Clans pastorils a l'edat del bronze.

Durant l’Edat del Bronze, els clans dedicats al pastoralisme nòmada o seminòmada constituïen unitats socials altament estructurades, integrades en un sistema regional que combinava mobilitat i interdependència amb les ciutats estat, com Siquem. Lluny de ser grups erràtics, seguien cicles estacionals definits i establien campaments a les perifèries urbanes, articulant una economia de bescanvi basada en productes ramaders (llana, llet, cuir) a canvi de cereals i manufactures.

L’organització interna era clarament patriarcal. El patriarca exercia funcions polítiques, judicials, militars i religioses, mentre que la unitat bàsica era la família extensa, estructurada entorn de la tenda. El principi de primogenitura regulava la successió, tot i que podia veure’s alterat per factors morals o religiosos. A més dels descendents directes, el clan integrava servents i clients, configurant una microestructura amb capacitat defensiva pròpia.

La cohesió social es fonamentava en el codi d’honor, concebut com un capital simbòlic col·lectiu. Les ofenses individuals es reinterpretaven com a agressions al conjunt del llinatge, amb conseqüències polítiques.

L’arqueologia corrobora aquest model mitjançant l’estudi de campaments estacionals amb estratigrafia escassa, l’anàlisi zooarqueològica —predomini d’ovicaprins i absència relativa de porc—, la presència de ceràmica urbana en contextos pastorals i patrons de sepultura familiars recurrents. Aquest conjunt d’evidències suggereix l’existència d’unitats ramaderes amb territori definit i una relació estructural amb els centres urbans.

Prosperitat Imperi Romà.

   

 La civilització romana es desenvolupa en una situació climàtica excepcional. El període que va des de 200 ane fins 150 dne és denominat l’òptim climàtic romà:  gairebé quatre segles en què els estius eren càlids i humits, els hivers suaus, i les condicions meteorològiques estables. Plovia quan tocava i no hi havia sequeres, ni glaçades fora d’època. Van ser  les circumstàncies ideals perquè les ciutat-estat que havien aconseguit el control de la Península Itàlica poguuessin crear un imperi reunint territoris molt distants. El seu moment de màxim explendor és el s.II dne

    Van ser uns anys en què la temperatura mitjana era un o dos graus més elevada que la d’avui, arreu del continent, cosa que va permetre que el conreu de la vinya fos possible en bona part d’Alemanya i, fins i tot, a la Gran Bretanya. El que avui anomenem Clima Mediterrani també el gaudien al mar del Nord i en part pel Bàltic.

    Quan Roma va erirgir-se en la potència dominant, la bonança econòmica derivada de les collites excel·lents provinents del nord d’Àfrica i d’Hispània li va permetre establir la Pax Romana. Va ser un període sense conflictes interns que va durar dos-cents anys en què, a més, l’Imperi Romà va dedicar-se a conquerir tot el que tenia a l’abast, mentre les seves ciutats s’embellien amb monuments majestuosos i mla cohesió imperial es refermava gràcies a les calçades, el llatí i el dret. Es consolidava el prestigi que havia adquirit gràcies a saber aprofitar uns temps de bonança climàtica per establir una societat poc o molt justa i pròspera. Hi havia menjar per a tothom i els salaris augmentaven, fins i tot, entre els treballadors menys qualificats.

    Des de 161 – 180 dne van començar els primers moviments migratoris dels pobles del nord d’Europa, els bàrbars, que durant centúries no havien gosat travessar els límits de l’Imperi, marcats pels cursos del Rin i del Danubi. Porbablement no n’havien tingut cap necessitat. Però de manera imperceptible, el temps estava canviant: una alteració en la radiació solar o un desplaçament del front polar (el límit entre les masses d’aire que provenen del tròpic i les d’origen polar) va provocar un refredament que va començar a entorpir l’agricultura a Escandinàvia.

    La pressió demogràfica no va trigar a deixar-se sentir dins de l’Imperi, en un moment que, a més, la gran mobilitat de persones i béns havia deixat la porta oberta a viatgers indesitjables: virus com  el de la verola, el probable causant de l’anomenada pesta antonina, que va assotar Roma  entre els anys 165 – 1801 dne. La malaltia podria haver causat uns set milions de morts.

    Els romans, en un  intent de conquerir i connecatr terres desconegudes, talaven boscos,  desviaven rius, drenaven pantans per construir ponts, aqüeductes i carreteres enmig dels fangars. A més d’exposar-se a tota mena de paràsits nous, en propiciaven el desenvolupament i l’evolució. Ras i curt: a Roma també li devem com a llegat les pandèmies.

Els homínids i la cooperació social.

       

    Fa uns sis milions d’anys, la falla del Rift va reestructurar-se, augmentant la seva longitud i accelerant l’extensió de les praderies. Va ser aleshores quan el darrer ancestre  comú a pòngids i  homínids va generar aquestes dues branques. Els pòngids son els descendents que van quedar a la banda occidental de la falla, on encara avui existeix gran vegetació arbòria. Els homínids son els descendents dels que van quedar a la part oriental, on les praderies van substituir la selva i esdevingueren paisatges més oberts.

La sabana afavoreix les espècies amb alimentació omnívora . Fa que els espècies primats passin moltes hores al terra i moltes menys als arbres amb la qual cosa les agrupacions socials son més intenses. A més, la necessitat de trametre la localització d’aliments fa augmentar el nivell de comunicació entre el grup.

El canvi mediambiental provoca una alimentació omnívora i alhora afavoreix el comportament social del grup.

Tot i això, abandonar els arbres i sortir a les planures obertes era perillós, perquè aquestes planures son l’espai dels predadors. Van haver d’inventar-se una nova manera per aconseguir l’èxit: els primats no estan dotats per la carrera. La nova fórmula va ser la cooperació: adoptar posicions defensives comunitàries dins d’un marc social coordinat i semi cooperatiu de caràcter jeràrquic, amb una cohesió total o amb certa dispersió per grups. Va ser un reforçament social.

