Els “Castros” van ser els primers assentaments estables i
fortificats dels que es té constància al nord-oest de la Península Ibèrica. Els
seus emplaçaments són tan variats com ho és el paisatge occidental de les
terres cantàbriques., però sempre van procurar als seus habitants una posició d’avantatge
que es reforçava amb la construcció de muralles. A les terres de l’interior
ocupen turons o pujols aïllats, buscant amb freqüència el control dels cursos
fluvials en els seus trams navegables. També apareixen dominant els principals
estuaris de la zona, molt apreciats pels navegants de l’antiguitat a l’oferir un
espai on refugiar-se en una costa abrupta i abatuda pel mar i els vents, on els
“castros” es van succeint, especialment a l‘oest del riu Nalon, en intervals de
dos o tres quilòmetres aprofitant caps i línies escarpades dels penya-segats.
Els fossats solen marcar la primera línia defensiva. A més
de protecció l’excavació de la trinxera a l’entorn del poblat proporcionava el
material necessari per a la construcció de cases i muralles.
Existien grans cases destinades al servei de la
comunitat. Apareixen associades als edificis de les saunes. Allà es duien a terme les litúrgies relacionades amb l’activitat política i religiosa de la
comunitat. Eren cerimònies de banys de vapor i es relacionaven amb rituals de
purificació i d’iniciació. Més enllà de les grans cases comunals s’extenia una
trama d’edificis majoritàriament de planta circular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada