Tartessos. La fi.

     

Durant tres segles la seva plata inundà els mercats orientals. El propi Egipte se’n va beneficiar incrementat la producció de sarcòfags de plata pels seus faraons. Aquest territori occidental no havia conegut l’explotació de minerals argentífers de forma massiva fins aquest moment. Son molt escassos els elements de plata constatats en el Bronze Antic i Mitjà a la zona, i complertament absents els del Bronze Final. Les explotacions més emblemàtiques (Riotinto, Aznalcollar) no comencen almenys fins mig segle després de la primera presència fenícia. La colonització inicial no pogué comprar aquest metall als indígenes perquè era inexistent. Els orientals van haver de posar en producció les mines després de moltes prospeccions i havent localitzat les conques metal·líferes. La tecnologia emprada era originària del Mediterrani Oriental i el control econòmic corresponia a l’empresa colonial. Les costes del golf tartèssic i l’entorn de la ria de Huelva comptaran amb nombrosos petits llogarrets, a les afores dels nuclis urbans, i com a veritable polígons industrials, refinaven la plata per embarcar-la a les naus fenícies. I aquestes factories metal·lúrgiques van ser les primeres en caure. 

    La situació d’èxtasis econòmic i social que Tartessos havia viscut durant tres segles va desplomar-se de cop i volta. L’estabilitat que els havia proporcionat l’agricultura, la ramaderia i l producció de metalls, junt amb una alta demanda interna i externa canalitzada  mitjançant importants xarxes de mercat i intercanvi. Sobretot cap a Egipte i el Pròxim Orient Asiàtic, on s’havia monopolitzat la demanada fonamental dels metalls del sud-oest de la P. Ibèrica, especialment de plata.

    Aquest col·lapse de cop i volta podem situar-lo sobre el 570 ane, quan les repercussions de la conquesta de Tiro per Nabucodonosor ja havien tingut temps de manifestar-se a Occident.

    A l’acabar les comandes de la Mediterrània Oriental pel nou marc imposat per Nabucodonosor, la mineria i la metal·lúrgia del món de Tartessos va ensorrar-se, arrossegant la resta de la seva economia a una crisi accelerada que va precipitar la fi del fràgil equilibri polític, social i ètnic que s’havia mantingut durant tres-cents anys. La nova política imposada des de Babilònia va ser l’espurna que feu esclatar aquest mon. La repercussió d’uns fets succeïts a l’altre cantó de la Mediterrània evidencia com Tartessos formava part de la teranyina social i econòmica d’àmbit internacional.

    L’absència de demanda per part de les metròpolis orientals fenícies enfonsaren el negoci de la plata. Aquest enfonsament de la mineria, de la metal·lúrgia i del comerç de la plata suposà el primer graó d’una cadena d’aconteixements interns que conduirien a la fi del mon de Tartessos. De moment implicava la pèrdua d’un dels pilars d l’economia en la què s’havia basat l’estructura social i política, portant a la ruïna a un sector de la població que, sense ser majoritari, sí que estava íntimament relacionat amb el poder colonial. Les elits que controlaven les principals ciutats estat, Huelva i Sevilla, haurien vist mermada la seva capacitat per retenir el control polític i van tenir més difícil sostindre els seus sistemes clientelars i els exèrcits. La nova situació econòmica era l’adequada pel canvi de poder polític, que cal relacionar en aquesta època amb el religiós. La crisi per la caiguda de Tiro havia empobrit també a molts altres fenicis de la diàspora, les colònies cananees centro mediterrànies no podien anar a l’auxili de les tartèssiques.

    Durant tota l’etapa de domini oriental, la població de Tartessos d’origen occidental va estar supeditada als interessos fenicis. És ara quan els no fenicis adquiriran protagonisme, amb debilitament de l’estructura política i econòmica cananea. La revolta començà i els episodis de violència queden constatats en els jaciments arqueològics. El poder fenici acabà sent substituït pel turdetà i les destruccions d’edificis de poder i culte foren totals. També les zones amb més dedicació agropecuària  van ser abandonades per la guerra pel control dels recursos i el desplaçament d’importants contingents demogràfics. Alguns grups degueren ser expulsats, però d’altres van marxar perquè no encaixaven en la nova situació nascuda de la revolta.

    Tot plegat va portar la instal·lació d’un marc polític,  social i cultural diferent. I la desaparició de la petjada fenícia més enllà del segle VI ane.