La conducta es modifica  segons la pressió alimentària i la major cooperació es dona quan cal aconseguir carn: la cacera sempre és cooperativa. A més dificultat d’obtenir recursos (per dispersió o per risc) l’organització social cal que sigui reestructurada fent-se més cohesionada perquè el principal beneficiari de la nova situació sigui el grup i no l’individu: es passa d’una actitud individual a una de grupal.

Els homínids van atrevir-se a endinsar-se a les àrees obertes i descobertes  perquè van ser capaços de fer front als riscos que havien d’afrontar. Per això hi havia dos camins: o fer-se més agressius, per enfrontar-se als predadors si calia, o fer-se més cooperatius. El primer requereix jerarquia, mascles dominants i organització piramidal del grup. El segon implica disminuir l’agressivitat i això fa que les femelles obtinguin un paper important.

El transport d’aliments a un lloc en concret es fa per compartir, i això és un tret bàsic en un sistema social cooperatiu total. Aquest lloc es converteix en la llar o campament. La cooperació en l’educació i cura de les cries és lògica en una societat marcada per la cooperació total, i això permet tenir un nombre més elevat de cries. Cooperar, compartir, treballar per al grup i no per a l’individu, d’elles en davalla tenir una llar o campament i portar-hi els aliments

Querol, Mª Angeles; Triviño, Consuelo. La mujer en “el orígen del hombre”. Bellaterra Arqueologia, Barcelona 2004

La vida a la ciutat de Troia

Carrers pavimentats i canals de drenatge indiquen una població abundant en les vint hectàrees de la ciutat de Troia, situant els seus habitants entre 7.000 i 10.000. aquesta densitat de població s’explica per l’auge econòmic que propicia la seva situació estratègica dintre del sistema comercial del II mil·leni ane, convertint-se en un important centre de redistribució de béns. A través del seu port, a la badia de Besik, Troia va comerciar amb cavalls, originaris de les estepes  del nord de la Mar Negra i de l’Anatòlia Central, àmbar del Bàltic, Cornalina de la Cólquide i coure dels Balcans i de l’Àsia Central. Aquest paper com a eix comercial és clau per entendre el rerefons històric de la guerra de Troia, i explica el perquè es forma una lliga de ciutats gregues tan importants per assegurar-se el control del pas dels Dardanels i el comerç entre la Mar Negra i la Mar Egea.

                Les vivendes de la ciutat baixa tenien sostres plans, on s’assecaven fruites i llegums, i també disposaven d’una àrea pavimentada al pati, probablement per a batre. Els productes s’emmagatzemaven en grans atuells, col·locats sota terra. El gruix de la població deuria dedicar-se a tasques artesanals, com ara la fabricació de ceràmica al torn, sobretot vaixelles amb decoració geomètrica. La gran presència d’utillatge per filar i teixir, com ara peses de teler, indica que els tèxtils troians (de llana i lli principalment) haurien estat molt apreciats pels comerciants. Els troians també fabricaren el valuós tint porpra, que s’obté la de la petxina marina anomenada múrex i que servia per a tenyir els teixits, les pells curtides i objectes d’ós i d’ivori. També hi havia nombrosos tallers dedicats a la metal·lúrgia, on es fabricaven objectes de bronze, ferro, plata i or.

Cavalls i déus

                Part de la població es dedicava a l’agricultura i la ramaderia, que constituïen les principals fonts d’aliment, seguides de la pesca i la recol·lecció de mol·luscs. El II mil·leni és l’edat d’or dels carros de combat tirats per cavalls i sembla que els troians van especialitzar-se en la doma de cavalls salvatges per al seu posterior ús militar, especialment per a l’exèrcit hitita.

                Els vestigis de la vida religiosa dels troians són certes tombes en forma de casa on es veneraven divinitats com ara el déu Appaulines, probable nom hitita del déu Apol·lo grec. També , a les portes de la Ciutadella troiana s’han trobat disset grans esteles de pedra que són típiques del culte Anatòlic a les roques , on es creia que residien déus i esperits.

Els nobles a palau

                La ciutadella de Troia degué ser un gran complex de construccions de més d’un pis d’alçada. Possiblement combinava les funcions de temple, palau, tresoreria i arxiu, i seguia l’exemple de palau-megaron, amb un seguit d’edificis i estances disposades entorn a una gran sala central. La ciutadella estava envoltada per una enorme muralla. Comptava a més amb una xarxa de túnels que garantien el subministrament d’aigua d’una deu subterrània. Allà hi vivia la família reial i la resta de famílies nobles, en edificis grans i sumptuosos, però que comptava amb una decoració més aviat austera, ja que no s’han trobat ni objectes ni frescs massa luxosos.

                L’aristocràcia practicava la poligàmia. Dins l’elit s’incloïen també familiars de grans comerciants, que exercien funcions diplomàtiques i ocupaven els quadres de comanament a l’exèrcit. Per la seva banda, els habitants de Troia formarien el gruix de les tropes d’infanteria, amb nombrosos arquers i foners, reforçats amb un bon nombre de carros de combat que només podien ser costejats per les persones més riques.

Ciutats sedentàries

Entre els anys 6000 i 3000 ane, la humanitat aprén a aprofitar la força del bou i la del vent, inventa l'arada, el carro amb rodes i la barca d evela, descobreix els procesos químics necessaris per beneficiar els minerals de coure i les propietats físiques dels metalls, comença a elaborar i calendari solar precís. Així es va anar trobant habilitat per la vida urbana i tenia el camí aplanat cap a la civilització, laqual requereix de l'escriptura, del procediment de computar i de patrons fixos de mesures, com a instruments d'una nova manera de transmetre el coneixement i de ciències exactes. En cap altre periode de la istòria va ser tan ràpid el progrés del coneixmeent, ni van ser tan freqüents els descobriments de llarg abast.

Les poblacions que presenten aquestes característiques són sedentàries, però també és cert que al rerefons estan les poblacions nòmades que desenvolupen un paper fonamental, fins i tot les no documentades. Esl textos no parlen dels nòmades més que quan entren en contacte amb els sedentaris. Les poblacions nòmades han viscut durant tota l'antiguitat al costat de les sedentàries i en un estat de dependència recíproca; però les maneres de viure i de pensar eren tan diferents que les relacions no podien ser més que conflictives. Durant segles aquestes tribus són causa d'angoixa permanent per als responsables de les ciutats, amb qui caldrà lluitar, comtemporitzar, tractar com a enemic insadegables, concedir-li terres i allistar-lo a l'exèrcit. A la llarga aquests nòmades, quan intenten sedentaritzar-se, s'assimilen i s'integren a les estructures existents. Són un element essencial en la renovació permanent de les poblacions.

