Ara les exploracions fenícies del mar obrien noves terres llunyanes sobre les que projectar les onades migratòries. La colonització cananea cap a l’Oest (IX ane) arribava als confins del mon conegut i establia els colons a les portes de l’Oceà atlàntic. Tot i que aquestes expedicions no estaven pensades per donar sortida a l’excedent de població, va acabar sent-ne una solució. En aquesta expansió va tenir un especial protagonisme el descobriment de nous mercats on es buscava la via d’entrada cap a l’interior peninsular. Les fites comercials necessitaven trobar als nous àmbits descoberts unes formacions econòmiques i socials aptes per fer-ho. En alguns dels llocs del sud d’Europa es donaven aquestes condicions, però la colonització grega havia copat la franja nord del Mediterrani i eren una forta competència. Els fenicis optaren per estendre les xarxes per la ruta sud, tot i no trobar-se habitualment amb situacions locals idònies.
A l’arribar al migdia iber, els primers exploradors i colons orientals trobaren un territori en bona mesura buit, especialment al Guadalquivir inferior i comarques perifèriques. El fet que en gran part del II mil·lenni tot el sud de la península hagués sofert diversos períodes d’extremes sequeres va reduir considerablement la seva població. Aquesta situació s’inicià a finals del III mil·lenni amb una extrema aridesa (4,2 cal BP) va ser tan ràpid que va poder percebre’s durant la vida d’un ésser humà d’aquells temps i va tenir com a primera conseqüència el col·lapse dràstic de l’Edat del Coure amb una àmplia repercussió al mediterrani: el final del Regne Antic Egipci i de l’Imperi Accadi. A la meitat sud de la península es van portar a terme solucions extremes: obertura a La Manxa de pous emmurallats a les lleres dels rius secs. Però altres grups l’únic que van poder fer és desaparèixer. Al II mil·lenni es van produir episodis de major humitat, però no van ser perllongats ni tan estables com per permetre la recuperació. Fins i tot a finals del mil·lenni la demografia arriba a mínims, cosa que queda reflectida en què no es disposa de jaciments arqueològics datats entre 1150 ane i 850 ane.
Això suposà que a l’arribada dels primers colons fenicis, al territori on naixeria Tartessos, no trobaren la situació necessària per dur a terme transaccions comercials: no hi havia amb qui mercadejar, a diferència d’altres regions. Ara s’obrien noves possibilitats encara no sospitades pels qui van projectar l’empresa, i per això calia canviar complertament els objectius inicials, cosa que encara trigà una o dues generacions a succeir. La tasca colonitzadora havia tingut la intenció de fundar ports comercials, i ho va fer. Però de forma indirecta havia també trobat la solució per a la pressió demogràfica que el Pròxim Orient arrossegava de manera endèmica. El I mil·lenni va proporcionar unes condicions climàtiques noves a la zona. Acabava l’aridesa anterior i s’instal·la un panorama més plujós, novament apte per a l’expansió de l’economia agropecuària. I precisament aquest canvi climàtic, ara beneficiós per les comunitats humanes, la circumstància que permet l’expansió cap el sud de les poblacions septentrionals vinculades al bronze atlàntic. A la base del que serà Tartessos hi confluiran dos mons culturals i genèticament diferenciats: els dels colons orientals i el dels grups occidentals de finals de l’Edat del Bronze. L’arribada d’ambdues comunitats va ser sincrònica i es va produir damunt d’un territori àmpliament despoblat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada