Tartessos. La fi.

     

Durant tres segles la seva plata inundà els mercats orientals. El propi Egipte se’n va beneficiar incrementat la producció de sarcòfags de plata pels seus faraons. Aquest territori occidental no havia conegut l’explotació de minerals argentífers de forma massiva fins aquest moment. Son molt escassos els elements de plata constatats en el Bronze Antic i Mitjà a la zona, i complertament absents els del Bronze Final. Les explotacions més emblemàtiques (Riotinto, Aznalcollar) no comencen almenys fins mig segle després de la primera presència fenícia. La colonització inicial no pogué comprar aquest metall als indígenes perquè era inexistent. Els orientals van haver de posar en producció les mines després de moltes prospeccions i havent localitzat les conques metal·líferes. La tecnologia emprada era originària del Mediterrani Oriental i el control econòmic corresponia a l’empresa colonial. Les costes del golf tartèssic i l’entorn de la ria de Huelva comptaran amb nombrosos petits llogarrets, a les afores dels nuclis urbans, i com a veritable polígons industrials, refinaven la plata per embarcar-la a les naus fenícies. I aquestes factories metal·lúrgiques van ser les primeres en caure. 

    La situació d’èxtasis econòmic i social que Tartessos havia viscut durant tres segles va desplomar-se de cop i volta. L’estabilitat que els havia proporcionat l’agricultura, la ramaderia i l producció de metalls, junt amb una alta demanda interna i externa canalitzada  mitjançant importants xarxes de mercat i intercanvi. Sobretot cap a Egipte i el Pròxim Orient Asiàtic, on s’havia monopolitzat la demanada fonamental dels metalls del sud-oest de la P. Ibèrica, especialment de plata.

    Aquest col·lapse de cop i volta podem situar-lo sobre el 570 ane, quan les repercussions de la conquesta de Tiro per Nabucodonosor ja havien tingut temps de manifestar-se a Occident.

    A l’acabar les comandes de la Mediterrània Oriental pel nou marc imposat per Nabucodonosor, la mineria i la metal·lúrgia del món de Tartessos va ensorrar-se, arrossegant la resta de la seva economia a una crisi accelerada que va precipitar la fi del fràgil equilibri polític, social i ètnic que s’havia mantingut durant tres-cents anys. La nova política imposada des de Babilònia va ser l’espurna que feu esclatar aquest mon. La repercussió d’uns fets succeïts a l’altre cantó de la Mediterrània evidencia com Tartessos formava part de la teranyina social i econòmica d’àmbit internacional.

    L’absència de demanda per part de les metròpolis orientals fenícies enfonsaren el negoci de la plata. Aquest enfonsament de la mineria, de la metal·lúrgia i del comerç de la plata suposà el primer graó d’una cadena d’aconteixements interns que conduirien a la fi del mon de Tartessos. De moment implicava la pèrdua d’un dels pilars d l’economia en la què s’havia basat l’estructura social i política, portant a la ruïna a un sector de la població que, sense ser majoritari, sí que estava íntimament relacionat amb el poder colonial. Les elits que controlaven les principals ciutats estat, Huelva i Sevilla, haurien vist mermada la seva capacitat per retenir el control polític i van tenir més difícil sostindre els seus sistemes clientelars i els exèrcits. La nova situació econòmica era l’adequada pel canvi de poder polític, que cal relacionar en aquesta època amb el religiós. La crisi per la caiguda de Tiro havia empobrit també a molts altres fenicis de la diàspora, les colònies cananees centro mediterrànies no podien anar a l’auxili de les tartèssiques.

    Durant tota l’etapa de domini oriental, la població de Tartessos d’origen occidental va estar supeditada als interessos fenicis. És ara quan els no fenicis adquiriran protagonisme, amb debilitament de l’estructura política i econòmica cananea. La revolta començà i els episodis de violència queden constatats en els jaciments arqueològics. El poder fenici acabà sent substituït pel turdetà i les destruccions d’edificis de poder i culte foren totals. També les zones amb més dedicació agropecuària  van ser abandonades per la guerra pel control dels recursos i el desplaçament d’importants contingents demogràfics. Alguns grups degueren ser expulsats, però d’altres van marxar perquè no encaixaven en la nova situació nascuda de la revolta.

    Tot plegat va portar la instal·lació d’un marc polític,  social i cultural diferent. I la desaparició de la petjada fenícia més enllà del segle VI ane.

Tartessos. El temps

   

    A la base del que serà Tartessos hi confluiran dos mons culturals i genèticament diferenciats: els dels colons orientals i el dels grups occidentals de finals de l’Edat del Bronze. L’arribada d’ambdues comunitats va ser sincrònica i es va produir damunt d’un territori àmpliament despoblat.

    Tartessos va ser el resultat de la cohabitació ètnica entre dues comunitats, mai va quedar lliure de les fortes tensions econòmiques, polítiques, ideològiques i socials. Però no eren dos mons monolítics en conflicte. Com en tota colonització, els fenicis van portar a occident les seves hosts i, amb elles, la seva llengua, la seva religió, els seus menjars habituals, el seu model de família, la seva cultura material, el seu sistema polític, etc... Entre aquests costums estava la fundació de ciutats-estat segons el model oriental, amb la corresponent monarquia hereditària, com la que s va instaurar a la Cartago fundacional. I aquestes comunitats urbanes no sempre es veien entre elles com a amigues. No és correcte identificar que l’emmurallament dels assentaments orientals era contra les comunitats occidentals; també podien ser contra altres fenicis. L’arribada d’Orientals molt diferents en origen que va suposar la colonització fenícia, va complicar molt les coses. Un cop la ruta cap a l’oest llunyà va estar oberta per l’avantguarda comercial cananea, els grupuscles migrats eren de molt diversa procedència, filiació i variades intencions. Els grafits recuperats demostra les múltiples llengües parlades per aquells que van participar en els viatges. Participaven d’economies i d’ideologies amb un alt poder de creixement vegetatiu i les conseqüències no trigaren en manifestar-se als nous llocs de destí.

