La cacera en clau de gènere.

 

    La cacera és una activitat de subsistència practicada des del Paleolític tant per homes com per dones, així ho testimonien les evidències etnogràfiques i arqueològiques. Tot i que no és impossible determinar un marc universal sobre aquesta activitat, i tampoc és possible definir un únic model de comportament de cacera en funció del gènere. Les variacions culturals responen a múltiples variables, com  el lloc on s’habita o la tipologia de clima, l’estació de l’any, els recursos disponibles, la tecnologia, les preferències en les preses, la capacitat o habilitat amb una o altra tècnica, els costums ... etc. Els rols de gènere em la cacera son canviants, fluïts i dinàmics pel propi procés d’aprenentatge, per l’edat de l’individu o per l’experiència adquirida fins a ser adult , o per l’adaptació al medi on s’habita o per ambdues coses.

    Cal tenir present contextos culturals concrets, escenaris a petita escala, que permetin anàlisis des d’una mirada estereoscòpica. Tenir present tos els elements i els protagonistes per intentar caracteritzar les múltiples evidències singulars i particulars, quotidianes i recurrents, que en cap cas representen patrons universals. En qualsevol cas desdibuixen el marc universal, biològic i d’exclusivitat masculina que tradicionalment s’ha tramés i traslladat sobre la cacera en les societats paleolítiques. Per això les observacions poden anar per altres àmbits: el temps que li dediquen ambdós sexes, ús de diferents tècniques de cacera, interès i especialització en diferents preses, i la fabricació eines.

    L’organització de la cacera de forma cooperativa entre home si dones contribueix no tan sols a més abundància de carn, sinó que ho fa més compatible amb les cures domèstiques i més factible la transmissió cultural als més joves. L’adquisició de les habilitats de cacera és un procés llarg que es transmet generació rere generació des d’edats primerenques, tant pels homes com per les dones.