Roma arcaica

Els principals problemes de Roma al s. III aC eren les terres, els deutes i els drets polítics dels plebeus. Les terres i l'endeutament van ser en tot moment un dels motius de la lluita política del món grecoromà. Els esforços de la plebe responien essencialment a una lluita contra l'opressió soferta per una nombrosa classe de camperols pobres que es trobaven sotmesos als rics. El seu domini es basava en el control dels grans latifundis; d'altra banda la reduïda dimensió de les parcel·les de la majoria dels camperols hauria estat la causa de l'endeutament dels pobres i de l'estat de servitud al que es van vuere reduïts.
La peculiar forma de possessió de la terra propia de l'ager publicus provocava el descontentament dels plebeus i venia determinat pel fet que les terres públiques, de les que depenien per sobreviure, eren controlades i ocupades amb caràcter permanent per les famílies més riques i llurs clients. La plebe exigia que les terres acabades de conquerir fossin repartides en parcel·les que poguessin convertir-se en propietat privada dels seus beneficiaris (assignatio viritana) i que deixessin de pertànyer a l'estat i per tant deixessin de ser objecte d'usurpació dels rics. També es reclamava que fos limitada legalment l'extensió de l'ager publicus que cada pater familias podia ocupar i el nombre d'animals que hi podien pasturar (lleis Licinio Sexties 367 aC). L'objecte d'aquesta legislació era que els plebeus pobres tinguessin alguna mena d'ager publicus. Tot i que no hi ha testimonis que abans d'aquesta data hi hagués legalment una negació d'ocupar l'ager publicus a la plebe, és bastant probable que fos això el que passés a la pràctica.