EL RELAT BÍBLIC. Gènesis

L'Antic Testament crea la impressió que els orígens del poble d'Israel es remunten,  al segon mil·lenni abans de Crist. Abraham, Isaac i Jacob, i Josep i els seus onze germans. Encara que no podem provar la seva l'existència, el seu estil de vida és coherent amb el dels grups amorreus i altres nòmades de l'època:

Noms com Ishmael o Jacob eren molt comuns en les tauletes de l'època trobades a ciutats com Mari (Mesopotàmia).

Les tauletes de Nuzi descriuen costums jurídics idèntics als del Gènesi, com el fet que una dona estèril lliurés la seva esclava al marit per tenir descendència (com el cas de Sara i Agar).

El moviment entre el nord de Mesopotàmia (Haran) i Canaan era una ruta comercial i de transhumància molt activa en el segon mil·lenni a.C.

En el Gènesi, els avantpassats emigren des de Mesopotàmia fins a la Terra Promesa, però continuen mantenint vincles amb els seus parents de l'est. Després, durant una època de fam, es traslladen a Egipte, on Josep havia arribat abans com a esclau per convertir-se en un destacat funcionari. Els detalls cronològics de l'Antic Testament indueixen a pensar que això va ocórrer potser durant el segle XIV a. C. Liderat per Moisès, el poble es posa de nou en marxa cap a la Terra Promesa, aquesta vegada des de l'oest, des d'Egipte, i, després de vagar pel desert durant quaranta anys i rebre els deu manaments i la resta de les lleis, arriba finalment a la seva destinació amb Josuè al capdavant.

Tot i que no hi ha rastre d'una migració de milions de persones, el relat té "ressons" històrics molt forts:

En les Cartes d'Amarna (documents egipcis), es menciona sovint els apiru o habiru, grups de persones marginades, mercenaris o esclaus fugitius que vivien a les zones muntanyoses de Canaan. Molts historiadors veuen aquí l'arrel etimològica i social dels "hebreus".

L'arqueologia confirma que sota faraons com Ramsès II, es van construir ciutats (Pi-Ramsès) utilitzant mà d'obra de pobles semites que vivien al delta del Nil. El relat de "fer maons" s'ajusta a la realitat logística de l'Egipte de l'època.

Curiosament, noms com Moisès (Mose, que significa "fill de"), Fineas o Hofní són noms d'arrel purament egípcia, cosa que suggereix un vincle real d'aquesta elit amb l'administració faraònica.

Actualment, la hipòtesi més acceptada entre els historiadors és que no tot Israel va sortir d'Egipte. Probablement: Un grup petit (potser la futura tribu de Leví) va fugir d'Egipte. En arribar a les muntanyes de Canaan, es van unir a clans autòctons que mai n'havien marxat. L'experiència d'alliberament d'aquest grup petit va ser tan potent que va acabar convertint-se en el mite fundacional de tota la nació.

Clans pastorils a l'edat del bronze.

Durant l’Edat del Bronze, els clans dedicats al pastoralisme nòmada o seminòmada constituïen unitats socials altament estructurades, integrades en un sistema regional que combinava mobilitat i interdependència amb les ciutats estat, com Siquem. Lluny de ser grups erràtics, seguien cicles estacionals definits i establien campaments a les perifèries urbanes, articulant una economia de bescanvi basada en productes ramaders (llana, llet, cuir) a canvi de cereals i manufactures.

L’organització interna era clarament patriarcal. El patriarca exercia funcions polítiques, judicials, militars i religioses, mentre que la unitat bàsica era la família extensa, estructurada entorn de la tenda. El principi de primogenitura regulava la successió, tot i que podia veure’s alterat per factors morals o religiosos. A més dels descendents directes, el clan integrava servents i clients, configurant una microestructura amb capacitat defensiva pròpia.

La cohesió social es fonamentava en el codi d’honor, concebut com un capital simbòlic col·lectiu. Les ofenses individuals es reinterpretaven com a agressions al conjunt del llinatge, amb conseqüències polítiques.

L’arqueologia corrobora aquest model mitjançant l’estudi de campaments estacionals amb estratigrafia escassa, l’anàlisi zooarqueològica —predomini d’ovicaprins i absència relativa de porc—, la presència de ceràmica urbana en contextos pastorals i patrons de sepultura familiars recurrents. Aquest conjunt d’evidències suggereix l’existència d’unitats ramaderes amb territori definit i una relació estructural amb els centres urbans.