Ciutats del limes. La vida quotidiana als confins de l'imperi.

Als “limes” del Rin i el Danubi, el que va existir no va ser només frontera que separava dos mons antagònics, sinó un escenari físic i cultural únic que generarà un món mestís que es va convertir en la base de la cultura europea durant l'Edat Mitjana.

En aquest escenari, les llimes van deixar de ser una línia divisòria per convertir-se en un mirall: un lloc on la cultura romana es projectava cap a l'exterior i, alhora, absorbia moltes influències dels veïns del nord.

Durant el segle IV, les ciutats situades al llarg dels eixos fluvials del Rin i el Danubi eren molt més que simples localitats on assentaven els seus campaments les diferents legions que protegien l'Imperi romà.

La vida urbana en aquestes metròpolis frontereres era una barreja curiosa de rigor militar i sofisticació civil. Als seus carrers convivien oficials d'alt rang, funcionaris imperials, artesans locals, bàrbars que acudien als seus mercats a vendre oa comprar i comerciants o lixae que un dia estaven territori romà i un altre travessaven la frontera per comerciar amb els veïns bàrbars.

En els pitjors moments de la crisi del segle III els usos urbans no es van abandonar: les termes van continuar funcionant i els amfiteatres van continuar amb els seus espectacles, sent llocs importants llocs de reunió de la plebs, encara que cada cop més la defensa de les muralles que van envoltar les ciutats romanes esdevingués la prioritat absoluta.

aquestes ciutats van haver de transformar-se per convertir-se en refugi segur de gran part de la població rural que fugia de saquejos de les incursions bàrbares, del bandidatge que s'aprofitava del desordre regnant per atacar els indefensos vilatans o dels propis exèrcits romans en anar i venir pel territori en les seves campanyes i guerres civils.

Lluny de ser un mur infranquejable, les llimes funcionava com un filtre permeable. Els rius eren autopistes dinformació i subministraments. Les flotes fluvials romanes classis patrullaven les aigües, però no només per impedir invasions, sinó per controlar i cobrar impostos a una activitat comercial que mai no es va aturar.

L'intercanvi econòmic era vital per a banda i banda. Els romans exportaven vi, oli d'oliva (productes essencials per a la dieta i l'estatus romà que es transportaven en àmfores des del sud), ceràmica de luxe terra sigillata i objectes de vidre. A canvi, del barbàricum arribaven matèries primeres que l'Imperi necessitava: pells, fusta d'alta qualitat, esclaus, bestiar, el preat ambre del Bàltic, etc.

Aquesta relació de veïnatge, de comerç va fomentar un mestissatge cultural visible a les troballes arqueològiques.

Vida quotidiana als Castros

     

Tenia una gran importància la recol·lecció en la dieta dels habitants dels castros, especialment de les glans. També està provat el consum de llegums i de cereals com el mill o l’espelta. També es consumia carn de vaca, de porc i de bestiar caprí, així com de peix i moluscs als assentaments propers al mar. La prepsrsció i el consum de menjar es feia habitual fora dels habitatges.

      La majoria d’objectes d’us quotidià es deuria fabricar amb fusta o fibres vegetals. Les vaixelles de ceràmica son escasses i molt excepcionals, sempre de caràcter exòtic. Els habiants dels castros treballaven el metall, la qual cosa no és extranya en una zona amb una gran tradició de mines de metalls. Els materials relacionats amb le coure i el bronze són molt comuns , amb una tècnica i uns productes herència de la tradició prehostòrica. Més endavant van incorporant  noves peces destinades en la seva gran part a l’adornament personal. La presència del ferro és molt escassa ja que l’aconseguien per l’intercanvi i es treballava en la farga. Ja al segle IV ane es comencen a dominar els procediments siderúrgics  que van permetre el disposar de noves armes i eines agràries. Tingueren especial destresa en la manipulació de metalls preciosos i van incorporar la soldadura, el granulati la filigrana, aconseguint una orfebreria molt genuina.

