El bressol de la metal·lúrgia del ferro: Xipre

     

El període posterior al col·lapse dels grans sistemes palatins del Mediterrani oriental al voltant de 1200 aC, Xipre resulta un espai especialment ben posicionat per actuar com a vector de continuïtat i transformació tecnològica. L’illa pot resultar com un “hub”, no tant en el sentit d’un centre hegemònic, sinó com un node resilient dins d’una xarxa fragmentada, capaç de sostenir fluxos d’intercanvi i de facilitar l’adaptació a noves condicions materials. En aquest context de desarticulació de les rutes que havien garantit el subministrament regular d’estany —element indispensable per a la producció de bronze—, el ferro, fins aleshores marginal en termes funcionals, va adquirir una nova centralitat. Tot i que la metal·lúrgia del ferro ja era coneguda prèviament, és en aquest escenari de crisi sistèmica que la seva producció i difusió es van intensificar, afavorides per la major disponibilitat del mineral i per la necessitat d’alternatives tecnològiques viables.

    La posició geogràfica de Xipre, situada a la intersecció de les principals rutes marítimes entre l’Egeu, Anatòlia, el Llevant i Egipte, va reforçar aquest paper d’intermediació. Durant l’edat del bronze recent, l’illa ja havia esdevingut un centre fonamental en l’extracció i exportació de coure, fet que havia propiciat el desenvolupament d’una infraestructura tècnica, logística i comercial notable. Aquesta base va facilitar la continuïtat de les activitats metal·lúrgiques fins i tot després de la desaparició o debilitament de les grans estructures polítiques regionals. En aquest sentit, Xipre no només va mantenir la producció, sinó que va actuar com a espai de redistribució i transmissió de coneixements, contribuint a la circulació d’objectes i tècniques en un moment de profunda reconfiguració de les xarxes mediterrànies.

L’experiència acumulada pels artesans xipriotes en la fosa i el treball del coure va proporcionar una base tècnica rellevant per a l’experimentació amb el ferro. Inicialment utilitzat en objectes de prestigi o en combinació amb altres metalls, el ferro es va integrar progressivament en els repertoris productius locals. Aquest procés no s’ha d’entendre com una substitució immediata del bronze, sinó com una transició gradual caracteritzada per la coexistència de materials i per la diversificació de les solucions tecnològiques. La presència d’objectes bimetàl·lics, com ganivets amb fulla de ferro i empunyadura de bronze, reflecteix tant la dimensió simbòlica com la funcional d’aquestes innovacions.

    En aquest marc, la relativa estabilitat de Xipre en comparació amb altres regions més afectades pel col·lapse ha estat interpretada com un exemple de capacitat adaptativa. Sense constituir una excepció absoluta, l’illa sembla haver mantingut nivells significatius d’activitat productiva i d’interacció exterior, contribuint a la preservació de certes continuïtats tècniques i culturals. Així, més que un origen exclusiu de la metal·lúrgia del ferro, Xipre pot ser entesa com un espai clau en la seva consolidació i difusió, actuant com un node de transmissió dins d’un sistema en transformació. Aquest paper ajuda a explicar com, en el context posterior al col·lapse del bronze recent, es van establir les condicions que afavoririen la progressiva generalització de les tecnologies del ferro al conjunt del Mediterrani oriental.

Vacceus, senyors del blat.

  

   El poble Vacceu constitueix un dels pobles del centre de la Península Ibèrica amb més personalitat. Constructors de grans urbs ben planificades i políticament autònomes, on les elits aristocràtiques governants tenien un fort component guerrer; practicants d’una agricultura de base cerealística molt excedentària; posseïen una cabana de bestiar molt considerable; hàbils artesans de la ceràmica, el ferro, el bronze i també l’orfebreria; i ben relacionats comercialment amb els pobles que tenien a l’entorn, també de filiació celta.. La societat vaccea va ser molt jerarquitzada que feia servir la cremació com a ritual funerari.

