L'ODISSEA. Cant XII

La nau torna a l'illa de Circe, on celebren el funeral d'Elpènor. Circe, gràcies a les revelacions de Tirèsias, pot detallar a Odisseu els tres obstacles que haurà d'afrontar. En primer Iloc, ha d'evitar l’encís del cant de les sirenes, que atrau els mariners i els porta a la mort. En segon Iloc, ha d'evitar el passatge entre les Roques Errants i enfilar l'estret que s'obre entre el penyal d'Escil•la («la Gossa»), un monstre de sis caps que inevitablement li devorarà sis homes, i Caribdis, un remoli que a certes hores del dia s'encalma. En tercer Iloc, ha d'evitar de totes passades que els seus homes facin cap mal a les vaques del Sol, que pasturen a l'illa de Trinàcia.

Odisseu segueix les instruccions fil per randa. Quan la nau s'acosta a les sirenes, tapa les orelles dels seus homes amb cera i ell es fa Iligar al pal per poder-les sentir sense sucumbir-hi. Superat el primer obstacle, i sense advertir els seus homes de l’existència d’Escil·la, la nau enfila l'estret entre els dos monstres. Escil•la es cobra el seu peatge de sis homes i els supervivents, un cop passat el perill, insisteixen a desembarcar a l'illa de Trinàcia. Odisseu cedeix a condició que els seus companys no toquin el bestiar del Sol.

Els companys d'Odisseu així ho prometen i, d'entrada, respecten el pacte. Un cop han desembarcat, però, es gira un vent contrari que bufa durant un mes sencer: s'acaben les provisions que tenien guardades a la nau i comencen a passar gana. Instigats per Euriloc i aprofitant l’absència d'Odisseu, que ha anat a pregar als déus per la tornada, els companys sacrifiquen unes vaques al Sol i se lesmengen. Claror, una de les dues nimfes que guarden el ramat, ho fa saber al déu Sol, que se'n queixa a Zeus. Quan els homes es fan a la mar, la venjança divina no tarda a arribar: es desferma una tempesta que fa caure al mar tota la tripulació d'Odisseu. L'heroi, surant amb les restes de la nau, arriba de nou l'estret dels dos monstres, on Caribdis està a punt de xuclar-lo: d'un salt prodigiós, però, Odisseu s'agafa a la figuera borda que creix al penyal de damunt del remoli. L'heroi s'hi queda aferrat fins que el remoli remet i escup les restes de la seva nau. Odisseu es deixa caure a l'aigua i, surant a bord del naufragi, arriba a l'illa de Calipso.

 Versió Pau Sabaté.Il·lustrat amb CHAT GPT

L'ODISSEA. Cant XI

   

 La nau s'endinsa a l'0ceà, el riu que envolta la terra, i arriba al país dels cimmeris, una terra sumida en una penombra perpetua. Odisseu, amb l'ajuda de dos companys, s'afanya a acomplir el ritual que li ha manat Circe: degolla dues ovelles i en recull la sang en un clot. Els esperits dels morts hi acudeixen de seguida però l'heroi, espasa en mà, evita que s'hi acostin abans que en begui Tiràsias. El primer esperit d'acudir és el d'Elpànor, que demana un funeral. Després hi acudeix l'esperit de la mare d'Odisseu, Anticlea, que ha mort consumida per la pena de l'absência del fill; l'heroi no pot contenir les llàgrimes perô, així i tot, no la deixa acostar-se a la sang.

    Finalment, arriba l'alé de Tirèsias, beu sang i detalla a Odisseu la continuació del viatge. Li explica, també, què haurà de fer per congraciar-se amb Posidó després d'aconseguir tornar a casa. Un cop hagi dut a terme tot el que li mana l'endeví, tindrà una vida plàcida í un regne feliç, fins que li arribi una mort vinguda del mar. Odisseu encara vol saber una altra cosa: com parlar amb la seva mare. Seguint les indicacions de Tirèsias, deixa que begui sang i, d'aquesta manera, recobri la consciência. El retrobament és emocionant i també permet que Odisseu sàpiga alguna cosa més de la situació a Ítaca, a part del que li ha explicat Tirèsias: Penèlope no té intenció de tornar-se a casar, si ho pot evitar, i el seu pare Laertes se n'ha anat al camp a menar una vida pobra. Després de la mare, Odisseu veu desfilar una corrua de dones il•lustres de l'antigor, entre les quals l’àvia i la mare de Nèstor.

Odisseu fa una pausa i recorda als feacis que és hora d'anar a dormir; ells resten meravellats pel seu relat. Alcínous li prega que continui i li demana que li expliqui si va veure algun dels seus companys de la guerra de Troia. Odisseu reprên Ia história i relata Ila conversa amb Agamèmnon, que està ple d'amargor per haver mort víctima de la traició de la seva dona, i amb Aquil·les, que revela amb la lucidesa descarnada que ja el caracteritza a la Ilíada que no hi ha cosa que desitgi més que tornar a viure. Odisseu l'anima explicant-li les gestes del seu fill Neoptòlem (a qui ja havíem trobat al cant IV com a gendre de Menelau). El rei d'Ítaca encara veu un tercer antic company d'armes, Aiant de Salamina, que s'havia suicidat després que l'exèrcit grec lliurés les armes d'Aquil•les, un cop mort el gran heroi, a Odisseu i no a ell. Odisseu el saluda però l'heroi, ressentit, no li dirigeix Ia paraula.

El rei d'Ítaca encara veu uns quants estadants il•lustres més del món dels morts, entre els quals Héracles, que el saluda amb efusivitat. Finalment, per por que aparegui l'esperit de la Medusa, el monstre que convertia en pedra amb Ia mirada, l'heroi s'afanya a tornar a la nau, que salpa de seguida.                                                                                         Versió Pau Sabaté.Il·lustrat amb CHAT GPT

L'agricultura neolítica: un experiment amb riscos

Sempre ens han dit que la invenció de l'agricultura va ser un gran progrés històric. Però les darreres recerques ens plantegen que va ser un experiment perillós per als primers europeus

Durant el setè mil·lenni aNE, el Creixent Fèrtil i Europa van patir un col·lapse demogràfic o una gran reestructuració d’assentaments. Quan l’agricultura dels cereals va viatjar des del sud-oest d’Àsia cap al centre d’Europa, va patir molts canvis. Al Pròxim Orient es conreaven tres tipus de blat, dos d’ordi i cinc de llegums. En canvi, a Europa Central la dieta es va tornar més monòtona i uniforme: els jaciments arqueològics només mostren un parell de tipus de blat i llegums. Les planes europees oferien poques oportunitats per aconseguir nous recursos, i els horts depenien de poques varietats.

Per als primers agricultors europeus, tot es reduïa a una sola xarxa alimentària: els cereals alimentaven la comunitat, i els residus (com la palla) servien de farratge pel bestiar o per construir cases de tova. Aquests poblats neolítics s'assemblaven molt a les societats rurals de segles posteriors.

Tanmateix, el sistema era fràgil. Es va veure debilitat per saquejos exteriors, manca de mà d'obra, esgotament del sòl, malalties i males collites, en una xarxa de comunitats poc disposades a l'ajuda mútua. L’agricultura al Neolític no era un èxit garantit: era un experiment que podia fracassar, i de vegades ho feia.

Imatge generada per Gemini IA

 

L'ODISSEA. Cant X

La flota arriba a l'illa d'Èol, que governa els vents, a qui Odisseu troba banquetejant amb els seus fills. Èol respon favorablement a la deman d’ajuda de l'heroi i li lliura un odre amb tots els vents contraris tancats a dins, mentre que fa bufar només el que portarà l'heroi a Ítaca. A les envistes de l'illa, Odisseu s'adorm i els seus homes murmuren: estan convençuts que dins de l'odre hi ha un tresor que ha donat Èol a Odisseu i que el seu rei es vol quedar per a ell sol. Quan l'obren per comprovar-ho, els vents surten tots de cop i s'emporten les naus mar enllà, lluny de la terra paterna que havien tingut tant a la vora. La flota acaba tornant al pais d'Èol, però quan Odisseu demana ajuda per segona vegada i explica què ha passat, el governant dels vents, convençut que aquell home s'ha guanyat l'odi dels déus, el fa fora. Odisseu s’ha de tornar a fer a la mar sense els vents a favor.

Al cap de set dies, la flota arriba al pais dels lestrigons i recala dins del port de la seva ciutat, Portallunya, Ilevat de la nau d'Odisseu que per prudència la fondeja fora de la boca estreta del port. Lestigònia és el pais del sol perpetu i l'habita una raça de gegants, com poden comprovar els companys que envia Odisseu a explorar. Quan els enviats arriben al palau reial, Antifates, el rei dels lestrigons, se’ls vol menjar, però els homes d'Odisseu se n'escapen corrents. El rei dona l'alarma i els lestrigons ataquen els companys d'Odisseu tirant roques enormes a la flota recalada al port, que queda totalment destruïda, i capturen els homes per menjar-se'ls. La nau d'Odisseu, gràcies al fet d'haver recalat fora del port, és l'ûnica que se'n salva. Aquesta única nau supervivent, amb Odisseu a bord, arriba a una illa boscosa on viu Circe, filla del Sol. Odisseu l'explora i hi veu fum; en tornar de l'exploració, caça un cérvol per atzar i el comparteix amb els seus homes, a qui avisa que demà hauran d'anar a veure qui viu a l'illa. L'endemà, la partida d'exploració arriba al palau de Circe, guardat per unes feres manses. La deessa convida els homes a passar i els tracta amb amabilitat perà, amb les seves arts màgiques, els converteix en porcs i els tanca a la cort.

Un dels homes, Euríloc, ha desconfiat de la invitació de Circe i s'ha quedat fora del palau, i ara corre a dir a Odisseu què ha passat. L'heroi s'arma de coratge i es dirigeix al palau de Circe, però pel camí es troba el déu Hermes, que li revela un antídot per resistir als encanteris de la deessa. Odisseu segueix els consells d'Hermes i aconsegueix que Circe no l'embruixi. La deessa, veient que no pot vèncer l'heroi, hi segella una aliança allitant-se amb ell. Un cop conclosa l'aliança, els companys són retornats a la forma humana.

Al cap d'un any de vida regalada, els companys d'Odisseu li recorden que un moment o altre han de tornar a casa. Odisseu comunica a Circe la intenció de partir i li demana de quina manera poden tornar. La deessa li revela que, per saber-ho, l'heroi haurà de viatjar fins al món dels morts i consultar l'alè, l'esperit, de Tiresias, el famós endeví de Tebes.

 

L'endemà, Odisseu desperta els companys exhortant-los a salpar. Enmig de les presses, el més jove de tots, Elpànor, cau del terrat on dormia i es trenca el coll. Quan té la resta d'homes reunits, Odisseu els anuncia cap a on navegaran. La tripulació és presa del desànim..

L'ODISSEA. Cant 9

    L'hoste respon la pregunta i revela, per fi, qui és: Odisseu fill de Laertes, d'Ítaca, un home de gran fama i de molts sofriments. L'heroi comença a narrar, en restrospectiva, les aventures que ha passat des que va salpar de les ruines de Troia fins a arribar a l'illa de Calipso. La narració s'estén al llarg de quatre cants, amb una petita interrupci6 a l'onzè.

Al cap de poc de salpar de Troia, la flota d'Odisseu pren i saqueja la ciutat d'Ísmar, al pais dels cícons. El consell d'Odisseu de tornar a salpar immediatament és desobeït. L'endemå, els cícons de la rodalia contraataquen i Odisseu i els seus companys s'han de retirar amb moltes baixes. Després de fer el dol pels companys, la flota continua el cami cap a Ítaca però al tempestuós cap de Malea, a l’ex-trem sud-est del Peloponnés, els vents l'extravien fins als paisos de fantasia on tindran lloc la resta d'aventures.