Nòmades de les estepes i de les muntanyes: poblacions rudes amb condicions de vida sovint difícils, eren temibles adversaris per a les poblacions establertes a les valls i a les planures que, ja que es dedicaven a l'explotació de la terra i als intercanvis comercials, no desenvolupaven les seves habilitats guerreres tant com aquests veïns. Els primers ataquen, els altres defensen les seves riqueses. Aquests van ser gairebé sempre els perdedors i així la renovació permanent de la població amb aportacions de tots els països de l'entorn.

Sistema bancari grec

A Atenes era difícil regular els sistema monetari i bancari. El dracma tenia un valor estable i per tant es convertí en una moneda de refrència i intercanvi internacional. A tots els països del món el seu poder adquisitiu era una mesura de blat.

Com que era metàl.lic, no era transportable fàcilment, però justament per això van aparèixer els bancs. Els atenesos consideraven immoral el péstec amb interés i durant segles els estalvis eren guardats individulament. Però es van adonar que això l’únic que feia era sostreure aquests capitals dels cicles productius. I sense deixar de prohibir els bancs, van consentir que els estalvis es dipositessin als temples. Així, confiant els diners als déus, l’aspecte moral quedava salvat. I per altra banda, la divinitat en qüestió era lliure de fer l que volgués amb els diners. Si li convenia deixar-los a un fidel, amb el compromñis que els tornés amb interés.

Aquests déus banquers treballaven de la següent manera: als qui depositaven el seu capital a les seves institucions, ells els en donaven de renda el dos o el tres per cent. Però als qui veien a demanar-los un préstec, els exigien fins a un vint per cent d’interés.

Societats mineres i metal·lúrgiques occidentals

Entre els grups agraris de les disperses cases fortificades (necròpolis de càmeres) i el poblament dispers de grups pastorils (concentracions megalítiques), es va articular un important canvi caracteritzat per l’aparició de nuclis fortificats de petita entitat. Aquests s’ubiquen junt a enclavaments dels recursos miners que intervene en la impulsió de la societat classsita inicial. La intensificació dels recursos miners supera les necessitatas locals, convertint-se en centres especialitzats de producció per abastir a llunyans consumidors, molt més enllà de ser espais socials compartits entre comunitats .

La recerca de primeres matèries de major qualitat i el seu procésde treball anirà acompanyat d’una especialització creixent en l’articulació de la mina com un espai de fabricació (preformes), i la conseqüent creació d’una divisió tècnica i territorial del treball que culminarà amb la presència d’assentaments fortificats on es centralitza la transformació última (suports laminars) i es garanteix la circulació a llarga distància. Nous recursos aniran capitalitzant l’interés, sobretot aquells que materialitzen les dissimetries socials com ara la variscita.

Va ser la mineria i la metal·lúrgia del coure la que generà una major transformació de la societat classista. Els seus productes van proveir instruments clarament orientats a l’exercici de la coerció (armes); però sobretot perquè va auspiciar el desenvolupament de noves relacions socials, després d’una complexa divisió tècnica i territorial del treball (mineria i metal·lúrgia).

La desigual distribució espacial dels mitjans de destrucció i dissuassió dels assentaments, i especialment de llurs fortificacions, revelen que aquests enclavaments perifèrics, especialitzats i depenents, materialitzen l’existència de profundes dissimetries socials entre dos sectors dela població. D’una banda des que ocupen la cúspide social i el monopoli dels únics mitjans de coerció i destrucció (armes, fortificació), dels principals mitjans coactius, desl productes de llunyana procedència (làmines d’or, vasos de marbre). Aquests grups tenen una disponibilitat d’excedents molt diferenciada, tot i no ser productors, i d’ús exclussiu. De l’altra la resta dels ocupants del llogarret que, extramurs del recinte fortificat, sense disposar dels mitjans de destrucció i sense accés als productes de procedència llunyana, mantenen la intensiva i especialitzada producció metal·lúrgica i tèxtil,així com la minera i els treballs de tala sistemàtica del bosc.

Aquesta producció s’organitza sobre la base d’unitats domèstiques diferenciades i posseidores dels mitjans de producció metal·lúrgica (gresols) i tèxtil (tel·lers) revelen una peculiar situació de dependència. Al no tenir accés ni als mitjans de destrucció ni als productes llunyans, resulten només unitats de semiproducció especialitzades. L’absència d’intervenció agrària  i també l’absència d’àrees d’emmgatazematge alimentari multipliquen tant el nivell d’especialització com la seva dependència respecte els residents del recinte fortificat.

Allò que millor expressa la desigualtat és el consum d’aliments: cap dels dos grups participa dels processos productius  però els del recinte fortificat gaudeixen de més possibilitats de reproducció física.Això revela l’existència d’una relació de classes. Un grup de la població s’expressa com a classe dominant des del monopoli de l’ús de la força, el monopoli dels productes simbòlics  que comencen a funcionar com a primitius aparells ideològics que justifiquen aquella desigualtat i probablement des d’una peculiar forma de propietat particular del coure que no estva subjecte a les tradicions i limitacions d’una antiga propietat col·lectiva com la terra.: annexionant als recintes fortificats els forns de reducció i aprofitant-se de l’única força animal associada al transport (el cavall), materialitzanAnnexionant al recinte fortificat les estructires d’emmagatze  (sitges) i apropiant-se exclussivament de productes llunyans, materialitzà el control sobre ek darrer graó del procés metal·lúrgic: la circulació.

Estat primitiu o primerenc.

Un estat primitiu és aquell en el qual no hi ha una situació preexistent que estimuli el procés de formació d'estat.