    Això planteja que la realitat tartèssia va durar el temps en què les tensions intergrupals van mantenir-se a baixa temperatura gràcies a la situació favorable que a tots beneficiava. La coexistència no va, però, originar un mon híbrid i ben cohesionat. Ans el contrari el violent esclat final i els dràstics canvis culturals constatats en el mon que va seguir a la crisi de la primera meitat del s. VI ane, suggereixen que les diferents comunitats va ser impermeables al tràfec cultural que transcendia a allò exclusivament tecnològic. La identitat de cada grup es va preservar en el mon simbòlic i religiós, però també en les estructures polítiques. Els santuaris van convertir-se en les primeres víctimes del conflicte final que donaria pas a un nou horitzó.

El reflex de tot plegat es troba en les dues dinasties llegendàries amb que comptà: Gerion, criador de grans vaques, un cabdillatge d’arrel occidental; i Habis, el rei civilitzador reflex de l’herència mil·lenària oriental aportada pels cananeus. Son el reflex de dues realitat polítiques diferents però sincròniques, la dels occidentals i la dels orientals de Tartessos.

Tartessos. En l'origen

        

Al segle IX ane, els assiris emprengueren importants campanyes de conquesta i saqueig per diverses zones al nord de l’actual Síria, baixant per la costa sirio-palestina. Questa política expansiva era la solució arbitrada en molts estats de l’època per un problema sempre present a Mesopotàmia: la seva lata demografia. Aquesta estratègia, però,  no feia més que traslladar la tensió i el conflicte a altres zones. Aquests nous territoris incorporats, rics i amb un creixement intern propi, acaben també tenint més població de la que els seus recursos poden alimentar. Manifestant-se amb tota crueltat en els recurrents períodes de fam. En principi Xipre i Egipte eren territoris receptors d’aquests moviments de població excedent, ja sigui de manera obligada o bé perquè les creixents produccions agràries ho permetien.

    Ara les exploracions fenícies del mar obrien noves terres llunyanes sobre les que projectar les onades migratòries. La colonització cananea cap a l’Oest (IX ane) arribava als confins del mon conegut i establia els colons a les portes de l’Oceà atlàntic. Tot i que aquestes expedicions no estaven pensades per donar sortida a l’excedent de població, va acabar sent-ne una solució.  En aquesta expansió va tenir un especial protagonisme el descobriment de nous mercats on es buscava la via d’entrada cap a l’interior peninsular. Les fites comercials necessitaven trobar als nous àmbits descoberts unes formacions econòmiques i socials aptes per fer-ho. En alguns dels llocs del sud d’Europa es donaven aquestes condicions, però la colonització grega havia copat la franja nord del Mediterrani i eren una forta competència. Els fenicis optaren per estendre les xarxes per la ruta sud, tot i no trobar-se habitualment amb situacions locals idònies.

    A l’arribar al migdia iber, els primers exploradors i colons orientals trobaren un territori en bona mesura buit, especialment al Guadalquivir inferior i comarques perifèriques. El fet que en gran part del II mil·lenni tot el sud de la península hagués sofert diversos períodes d’extremes sequeres va reduir considerablement la seva població. Aquesta situació s’inicià a finals del III mil·lenni amb una extrema aridesa (4,2 cal BP) va ser tan ràpid que va poder percebre’s durant la vida d’un ésser humà d’aquells temps i va tenir com a primera conseqüència el col·lapse dràstic de l’Edat del Coure amb una àmplia repercussió al mediterrani: el final del Regne Antic Egipci i de l’Imperi Accadi. A la meitat sud de la península es van portar a terme solucions extremes: obertura a La Manxa de pous emmurallats a les lleres dels rius secs. Però altres grups l’únic que van poder fer és desaparèixer. Al II mil·lenni es van produir episodis de major humitat, però no van ser perllongats ni tan estables com per permetre la recuperació. Fins i tot a finals del mil·lenni la demografia arriba a mínims, cosa que queda reflectida en què no es disposa de jaciments arqueològics datats entre 1150 ane i 850 ane.

    Això suposà que a l’arribada dels primers colons fenicis, al territori on naixeria Tartessos, no trobaren la situació necessària per dur a terme transaccions comercials: no hi havia amb qui mercadejar, a diferència d’altres regions. Ara s’obrien noves possibilitats encara no sospitades pels qui van projectar l’empresa, i per això calia canviar complertament els objectius inicials, cosa que encara trigà una o dues generacions a succeir. La tasca colonitzadora havia tingut la intenció de fundar ports comercials, i ho va fer. Però de forma indirecta havia també trobat la solució per a la pressió demogràfica que el Pròxim Orient arrossegava de manera endèmica. El I mil·lenni va proporcionar unes condicions climàtiques noves a la zona. Acabava l’aridesa anterior i s’instal·la un panorama més plujós, novament apte per a l’expansió de l’economia agropecuària. I precisament aquest canvi climàtic, ara beneficiós per les comunitats humanes, la circumstància que permet l’expansió cap el sud de les poblacions septentrionals vinculades al bronze atlàntic. A la base del que serà Tartessos hi confluiran dos mons culturals i genèticament diferenciats: els dels colons orientals i el dels grups occidentals de finals de l’Edat del Bronze. L’arribada d’ambdues comunitats va ser sincrònica i es va produir damunt d’un territori àmpliament despoblat