El megalitisme i la cosmovisió humana.

Imaginem l'impacte: Entrar en un espai fosc, sota un sostre de palla i fusta, envoltat de pilars de 5 metres amb figures d'animals salvatges que semblen cobrar vida amb la llum de les torxes. Göbekli Tepe no era només pedra; era una experiència sensorial que reafirmava la seva cosmovisió

El megalitisme és un dels fenòmens culturals més rellevants dels darrers deu mil anys d'història de la humanitat. Fenomen d'escala mundial i de llarga durada, l'aparició d'aquestes construccions fetes amb “grans pedres” suposa l'apropiació intel·lectual i emocional del territori, la materialització del desig de romandre per sempre, un paisatge forjat a base de menhirs –i les seves agrupacions en alineacions i recintes–, de cròmlech i de dòlmens.

Les grans construccions de l'Europa neolítica tenen les primeres evidències al voltant de 12 000 anys abans del present. Parlem de menhirs de fusta descrits com a “tòtems” a les excavacions de la primera meitat del segle XX, a les àrees centrals de llocs mesolítics del nord d'Europa. Alguns van poder representar imatges humanes com la de Shigir que es conserva al Museu d'Ekaterimburg, a Rússia i que ha estat datada per Zhilin i altres col·legues en cronologies semblants a les del famós setge de Göbleki Tepe. Shigir, amb més de 5 m d'alçada, confirma que es van aixecar imatges humanes sobredimensionades amb iconografies que ofereixen pistes molt rellevants sobre la seva antiga trajectòria: l'art paleolític no va desaparèixer, sinó que es va transformar. La conceptualització de les imatges humanes, moltes d'elles expressades com a màscares, ja existeix en aquesta primera estatuària postglacial.

El megalitisme suposa no només una forma d'habitar el paisatge, sinó també de dialogar amb allò celeste. Les poblacions constructores de dòlmens no només van ser conscients de la seva posició terrestre, del seu anhel per comprendre i habitar el seu territori, sinó que també van voler entendre la seva posició davant del cel. Des de ben aviat van intuir la importància de pensar què passava quan miraven al cel i de comprendre de quina manera els afectava; així, no només en els dòlmens, sinó també en moltes altres construccions humanes, s'han posat els ulls i els eixos al firmament. Perquè, al capdavall, les seves percepcions sobre allò terrestre i allò celeste componien la seva visió del món; és el que anomenem cosmovisió.

El megalitisme no s’ha d’entendre merament com un conjunt de construccions monumentals, sinó com un dels fenòmens culturals més determinants dels darrers deu mil anys. Aquesta manifestació, d’abast mundial i llarga durada, representa el moment en què la humanitat deixa d'habitar el territori de manera passiva per començar a apropiar-se’n intel·lectualment i emocional. L’erecció de “grans pedres” —siguin menhirs, alineacions o dòlmens— materialitza un desig profund de transcendència: la voluntat de romandre en el temps i de forjar un paisatge que reflecteixi la identitat del grup.

Tot i que sovint associem aquest fenomen exclusivament a la pedra, les arrels del megalitisme europeu es remunten a fa uns 12.000 anys, amb les primeres evidències de monuments de fusta al nord d'Europa. Exemples com l’ídol de Shigir, a Rússia, amb més de cinc metres d’alçada i cronologies paral·leles al jaciment de Göbekli Tepe, demostren que l’estatuària postglacial ja presentava una gran complexitat. Aquestes peces ens revelen que l’art paleolític no va patir una ruptura abrupta, sinó una transformació cap a una iconografia on la figura humana, sovint expressada a través de màscares,
començava a sobredimensionar-se per ocupar l'espai públic.

El megalitisme implica una dualitat fonamental en la percepció del món: el diàleg entre el pla terrestre i el celeste. Les poblacions neolítiques no només van buscar el seu lloc a la terra, sinó que van projectar la seva mirada cap al firmament. L’orientació astronòmica de molts dòlmens i eixos monumentals evidencia que aquestes societats intuïen una connexió directa entre els moviments dels astres i la seva pròpia existència. Aquesta integració d’allò terrenal i allò diví és el que definim com a cosmovisió: una visió totalitzadora on l'arquitectura serveix de pont per entendre l’ordre de l’univers i el paper de l'ésser humà dins d'aquest.