En un estat la societat ja no està jerarquitzada en llinatges o famílies sinó en classes socials les quals es defineixen pel tipus d'activitat econòmica que desenvolupen. En els estats primerencs tenim els camperols, els pobladors urbans pobres, els obrers urbans (artesans per exemple), els buròcrates, les elits religioses i finalment els nobles, és a dir, el rei i la seva família. En un estat primerenc o arcaic un buròcrata serà un buròcrata i no un camperol que en el seu temps lliure faci activitats burocràtiques. Els membres de les elits tenen propietat sobre les terres i els pagesos estan obligats a pagar tribut el qual és administrat per buròcrates especialistes en aquesta activitat.

Comunitats pastorils amb un perímetre de distribució en àrees de freqüentació estacional, en un dispers poblament interior, van fer coincidir amb aquesta estacionalitat les formes i mecanismes de relació intergrupal i entre grups d’ells mateixos i d’ells respecte els veïns, potenciats des de l’especilització agrícoa dels veïns i per l’ariculació d’una circulació de productes, tot i que no representa més que una forma de relació i articulació entre formacions socials i no pas com un específic modus de producció.

En cap cas va generar posicions de domini entre ambdues però va transformar les relacions socials internes de cada grup. En els receptors, el control dels mecanismes de distribució d’aquests productes de procedència llunyana permetyra de manera indirecta cotrolar els mecnismes de reproducció social i, de manera directa, instrumentalitzar la materialització de les dissimetries socials.

Aquesta articulació va estar dirigida per les comunitats receptores: no només van aparèixer en funció de les demandes de la vall, sino que van existir mentre no hi hagué jerarquia política i les comunitats receptores van mantenirse atomitzades en tant que no hi havia possibilitat de controlar la circulació de productes llunyans. La desaparició d’aquests assentaments “porta d’entrada” coincideix amb la jerarquització del poblament amb els grans assentaments fortificats.

Però la circulació de productes miners procedents de les comunitats pastorils va incrementar-se substancialment al desaparèixer les “portes d’entrada”. Tan sols quan va quedar dirigit l’intercanvi des de les estructures polítiques cada cop més centralitzades, la circulació de productes miners va poder provocar un desenvolupament desigual de les societats a una i altra banda de la xarxa de circulació (produccio/consum).

Van desenvolupar-se els assentaments de més tamany en els àmbits territorials de contacte entre dos poblaments dispersos, no jerarquitzats, però especialitzats econòmicament, per afavorir la seva necessària relació. També van desenvolupar-se posteriorment els assentaments de major tamany a l’interior del territori, des de la concentració de la força de treball.

La desigualtat social que va implicar aquest procés i els efectes i contradiccions que va generar van provocar que les relacions intersocials es materialitzessin en un desenvolupament desigual.

Vestuari i alimentació a la vora del Nil.

Exposar-se al sol sense res que cobreixi el cos és perjudicial. La roba que s'ha trobat intacta de l'època faraònica venen a ser túniques que encara a vui dia s'utilitzen a les zones rurals d'Egipte; sabem que els egipcis utilitzaven també altres peces de més abric confeccionades amb llana d'ovella, però són poques les teles d'questa mena que s'han conservat encara que les fibres de llana apareixen per tot arreu a les zones d'habitació i ens confirmen que a la vall del Nil calia abrigar-se en ocasions. Sobretot perquè l'absència de combustible feia que la cal·lefacció i les fogueres fossin escasses a les llars més enllà de la cuina, que generalment estava situada fora de les cases.

L'alimentació és una altra de les coses que no apareixen reflectides tal i com era en realitat a la decoració de les tombes. Solem veure al difunt davant una taula d'ofrenes ben assortida, plena d'aliments variats (pa, vi, cervesa, carn de bou, dolços, vegetals, aus, hortalisses) destinats a alimentar el seu ka o essència vital al Més Enllà. Però aquesta mena d'alimentació era un privilegi d'uns pocs; l'egipci s'alimentava diàriament de cervesa (una mena de farinetes sense contingut alcohòlic), pa i verdures. La majoria dels egipcis, exceptuant la classe alta i els treballadors del faraó que realitzaven tasques pesades, que rebien un suplement de proteïnes, la immensa majoria es trobava sempre a la vora de la inanició. La gent consumia proteïnes animals en certa quantitat en ocasió de celebracions especials, com ara les festivitats d'una divinitat, quan les ofrenes eren repartides entre el poble. Els grans ramats d'ovelles i vaques que pasturaven a la vall del Nil estaven destinats a les classes altes i als temples, on s'oferia. Darrers descobriments apunten el porc com una font de proteïnes pròpia de la calsse popular. Aquest animal voi mai apareix representat a les tombes, com si hagués una mena de tabú social cap ell i hagués estat indigne com a aliment de la classe alta. Tot i això els arqueòlegs troben restes de porc en els llocs d'habitatge que s'excaven, el que indica que el seu consum com a font de proteïnes no era pas excepcional.

Primeres societats de classe

Les relacions socials de dependència sorgeixen i són l’efecte de la consolidació d’una forma específica de desigualtat social: la de les classes socials i els mecanismes que permeten a una imposar les seves condicions a l’altra.

En les primeres societats de classe el desenvolupament desigual del nivell tècnic revela que la transferència de l’excedent s’estableix més per instàncies polítiques que per instàncies econòmiques i la via de la seva creació va ser articulada des de la disponibilitat de la força de treball humana.

En aquestes primeres societats de classe la consolidació dels mecanismes que permeteren la disponibilitat directa (treball) o diferida (productes) de la força de treball humà i que van conduir a l’especial desenvolupament de l’èxit tècnic dels sectors assenyalats , lluny de comportar un immediat progrés a la resta de sectors de la producció de bens materials, va generar un bloqueig, que serà especialment significatiu en els vinculats a la producció de bens alimentaris. Fins i tot sembla que la pervivència i el desenvolupament d’elles depengui de ser capaces de mantenir un baix nivell en la producció ded bens alimentaris i d’instruments de treball vinculats a ell.