      Les troballes arqueològiques reflecteixen una societat de caràcter igualitari, orientació camperola, on la quefatura i el cabdillatge degué ser més aviat de caràcter honorífic. El paper de la dona s’adverteix en funcions transcendents que garantien la cohesió del grup i la legítima transmissió del llinatge. Queda reflectida en la singularitat de la seva vestimenta com a receptores de l’herència familiar. Tenien una especial rellevància en les cerimònies.

Domesticació del gos

El llop es va convertir en el millor amic de l'home en un complex procés de domesticació que es va iniciar a Europa, i no pas a l'Àsia, i que van portar a terme pobles nòmades dedicats a la caça i la recol·lecció en un període molt remot, fa entre 32.100 i 18.000 anys. Amb posterioritat, acompanyant els humans en els seus desplaçaments, els gossos es van expandir per la resta del món, incloent-hi Amèrica.

La interacció entre llops i humans es pot datar fa uns 10.000 anys. Les dues espècies compartien  trets importants com l’alta sociabilitat, el nomadisme global i el fet de caçar en grup utilitzant una ment tàctica. De fet, durant un període  anterior de gairebé un milió d’anys, homínids i llops havien conviscut en molts indrets i, del cert,  s’havien reconegut com a caçadors i carronyaires de primera divisió. Encuriosits, uns i altres, devien acabar fent els passos que els portessin a interactuar de manera mútuament beneficiosa.

Cal suposar que els primers llops que van establir contacte van ser aquells individus menys porucs, més sociables i cooperatius, o si més no amb una agressivitat reduïda. Potser fins i tot alguns tenine alguna característica que els feia més dèbils, menys aptes per a la cacera i marginats dins de la seva llopada. No és difícil entendre que als humans de la prehistòria els interessés un aliat així. Els cànids, amb els seus sentits finíssims, especialmente l’olfacte, ajudaven a trovar les preses més ràpidament i amb més freqüència. Aleshores podien encalçar l’anima i esgotar-lo per després mantenir-lo fixat mentre els caçadors arribaven i l’abatien. Un cop esquarterada la peça , podien ajudar a carregar la carn cap el campament, o fins i tot protegir la carcassa d’altres predadors i carronyaires, fet que permetria als humans acampar allà mateix i atipar-se de valent.

Com a conseqüència de l’èxit del treball en equip, tant els grups humans com els seus ajudants de quatre potes consumien menys calories en la tasca, i després feien una ingesta important de proteïna i greix, cosa que evidentment millorava la seva condició física i la seva taxa reproductiva. Tots els participants se’n beneficiaven i veien incrementada la seva possibilitat de supervivència.

Els primers llops que es van acostar als humans van trobar també que eren un aliat útil, capaç d’abatre grans mamífers que quedaven fora de les seves possibilitats. A més compartien una estructura familiar que els era totalment reconeixedora: un pare, una mare, els seus cadells, agrupats en grups de vint o trenta que treballaven plegats. La relació devia ser complexa i delicada: oferia beneficis evidents per a les dues parts, però també implicava riscos. Els humans devien eliminar sense miraments aquells llops que no acabaven de semblar prou amistosos, i els animals devien aprendre amb el temps a interpretar el llenguatge corporal dels homes per saber quan podia ser millor fugir que apropar-se.

La vida a la ciutat de Troia

Carrers pavimentats i canals de drenatge indiquen una població abundant en les vint hectàrees de la ciutat de Troia, situant els seus habitants entre 7.000 i 10.000. aquesta densitat de població s’explica per l’auge econòmic que propicia la seva situació estratègica dintre del sistema comercial del II mil·leni ane, convertint-se en un important centre de redistribució de béns. A través del seu port, a la badia de Besik, Troia va comerciar amb cavalls, originaris de les estepes  del nord de la Mar Negra i de l’Anatòlia Central, àmbar del Bàltic, Cornalina de la Cólquide i coure dels Balcans i de l’Àsia Central. Aquest paper com a eix comercial és clau per entendre el rerefons històric de la guerra de Troia, i explica el perquè es forma una lliga de ciutats gregues tan importants per assegurar-se el control del pas dels Dardanels i el comerç entre la Mar Negra i la Mar Egea.

