Centres de comerç grecs.

   

 La fundació de centres de comerç, emporion, va ser una estratègia establiments duta a terme pels grecs de l’època arcaica (s VII – VI ane) per així fer possible el comerciar a diferents parts de la Mediterrània. L’emporion era un enclavament, o espai reservat dins del propi enclavament, costaner o interior, establert sota les premisses de les autoritats del territori i permetien l’assentament dels agents forasters. Allà els comerciants, indígenes i estrangers duien a terme els seus intercanvis i altres activitats derivades de llurs oficis de manera tranquil·la i segura, a l’empara d’un sistema de mecanismes jurídics  i administratius  que articulava tota mena de transaccions. També en aquest lloc hi havia la producció de manufactures que eren preuades comercialment.

L’establiment d’un emporion seria prova de la bona relació entre els dirigents indígenes i els comerciants grecs. Aquesta mena d’estratègia comercial va ser comuna en aquest període, havent-hi casos destacats a la desembocadura del Nil i també a Tartessos. Les importacions i exportacions es localitzaven concentrades a la costa, però també s’establia una xarxa de contactes cap a l’interior entre les elits de diversos enclavaments, sent el resultat d’un sistema diplomàtic que consistia en fer regals d’elements de prestigi que comportessin distinció social. D’aquesta manera es fomentaven les bones relacions diplomàtiques i econòmiques, articulant les rutes de comunicació entre la costa i l’interior.

EL COMERÇ INTERREGIONAL DE METALLS

     

La circulació de metalls, especialment el coure i l’estany per a la producció de bronze, va se la principal impulsora de les economies en expansió a l’Europa de l’edat del Bronze. Tot i que la metal·lúrgia i el comerç que se’n desprèn d’ella es va expandir a partir de 2.500 ane amb la xarxa del vas campaniforme, l’economia del bronze pròpiament dita no va reeixir fins encavat de 2.000 ane al sud i centre d’Europa, estenent-se també a les estepes. La demanda d’objectes de bronze requeria  un subministrament de coure i estany, dos metalls extrets de mines habitualment localitzades a regions diferents, sovint molt distants entre elles. El punt d’inflexió de 2.000 ane reflecteix la integració d’Europa en un sistema – mon més gran, que va desenvolupar-se i expandir-se per a abraçar totes les regions europees després de 1.700/1.600 ane. El coure es distribuí àmpliament a tota Europa des d’unes poques àrees mineres importants. La magnitud del comerç de metalls a l’Edat dl Bronze va ser extraordinari, atenent a les tasses de consum , i especialment si tenim en compte que la majoria importaven metalls des de llargues distàncies. Això, alhora, portà al ràpid desenvolupament de noves institucions, com ara sèquits de guerrers vinculats a cabdills poderosos i, a l’estepa, a la invenció del carro de guerra de dues rodes. Noves institucions requereixen noves maneres de sustentar-se econòmicament, que sovint es concretaren en alguna mesura de control sobre els treballadors, l’excedent dels quals podria exportar-se coma tribut. Centres fortificats controlaven el comerç suprarregional de metalls i ambre , i els llogarrets propers. La riquesa de les seves elits quedava plasmada en els túmuls funeraris que els erigien.

    El metall proporcionà noves armes , objectes de prestigi  i eines de treball molt superiors al que s’estava emprant. Un cop controlat per a satisfer demandes socials, rituals i econòmiques, el subministrament de metall va resultar indispensable per a la reproducció social i econòmica. Cada granja, llogarret, guerrer i cabdill depenia d’unes entregues regulars. Es van formar unes federacions polítiques a distància per assegurar les rutes comercials, proporcionant protecció i sustentament als comerciants.

Kristiansen, Kristian a Desperta Ferro.  Núm 76. Traducció pròpia

Intercanvi assimètric i societat.

L’intercanvi assimètric propicia dos processos paral•lels i íntimament relacionats a llarg termini: a la planura al•luvial mesopotàmica, l’establiment de contactes hauria reforçat la base econòmica, social i política de les comunitats. Però a la perifèria s’hauria produït un primer periode de fort creixement, seguit d’un notable debilitament de les estructures socioeconòmiques de les comunitats locals. Aquesta dicotomia sobre l’impacte dels contactes a les societats al•luvials i a les perifèriques s’explica pels efectes secundaris del contacte en les comunitats implicades.

A la perifèria no pot esperar-se cap efecte secundari positiu de la imposició de tributs, ni de la deportació forçosa d’una part de la població productiva coma presoners de guerra, ni del saqueig ... Els contactes econòmics, però, tenien una altra valoració. Inicialment van suposar un poderós estímul per a la creació d’estructures socio-polítiques més complexes.

Les elits nadiues que controlen o bé els recusos en explotació, o bé l’accés a aquests recursos, aprofiten el rol natural com a aorganitzadors dels mitjans de producció i com a intermediaris de l’intercanvi per consolidar i extendre el seu poder, tan a l’interior de les seves societats com en relació als seus rivals locals. També els efectes desestabilitzadors de l’intercanvi suposen sovint un aprofundiemnt en les ja pròpies diferenciacions de classe dins de les societats indígenes, resultat de l’especialització professional.

En molts casos, l’establiment de contactes permet consolidar a l’elit el seu control sobre l’abastiment de mà d’obra i propicia l’emergència d’una classe d’individus total o parcialment coaccionats implicats directament, permanentment o estacional, o bé en l’extracció dels recursos necessaris per a l’intercanvi o bé en la provisió de la seguretat que necessita.

Un altre dels resultats és l’aparició d’una classe especialitzada, organitzada habitualment segons les línies de parentel•la, el rol de les quals és actuar com a intermediaris i agents especialitzats d’intercanvi.

Aquestes relacions d’intercanvi assimètriques amb les comunitats més avançades de la planura al•luvial haurien desembocat en un nou ordre social basat en uns millors serveis d’emmagatzematge i distribució, estructures administratives molt més complexes i exhibicions rituals necessàries per legitimar els canvis que s’estaven produïnt en l’àmbit de les relacions socials.

Malgrat tot, la fase de fort creixement incial a les comunitats perifèriques no podien durar eternament perquè els efectes econòmics, més enllà dels efectes polítics esmentats, no van arribar a ser rellevants: el comerç no implicava la creació de nous mitjans de producció rellevants, sinó només l’extracció de primeres matèries sense elavorar. La seva economia va perdre flexivilitat i viavilitat pel creixement de la sobre-especialització en l’extracció d’una determinada quantitat de productes destinats exclussivament a l’exportació. Les economies es tornaven més vulnerables al dependre només d’un sol mercat. Això va fer que les estructures socio-polítiques es consolidessin i reforcessin, però la base econòmica necessària per mantenir aquesta complexitat d’estructures es debilitava i cada cop era més vulnerable al colapse

Primera civilització mesopotàmica.

La gran riquesa existent a la zona al•luvial de la Vall dels dos rius (Tigris i Eufrates) va portar a una de les seves ciutats, URUK, a tenir excedents d’aliments que van provocar segurament l’arribada de més gent al nucli urbà. Aquest increment en la demografia es ressenteix d’una falta de recursos materials, de primeres matèries, necessaris per bastir una estructura que possibiliti l’assentament d’una comunitat amb trets urbans. Però també és aquest increment el que permet aconseguir un sistema econòmic capaç de vincular aquesta regió, deficitària en recursos materials per abastir la creixent població, amb la seva perifèria. Serà el comerç qui permetrà a les persones tenir una vida no només basada en la seva pròpia subsistència, deixant-los la resta de temps per dedicar-se a altra mena d’activitats i especialitzar-se amb relativa facilitat.

Durant aquest període de gestació de la civilització, Uruk va esdevenir l’autèntic centre neurològic sumeri, període que es va allargar durant tot el III mil•leni. Aconseguí bastir un sistema econòmic d’aquestes caracterísiques, basat en les interaccions estabertes mitjançant una autèntica expansió colonial de la gent d’Uruk cap a les planes del sud-oest de l’Iran (Susa) i gràcies a la fundació d’enclavaments estratègics situats a les principals rutes de comunicació dels altiplans del nord de Mesopotàmia (Asíria, sud-est d’Anatòlia). Aquest procés posà en contacte la primera civilització urbana coneguda a la història amb regions subdesenvolupades mitjançant un intercanvi desigual i assentà les bases del naixement del poder, en què la centralització política, la integració socio-econòmica i la diàspora colonial van ser les dues cares de la mateixa moneda.

Intercanvis a llarga distancia i formació de l'estat

Els contrastos geogràfics, mediambientals, econòmics i culturals existents entre les planures aluvials de la Baixa Mesopotàmia i els altiplans i muntanyes de la seva perifèria imposaren un seguit de limitacions duradores al desenvolupament de les societats en una i altra zona. Una d'aquestes limitacions decisisves fou que les terres d'aluvió mesopotàmiques, una terra pàcticament sens erecursos més enllà dels bàsics derivats de l'agricultura i cria d'animals, havien d'importar el gruix dels béns materials necessaris per mantenir uns sitemes socials estratificats. Els recursos que necessitaven es trobaven, en gran mesura, a les llunyanes muntanyes les comunitats de les quals es caracteritzaven, segons l'evidència històrica i arqueològica existent, per nivells d'integració sociopolítica i econòmica molt inferiors a les de les ciutats-estat de les planures aluvials, al menys abans del III mil·leni a C.