    Els trets culturals que caracteritzen de millor manera als Vacceus venen assenyalats per la particular manera d’ocupar el territori, la considerable grandària a què arriben les seves ciutats a partir del s. IV ane, la potent indústria de la ceràmica que produí de manera massiva, o bé la tècnica del treball dels metalls, amb armes pròpies i joies amb personalitat, sorgiren a partir del segle V ane.  Tot i que al segles VII i VI ja es percebia en les poblacions que originaren aquesta cultura, l’assentament de les bases que ho van possibilitar: agricultura intensiva del cereal, fonamentalment blat; expansió de la cabana bovina; arquitectura de fang i fusta, on es construeixen vivendes més espaioses; increment de les relacions comercials amb les avançades regions del sud d’aspecte orientalitzant. Tot això suposà una millora en les condicions de vida durant dues centúries, però també un distanciament social, on les elits rectores dels poblats més destacats es van convertint en consumidors d’objectes de prestigi que marquen la diferenciació, amb el resultat final de la formació d’una poderosa aristocràcia que en governava les ciutats

Migracions Celtes

     Les fonts clàssiques citen raons diverses pel que fa a les causes de les migracions del pobles celtes. Totes elles son citades de manera recurrent: la sobrepoblació que hauria provocat una escassedat de recursos, les disputes internes que podien anar lligades a la sobrepoblació, i l’atracció que exercien els bens i riqueses de les terres meridionals. Com aquestes migracions constituïren un fenòmen complexe i perllongat en el temps, resulta raonable pensar que en la major part de les ocasions duria existir una combinació de factors, tot i que uns poguessin tenir més pes que altres.

    La sobrepoblació, tot i observar-se en algunes zones de l’Europa temperada, no tenia perquè ser generalitzada tots els grups implicats en les migracions. De manera global la densitat de població va seguir sent baixa, el fet que el nombre d’habitants constituís un problema degué ser probablement en combinació amb altres factors.

    La  variable del clima, citada per autors alemanys i francesos, seria un factor impulsor de les migracions celtes. Cap el 400 ane sembla que va empitjorar, lligat a una disminució de l’activitat solar i sembla que va passar de manera abrupta. Aquest fenomen sembla relacionar-se amb els moviments de les poblacions celtes que van arribar a saquejar Roma l’any 387 ane. També s’ha trobat relació entre les principals etapes climàtiques del I mil·lenni amb els processos de centralització i descentralització que van tenir lloc al nord dels Alps. El desenvolupament dels centres principescos oppida s’haurien emmarcat en fases de clima més càlid, mentre que les migracions cèltiques del s IV ane passarien en una etapa més freda. Tot i això, les observacions en detall, a escala regional i local, existeixen força excepcions que adopten estratègies diverses.

    Els factors socials i ideològics també formen part de l’inici i transcurs de les migracions cèltiques. La recerca d’honor i prestigi, la migració com a forma de reducció de tensions socials internes causades per l’increment de les desigualtats socials que s’observen. En qualsevol cas degueren existir factors diversos i sovint entrellaçats.

    No hem de situar les migracions coma gestes de barons guerrers a la recerca de rapinya i glòria militar. A través de les fonts sabem que els grups humans implicats haurien tingut un tamany i composició molt dispars, abarcant des de grans moviments poblacionals que pogueren incloure una part important de la població de determinades tribus, fins la migració més reduïda d’unes poques famílies o fins i tot individus. Allò que a vegades començava com una recerca de botí i prestigi acabava amb la recerca de terres per assentar-se pel desenvolupament d’activitats agràries.

Els Celtes.

         L’edat del ferro a l’Europa Central està marcada per la successió de les cultures de Hallstatt i Le Tene, que es corresponen amb la formació i maduració de les aristocràtiques i bel·licoses societats celtes. Totes parlaven diferents llengües de la mateixa família i compartien un rerefons ideològic comú, reflectit en un seguit d divinitats a les rendien culte en festivitats religioses. Molt fragmentats políticament, ben segur no compartien cap mena d’identitat en comú.