Això s’explica per la necessitat de les primeres classes dominants de garantir unes relacions de producció on els productors directes continues sent propietaris objectius dels principals mitjans de producció (terra i/o ramats) i dels instruments de treball necessaris. Com no hi ha uns mecanismes estables per mantenir una extorsió constant i perllongada, això asseguraria la reproducció inerna de la pròpia força de treball i proveiria, des ded la precarietat, una dependència extraproductiva capaç de garantir una tributació (productes o treball) incipient amb un mínim conflicte social.

La formació de la societat classista inicial està doncs vinculada a la consolidació dels primers mecanismes de control i disposició de la força de treball humana i això en cap moment va estar determinat per l’atzar. Les societats preclassistes (que no igualitàries) van patir el bloqueig de la divisió tècnica del treball i el propi desenvolupament tècnic (especialment el vinculat a la provisió de béns alimentàris) amb la finalitat de garantir l’autonomia i la independència dels individuus i obstaculitzar la creació d’excedents alimentaris emmagatzemables. Això provocà una precarietat econòmica socialment necessària. Però també creà uns mecanismes que garantissin la solidaritat indispensable per compensar la precarietat (formes comunals de propietat, relacions consaguínies complexes ...). Així davant el bloqueig del desenvolupament tècnica es genera un alt desenvolupament dels mecanismes de mobilització de la força de treball humana. Això va fer necessari l’establiment de mecanismes que generessin autoritat i sobreproducció, i en el control corresponent van poder establir-se les bases de creació d’excedents (béns o treball) amb capacitat de sustentar, parcialmeent o totalment, la subsistència d’uns éssers gràcies al treball d’uns altres. Només quan aquests primers desenvolupin mecanismes suficients per imposar les seves condicions als segons i determinar la quantitat d’excedent que s’apropien, invertnit-la en bona part per augmentar la distància social entre ells per aconseguir méspoder, estarem davant les dissimetries socials d’una societat de classes.

Aristocràcies Guerreres

L’aparició de les aristocràcies guerreres representa la formació d’una nova cultura d’elit de cabdillatge a Europa.

Es materialitza en forma de nous rituals, noves idees sobre conducat social i estil de vida (cura del cos, forma de vestir ...) i una nova arquitectura de la vivenda i del paisatge. Es basa en els valors i rituals de la guerra heroica, el poder, l’honor i un conjunt de cerimònies i pràctiques, com el consum ritual de vi, ús de trompetes en la guerra i en els rituals, tratges i tocats especials, cadires especials i fins i tot el carro. Els cabdills no són tan sols líders esperirituals sinó també líders de guerra.

És un nou sistema socails de valors que tot i anar adaptant-se a les tradicions culturals locals i regionals, els components principals de la nova cultura són fàcilment identificables des de la Mediterrània fins el Nord d’Europa: a) Nova cultura del cos. b) Nou estil de vida guerrer. c) Nova arquitectura. d) Nova organització social.

Les noves elits guerreres es diferencien de la resta de persones cuidant diàriament l’apsecte corporal i controlant el creixement del cabell, fent-ne d’ell un element d’ostentació, i també el vestuari. Aquest sorgiment d’un nou ethos guerrer individualitzat creava respecte i auto-respecte, necessitava gestes heròiques, llargs viatges, victòries o combats per a ésser recordat, mort heroica. Aquestes hsitòries es trametien des de la tradició oral fins que van passar a ser escrites, aquelles que van perdurar més.

Jocs acrobàtics com a activitat corporal, la guerra coma esport i l’esport coma guerra es confonen fins l’edat del ferro. Els cabdills havien de demostrar que eren mereixedors de representar les divinitats realitzproeses en festivals rituals cada any.

Els morts i els seu entorn al Neolític.

El món dels morts, o sigui el concepte sobre la mort i el més enllà s’ha d’integrar dins l’estudi global de les societats neolítiques. La comprensió de les estructures socials i del comportament d’aquests grups passa necessàriament per un estudi de la concepció de la mort i de la seva influència sobre la comunitat.

Actualment es coneixen pocs jaciments amb restes humanes, pels moments inicilas del Neolític, però malgrat la informació escassa, és a partir dels exemples coneguts que podem fer-nos una idea de com enterraven els seus morts els primers grups d’agricultors a la Mediterrània Occidental.

Per a la fase inicial del Neolític Antic (Cardial), els enterraments es practicaven exclussivament en coves, que a la vegada eren utilitzats com a lloc d’hàbitat. Aquesta constatació és interessant en el sentit que encara existeix una associació estreta entre el món dels vius i el món dels morts, sense concebre dos espais diferenciats. Les sepultures són sempre individuals i els cossos enterrats en posició replegada. L’aixovar funerari que es dipositava al costat del cadàver és poc freqüent i quan existeix és escàs tot i que s’hi troben recipients ceràmics, sílexs, restes de fauna i objectes d’ornament. Normalment l’elaboració de les tombes és senzilla, en cubetes o aprofitant cabitats naturals de la cova.

A la fase immediatament posterior Neolític Mitjà (Epicardial) sobretot es seguiexen utilitzant les coves, però canvia la seva funció, esdevenint exclussivament sepulcrals i aprofitant les cavitats o galeries estretes per arranjar nínxols. Els enterraments continuen éssent individuals però comencen a aparèixer enterraments múltiples, a manera de sepultures individuals successives, implicant sovint la reutilització d’aquests espais. Bàsicament la posició del cos no canvia, però destaca l’augment quantitatiu i la generalització de l’aixovar.

Aquest panorama es diversifica significativament a finals del Neolític Antic i principis del Neolític Mitjà. Encara que perviuen els models sepulcrals anteriors, van guanyany importància les tombes múltiples amb inhumanacions simultànies. També apareixen sepultures que combinen les inhumacions múltiples i individuals en un mateix espai funerari. S’identifiquen per primeravegada agrupacions de tombes (cronològiques, socials o familiars) i apareixen els anomenats indrets sepulcrals “centrals” i “perifèrics”, evidenciant una concepció complexa del món dels morts i del seu tractament.

El poblat: nova unitat social i econòmica.