La flota toca terra al pais dels lotòfags, els menjalotus, que s'alimenten d'una flor meravellosa que fa oblidar la familia i la terra paterna. Uns homes d'Odisseu sucumbeixen als efectes de l'aliment dels hospitalaris lotòfags però els altres companys se'ls emporten a la força cap a les naus i la flota torna a salpar.

La següent escala ens endinsa encara més en aquest món de fantasia, que es torna perillós. Odisseu i els seus homes desembarquen en una illa situada enfront del país dels ciclops, gegants d'un sol ull, inhòspits i insociables, que viuen sense lleis i sense temor dels déus. Odisseu porta la seva nau fins a la costa i l'explora amb els seus homes. Aviat fan cap al coval de Polifem, un pastor que demostra un apetit considerable per la carn humana. La presa d'Ísmar es revelarà providencial: Odisseu n'ha portat un vi excel•lent que fa servir per adormir profundament el cíclop i buidar-li l'únic ull amb una estaca. Odisseu i els seus companys supervivents aconsegueixen fugir de la cova del monstre arrapats al ventre de les ovelles del seu ramat i arribar a la nau, perà Odisseu, que s'ha fet passar per un tal Ningú com a estratagema, no pot evitar vantar-se de la gesta i cridar el seu nom al gegant cec. Polifem, que no ha aconseguit tocar la nau amb les roques que hi ha tirat, demana al seu pare Posidó que Odisseu no torni a casa o, en cas que hi hagi de tornar, que sigui al cap dels anys, amb els companys perduts i a la nau d'algú altre. Posidó escolta la pregària. La nau d'Odisseu es reuneix amb la resta de la flota i els homes aprofiten el ramat que han pres al cíclop per fer un banquet. L'endemà, reprenen Ia navegació.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

 

L'ODISSEA. Cant 8

     Es fa de dia i Alcínous ordena que s'enllesteixin els preparatius de la nau que ha de portar l'hoste al seu país i que se celebri un banquet espléndid en honor seu amb la presencia del cantor Demòdoc. El cantor, que és cec, arriba a palau guiat per un herald i comença a cantar sobre un episodi de la guerra de Troia: la baralla entre Aquil·les i Odisseu. En sentir cantar sobre la seva  vida passada, l'heroi no pot contenir les Ilàgrimes i plora tapant-se la cara amb la capa. Alcínous es fixa en les llàgrimes del seu hoste i, sense dir-ne res, convida els comensals a acabar el banquet i sortir de palau per presenciar un seguit de competicions atlétiques. El jovent feaci (un reguitzell de noms mariners) s'aixeca de taula per participar a les proves.

Després de la cursa, la lluita, el salt i la boxa, Laodamant, fill d'Alcínous, proposa a Odisseu que hi participi. El foraster refusa amb modèstia la proposta, cosa que li val el menyspreu d'Euríal, un dels joves més destacats. Odisseu, picat d'amor propi, agafa un disc molt pesant i el tira ben Iluny, just per damunt de la gentada dels feacis, que ha d'acotar el cap. Atena, disfressada d'àrbitre, canta la marca i Odisseu rebla el gest afirmant que, si bé és més feble que els homes d’antic i està baldat pel naufragi, no és menys que cap dels presents. Alcínous, conciliador, treu ferro a les paraules d'EuríaI, reconeix el valor d'Odisseu i convida elsjoves feacis a fer una demostració d'un art en qué, com a poble donat a la bona vida, excel•leixen: la dansa. De seguida s'aplana un tros de terreny i es fa venir Demôdoc. Els joves ballen al compàs de la lira mentre el vell cec canta la história dels amors il•licits d'Ares i Afrodita i de com el marit d'ella, Hefest, déu de la forja, els va descobrir i posar en evidència.

La dansa s'acaba amb un duet entre dos fills d'Alcinous, Laodamant i Hali, i Odisseu reconeix, impressionat, que els feacis son uns balladors excepcionals. Alcínous, sempre amatent, procura per l'honor del seu hoste també en l'aspecte material: els princeps feacis, ell inclòs, faran cadascú un present a Odisseu, i Euríal també, per fer-hi les paus. Mentre els heralds van a buscar els obsequis, Eurial i Odisseu es reconcilien de bona gana.

La comitiva es trasllada de nou a palau, on Odisseu rep el regal d'Alcinous de mans d'Arete i rep, també, un bany. Quan surt de la banyera, net i mudat, es troba Nausica. Salvadora i salvat es diuen un adeu breu però sentit. L'heroi s'asseu al banquet del vespre i elogia Demòdoc, honrant-lo amb un tall de carn escollit, i li demana que canti la història del cavall de Troia, idea d'Odisseu i Obra d'Epeu. Demòdoc comença a cantar la història i Odisseu torna a plorar. Alcínous, aquesta vegada, no s'està d'intervenir-hi i li pregunta qui és i per què plora quan sent cantar històries de Troia.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

L'ODISSEA. Cant 7

  

   Sausica i les serventes arriben a palau. Odisseu, per la seva banda calcula amb encert que ja hi són i abandona el seu refugi provisional. Atena, amatent, el fa invisible perqué no el vegi ningú abans d’arribar al palau i se li apareix, amb aspecte de jove feàcia, per indicar-li el camí i donar-li senyes del país on es troba. Un cop fet això la deessa se'n va al seu temple d'Atenes i Odisseu entra al palau d’Alcínous. Hi troba un estatge esplendorós, de fantasia. Després de passar l'hort, on tot l'any creix de tot, entra a la sala, plena de convidats. Gràcies a la invisibilitat que li ha conferit Atena, la travessa sense que el vegi ningú fins a arribar als genolls d'Arete, que abraca en gest de súplica. Llavors es dissipa la boira divina i Odisseu, ja visible, suplica a la reina que el faci tornar a casa a bord d'una de les seves naus. Un cop dita la súplica, Odisseu s'asseu a la cendra de la esperant resposta.