                Les vivendes de la ciutat baixa tenien sostres plans, on s’assecaven fruites i llegums, i també disposaven d’una àrea pavimentada al pati, probablement per a batre. Els productes s’emmagatzemaven en grans atuells, col·locats sota terra. El gruix de la població deuria dedicar-se a tasques artesanals, com ara la fabricació de ceràmica al torn, sobretot vaixelles amb decoració geomètrica. La gran presència d’utillatge per filar i teixir, com ara peses de teler, indica que els tèxtils troians (de llana i lli principalment) haurien estat molt apreciats pels comerciants. Els troians també fabricaren el valuós tint porpra, que s’obté la de la petxina marina anomenada múrex i que servia per a tenyir els teixits, les pells curtides i objectes d’ós i d’ivori. També hi havia nombrosos tallers dedicats a la metal·lúrgia, on es fabricaven objectes de bronze, ferro, plata i or.

Cavalls i déus

                Part de la població es dedicava a l’agricultura i la ramaderia, que constituïen les principals fonts d’aliment, seguides de la pesca i la recol·lecció de mol·luscs. El II mil·leni és l’edat d’or dels carros de combat tirats per cavalls i sembla que els troians van especialitzar-se en la doma de cavalls salvatges per al seu posterior ús militar, especialment per a l’exèrcit hitita.

                Els vestigis de la vida religiosa dels troians són certes tombes en forma de casa on es veneraven divinitats com ara el déu Appaulines, probable nom hitita del déu Apol·lo grec. També , a les portes de la Ciutadella troiana s’han trobat disset grans esteles de pedra que són típiques del culte Anatòlic a les roques , on es creia que residien déus i esperits.

Els nobles a palau

                La ciutadella de Troia degué ser un gran complex de construccions de més d’un pis d’alçada. Possiblement combinava les funcions de temple, palau, tresoreria i arxiu, i seguia l’exemple de palau-megaron, amb un seguit d’edificis i estances disposades entorn a una gran sala central. La ciutadella estava envoltada per una enorme muralla. Comptava a més amb una xarxa de túnels que garantien el subministrament d’aigua d’una deu subterrània. Allà hi vivia la família reial i la resta de famílies nobles, en edificis grans i sumptuosos, però que comptava amb una decoració més aviat austera, ja que no s’han trobat ni objectes ni frescs massa luxosos.

                L’aristocràcia practicava la poligàmia. Dins l’elit s’incloïen també familiars de grans comerciants, que exercien funcions diplomàtiques i ocupaven els quadres de comanament a l’exèrcit. Per la seva banda, els habitants de Troia formarien el gruix de les tropes d’infanteria, amb nombrosos arquers i foners, reforçats amb un bon nombre de carros de combat que només podien ser costejats per les persones més riques.

La vida al poblat egipci

Tenir pasturant els porcs pel poblat tenia els seus avantatges ja que al ser una animal ommívor podia fotjar entre les piles d'immundíca que s'acomulaven en els carrers, ajudant així a mantenir-les una mica més netes. Els poblats egipcis, sense cap mena de sistema per recollir residuus ni aigües de clavegurea (com a molt un rierol al mig dels carrers d'algunes ciutats), no eren en cap cas el lloc més saludable del món per viure-hi. Afortunadament, un cop l'any les aigües de la crescuda arrossegaven o enterraven tota la porqueria acumulada durant els mesos anteriors. L'interior de les cases, realtivament fosc, també era poc higiènic – tot i que totes les cases grans disposaven de cambra de bany i vàter – perquè estava poc ventilat i l'infestaven tota mena d'insectes i paràsits.

Fora de les cases la vida tampoc era senzilla, al menys si hem de creure els documents que procedeixen de Deir el-Medina, que van des de llistes de bugaderia a contractes de venda, passant per acusacions de robatori. A l'anar-los llegint comprovem que les relacions personals en un espai tan reduït eren dignes d'una telenovela plena d'estereotips, des d'un xulero que imposa la seva llei per la força, dones enganyades pels seus marits, homes que presumien de la seva virilitat i eren avergonyits per no tenir fills, violència domèstica, petendents a qui la dona dels seus somnis donava carabasses... però també actes de bondat per als més necessitats. Tot això en un petit recinte de carrers estrets i insaludables on les misèries de cadascú eren sobradament conegudes pel veïnat.