Eren societats jeràrquiques, on destacava el paper predominant d’una aristocràcia que exercia el seu domini sobre una majoria de persones lliures, dedicades principalment a l’agricultura, tot i que hi havia també artesans i comerciants. Els nobles celtes es distingien per consagrar-se a la guerra i justificaven la seva posició de privilegi en tenir accés a productes de luxe provinents de la mediterrània, obtinguts mitjançant el comerç. Van desenvolupar una primera fase d’urbanisme que s’assemblava força a autèntiques ciutats, amb muralles, barris i espais col·lectius.

En un moment donat, a partir del s V ane, la societat adquireix un caràcter més rural, amb un hàbitat dispers format per multitud de granges i llogarrets, on vivien unes poques famílies. Mentrestant l’aristocràcia celta accentua el seu caràcter guerrer. És ara quan apareixen ja a les fonts escrites del mon grecoromà. Alguns guerrers celtes s’incorporen coma mercenaris als exèrcits hel·lenístics. En aquest període els celtes duen a terme veritables migracions en les que es desplaçaven grups de famílies al complert. Aquestes poblacions s’implementen a les valls del Danubi, al nord dels Balcans i fins i tot a la península d’Anatòlia.

Un element cabal de l’organització d’aquestes societats era l’establiment de relacions clientelars entre un individu poderós, un patró, i un individu subordinat a ell, el client. Aquesta relació desigual implicava obligacions per les dues bandes: mentre el patró atorgava al seu client protecció i sustentament mitjançant la cessió de terres, el client es comprometia a obeir-lo i servir al seu exèrcit. Cosa que permet als aristòcrates acumular sèquits de centenars, fins i tot milers, de seguidors.

Poblats Castros

Els “Castros” van ser els primers assentaments estables i fortificats dels que es té constància al nord-oest de la Península Ibèrica. Els seus emplaçaments són tan variats com ho és el paisatge occidental de les terres cantàbriques., però sempre van procurar als seus habitants una posició d’avantatge que es reforçava amb la construcció de muralles. A les terres de l’interior ocupen turons o pujols aïllats, buscant amb freqüència el control dels cursos fluvials en els seus trams navegables. També apareixen dominant els principals estuaris de la zona, molt apreciats pels navegants de l’antiguitat a l’oferir un espai on refugiar-se en una costa abrupta i abatuda pel mar i els vents, on els “castros” es van succeint, especialment a l‘oest del riu Nalon, en intervals de dos o tres quilòmetres aprofitant caps i línies escarpades dels penya-segats.

Els fossats solen marcar la primera línia defensiva. A més de protecció l’excavació de la trinxera a l’entorn del poblat proporcionava el material necessari per a la construcció de cases i muralles.

Existien grans cases destinades al servei de la comunitat. Apareixen associades als edificis de les saunes. Allà es duien a terme les litúrgies relacionades amb l’activitat política i religiosa de la comunitat. Eren cerimònies de banys de vapor i es relacionaven amb rituals de purificació i d’iniciació. Més enllà de les grans cases comunals s’extenia una trama d’edificis majoritàriament de planta circular.

METALLS I ALIATGES

D’entre els vuitanta metalls coneguts a la natura, a l’antiguitat tan sols  s’utilitzaren vuit. La major part dels que coneixem avui dia estaven fora de la capacitat tecnològica prèvia al s XIXI. La principla dificultat és que necessitaven altes temperatures per a fondre’ls o per separar-los d’altres elements acompanyants.

El Coure, l’Or, la Plata , el Plom i el Ferro s’utilitzaven com a metalls independents o bé foren la base de les principals aliatges; en canvi l’Estany, el Cinc i el Mercuri s’utilitzaren pràxticament només com a part de l’aleació amb els altres metalls i tan sols de manera minoritària s’han identificat objectes fabricats en Estany i Cinc. El mercuri és un cas singular ja que a temperatura ambient apareix en estat líquid.