Els feacis, enmig d'aquella sorpresa enorme, no s'obliden del deure de l‘hospitalitat. Alcínous mateix dona la mà al foraster per fer-lo aixecar de la cendra i fa que li serveixin menjar i beguda. Acte seguit, anuncia que l'endemà reuniran els ancians de la vila i oferiran un banquet en honor del foraster i que, després d'honorar-lo, faran el que els demana i l'enviaran al seu país. Els convidats ho aproven se’n van cadascú a casa seva.

Quan Alcínous i Arete es queden sols amb Odisseu, es permeten començar a fer-li preguntes. La reina ha observat que el foraster porta una roba teixida a casa seva. L'heroi li explica les seves aventures des de la partida d'Ogígia, l'illa de Calipso, fins a arribar al país dels feacis, inclòs l'encontre amb Nausica i com la princesa l'ha acollit i ajudat. Alcínous, satisfet, rebla la promesa: les naus dels feacis són màgiques, poden anar i tornar en un sol dia fins i tot de les terres més llunyanes, i ells, els feacis, es dediquen sovint a fer arribar la gent al seu país. Després d'aquestes paraules de confort, tothom se'n va a dormir.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

 

L'ODISSEA. Cant 6

  

   Mentre Odisseu reposa amagat sota Ia mata doble, Atena se'n va a la vila dels feacis, els habitants de Ia terra on ha anat a parar el nosheroi. La deessa inspira un somni a Nausica, Ia filla d'Alcínous i Arete, els reis d'aquell país. EI somni Ia convenç de Ia urgência de rentar tota Ia roba per tenir-la a punt per al dia que es casi: Nausica no és una nena, és una noia molt jove que fa poc que és casadora. La princesa es desperta i demana al seu pare que Ia deixi anar al riu a rentar Ia roba en companyia de les serventes. Alcínous li ho concedeix i les noies emprenen el camí.

Resulta que el riu on renten Ia roba és el mateix que, unes hores abans, ha acollit el nàufrag Odisseu. Quan han acabat de rentar, mentre esperen que Ia roba s'eixugui, Ia princesa i les serventes es posen a jugar a pilota. Hi ha un moment que Ia pilota cau al riu i totes fan un crit. De l'enrenou, Odisseu es desperta. Surt de l'amagatall tapant-se Ia nuesa com pot i suplica a Nausica que l'ajudi. Totes les noies han fugit esperitades en veure el nàufrag, però Nausica s’ha quedat quieta amb valentia, n'ha escoltat Ia súplica i, disposada a ajudar-lo, li respon amb paraules amables i calma el terror de les serevntes. Per ordre de Ia princesa, les noies ofereixen menjar i beure a l’estranger i es disposen a banyar-lo per Ilevar-li Ia salmorrq, gest que Odisseu rebutja per rentar-se ell tot sol al riu. Un cop Un cop banyat i vestit amb roba neta, el foraster té un aspecte remarcable que no passa desapercebut a Nausica. La princesa li dona instruccions: no els han de veure arribar junts perquê Ia gent murmurarà.

Més val que Odisseu segueixi la comitiva però que, a les envistes de la vila, s'aturi i esperi una estona fins que calculi que la princesa i les serventes ja han arribat. Aleshores serà el moment d'entrar i de suplicar acollida a la mare de Nausica, la reina Arete.

Tot es fa com diu Nausica. A les envistes de la vila i a entrada de fosc, Odisseu espera en un bosc sagrat d'Atena, la seva protectora, que la comitiva acabi d'arribar a palau. En aquest moment d'impàs i abans de l'instant decisiu, prega a la deessa breument, perà amb fervor, que l'ajudi.

                                            Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

L'ODISSEA. Cant 5

Atena posa en marxa la segona part del seu pla i això ens fa canviar completamet d'escenari. Zeus envia Hermes, el missatger dels déus, a l’illa de Calipso. La nimfa li dona bona acollida i Hermes li explique ha de deixar que Odisseu se'n vagi. Calipso, indignada, atribueix l’ordre a l'enveja dels déus, però malgrat tot obeeix. Se'n va a trobar l’heroi, que plora mirant el mar, consumit d'enyorança, i li di un que el deixarà partir i que l'ajudarà a construir una embarcaciô rudimentària per travessar les aigües. Després de passar la nit junts, Odfisseu comença a construir el rai, que té enllestit al cap de quatre dies. Al que fa cinc, s'embarca. 

    Després de divuit dies de navegaciô, Odisseu arriba a les envistes d’una terra habitada: el pais dels feacis. Just llavors, Posidô torna de la seva llarga absència entre els etiops i el veu al mig del mar. Sembla que l'arribada al pais dels feacis està destinada a posar fi als 'errabundejos d'Odisseu, i Posidô, que ho sap, intenta impedir-la: desencadena una tempesta que castiga durament l'embarcaciô preprecària d’Odisseu. L'heroi rep l'ajuda de la deessa Leucòtea (abans, una mortal de nom Ino), que li dona un vel que el salva d'ofegar-se. De tota manera, acaba perdent el rai i surant desemparat al mig del mar i, en aquest punt, Posidó el deixa a la mercè de les ones. Atena intervé Ileument per frenar la tempesta i encalmar les aigües.