 

."

EL RELAT BÍBLIC. Gènesis

L'Antic Testament crea la impressió que els orígens del poble d'Israel es remunten,  al segon mil·lenni abans de Crist. Abraham, Isaac i Jacob, i Josep i els seus onze germans. Encara que no podem provar la seva l'existència, el seu estil de vida és coherent amb el dels grups amorreus i altres nòmades de l'època:

Noms com Ishmael o Jacob eren molt comuns en les tauletes de l'època trobades a ciutats com Mari (Mesopotàmia).

Les tauletes de Nuzi descriuen costums jurídics idèntics als del Gènesi, com el fet que una dona estèril lliurés la seva esclava al marit per tenir descendència (com el cas de Sara i Agar).

El moviment entre el nord de Mesopotàmia (Haran) i Canaan era una ruta comercial i de transhumància molt activa en el segon mil·lenni a.C.

En el Gènesi, els avantpassats emigren des de Mesopotàmia fins a la Terra Promesa, però continuen mantenint vincles amb els seus parents de l'est. Després, durant una època de fam, es traslladen a Egipte, on Josep havia arribat abans com a esclau per convertir-se en un destacat funcionari. Els detalls cronològics de l'Antic Testament indueixen a pensar que això va ocórrer potser durant el segle XIV a. C. Liderat per Moisès, el poble es posa de nou en marxa cap a la Terra Promesa, aquesta vegada des de l'oest, des d'Egipte, i, després de vagar pel desert durant quaranta anys i rebre els deu manaments i la resta de les lleis, arriba finalment a la seva destinació amb Josuè al capdavant.

Tot i que no hi ha rastre d'una migració de milions de persones, el relat té "ressons" històrics molt forts:

En les Cartes d'Amarna (documents egipcis), es menciona sovint els apiru o habiru, grups de persones marginades, mercenaris o esclaus fugitius que vivien a les zones muntanyoses de Canaan. Molts historiadors veuen aquí l'arrel etimològica i social dels "hebreus".

L'arqueologia confirma que sota faraons com Ramsès II, es van construir ciutats (Pi-Ramsès) utilitzant mà d'obra de pobles semites que vivien al delta del Nil. El relat de "fer maons" s'ajusta a la realitat logística de l'Egipte de l'època.

Curiosament, noms com Moisès (Mose, que significa "fill de"), Fineas o Hofní són noms d'arrel purament egípcia, cosa que suggereix un vincle real d'aquesta elit amb l'administració faraònica.

Actualment, la hipòtesi més acceptada entre els historiadors és que no tot Israel va sortir d'Egipte. Probablement: Un grup petit (potser la futura tribu de Leví) va fugir d'Egipte. En arribar a les muntanyes de Canaan, es van unir a clans autòctons que mai n'havien marxat. L'experiència d'alliberament d'aquest grup petit va ser tan potent que va acabar convertint-se en el mite fundacional de tota la nació.

Crisi del 2.200 ane

     

A l’hemisferi nord s’han relacionat diversos canvis socials i ambientals a la influència de l’anomenat Succés Climàtic del 2.250 ane (fa uns 4.200 anys). En alguns registres és una de les anomalies climàtiques més importants de tot l’Holocè i fa referència a un moment de perllongada sequera durant vàries dècades. Hi ha estudis que li atribueixen un paper important en el col·lapse d’un gran nombre de cultures antigues a l’hemisferi nord.

    En aquests anys es detecten un seguit de canvis molt importants, al menys en la trajectòria històrica dels pobles de l’hemisferi nord. És quan l’Imperi Antic d’Egipte i l’Imperi Acadi a Mesopotàmia arriben al seu màxim esplendor. A què es pot deure la pujança d’aquestes cultures associades als grans cursos fluvials?

