Vacceus, senyors del blat.

  

   El poble Vacceu constitueix un dels pobles del centre de la Península Ibèrica amb més personalitat. Constructors de grans urbs ben planificades i políticament autònomes, on les elits aristocràtiques governants tenien un fort component guerrer; practicants d’una agricultura de base cerealística molt excedentària; posseïen una cabana de bestiar molt considerable; hàbils artesans de la ceràmica, el ferro, el bronze i també l’orfebreria; i ben relacionats comercialment amb els pobles que tenien a l’entorn, també de filiació celta.. La societat vaccea va ser molt jerarquitzada que feia servir la cremació com a ritual funerari.

    Els trets culturals que caracteritzen de millor manera als Vacceus venen assenyalats per la particular manera d’ocupar el territori, la considerable grandària a què arriben les seves ciutats a partir del s. IV ane, la potent indústria de la ceràmica que produí de manera massiva, o bé la tècnica del treball dels metalls, amb armes pròpies i joies amb personalitat, sorgiren a partir del segle V ane.  Tot i que al segles VII i VI ja es percebia en les poblacions que originaren aquesta cultura, l’assentament de les bases que ho van possibilitar: agricultura intensiva del cereal, fonamentalment blat; expansió de la cabana bovina; arquitectura de fang i fusta, on es construeixen vivendes més espaioses; increment de les relacions comercials amb les avançades regions del sud d’aspecte orientalitzant. Tot això suposà una millora en les condicions de vida durant dues centúries, però també un distanciament social, on les elits rectores dels poblats més destacats es van convertint en consumidors d’objectes de prestigi que marquen la diferenciació, amb el resultat final de la formació d’una poderosa aristocràcia que en governava les ciutats

Migracions Celtes

     Les fonts clàssiques citen raons diverses pel que fa a les causes de les migracions del pobles celtes. Totes elles son citades de manera recurrent: la sobrepoblació que hauria provocat una escassedat de recursos, les disputes internes que podien anar lligades a la sobrepoblació, i l’atracció que exercien els bens i riqueses de les terres meridionals. Com aquestes migracions constituïren un fenòmen complexe i perllongat en el temps, resulta raonable pensar que en la major part de les ocasions duria existir una combinació de factors, tot i que uns poguessin tenir més pes que altres.

    La sobrepoblació, tot i observar-se en algunes zones de l’Europa temperada, no tenia perquè ser generalitzada tots els grups implicats en les migracions. De manera global la densitat de població va seguir sent baixa, el fet que el nombre d’habitants constituís un problema degué ser probablement en combinació amb altres factors.

    La  variable del clima, citada per autors alemanys i francesos, seria un factor impulsor de les migracions celtes. Cap el 400 ane sembla que va empitjorar, lligat a una disminució de l’activitat solar i sembla que va passar de manera abrupta. Aquest fenomen sembla relacionar-se amb els moviments de les poblacions celtes que van arribar a saquejar Roma l’any 387 ane. També s’ha trobat relació entre les principals etapes climàtiques del I mil·lenni amb els processos de centralització i descentralització que van tenir lloc al nord dels Alps. El desenvolupament dels centres principescos oppida s’haurien emmarcat en fases de clima més càlid, mentre que les migracions cèltiques del s IV ane passarien en una etapa més freda. Tot i això, les observacions en detall, a escala regional i local, existeixen força excepcions que adopten estratègies diverses.

    Els factors socials i ideològics també formen part de l’inici i transcurs de les migracions cèltiques. La recerca d’honor i prestigi, la migració com a forma de reducció de tensions socials internes causades per l’increment de les desigualtats socials que s’observen. En qualsevol cas degueren existir factors diversos i sovint entrellaçats.

    No hem de situar les migracions coma gestes de barons guerrers a la recerca de rapinya i glòria militar. A través de les fonts sabem que els grups humans implicats haurien tingut un tamany i composició molt dispars, abarcant des de grans moviments poblacionals que pogueren incloure una part important de la població de determinades tribus, fins la migració més reduïda d’unes poques famílies o fins i tot individus. Allò que a vegades començava com una recerca de botí i prestigi acabava amb la recerca de terres per assentar-se pel desenvolupament d’activitats agràries.

Els Celtes.

         L’edat del ferro a l’Europa Central està marcada per la successió de les cultures de Hallstatt i Le Tene, que es corresponen amb la formació i maduració de les aristocràtiques i bel·licoses societats celtes. Totes parlaven diferents llengües de la mateixa família i compartien un rerefons ideològic comú, reflectit en un seguit d divinitats a les rendien culte en festivitats religioses. Molt fragmentats políticament, ben segur no compartien cap mena d’identitat en comú.

Eren societats jeràrquiques, on destacava el paper predominant d’una aristocràcia que exercia el seu domini sobre una majoria de persones lliures, dedicades principalment a l’agricultura, tot i que hi havia també artesans i comerciants. Els nobles celtes es distingien per consagrar-se a la guerra i justificaven la seva posició de privilegi en tenir accés a productes de luxe provinents de la mediterrània, obtinguts mitjançant el comerç. Van desenvolupar una primera fase d’urbanisme que s’assemblava força a autèntiques ciutats, amb muralles, barris i espais col·lectius.

En un moment donat, a partir del s V ane, la societat adquireix un caràcter més rural, amb un hàbitat dispers format per multitud de granges i llogarrets, on vivien unes poques famílies. Mentrestant l’aristocràcia celta accentua el seu caràcter guerrer. És ara quan apareixen ja a les fonts escrites del mon grecoromà. Alguns guerrers celtes s’incorporen coma mercenaris als exèrcits hel·lenístics. En aquest període els celtes duen a terme veritables migracions en les que es desplaçaven grups de famílies al complert. Aquestes poblacions s’implementen a les valls del Danubi, al nord dels Balcans i fins i tot a la península d’Anatòlia.

Un element cabal de l’organització d’aquestes societats era l’establiment de relacions clientelars entre un individu poderós, un patró, i un individu subordinat a ell, el client. Aquesta relació desigual implicava obligacions per les dues bandes: mentre el patró atorgava al seu client protecció i sustentament mitjançant la cessió de terres, el client es comprometia a obeir-lo i servir al seu exèrcit. Cosa que permet als aristòcrates acumular sèquits de centenars, fins i tot milers, de seguidors.