Les característiques de la utilització de l’espai i les formes d’hàbitat per part dels primers agricultors mostren una renovació tant des del punt de vista tecnològic com sociològic respecte a les societats anteriors. La morfologia i distribució dels assentaments estan relacionats, entre d’altres factors, amb les noves formes econòmiques, probablement amb major ènfasi que els períodes anteriors donada la importància de l’estabilitat i sedentarisme de la població per la pràctica de les noves formes econòmiques. En efecte, si bé no s’exclou la probable existència de poblacions sedentàries entre els últims caçadors recol•lectors, la plena estabilitat és l’element més novedós que comporta l’hàbitat agro-pastoral. Anàlisis rigoroses que combinen aspectes més “morfològics” com l’increment d’esforç en les construccions o en l’equipament domèstic, amb les informacions que es desprenen dels recursos explotats i la seva distribució segons les estacions de recollida o d’explotació o encara, la presència de rosegadors, confirmen plenament aquesta sedentarietat. A ella s’uneix una indubtable millora tècnica en la construcció dels hàbitats, que segons les regions i el substracte cultural, serà més o menys ràpida i variada (cases de plantes circulars o rectangulars; l’ús de la terra – tovot o tàpial -, de la pedra i de la matèria vegetal, com a materials de construcció, etc. En les unitats domèstiques s’hi trobaran uns dispositius complementaris que també són objecte d’una millora tecnològica i indiquen el funcionament econòmic, com els forns, fogars o sitges d’emmagatzematge. L’estructura del poblat anirà orenent consciència a mesura que les transformacions socials i econòmiques es van consolidant.

La investigació actual se centra en l’establiment del ritme de funcionament dels poblats (durada d’ocupació, reocupacions, etc.) vinculada d’una part sens dubte a la forma d’explotació agrícola/ramadera del territori però també a les relacions intergrupals. A nivell global es diferencia una primera ocupaciñó de territoria amb establiments estables a les zones més aptes (per exemple a la part més baixa de les valls) amb estacions o campaments complementaris de funció o ocupació especialitzada. Els assentaments a l’aire lliure, formats per petites agrupacions de canbanes, es complementen amb ocupacions especialitzades d’abrics o coves. Sembla que l’impacte de fenòmens com la deforestació i la transformació de la coberta arbòria no tenen una incidència remarcable fins a un moment en què l’agricultura i la ramaderia es troben en plena fase de consolidació.

La unitat d’habitació domèstica és un dels altres focus d’interés. En el vessant tecnològic es manifesta com a cabana circular construïda en sòcol de pedra i brancatges o tovot en la part superior. En el vessant més sociològic es vincula a l’ús de la família individual, comportant emmagatzematge diferenciat, etc. En una fase més avançada podem observar una consolidació dels poblats que sovint afecta les àrees perifèriques que coneixen per primera vegada una ocupació agropastoral i unes estructures habitacionals que denoten una major complexitat.

Intercanvi assimètric i societat.

L’intercanvi assimètric propicia dos processos paral•lels i íntimament relacionats a llarg termini: a la planura al•luvial mesopotàmica, l’establiment de contactes hauria reforçat la base econòmica, social i política de les comunitats. Però a la perifèria s’hauria produït un primer periode de fort creixement, seguit d’un notable debilitament de les estructures socioeconòmiques de les comunitats locals. Aquesta dicotomia sobre l’impacte dels contactes a les societats al•luvials i a les perifèriques s’explica pels efectes secundaris del contacte en les comunitats implicades.

A la perifèria no pot esperar-se cap efecte secundari positiu de la imposició de tributs, ni de la deportació forçosa d’una part de la població productiva coma presoners de guerra, ni del saqueig ... Els contactes econòmics, però, tenien una altra valoració. Inicialment van suposar un poderós estímul per a la creació d’estructures socio-polítiques més complexes.

Les elits nadiues que controlen o bé els recusos en explotació, o bé l’accés a aquests recursos, aprofiten el rol natural com a aorganitzadors dels mitjans de producció i com a intermediaris de l’intercanvi per consolidar i extendre el seu poder, tan a l’interior de les seves societats com en relació als seus rivals locals. També els efectes desestabilitzadors de l’intercanvi suposen sovint un aprofundiemnt en les ja pròpies diferenciacions de classe dins de les societats indígenes, resultat de l’especialització professional.

En molts casos, l’establiment de contactes permet consolidar a l’elit el seu control sobre l’abastiment de mà d’obra i propicia l’emergència d’una classe d’individus total o parcialment coaccionats implicats directament, permanentment o estacional, o bé en l’extracció dels recursos necessaris per a l’intercanvi o bé en la provisió de la seguretat que necessita.

Un altre dels resultats és l’aparició d’una classe especialitzada, organitzada habitualment segons les línies de parentel•la, el rol de les quals és actuar com a intermediaris i agents especialitzats d’intercanvi.

Aquestes relacions d’intercanvi assimètriques amb les comunitats més avançades de la planura al•luvial haurien desembocat en un nou ordre social basat en uns millors serveis d’emmagatzematge i distribució, estructures administratives molt més complexes i exhibicions rituals necessàries per legitimar els canvis que s’estaven produïnt en l’àmbit de les relacions socials.

Malgrat tot, la fase de fort creixement incial a les comunitats perifèriques no podien durar eternament perquè els efectes econòmics, més enllà dels efectes polítics esmentats, no van arribar a ser rellevants: el comerç no implicava la creació de nous mitjans de producció rellevants, sinó només l’extracció de primeres matèries sense elavorar. La seva economia va perdre flexivilitat i viavilitat pel creixement de la sobre-especialització en l’extracció d’una determinada quantitat de productes destinats exclussivament a l’exportació. Les economies es tornaven més vulnerables al dependre només d’un sol mercat. Això va fer que les estructures socio-polítiques es consolidessin i reforcessin, però la base econòmica necessària per mantenir aquesta complexitat d’estructures es debilitava i cada cop era més vulnerable al colapse

Sexe i prehistòria.

L'estructura i la morfologia dels òrgans sexuals, la relació que tenen amb l'estructura del cervell, especialment ámb l'amígdala, l'hipotàlem, el còrtex prefrontal i les glàndules adrenals, s'han anat definint al llarg del procés evolutiu. Els canvis han sigut determinants en l'evolució de l'espècie humana.