    Es localitza una forta aridesa entre el 2.500 i el 2.200 ane que sembla no afectar al sistema monsònic de l’Oceà Índic, principal aportador d’aigua al Nil. Probablement aquests grans cursos d’aigua van poder amortir  la manca de pluges i no hem de descartar que pobles nòmades saharians, que vivien de les pastures i ara es convertien en deserts, els de l’Orient Mitjà, impulsats per la sequera van anar desplaçant-se cap aquests refugis climàtics de Mesopotàmia i Egipte. El Creixent Fèrtil!

    Les inundacions del Nil, que sustenten la riquesa agrícola d’Egipte, provenen la majoria de les precipitacions estiuenques del Monzó indi sobre la banya africana i els registres del llac Tana, font del Nil Blau, indiquen que es van debilitar molt pronunciadament cap el 2.200 ane i el riu va patir un gran canvi al seu curs fluvial: es va eixamplar i es van reduir el nombre de braços, així com l’extensió de la seva zona d’inundació. Una crisi en les crescudes del Nil posava en dubte el poder del Faraó (senyor de les crescudes i de la dolça brisa) garant de les inundacions.

    La manca de pluges també s’ha relacionat  amb el col·lapse urbà de la civilització de la Vall de l’Indo (2.100 ane), on es registren sequeres de vint-i-cinc a noranta anys. Els canvis en la producció d’aliments  i l’augment del pastoreig.

    El clima va tenir un paper fonamental  en el col·lapse de les primeres civilitzacions africanes i euroasiàtiques. Almenys van provocar un estrès  ambiental significatiu que van afectar profundament la intensitat de la crisi, que d’haver-n’hi hagut hagués estat molt diferent sense aquestes variacions ambientals.

Etapa Orientalitzant a la Península Ibèrica

     

Les societats urbanes del Pròxim Orient tenien enormes necessitats per cobrir. Les comunitats locals de la Península Ibèrica explotaven part d’aquestes riqueses, que eren transportades sovint a llargues distàncies mitjançant intercanvis entre els diferents sistemes locals. Probablement els primers contactes amb la Península Ibèrica foren estacionals, és a dir que els mariners remuntaven la costa un o dos cops l’any per comerciar amb la gent de l’interior, que a l’hora es desplaçaven al sud per realitzar l’intercanvi. Aquest establiment de colònies suposava reprendre unes relacions amb un territori i una gent que conservaven la memòria de contactes anteriors.

    Els ports comercials establerts a la Península Ibèrica estimularen el desenvolupament de les comunitats indígenes e l’interior. La reacció de cada poblat o grup de poblats involucrats segons el cas, però la pauta general va ser sempre la mateixa: la importació de productes manufacturats i objectes de luxe provocaren canvis espectaculars en la producció artesanal i en les relacions socials. Els comerciants van imposar sobre les elits indígenes la demanda de productes molt significatius des del punt de vista polític social (bronze, joies, ivori, ceràmiques, teles) que van crear vincles de dependència i la transformació de les estructures socials i econòmiques. I amb això el desenvolupament d’un seguit de centres urbans i l’adopció de noves formes de religiositat, de producció i consum.

Vacceus, senyors del blat.

  

   El poble Vacceu constitueix un dels pobles del centre de la Península Ibèrica amb més personalitat. Constructors de grans urbs ben planificades i políticament autònomes, on les elits aristocràtiques governants tenien un fort component guerrer; practicants d’una agricultura de base cerealística molt excedentària; posseïen una cabana de bestiar molt considerable; hàbils artesans de la ceràmica, el ferro, el bronze i també l’orfebreria; i ben relacionats comercialment amb els pobles que tenien a l’entorn, també de filiació celta.. La societat vaccea va ser molt jerarquitzada que feia servir la cremació com a ritual funerari.