Dels vuit metalls, només quatre apareixen en estat natiu (coure, or, plata i ferro), i tot i que podrien haver-se aprofitat en una fase premetal·lúrgica – excepte el coure que fou el primer dels metalls amb què es va treballar – no hi ha proves de la seva utilització abans del V mil·leni aC, quan es desenvolupa i expandeix la veritable activitat metal·lúrgica a Euroàsia.

Una de les explicacions estaria relacionada amb l’abundància de cadascun d’aquests metalls a les regions del planeta on es desenvolupà la seva tecnologia. El coure és més abundant que la plata o el ferro, però no pas que l’or.La seva relació amb altres primeres matèries del Neolític hi tindria molt a veure. La tecnologia lítica forma part del bagatge històric des de l’inici de la humanitat i al Neolític s’experimenta i descobreis una gran varietat de materials lítics als que es dona un ús material i funcional, alguns dels quals en estreta relació amb el coure: les turqueses i la malaquita. Al mateix lloc on es buscaven aquestes pedres o minerals era possible trobar el coure natiu, però no l’or. Aquest es localitza a les sorres sedimentàries dels rius, lloc on no era habitual buscar altres materials. L’obtenció delq ual es feia mitjançant la batuda o rentat de les arenes fluvials. En contraposició, el coure i altres minerals i pedres com ara el sílex s’obtenien frabcturant roques i amb tècniques mineres d’extracció. No hi trets en comú entre el coure i l’or que permetessin relacionar-los. En canvi el coure pot aparèixer junt mab altres minerals de ferro i plomdels quals sí tenim constància del seu ús abans del V mil·leni aC.

Tot i que el ferro és el segon metalls més abundant a la terra, després de l’alumni, la seva presència en estat natiu és molt reduïda: tan sols es coneix el ferro meteòric, procedent dels metòrits caiguts a la terra, de petit tamany majoritàriament. Això fa que hi hagi una distribució aleatòria del metall, sens epoder establir-se cap relació geogràfica amb els llocs on podien obtenir-se altres minerals de ferro utilitzats com a pigments. 

També el fet que no sigui fàcilment deformable, com el coure i l’or, a temperatures ambient amb un teball de forja i que calgui fer-ho en calent, necessitant unes eines adequades (tenalles) per a la subjecció de la peça i de les quals no en tenim cap mena de constància arqueològica en etapes neolítiques, limitaren la seva utilització premetal·lúrgica.

Utillatge agrícola Edat del Ferro

 L’agricultura de l’Edat del Ferro representa un progrés respecte dels períodes anteriors. Les tècniques agrícoles han avançat notablement i les eines del camp són de ferro. Del condicionament del terreny a l’emmagatzematge del cereal se succeeixen diverses tasques per a les quals es requeria una gran diversitat d’estris.

Es produeix un avenç molt important en les tècniques agrícoles gràcies a la presència i l’ús del ferro. Probablement no va ser un avenç revolucionari, si no progressiu. El ferro va esdevenir ben aviat un material destinats als objectes bèl·lics. S’introdueix en l’utillatge agrícola, ramader i artesanal cap a finals del s V i principis del s IV ane, en època ibèrica plena, i es fa omnipresent en la vida quotidiana en els segles II i II ane. Els primers estris agrícoles que apareixen a Catalunya en el segle VI són molt escassos, això no obstant la destral ja es coneixia així com el magall i la falç. Les formes i utilització dels primers estris agrícoles de l’Edat del Ferro van perdurar gairebé intactes fins a l’Edat Mitjana i fins la Revolució Industrial. Els instruments de ferro són d’un material més eficaç, dur i persistent, però les formes i les aplicacions van evolucionar poc.