Els canvis anatòmics dels primats i sobretot dels homínids, com és ara el cas de la rotació posterior i anterior de la vulva de la femella, van fer que els seus senyals sexuals s'amaguessin i que, per tant, el mascle no els pogués visualitzar. Així doncs, si ell volia establir un contacte sexual satisfactori s'havia de comunicar: en cas contrari, segurament la còpula seria menys productiva i difícil.

A aquest tipus de comunicació li calia una estratègia de tempteig. Conseqüentment la capacitat de comunicar-se bé amb les femelles i la impressió que elles rebien dels mascles durant la interacció parlada contribuïa a acceptar el coit. La comunicació amb les femelles seria molt productiva per trobar i establir afinitats i, per tant, es convertiria en una estratègia avantatjosa.

Els mascles més comunicatius, els més predisposats a interactuar, emprarien més temps per conèixer el comportament de les femelles. Serien els que copularien més sovint, les cobririen més cops i, per tant, tindrien més oportunitats de transmetre els seus gens.

L'habilitat i la facilitat per parlar i per produir instruments, la potència sexual i l'augment del cervell tindrien un paper primordial en l'evolució humana. Faria crèixer la sociabilitat intergrupal i el grau de competència de les primeres espècies del gènere Homo

La competició a l'interior del grup, és a dir, la competició sexual encoberta faria incrementar les habilitats dels mascles i de les femelles, a la vegada que augmentaria la competència general del grup. El sexe social contrinuiria a fer crèixer la intel·ligència i la variabilitat de les espècies del gènere Homo. Les més adaptades serien les més competents als ecosistemes antics. Les femelles no estarien només predisposades a mantenir relacions sexuals amb els mascles més potents i d'aspecte físic més rotund, sinó que també ho estarien per utilitzar els mascles més comunicatius i els més capaços d'escoltar. A l'hora d'interaccionar, el timbre de la veu i la quantitat d'informació de què disposessin els mascles farien decidir les femelles a triar l'espècimen amb qui es volien aparellar.

Segons Eudald Carbonell: El sexe social

Intercanvis a llarga distancia i formació de l'estat

Els contrastos geogràfics, mediambientals, econòmics i culturals existents entre les planures aluvials de la Baixa Mesopotàmia i els altiplans i muntanyes de la seva perifèria imposaren un seguit de limitacions duradores al desenvolupament de les societats en una i altra zona. Una d'aquestes limitacions decisisves fou que les terres d'aluvió mesopotàmiques, una terra pàcticament sens erecursos més enllà dels bàsics derivats de l'agricultura i cria d'animals, havien d'importar el gruix dels béns materials necessaris per mantenir uns sitemes socials estratificats. Els recursos que necessitaven es trobaven, en gran mesura, a les llunyanes muntanyes les comunitats de les quals es caracteritzaven, segons l'evidència històrica i arqueològica existent, per nivells d'integració sociopolítica i econòmica molt inferiors a les de les ciutats-estat de les planures aluvials, al menys abans del III mil·leni a C.

Els desequilibris dintre d'aquestes societats podrien haver propiciat l'aparició de els ciutats-estat: creixement de les comunitats urbanes, emergència d'estructures administratives jeràrquiques i comlexes, augment d el'estratificació social i la diferenciació política, transició d'economies basades en la reciprocitat a economies de resdistribució i també l'impacte de la intensificació agrícola i l'augment de la població, la guerra o el desenvolupament del comerç intraregional.

Però tots aquests processos que culminaren en l'emergència de les ciutats-estats poguren ser possibles en el context determinat en què els contactes interculturals i l'intercanvi interegional ocuparen una posició prominent. El rol que van dur a terme les institucions públiques, tant seculars com religioses, els empresaris privats en l'obtenció de recursos i el manteniment al llarg del temps d'organitzacions polítiques complexes a la planura aluvial mesopotàmica resulta de difícil comprensió fora del marc d'un univers major, un sistema global de relacions econòmiques i, a vegdaes, polítiques entre aquesta zona i les àrees on existien recursos complementaris i societats amb un nivell d'integració socioeconòmica sustancialment diferent.

L'explicació del desenvolupament s'ha d ebuscar tant en les causes de desquilibri externes al sistema aluvial del sud, com a les causes internes que es posen de relleu en els recents estudis. Les varibles internes suposaven un cert avantatge inicial que permeté a les successives societats del sud donar resposta activament i creativament a les condicions de desequilibri imposades pel marc físiogràfic i culturalon etaven assentades. Aquesta resposta va ser el desenvolupament de l'intercanvi a llarga distància i de contactes interculturals entre les societat d'Uruk de la Baixa Mesopotàmia i lescomunitats de la perifèria circumdant en un intent d'assegurar i regularitzar el fluxe dels recursos desitjats.

L'intercanvi a llarga distància i la formació de l'estat estan intrínsecament associats, ja sigui de manrea directa mitjançant el control estatal del propi comerç, ja sigui de manrea indirecta mitjançant el control estatal dels béns destinats a l'intercanvi i dels mitjans (mà d'obra) per a produir-les. Els contactes documentats en aquesta zona precedeixen en un mil·leni a l'emergència de les ciutats-estat d'Uruk

Desenvolupament Ibers del Sud

El sistema econòmic dels pobles antics es desenvolupa a partir del sistema d'intercanvi. El control del mercat i de les vies de comunicació beneficia el desenvolupament econòmic, cultural i polític del poble que l'exercix. I el desenvolupament dels mercats implicarà un augment de la infraestructura viària i el reforçament dels ents polítics al càrrec dels quals està la direcció del sistema mercantil. En l'aspecte polític l'organització i gestió del mercat necessàriament porten aparellada la figura d'un cap de clar prestigi social que controli els excedents. Consistents en primeres matèries, minerals essencialment, a més de productes vegetals i animals per l'abastiment dels mercaders arribats de l'exterior (que ho adquiririen per a llur manutenció, conjuntament amb els metalls per al seu lucre), i per a aquells membres del poblat dedicats a la producció de bens comercials. Aquesta jerarquia es reflecteix en els objectes materials, signes externs de poder i status, depositats sobretot en les tombes erigides en memòria dels grans personatges.