    Els trets culturals que caracteritzen de millor manera als Vacceus venen assenyalats per la particular manera d’ocupar el territori, la considerable grandària a què arriben les seves ciutats a partir del s. IV ane, la potent indústria de la ceràmica que produí de manera massiva, o bé la tècnica del treball dels metalls, amb armes pròpies i joies amb personalitat, sorgiren a partir del segle V ane.  Tot i que al segles VII i VI ja es percebia en les poblacions que originaren aquesta cultura, l’assentament de les bases que ho van possibilitar: agricultura intensiva del cereal, fonamentalment blat; expansió de la cabana bovina; arquitectura de fang i fusta, on es construeixen vivendes més espaioses; increment de les relacions comercials amb les avançades regions del sud d’aspecte orientalitzant. Tot això suposà una millora en les condicions de vida durant dues centúries, però també un distanciament social, on les elits rectores dels poblats més destacats es van convertint en consumidors d’objectes de prestigi que marquen la diferenciació, amb el resultat final de la formació d’una poderosa aristocràcia que en governava les ciutats

Tartessos. El temps

   

    A la base del que serà Tartessos hi confluiran dos mons culturals i genèticament diferenciats: els dels colons orientals i el dels grups occidentals de finals de l’Edat del Bronze. L’arribada d’ambdues comunitats va ser sincrònica i es va produir damunt d’un territori àmpliament despoblat.

    Tartessos va ser el resultat de la cohabitació ètnica entre dues comunitats, mai va quedar lliure de les fortes tensions econòmiques, polítiques, ideològiques i socials. Però no eren dos mons monolítics en conflicte. Com en tota colonització, els fenicis van portar a occident les seves hosts i, amb elles, la seva llengua, la seva religió, els seus menjars habituals, el seu model de família, la seva cultura material, el seu sistema polític, etc... Entre aquests costums estava la fundació de ciutats-estat segons el model oriental, amb la corresponent monarquia hereditària, com la que s va instaurar a la Cartago fundacional. I aquestes comunitats urbanes no sempre es veien entre elles com a amigues. No és correcte identificar que l’emmurallament dels assentaments orientals era contra les comunitats occidentals; també podien ser contra altres fenicis. L’arribada d’Orientals molt diferents en origen que va suposar la colonització fenícia, va complicar molt les coses. Un cop la ruta cap a l’oest llunyà va estar oberta per l’avantguarda comercial cananea, els grupuscles migrats eren de molt diversa procedència, filiació i variades intencions. Els grafits recuperats demostra les múltiples llengües parlades per aquells que van participar en els viatges. Participaven d’economies i d’ideologies amb un alt poder de creixement vegetatiu i les conseqüències no trigaren en manifestar-se als nous llocs de destí.

    Això planteja que la realitat tartèssia va durar el temps en què les tensions intergrupals van mantenir-se a baixa temperatura gràcies a la situació favorable que a tots beneficiava. La coexistència no va, però, originar un mon híbrid i ben cohesionat. Ans el contrari el violent esclat final i els dràstics canvis culturals constatats en el mon que va seguir a la crisi de la primera meitat del s. VI ane, suggereixen que les diferents comunitats va ser impermeables al tràfec cultural que transcendia a allò exclusivament tecnològic. La identitat de cada grup es va preservar en el mon simbòlic i religiós, però també en les estructures polítiques. Els santuaris van convertir-se en les primeres víctimes del conflicte final que donaria pas a un nou horitzó.

El reflex de tot plegat es troba en les dues dinasties llegendàries amb que comptà: Gerion, criador de grans vaques, un cabdillatge d’arrel occidental; i Habis, el rei civilitzador reflex de l’herència mil·lenària oriental aportada pels cananeus. Son el reflex de dues realitat polítiques diferents però sincròniques, la dels occidentals i la dels orientals de Tartessos.