    Al cap de tres dies de surar a la deriva, Odisseu arriba finalment a Esquèria, el pais dels feacis. Després de fracassar en un primer inent de tocar terra en una costa escarpada, acaba trobant un litoralmés amable en la desembocadura d'un riu. Odisseu, baldat, diu una pregària de súplica al déu del riu, que l'acull benignament en el seu corrent encalmat. El nàufrag es deslliga el vel i el torna a Leucòtea deixant que el corrent del riu el porti fins al mar, i cerca un refugi per passar la nit. El troba sota un matoll doble, d'ullastre i olivera. Odisseu s'adorm sota el matoll, en un matalàs de fulles seques, exhaust perà amb la vida encara encesa.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

L'ODISSEA. Cant 4

Telèmac i Pisistrat arriben a Esparta, al pais de Lacedèmon. Hi troben un convit de noces, perquè Menelau casa la filla que va tenir amb Helena, Hermione, amb Neoptòlem, el fill ďAquil•les, i al mateix temps també casa un fill bord, Megapentes, amb una noble espartana. Tot i que té la casa plena de gent, Menelau acull esplèndidament els forasters i els fa participar del convit. Aixi com la religiositat caracteritzava el palau de Nèstor, el tret més conspicu del de Menelau és el luxe, que Telèmac i Pisístrat admiren. El rei ďEsparta, però, els desenganya: ha hagut de patir molt per tornar a casa i tenir tota aquella riquesa que, al capdavall, no li pot fer oblidar les penes que ha passat. El que mćs pena li fa, perô, ćs el cas ďOdisseu que no sap ningú què se n'ha fet. Telèmac vessa una llàgrima i Menelau no gosa preguntar.

Apareix Helena, en tota la seva esplendor, i es posa a filar al costat del marit. Tots dos comenten la semblanęa del jove foraster amb Odisseu, i Pisístrat aprofita ľocasió per revelar qui són. Això dona ocasió a Menelau ďexpressar amb vehemència el seu enyor per Odisseu, cosa que desferma el plor general, i a Pisístrat de recordar la mort del seu germă Antiloc a la guerra de Troia. Menelau recupera la serenor i recomana continuar el sopar. Helena tira a la beguda una droga que fa oblidar les penes i ella i Menelau recorden dues anecdotes de Ia guerra que exemplifiquen el caràcter astut i resolut ďOdisseu. Després ďaixò, tothom se'n va a dormir.

L'endemà Telémac torna a demanar notícies del pare. Menelau en té i li explica com les ha aconseguides. A Egipte, va interrogar a Ia força el déu marí Proteu per saber com podia tornar a casa, i també li va demanar què se n'havia fet, dels seus antics companys d'armes. Proteu li va explicar com tornar i li va revelar el destí funest de dos capitans destacats: Ia mort en mar d'Aiant, fill d'Oileu, i l'assassinat d'Agamèmnon, germà de Menelau, a mans d'Egist. També li va fer saber, però, que Odisseu era viu, retingut a l'illa de Calipso. Finalment, Proteu va revelar a Menelau que, pel fet de ser gendre de Zeus (Helena n'és filla), el seu destí no seria Ia mort, sinó Ia vida immortal a l'Elisi, un Iloc paradisíac als confins de Ia terra.

Telèmac, informat de tot això, manifesta una certa ànsia de partir i Menelau li promet uns regals d'hostatgia esplèndids. Després, de sobte, l'escena canvia i tornem a ser a Ítaca, al palau d'Odisseu, on els pretendents, que s'entretenen jugant al pati, s'assabenten de l'absència de Telêmac. Antínous proposa parar-li una emboscada en un estret de mar per on calculen que passarà de tornada i Ia resta de pretendents hi està d'acord.

L'herald Medont, fidel a Penèlope, els ha sentit complotar i corre a informar-ne Ia mestressa. Penèlope, que no sabia res de l'absència del seu fill, es desespera en sentir que els pretendents el volen matar i esclata en plors i laments, acompanyada de les serventes. Una, Ia dida Euriclea, li aconsella que pregui a Atena que salvi Telèmac; Penèlope li fa cas. Els pretendents, mentrestant, preparen una nau per anar a emboscar el seu fill.

Esgotada per Ia commoció, l'esposa d'Odisseu s'adorm. Atena li envia un somni: hi apareix Íftime, germana de Penèlope, casada a Ia Ilunyana Feres de Tessàlia (diferent de Ia Feres de Messènia on Telèmac i Pisístrat han fet nit), que li assegura que Telèmac té Ia protecció d'Atena i no patirà cap mal. Penèlope li demana per Odisseu, però Íftime no n'hi vol parlar. Malgrat tot, es desperta reconfortada. Els pretendents, mentrestant, naveguen fins a l'illot de l'Estrella, en un pas estret de mar, i s'hi amaguen esperant Telèmac. 

                                                                                                                        Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CAHT GPT 

L'ODISSEA. Cant 3

Després de navegar tota la nit, Telèmac i Atena, sempre sota l'aspecte de Mèntor, arriben a Pilos, a Ia costa sud-occidental del Peloponnès. Es el reialme de Nêstor, un heroi ancià i loquaç que, segons Ia Ilíada (on destaca com a conseller dels aqueus i també per l’afició a rememorar histàries de joventut), ha viscut tres generacions d'homes. A Ia platja es troben un gran sacrifici de toros al déu Posidó presidit per Nèstor mateix i els seus fills, que els acullen i els conviden a seure al banquet i a honorar el déu del mar una libació de vi (ritual que compleix, irònicament, Atena). Quan han acabat de menjar, Nèstor els demana qui són. Telémac es presenta i pregunta pel pare. Nèstor, commogut, rememora el seu retorn de Troia i detalla els noms dels comandants aqueus que que també han pogut tornar. Esmenta, també, el cas d'Agamèmnnon, venjat finalment per Orestes. La conversa segueix per camí: Telàmac bé voldria eliminar els pretendents però no se’n veu capaç tot sol, i el seu pare és impossible que torni. Atena/ Mèntor no s'està de comentar, com ja ha fet al cant I sota l'aparença de Mentes, que encara hi ha esperança i que els déus encara fer que acabi per tornar. Telàmac, Ilavors, demana a Nèstor com va morir exactament Agamàmnon i com és que el seu germà Menelau no va defensar-lo, i el vell sobirà de Pilos li ho explica fil per randa. Li ofereix, també, un carro de cavalls i el guiatge del més jove dels seus fills, Pisístrat, per anar al palau de Menelau a continuar la cerca de notícies.

 Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CAHT GPT

L'ODISSEA. Cant 2

  Es fa de dia. Telèmac es Ileva i convoca l'assemblea del poble d'itaca, on exposa els seus greuges i exigeix als pretendents que se'n vagin de casa seva. Antinous, però, que és un dels pretendents més estacats, li replica i li recorda l'estratagema amb què Penèlope els ha tingut enganyats durant tant de temps: prometre'ls que decidiria amb qui es casaria quan acabés de teixir la mortalla de Laertes, el pare d'Odisseu. De nits, però, Penèlope desfeia el que havia teixit de dia. L'engany va durar tres anys, fins que va ser descobert. L'ocupació del palau per part dels pretendents, segons Antinous, està plenament justificada.

    Telèmac només pot replicar intentant apel•lar al sentit de la justicia d'aquells homes i desitjant que, si continuen cometent abusos, un dia ho paguin amb la vida. Aquest desig va seguit d'un auguri: unes àligues que es barallen en ple vol. Pren la paraula l'endevi Haliterses, que afirrna que aquell averany no augura res de bo als pretendents i els prega que reconsiderin la seva conducta. L'altre pretendent destacat, Eurimac, desqualifica el vell endeví amb una arrogància considerable.

    Telèmac, Ilavors, anuncia la intenció d'emprendre un viatge per recollir informació sobre Odisseu i demana una tripulació per poder-lo dur a terme: cal assegurar-se que el rei és mort per permetre que Penèlope es casi amb un altre home. Mèntor, vell amic d'Odisseu intervé per expressar la seva indignaciô amb els abusos dels pretendents i amb la conformitat submisa que demostren els itaquesos. Un tercer pretendent, Leodes, desdenya tant les paraules de Méntor com la intenció de Telèmac d'emprendre el viatge i dissol l'assemblea de manera displicent.

    Telémac se'n va a la vora del mar a pregar a la divinitat que l'havia visitat el dia abans que l'ajudi. Atena acudeix amatent i, amb l'aparença de Màntor, li dona consells per emprendre el viatge en secret, malgrat l'oposició dels pretendents. Telèmac segueix els consells divins i, amb la complicitat de la vella dida Euriclea, aconsegueix fer-se a la mar d'amagat dels pretendents i també de la mare. Comença l'aventura.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CAHT GPT

L'ODISSEA. Cant 1

    Han passat vint anys de I'inici de la guerra de Troia i en fa deu que la vila de Príam va caure a mans dels aqueus comandats per Agamêmnon. Tots els herois que van sobreviure a la guerra i al retorn per mar han tornat a casa. Per a alguns, tanmateix, la terra paterna s'ha demostrat més hostil que la plana de Troia i les tempestes de l'Egeu: és el cas d'Agamêmnon, trait per la seva esposa Clitemnestra i assassinat per l'amant d'ella, Egist, tot just en tornar al seu reialme d'Argos. 

Hi ha un heroi, perà, un capità de gran renom, que encara no ha pogut tornar a casa. És Odisseu, rei d'Ítaca i les illes que l'envolten, que, després de moltes aventures, fa anys que està retingut a Ogígia, l'illa de la nimfa Calipso. La nimfa voldria fer-lo immortal i que fos el seu home, perà aquest no és l'obstacle principal que l'heroi té al davant. La ira de Posidó, déu del mar, és un perill molt més gran. Posidó està irat amb Odisseu perqué aquest, en una de les seves aventures, va deixar cec el cíclop Polifem, fill del déu.

El destí, perà, que és la força suprema, superior als déus i tot, urgeix el retorn del rei d'Ítaca. Atena, la deessa que sempre li ha fet costat, aprofita una absencia de Posidó per parlar al consell dels déus a favor del seu protegit. Zeus, just abans de la intervenció d'Atena, s'ha estat planyent de la inconsciência dels humans: culpen els déus de les seves desgràcies, quan són ells mateixos els que se les provoquen. L'exemple més paradigmàtic és el casal d'Argos, en quê se succeeixen crims i venjances que tot just han culminat en I'assassinat d'Egist i Clitemnestra a mans d'Orestes, venjador del seu pare. Aquesta és Ia primera aparició d'un dels fils conductors de l'obra: les histôries familiars d'Odisseu i d'Agamêmnon s'aniran posant en paral•lel, per contrast, en diversos Ilocs del poema. L'altre motiu important del parlament inicial de Zeus és Ia moral que travessa l'Odissea de cap a cap: tal faràs, tal trobaràs.

Atena, com dêiem, aprofita que el seu pare Zeus parla de justícia per recordar-li, a ell i a Ia resta de déus, que no és just que Odisseu encara no hagi tornat. Zeus s'avé de seguida a facilitar-li el retorn i Atena exposa el seu pla: baixarà a Itaca per animar el fill d'Odisseu, Telêmac, a fer un viatge per recollir notícies del pare entre els seus antics companys d'armes, mentre que Hermes volarà fins a l'illa de Calipso per manar a Ia nimfa que deixi marxar l'heroi.

La deessa posa en pràctica de seguida Ia primera part del pla. Baixa a Ítaca i es presenta al palau d'Odisseu amb l'aparença d'un vell conegut seu, Mentes, cabdill dels tafis (un poble de comerciants, pirates i traficants d'esclaus, tres àmbits que a l'Antiguitat tenien límits difusos). Telémac li dona una acollida conforme a les regles de l'hospitalitat, d'una importància cabdal en el món homêric, i Ia deessa presencia, d'incôgnit, els excessos dels pretendents de Penêlope, que han ocupat el palau i es dediquen a banquetejar-hi cada dia, cosa que n'exhaureix els recursos. Telêmac, impotent, li confessa que se sent frustrat i que no té cap esperança que el seu pare torni al cap de tants anys. Atena, perà, el reconforta i l'anima a convocar en assemblea els itaquesos per denunciar Ia situació i a emprendre un viatge per saber noves del pare. Telêmac, encoratjat per les paraules d'Atena i per Ia seva partença misteriosa, que reveIa que es tractava d'una divinitat, descobreix una confiança nova en si mateix que li permet encarar-se als pretendents i refermar I'autoritat sobre el casal.