Els ibers eren un poble que vivia d'esquena al mar, les relacions comercials marítimes eren gairbé competència dels pobles orientals. Ignoraven la navegació. Per a que el comerç pogués funcionar a través de grans extensions de terreny, sovint de pobles enemistats, calia que es regís per unes normes molt determinants i concretes, que investirien els comerciants d'un cert caràcter invulnerable. Lleis tàcites o tractades, ja que de no ser així el comerç hauria estat impracticable. Els mercaders de comerç´exterior transitaven per les terres dels ibers protegits per aquesta mena de tractats, els de comerç interior probablemente estaven lligats a lleis més senzilles, més que no pas per protecció de seguretat contractada que els acompanyés. Perquè fos possible aquest fet caldria que l'activitat comercial es duia a terme des de les classes dirigents, les úniques amb autoritat, autonomia d'acció i elements de judici suficient com per concertar-los. Seria una activitat canalitzada per l'oligarquia i principalment per al seu benefici, tot i el revertiment de certa part d'aquests al bé comú.

L'activitat comercial té, a la Mediterrània occidental, un sentit administratiu i polític i això fa necessaris acords o tractats entre les parts interessades per a que l'activitat comercial es dugue a terme de forma beneficiosa. En aquests pactes es deurien concertar un seguit de punts o zones franques o les transaccions, probablement a l'empara d'un temple, es farien amb total garantia. Els temples degueren actuar com a garants de les transaccions, llocs neutrals situats sota la protecció d'una divinitat que garantitzava la seva honestedat. En aquests llocs es portaven els registres i es dirimien els litigis.

Els Ibers del Sud

Societats amb emplaçaments que disposaven d’un perfecte domini estratègic, abundància d’aigua, terres fèrtils, vetes d’argila, proximitat a jaciments miners i fàcils comunicacions, propicien la configuració dels principals nuclis de distribució i aprovisionament de productes materials a les zones determinades, cosa que porta a constants i importants processos de transculturalització.

Les transformacions culturals, sociopolítiques i econòmiques són múltiples: canvi d’una societat igualitària, clan o tribu, d’agricultors i ramaders autosuficients, a una societat estratigràfica de productors d’excedents, dedicats al manteniment de l’element humà ocupat en altres tasques diferents: terrissaires, metal·lúrgics, paletes, teixidors, etc..., especialistes deslligats de la producció directa d’aliments i el paper dels quals estaria relacionat amb la centralització i redistribució dels excedents comunals.

No hi ha dubte que el principal factor que accelerà aquest procés d’enriquiment d’aquesta mena de societats fou l’explotació de les mines i el comerç del mineral, iniciant el camí cap a formes de vida més lucrativa basades en els recursos del subsol. Aquest desenvolupament no és conseqüència d’un llarg procés d’evolució social, sinó com a resultat principalment de la intrussió de grups humans portadors de la tècnica metal·lúrgica procedents d’altres zones. Auquest ritme de canvi que comença a la darrera època del bronze final arriba al seu màxim explendor potenciant l’explotació minera entre finals del s V i mitjans del s IV aC. L’explotació de ferro, coure, plom, anglesita i plata aconsegueix proporcionar un ritme de vida d’actius intercanvis comercials amb els mercats fenicis i grecs, també proporciona control militar de les zones clau d’accés i pas, interrelacions culturals, transvassement d’idees, creences i art que es reflecteixen en els poblats i necròpolis.

Els elements més importants per accelerar el desenvolupament semblen estar relacionats de manera directa amb la producció minera, amb una excel·lent primera matèria (plata) intercanviable, i la situació favorable per a controlar el trànsit de mercaderis pels camins. També si el medi ambient resulta propici, i conforme les tècniques s’anaven fent més elaborades, hi havia un increment de l’agricultura i la ramaderia.

Família i Propietat

La família romana estava formada per tot allò que consistia la casa, tant els bens com les persones, i es tgrobava sota el control del cap de família paterfamilias, que era l’ascendent directe varó viu més gran. Exercia una autoritatpràcticament ilimitada sobre totes les persones i els béns de la família, de nqui es deia que estaven sota el seum poder (in potestate). Els seus fills, tot i ser adults i amb fills, no tenien estatus jurídic independient ni drets ni propietat i no sortien de l’autoritat dels pares fins la seva mort, i aleshores es convertien en paterfamilias.

Un varó romà d’edat adulta, encara que fos una persona de rang superior – senador, cònsul – no podia participar en capm transacció legal, fer un regal, manumitir un esclau o fer testament, mentre el seu pare seguís viu. No tenia cap propietat. Podia tenir uns diners personals, que els pares donaven als fills per motius pràctics, i així assolia una certa indepèndència en la vida quotidiana, però no tenia reconeixement jurídic i podia ser revocada pel pare en qualsevol moment. L’estatus jurídic de les persones in potestate equivalia formalment al dels esclaus.

Tot allò que formava part de la família – bens inmobles, éssers vius, persones i animals – era considerat igualment propietat de l’arbitri del paterfamilias. Els fills legítims es distingien dels demés en què eren lliures, tot i que el terme llibertat en les condicions descrites era més aviat potencial. Entre els poders del pare estava el de matar els membres de la família no vendre’ls, tot i que el dret a la vida i la mort eras exercit poques vegades,n exceptuan el moment del naixement on els pares on no era estrany que els pares acabessin amb la vida dels fills no desitjats.

El paterfamilias estava sotmés a la pràctica a les restriccions morals i a les limitacions d’allò que es considerava acceptable. Se suposava que en tots els assumptes importants el pare recorrria al conell dels parents i amics de més edat, que formaven elconsell domèstic, i tot i no estar obligat a seguri el seu consell, el costum dictava que normalment ho havia de fer.

L’autoritat del marit damunt de la muller es coneixia com a manus i s’obtenia mitjançant: la confarreatio, que era una cerimònia religiosa, la coemptio, transacció que comportava l’ús del broze i la balança en virtut del qual el marit comprava simbòlicament la núvia. I l’usus amb el que el marit aconseguia automàticament la manus després de cohabitar-hi. L’esposa igual que els altres membres de la família era considerada una propietat del marit