EL COMERÇ INTERREGIONAL DE METALLS

     

La circulació de metalls, especialment el coure i l’estany per a la producció de bronze, va se la principal impulsora de les economies en expansió a l’Europa de l’edat del Bronze. Tot i que la metal·lúrgia i el comerç que se’n desprèn d’ella es va expandir a partir de 2.500 ane amb la xarxa del vas campaniforme, l’economia del bronze pròpiament dita no va reeixir fins encavat de 2.000 ane al sud i centre d’Europa, estenent-se també a les estepes. La demanda d’objectes de bronze requeria  un subministrament de coure i estany, dos metalls extrets de mines habitualment localitzades a regions diferents, sovint molt distants entre elles. El punt d’inflexió de 2.000 ane reflecteix la integració d’Europa en un sistema – mon més gran, que va desenvolupar-se i expandir-se per a abraçar totes les regions europees després de 1.700/1.600 ane. El coure es distribuí àmpliament a tota Europa des d’unes poques àrees mineres importants. La magnitud del comerç de metalls a l’Edat dl Bronze va ser extraordinari, atenent a les tasses de consum , i especialment si tenim en compte que la majoria importaven metalls des de llargues distàncies. Això, alhora, portà al ràpid desenvolupament de noves institucions, com ara sèquits de guerrers vinculats a cabdills poderosos i, a l’estepa, a la invenció del carro de guerra de dues rodes. Noves institucions requereixen noves maneres de sustentar-se econòmicament, que sovint es concretaren en alguna mesura de control sobre els treballadors, l’excedent dels quals podria exportar-se coma tribut. Centres fortificats controlaven el comerç suprarregional de metalls i ambre , i els llogarrets propers. La riquesa de les seves elits quedava plasmada en els túmuls funeraris que els erigien.

    El metall proporcionà noves armes , objectes de prestigi  i eines de treball molt superiors al que s’estava emprant. Un cop controlat per a satisfer demandes socials, rituals i econòmiques, el subministrament de metall va resultar indispensable per a la reproducció social i econòmica. Cada granja, llogarret, guerrer i cabdill depenia d’unes entregues regulars. Es van formar unes federacions polítiques a distància per assegurar les rutes comercials, proporcionant protecció i sustentament als comerciants.

Kristiansen, Kristian a Desperta Ferro.  Núm 76. Traducció pròpia

ORIGEN DE ROMA

       

    Entre els segles XVI-XIV ane i els XIII-X ane (bronze mitjà i bronze final) es remunten els vestigis més antics de Roma que s’han recuperat. Pertanyen al Capitoli, el Palatí, la vall del fòrum i el Fòrum Boari. Els primers assentaments testimoniats per l’arqueologia  consistien en petits agrupaments de cabanes de planta oval, delimitades per grans troncs de fusta clavats al sol (tot i que la fusta amb el temps desaparegué, la impromta dels troncs permet reconèixer l’espai ocupat per aquestes edificacions), amb parets i teulades de branques entreteixides i fang. Les persones que hi habitaven es dedicaven principalment al pastoreig.

    Aquests primers pobladors també comerciaven amb la sal que s’extreia de les salines  situades just a la desembocadura del Tíber. Com a producte essencial per a la conservació dels aliments i la seva preparació, com el formatge, la sal era transportada des de la costa fins les regions muntanyoses a l’est de Roma, a la regió de la Sabina, mitjançant una ruta, encavat pavimentada i coneguda coma via Salaria, que tenia com escala intermitja un indret conegut com a Salines, al Fòrum Boari, als peus de l’Aventí. Prop d’allà estava l’Ara Màxima.

    El comerç de la sal va ser l’inici del primer mercat de la futura Roma. Tot fa pensar que aquesta activitat va quedar sota la tutela d’una divinitat, identificada amb Hèrcules o Caco. El control del comerç per part dels primers pobladors del Capitoli i del Palatí, instal·lats allà des del s. XVI ane, contribuí que els seus assentaments augmentessin i anessin ocupant de mica en mica regions contigües.

   La Vall del Fòrum degués poblar-se  a l’entorn del S XIII ane, però va ser abandonat gairebé tres-cents anys després per una causa desconeguda, i la zona va quedar reservada exclusivament d’ús funerari. Quan la població d’aquella Roma preurbana i protohistòrica va anar expandint-se fins els turons veïns del Quirinal i l’Aventí, el Fòrum tornà a ser ocupat amb noves cabanes.