Quan es fa de nit, els pretendents surten del palau i se'n van a dormir. Telémac també s'allita i no para de pensar en el viatge. Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

ISRAEL en els orígens

L'origen dels antics regnes d'Israel i Judà no es pot explicar sense entendre que tot va començar a conseqüència d'una gran crisi climàtica. Una terrible sequera a finals de l'Edat del Bronze va provocar el col·lapse de la civilització de Canaan a les zones planes, fet que va obligar la població a buscar noves estratègies de supervivència. Entre finals del segle XII i mitjan segle X aC, es va produir una gran onada d'assentaments a les terres altes i muntanyoses, un refugi poblat per un grup mixt de colons: antics nòmades que sobrevivien gràcies als seus ramats i agricultors que havien fugit del desordre i la destrucció de les ciutats de baix. Mentre aquests petits pobles de muntanya començaven a créixer i a organitzar-se, el vell sistema de ciutats-estat independents va continuar funcionant a les valls durant bastant de temps, fins que la pressió dels nous pobladors de les muntanyes va canviar les regles del joc de manera definitiva.

El primer gran intent d'unificar aquest mosaic de pobles en una sola estructura política va néixer a la zona de Gibeon, un territori que la memòria bíblica identifica com la "Casa de Saül". Aquest primer regne territorial de les muntanyes va intentar expandir-se cap a les valls fèrtils de les terres baixes, però aquesta demostració de força va xocar directament amb els interessos d'Egipte, que no volia perdre la seva influència econòmica i militar a la regió. Per evitar que aquest nou poder creixés massa, el faraó Shoshenq I va llançar una campanya militar a les terres altes i va fer caure l'entitat de Gibeon; no obstant això, per assegurar el control de la zona, la diplomàcia egípcia va promoure una nova organització del territori que, de retruc, va donar peu a l'ascens simultani de dos regnes veïns i rivals: el Regne d'Israel al nord i el Regne de Judà al sud.

Un cop establerts aquests dos nous regnes territorials, va aparèixer la necessitat d'unir unes poblacions que fins aleshores no es diferenciaven en res material, ja que tots feien servir les mateixes eines, cases i costums. Per aconseguir-ho, les dinasties reials van començar a promocionar i difondre mites fundacionals, tradicions sobre la cort i relats d'herois salvadors que la gent s'explicava oralment de generació en generació per crear un sentiment d'identitat compartit. Molt de temps després, a partir del segle VIII aC, aquests antics "records" de les batalles i fronteres del passat es van posar per escrit, sent utilitzats pels autors bíblics dels llibres de Jutges, Samuel o Josuè per a reflectir la propaganda i la ideologia política dels reis d'aquella època.

 

El megalitisme i la cosmovisió humana.

Imaginem l'impacte: Entrar en un espai fosc, sota un sostre de palla i fusta, envoltat de pilars de 5 metres amb figures d'animals salvatges que semblen cobrar vida amb la llum de les torxes. Göbekli Tepe no era només pedra; era una experiència sensorial que reafirmava la seva cosmovisió

El megalitisme és un dels fenòmens culturals més rellevants dels darrers deu mil anys d'història de la humanitat. Fenomen d'escala mundial i de llarga durada, l'aparició d'aquestes construccions fetes amb “grans pedres” suposa l'apropiació intel·lectual i emocional del territori, la materialització del desig de romandre per sempre, un paisatge forjat a base de menhirs –i les seves agrupacions en alineacions i recintes–, de cròmlech i de dòlmens.

Les grans construccions de l'Europa neolítica tenen les primeres evidències al voltant de 12 000 anys abans del present. Parlem de menhirs de fusta descrits com a “tòtems” a les excavacions de la primera meitat del segle XX, a les àrees centrals de llocs mesolítics del nord d'Europa. Alguns van poder representar imatges humanes com la de Shigir que es conserva al Museu d'Ekaterimburg, a Rússia i que ha estat datada per Zhilin i altres col·legues en cronologies semblants a les del famós setge de Göbleki Tepe. Shigir, amb més de 5 m d'alçada, confirma que es van aixecar imatges humanes sobredimensionades amb iconografies que ofereixen pistes molt rellevants sobre la seva antiga trajectòria: l'art paleolític no va desaparèixer, sinó que es va transformar. La conceptualització de les imatges humanes, moltes d'elles expressades com a màscares, ja existeix en aquesta primera estatuària postglacial.

El megalitisme suposa no només una forma d'habitar el paisatge, sinó també de dialogar amb allò celeste. Les poblacions constructores de dòlmens no només van ser conscients de la seva posició terrestre, del seu anhel per comprendre i habitar el seu territori, sinó que també van voler entendre la seva posició davant del cel. Des de ben aviat van intuir la importància de pensar què passava quan miraven al cel i de comprendre de quina manera els afectava; així, no només en els dòlmens, sinó també en moltes altres construccions humanes, s'han posat els ulls i els eixos al firmament. Perquè, al capdavall, les seves percepcions sobre allò terrestre i allò celeste componien la seva visió del món; és el que anomenem cosmovisió.

El megalitisme no s’ha d’entendre merament com un conjunt de construccions monumentals, sinó com un dels fenòmens culturals més determinants dels darrers deu mil anys. Aquesta manifestació, d’abast mundial i llarga durada, representa el moment en què la humanitat deixa d'habitar el territori de manera passiva per començar a apropiar-se’n intel·lectualment i emocional. L’erecció de “grans pedres” —siguin menhirs, alineacions o dòlmens— materialitza un desig profund de transcendència: la voluntat de romandre en el temps i de forjar un paisatge que reflecteixi la identitat del grup.

Tot i que sovint associem aquest fenomen exclusivament a la pedra, les arrels del megalitisme europeu es remunten a fa uns 12.000 anys, amb les primeres evidències de monuments de fusta al nord d'Europa. Exemples com l’ídol de Shigir, a Rússia, amb més de cinc metres d’alçada i cronologies paral·leles al jaciment de Göbekli Tepe, demostren que l’estatuària postglacial ja presentava una gran complexitat. Aquestes peces ens revelen que l’art paleolític no va patir una ruptura abrupta, sinó una transformació cap a una iconografia on la figura humana, sovint expressada a través de màscares,
començava a sobredimensionar-se per ocupar l'espai públic.