Els desequilibris dintre d'aquestes societats podrien haver propiciat l'aparició de els ciutats-estat: creixement de les comunitats urbanes, emergència d'estructures administratives jeràrquiques i comlexes, augment d el'estratificació social i la diferenciació política, transició d'economies basades en la reciprocitat a economies de resdistribució i també l'impacte de la intensificació agrícola i l'augment de la població, la guerra o el desenvolupament del comerç intraregional.

Però tots aquests processos que culminaren en l'emergència de les ciutats-estats poguren ser possibles en el context determinat en què els contactes interculturals i l'intercanvi interegional ocuparen una posició prominent. El rol que van dur a terme les institucions públiques, tant seculars com religioses, els empresaris privats en l'obtenció de recursos i el manteniment al llarg del temps d'organitzacions polítiques complexes a la planura aluvial mesopotàmica resulta de difícil comprensió fora del marc d'un univers major, un sistema global de relacions econòmiques i, a vegdaes, polítiques entre aquesta zona i les àrees on existien recursos complementaris i societats amb un nivell d'integració socioeconòmica sustancialment diferent.

L'explicació del desenvolupament s'ha d ebuscar tant en les causes de desquilibri externes al sistema aluvial del sud, com a les causes internes que es posen de relleu en els recents estudis. Les varibles internes suposaven un cert avantatge inicial que permeté a les successives societats del sud donar resposta activament i creativament a les condicions de desequilibri imposades pel marc físiogràfic i culturalon etaven assentades. Aquesta resposta va ser el desenvolupament de l'intercanvi a llarga distància i de contactes interculturals entre les societat d'Uruk de la Baixa Mesopotàmia i lescomunitats de la perifèria circumdant en un intent d'assegurar i regularitzar el fluxe dels recursos desitjats.

L'intercanvi a llarga distància i la formació de l'estat estan intrínsecament associats, ja sigui de manrea directa mitjançant el control estatal del propi comerç, ja sigui de manrea indirecta mitjançant el control estatal dels béns destinats a l'intercanvi i dels mitjans (mà d'obra) per a produir-les. Els contactes documentats en aquesta zona precedeixen en un mil·leni a l'emergència de les ciutats-estat d'Uruk

Avantatges de transport i comunicació.

Les tecnologies més importants en les societats sumèries foren les barques cobertes o empatifades amb betum i canoes fetes amb joncs o taulons, molt útils per a la cacera i la pesca a les zones humides i, sobre tot, per al trasport de persones i carregaments. Ja que aquestes embarcacions podien navegar en aigües relativament poc profundes, eren especialment idònies per a ser utilitzades a les grans maresmes que existien ala zona baixa de Mesopotàmia en aquests periodes. L’evidència arqueològica indica que les barques fetes amb taulons de fusta o de joncs van ser d’ús corrrent al sistema fluvial de Tigris-Eufrates i al golf pèrsic des de molt aviat. També disposaven de vaixells de vela més amples, amb capacitat per transportar càrregues pesades i recòrrer distàncies més llargues.

Els avantatges de transport i comunicació favorables a les comunitats de la Baixa Mesopotàmia de finals del V i IV mil·leni van ser molt més bones que en èpoques històriques posteriors. La raó té a veure amb l’ecosistema de maresmes i zones humides proper a molts centres urbans de l’al·luvió Medsopotàmic. Al fer possible un moviment lateral aquestes zones humides i maresmes van crear una única xarxa de transport i comunicació que, en el moment de la urbanització inicail de l’àrea, integrava la majoria de l’assentament. Encavat aquest avantatge va reduir-se ja que la punta del Golf Pèrsic començà a recuperar territori i els principals canals del Tigris i Èufrates començaren a separar-se, però ja aleshores el contrast entre l’eficàcia de les xarxes de transport accessibles a les societats de la Baixa Mesopotàmia i la resta de societats del sud-oest aasiàtic no podia ser més gran. Fora del Delta, les embarcacions de joncs benefiaciaren tan sols a comunitats que estaven més a prop dels rius i només servien per navegar riu avall. El moviment lateral per aigua era impossible en la perifèria mesopotàmica perquè el curs del riu és molt profund quan passa pels altiplans del’Alta Medsopotàmia i les muntanyes que l’envolten. Per això les comunitats de terra endins depenien molt més que les societats del sud dels mitjans de transport i comunicació terrestre, menys eficaços, com animals de càrrega, portadors humans o simples carretes de rodes, tant per atendre les seves necessitats d’intercanvi a llarga distància com per al transport de recursos de subsistència a través dels seus hinterlands més propers.