    La ciutat va anar-se formant de manera lenta i gradual en unes dates de l’entorn del 880 ane. Després d’un llarg període on van sorgir al Laci un seguit d’assentaments independents creats en diferents moments per grups procedents del Mediterrani Oriental (grecs, fenicis, lidis), a partir del s IX ane es va entrar en una fase d’integració i unificació d’aquests grups que va donar com a resultat el naixement de ciutats planificades de cert pes.

    El cas de Roma no va ser l’únic. A l’inici de l’Edat del Ferro molts centres habitats de l’Edat del Bronze van ser abandonats i la població va anar reagrupant-se progressivament n nuclis urbans importants, amb la seva pròpia organització política, social i cultural. La fundació de les primeres colònies gregues a Itàlia va contribuir a aquest procés al facilitar les relacions amb els regnes de Síria, Mesopotàmia i l’Egipte faraònic. Roma no prendria la forma d’una ciutat fins un segle després de la data tradicional de la seva fundació, sota la dinastia dels Tarquins. Des de finals del s. VII ane els reis etruscs impulsaren l’urbanització definitiva de la ciutat, proveint-la d’infraestructures fonamentals: la Clavegurea Màxima, i edificis emblemàtics  com la Tríada Capitolina.

Els Indoeuropeus

     Els indoeuropeus eren un poble de pastors, per tant avessats a la guerra i nòmades, que habitaven les estepes de l’es de l’atual Ucarïna i el sud de l’actual Rússia. Aprofitant la domesticació del cavall, van expandir-se, en distintes onades, per Europa entre el 4.000 i 1000 ane i subjugaren els agricultors, siposadament més pacífics, del Neolític. Era una cultura patriarcalque enterrava els seus mort en túmuls funeraris que contrastava amb la cultura més femenitzda, pacífica i matriarcal dels agricultors neolítics. Aquesta expansió està molt relacionada amb la difusió de l’agricultura, a partir del descobriment dels cereals a Anatòlia, i no té perquè ser violenta.

      Una societat patriarcal, nòmada, pastoral i guerrejadora, amb una agricultura estacional que tenia el cavall com a montura i el carro com a vehicle, el ramat com a riquesa i el sacrifici com a religió. Una religió senzilla, amb un panteó predominantment masculí on la victòria en la guerra i el benestar terrenal era del que es tractava propiciar.

     Un personatge clau era el poeta, que cantava les gestes de reis i guerrers: No era tan sols un cantor, sinó el mestre de la paraula i per tant el sacerdot que invocava als déus, el metge que curava, el jurista que coneixia les fòrmules legals i, sobretot, el bard que cantava els llinatges dels reis i propagava la ideologia dominant. Hi havia dues menes de poetes: l’itinerant, de baixa reputació, i el bard, que al costat del rei arribava a tenir una influència important.

   S’organitzaven en clans, liderats per “reis” que es barallaven “fraternalment” entre ells per robar-se el bestiar, però s’unien davant l’enemic extern. El “rei” era un personatge humà i diví a la vegada,que complia la funció d’obtenir dels déus tot allò necessari pels homes. Un bon rei assegurava la pluja, la victòria, l’abundància de pastures, protegia el bestiar de les enfremetats i proporcionava cacera i pesca abundant. Si això no passava, havia de ser subtituït. El clan estava constituït per un conjunt de famílies extenses, governades pel pater família. Hi havia tres formes reconegudes de matrimoni: el matrimoni consumat per amor, quan dos joves s’unien lliurement, el segrest de la nòvia per part del jove guerrer i el matrimoni arreglat quan el pare “comprava” una nòvis pel fill solter, el més freqüent. El reconeixement del nounat es produïa quan el pater famílies col·laca el nadó sobre els seus genolls i legitimava el seu naixement, denominant-lo “genuí”, és a dir autèntic (en llatí genuïnus  de genu “genoll”)

   Els indoeuropeus veien el món des d’un prisma que constava de tres categories: allò sagrat, allò militar i allò econòmic o productiu. En la religió quedava manifest en la veneració a Júpiter, Mart i Quirí (coneixement, guerra i fertilitat) i en la societat en els sabis, guerrers i artesans.