El megalitisme implica una dualitat fonamental en la percepció del món: el diàleg entre el pla terrestre i el celeste. Les poblacions neolítiques no només van buscar el seu lloc a la terra, sinó que van projectar la seva mirada cap al firmament. L’orientació astronòmica de molts dòlmens i eixos monumentals evidencia que aquestes societats intuïen una connexió directa entre els moviments dels astres i la seva pròpia existència. Aquesta integració d’allò terrenal i allò diví és el que definim com a cosmovisió: una visió totalitzadora on l'arquitectura serveix de pont per entendre l’ordre de l’univers i el paper de l'ésser humà dins d'aquest.

 

."

Els protomites: l'ADN de la memòria.

Sovint tendim a pensar en els mites com a simples contes de fades o fantasies d'un passat ingenu, però si els mirem amb prou atenció descobrim que són, en realitat, artefactes complexos de la ment humana. Aquestes narracions han actuat com a càpsules del temps que han conservat les idees, les pors i les esperances dels nostres ancestres en un viatge que va començar a l’Àfrica fa desenes de milers d’anys. De fet, podríem descriure la mitologia com una mena de segon genoma humà: així com els nostres gens narren la nostra història biològica, els mites ens ofereixen un registre fidel de la nostra evolució cultural. Aquesta analogia no és merament poètica, ja que la distribució dels mites pel planeta reflecteix amb precisió les grans migracions humanes des del bressol africà. Les històries van viatjar amb la gent i, cada vegada que un grup es disgregava per explorar nous territoris, s’enduia amb ell una part de la riquesa simbòlica original, provocant que la diversitat mitològica disminuís a mesura que ens allunyàvem de l’origen, tal com succeeix amb la nostra variabilitat genètica.

En aquest context, el que avui coneixem com a mitologies locals són en realitat branques d’una mateixa història ancestral que s’ha anat diversificant i adaptant a nous entorns al llarg de mil·lennis. Per desxifrar aquest complex trencaclosques, la investigació moderna recorre a la filomemètica, aplicant l’anàlisi filogenètica —pròpia de la biologia— a les idees. El procés consisteix a recopilar totes les variants conegudes d’un mite per després desglossar-les en els seus motius mínims o mitemes. Mitjançant la comparació d’aquestes unitats d’informació, els investigadors poden establir relacions de parentiu i identificar quins elements han mutat i quins han romàs inalterats. El resultat d’aquesta minuciosa arqueologia mental és la inferència del protomite: la versió més probable de la història original que es troba a l’arrel de tot l’arbre evolutiu. Reconstruir aquesta llavor narrativa no només ens permet comprendre millor la psicologia dels nostres avantpassats de fa 30.000 anys, sinó que esdevé una eina indispensable per donar un significat humà a restes arqueològiques que, d'altra manera, romandrien mudes i misterioses davant els nostres ulls.

EL RELAT BÍBLIC. Gènesis

L'Antic Testament crea la impressió que els orígens del poble d'Israel es remunten,  al segon mil·lenni abans de Crist. Abraham, Isaac i Jacob, i Josep i els seus onze germans. Encara que no podem provar la seva l'existència, el seu estil de vida és coherent amb el dels grups amorreus i altres nòmades de l'època:

Noms com Ishmael o Jacob eren molt comuns en les tauletes de l'època trobades a ciutats com Mari (Mesopotàmia).

Les tauletes de Nuzi descriuen costums jurídics idèntics als del Gènesi, com el fet que una dona estèril lliurés la seva esclava al marit per tenir descendència (com el cas de Sara i Agar).

El moviment entre el nord de Mesopotàmia (Haran) i Canaan era una ruta comercial i de transhumància molt activa en el segon mil·lenni a.C.

En el Gènesi, els avantpassats emigren des de Mesopotàmia fins a la Terra Promesa, però continuen mantenint vincles amb els seus parents de l'est. Després, durant una època de fam, es traslladen a Egipte, on Josep havia arribat abans com a esclau per convertir-se en un destacat funcionari. Els detalls cronològics de l'Antic Testament indueixen a pensar que això va ocórrer potser durant el segle XIV a. C. Liderat per Moisès, el poble es posa de nou en marxa cap a la Terra Promesa, aquesta vegada des de l'oest, des d'Egipte, i, després de vagar pel desert durant quaranta anys i rebre els deu manaments i la resta de les lleis, arriba finalment a la seva destinació amb Josuè al capdavant.

Tot i que no hi ha rastre d'una migració de milions de persones, el relat té "ressons" històrics molt forts:

En les Cartes d'Amarna (documents egipcis), es menciona sovint els apiru o habiru, grups de persones marginades, mercenaris o esclaus fugitius que vivien a les zones muntanyoses de Canaan. Molts historiadors veuen aquí l'arrel etimològica i social dels "hebreus".

L'arqueologia confirma que sota faraons com Ramsès II, es van construir ciutats (Pi-Ramsès) utilitzant mà d'obra de pobles semites que vivien al delta del Nil. El relat de "fer maons" s'ajusta a la realitat logística de l'Egipte de l'època.

Curiosament, noms com Moisès (Mose, que significa "fill de"), Fineas o Hofní són noms d'arrel purament egípcia, cosa que suggereix un vincle real d'aquesta elit amb l'administració faraònica.

Actualment, la hipòtesi més acceptada entre els historiadors és que no tot Israel va sortir d'Egipte. Probablement: Un grup petit (potser la futura tribu de Leví) va fugir d'Egipte. En arribar a les muntanyes de Canaan, es van unir a clans autòctons que mai n'havien marxat. L'experiència d'alliberament d'aquest grup petit va ser tan potent que va acabar convertint-se en el mite fundacional de tota la nació.