Les pràctiques agrícoles actualitzades ja eren conegudes d’antic, però amb els estris de ferro el rendiment dels productes agrícoles és molt superior. L’arada amb rella de ferro tirada per animals i conduïda per una persona i l’ús de la falç de ferro per a la sega, juntament amb el molí rotatori, van intensificar la producció alimentària i conformen una maquinària bàsica que perdura fins la revolució industrial moderna. Els canvis significatius del treball agrícola nom s’observen fins al primer mil·lenni ane; en l’època ibèrica es coneixien una gran varietat d’estris i tècniques, darrere de les quals hi devia haver sectors productius molt especialitzats,

PROCÈS FORMATIU D’ISRAEL (1050-930 aC)

El procès formatiu d’entitats polítiques que podem qualificar pròpiament d’israelites es situa en un escenari caracteritzat per diversos factors. L’enfonsament del sitema  de l’Edat del Bronze Tardana que hi havia a la regió, va deixar la regió en condicions d’autonomia i per tant de llibertat d’acció respecte a les interferències externes. La crisi del centralisme dels palaus permet reequilibrar el pes polític institucional i socio-econòmic dels components agro-pastorils de base. Els processos d’innovació tecnològica i de sedenterització tribal comporta una major condensació demogràfica i una ampliació dels horitzons cognoscitius, econòmics i polítics tant en el sentit espacial com temporal.

Les tribus israelites no són les úniques que ho desenvolupen. Estan en contacte amb altra gent amb qui es senten més o menys afins, i en són més o menys complementàries (o competitives) en el pla econòmic i en l’explotació dels recursos. La diversitat i la complementarietat són els trets que prevalen respecte a les velles ciutats estat, mentre que l’afinitat i la rivalitat són les que predominen respecte a altra gent d’origen tribal i de vocació política “nacional”. El conflicte amb les primeres pot ser dràstic, assumint formes violentes i desembocant en crisi agudes, però a llarg termini dóna solucions més complexes i amb tendència a l’estabilitat. El conflicte amb les segones, en canvi, precisament perquè es produeix dintre d’una opinió comú, d’un plantejament similar de l’explotació territorial, resulta insalvable durant més temps.

La fase “formativa”, i que comprèn ben bé un segle i mig (entre els s XI i el X), parteix de gran fragmentació de ciutats estat i de petites entitats tribals per arribar a estabilitzar-se en mitja dotzena d’entitats polítiques de mitjanes dimensions. Parteix de dues cultures amb interferència d’una tercera: l’agro-urbana de les planures, l’agro-pastoril dels altiplans i la plenament pastoril dels deserts de l’interior, que per la seva mobilitat s’insinua freqüentment a territori palestí. El punt de trobada suposa la recomposició d’aquestes cultures diverses en una societat complexa i econòmicament interactiva.

Mineral del ferro

El mineral de ferro és força més abundant que els altres metalls, com el coure o l’or. A més, sol trobar-se a la superfície, la qual cosa evita una gran part dels problemes de la mineria, cosa que no succeeix amb els altres metalls. D’una altra banda, el ferro es pot utilitzar directament, sense que calgui recórrer a aliatges, per a la fabricació d’objectes i instruments de gran duresa.

La primera aplicació del ferro va donar-se, probablement, en la fabricació d’armes. Posteriorment, va servir per a la producció d’arades, que, per causa de la seva duresa, removien millor la terra i duraven més, i també destrals que van fer possible talar amplis boscos europeus i transformar-los posteriorment en àmplies extensions de conreu.

Existeixen peces de ferro que es poden datar ja en el 2500 a.C., però el seu ús es va generalitzar a partir de l’enfonsament de l’imperi dels hitites cap al 1200 a.C., quan els ferrers hitites van dispersar-se per totes les terres properes a l’Àsia Menor.

La metal·lúrgia del ferro requereix temperatures més elevades que la del coure, per exemple, però permet d’obtenir formes metal·lúrgiques més dures i mal·leables: l’acer (ferro amb aproximadament un 1% de carboni). Cap al 1400 a.C., ja s’havia obtingut acer per a cimentació, que consisteix a escalfar i colpejar el ferro sobre un jaç de carbó vegetal. Dos segles més tard, els homes ja obtenien acer de gran duresa en temperar el metall amb aigua freda.