Són evidents els avantatges econòmics en relació als diferents tipus de mitjans disponibles en una i altra zona. Tot i que aquests avantages pogueren variar segons el volum i el valor dels carregaments transportats, el transport fluvial al sud va comportar un estalvi sustancial de costos respecte als tres possibles mitjans utilitzats per a la comunicació terrestre en les regions de la perifèria mesopotàmica. Hi ha dades que permeten calcular com el transport fluvial, fins i tot a contra-corrent, resultava de mitjana quatre vegades més eficaç que els portadors humans i fins a vuit vegades més eficaç corrent avall. Això suposa també que a major valor dels bens transportats, major és l’avantatge del trasport per aigua en front del terrestre. Això s’aprecia especialment en la fusta, un producte de gran importància per a les societats de la Baixa Mesopotàmia, que havien d’importar la majoria de la fusta per fer-se el sostres.

La relació cost-eficàcia del transport fluvial davant el terrestre de bens i productes de gran valor però de poc volum, com el cas de le spedres exòtiques i els lingots i metalls semiprocessats. S’apunta doncs a l’existència d’un avantatge exponencial del transport per aigua sobre el terrestre en les condicions mesopotàmiques. Tauletes amb registres mercantils que contenen gran varietat de transaccions comercials ens permeten reconstruir el cost dels viatges de les caravanes d’ases al Pròxim Orient antic, que era el principal mitjà de transport comercial a llarga distància al IV mil·leni. També altres tauletes il·lustren tot un seguit d’activitats econòmiques i poden utilitzar-se per estimar el cost del viatge i del transport entre diferents assentaments de la Baixa Mesopotàmia mitjançant barques mogudes per homes a través dels canals naturals i artificials.

Desenvolupament Ibers del Sud

El sistema econòmic dels pobles antics es desenvolupa a partir del sistema d'intercanvi. El control del mercat i de les vies de comunicació beneficia el desenvolupament econòmic, cultural i polític del poble que l'exercix. I el desenvolupament dels mercats implicarà un augment de la infraestructura viària i el reforçament dels ents polítics al càrrec dels quals està la direcció del sistema mercantil. En l'aspecte polític l'organització i gestió del mercat necessàriament porten aparellada la figura d'un cap de clar prestigi social que controli els excedents. Consistents en primeres matèries, minerals essencialment, a més de productes vegetals i animals per l'abastiment dels mercaders arribats de l'exterior (que ho adquiririen per a llur manutenció, conjuntament amb els metalls per al seu lucre), i per a aquells membres del poblat dedicats a la producció de bens comercials. Aquesta jerarquia es reflecteix en els objectes materials, signes externs de poder i status, depositats sobretot en les tombes erigides en memòria dels grans personatges.

Els ibers eren un poble que vivia d'esquena al mar, les relacions comercials marítimes eren gairbé competència dels pobles orientals. Ignoraven la navegació. Per a que el comerç pogués funcionar a través de grans extensions de terreny, sovint de pobles enemistats, calia que es regís per unes normes molt determinants i concretes, que investirien els comerciants d'un cert caràcter invulnerable. Lleis tàcites o tractades, ja que de no ser així el comerç hauria estat impracticable. Els mercaders de comerç´exterior transitaven per les terres dels ibers protegits per aquesta mena de tractats, els de comerç interior probablemente estaven lligats a lleis més senzilles, més que no pas per protecció de seguretat contractada que els acompanyés. Perquè fos possible aquest fet caldria que l'activitat comercial es duia a terme des de les classes dirigents, les úniques amb autoritat, autonomia d'acció i elements de judici suficient com per concertar-los. Seria una activitat canalitzada per l'oligarquia i principalment per al seu benefici, tot i el revertiment de certa part d'aquests al bé comú.

L'activitat comercial té, a la Mediterrània occidental, un sentit administratiu i polític i això fa necessaris acords o tractats entre les parts interessades per a que l'activitat comercial es dugue a terme de forma beneficiosa. En aquests pactes es deurien concertar un seguit de punts o zones franques o les transaccions, probablement a l'empara d'un temple, es farien amb total garantia. Els temples degueren actuar com a garants de les transaccions, llocs neutrals situats sota la protecció d'una divinitat que garantitzava la seva honestedat. En aquests llocs es portaven els registres i es dirimien els litigis.