Els Celtes.

         L’edat del ferro a l’Europa Central està marcada per la successió de les cultures de Hallstatt i Le Tene, que es corresponen amb la formació i maduració de les aristocràtiques i bel·licoses societats celtes. Totes parlaven diferents llengües de la mateixa família i compartien un rerefons ideològic comú, reflectit en un seguit d divinitats a les rendien culte en festivitats religioses. Molt fragmentats políticament, ben segur no compartien cap mena d’identitat en comú.

Eren societats jeràrquiques, on destacava el paper predominant d’una aristocràcia que exercia el seu domini sobre una majoria de persones lliures, dedicades principalment a l’agricultura, tot i que hi havia també artesans i comerciants. Els nobles celtes es distingien per consagrar-se a la guerra i justificaven la seva posició de privilegi en tenir accés a productes de luxe provinents de la mediterrània, obtinguts mitjançant el comerç. Van desenvolupar una primera fase d’urbanisme que s’assemblava força a autèntiques ciutats, amb muralles, barris i espais col·lectius.

En un moment donat, a partir del s V ane, la societat adquireix un caràcter més rural, amb un hàbitat dispers format per multitud de granges i llogarrets, on vivien unes poques famílies. Mentrestant l’aristocràcia celta accentua el seu caràcter guerrer. És ara quan apareixen ja a les fonts escrites del mon grecoromà. Alguns guerrers celtes s’incorporen coma mercenaris als exèrcits hel·lenístics. En aquest període els celtes duen a terme veritables migracions en les que es desplaçaven grups de famílies al complert. Aquestes poblacions s’implementen a les valls del Danubi, al nord dels Balcans i fins i tot a la península d’Anatòlia.

Un element cabal de l’organització d’aquestes societats era l’establiment de relacions clientelars entre un individu poderós, un patró, i un individu subordinat a ell, el client. Aquesta relació desigual implicava obligacions per les dues bandes: mentre el patró atorgava al seu client protecció i sustentament mitjançant la cessió de terres, el client es comprometia a obeir-lo i servir al seu exèrcit. Cosa que permet als aristòcrates acumular sèquits de centenars, fins i tot milers, de seguidors.