L'ODISSEA. Cant 2

  Es fa de dia. Telèmac es Ileva i convoca l'assemblea del poble d'itaca, on exposa els seus greuges i exigeix als pretendents que se'n vagin de casa seva. Antinous, però, que és un dels pretendents més estacats, li replica i li recorda l'estratagema amb què Penèlope els ha tingut enganyats durant tant de temps: prometre'ls que decidiria amb qui es casaria quan acabés de teixir la mortalla de Laertes, el pare d'Odisseu. De nits, però, Penèlope desfeia el que havia teixit de dia. L'engany va durar tres anys, fins que va ser descobert. L'ocupació del palau per part dels pretendents, segons Antinous, està plenament justificada.

    Telèmac només pot replicar intentant apel•lar al sentit de la justicia d'aquells homes i desitjant que, si continuen cometent abusos, un dia ho paguin amb la vida. Aquest desig va seguit d'un auguri: unes àligues que es barallen en ple vol. Pren la paraula l'endevi Haliterses, que afirrna que aquell averany no augura res de bo als pretendents i els prega que reconsiderin la seva conducta. L'altre pretendent destacat, Eurimac, desqualifica el vell endeví amb una arrogància considerable.

    Telèmac, Ilavors, anuncia la intenció d'emprendre un viatge per recollir informació sobre Odisseu i demana una tripulació per poder-lo dur a terme: cal assegurar-se que el rei és mort per permetre que Penèlope es casi amb un altre home. Mèntor, vell amic d'Odisseu intervé per expressar la seva indignaciô amb els abusos dels pretendents i amb la conformitat submisa que demostren els itaquesos. Un tercer pretendent, Leodes, desdenya tant les paraules de Méntor com la intenció de Telèmac d'emprendre el viatge i dissol l'assemblea de manera displicent.

    Telémac se'n va a la vora del mar a pregar a la divinitat que l'havia visitat el dia abans que l'ajudi. Atena acudeix amatent i, amb l'aparença de Màntor, li dona consells per emprendre el viatge en secret, malgrat l'oposició dels pretendents. Telèmac segueix els consells divins i, amb la complicitat de la vella dida Euriclea, aconsegueix fer-se a la mar d'amagat dels pretendents i també de la mare. Comença l'aventura.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CAHT GPT

L'ODISSEA. Cant 1

    Han passat vint anys de I'inici de la guerra de Troia i en fa deu que la vila de Príam va caure a mans dels aqueus comandats per Agamêmnon. Tots els herois que van sobreviure a la guerra i al retorn per mar han tornat a casa. Per a alguns, tanmateix, la terra paterna s'ha demostrat més hostil que la plana de Troia i les tempestes de l'Egeu: és el cas d'Agamêmnon, trait per la seva esposa Clitemnestra i assassinat per l'amant d'ella, Egist, tot just en tornar al seu reialme d'Argos. 

Hi ha un heroi, perà, un capità de gran renom, que encara no ha pogut tornar a casa. És Odisseu, rei d'Ítaca i les illes que l'envolten, que, després de moltes aventures, fa anys que està retingut a Ogígia, l'illa de la nimfa Calipso. La nimfa voldria fer-lo immortal i que fos el seu home, perà aquest no és l'obstacle principal que l'heroi té al davant. La ira de Posidó, déu del mar, és un perill molt més gran. Posidó està irat amb Odisseu perqué aquest, en una de les seves aventures, va deixar cec el cíclop Polifem, fill del déu.

El destí, perà, que és la força suprema, superior als déus i tot, urgeix el retorn del rei d'Ítaca. Atena, la deessa que sempre li ha fet costat, aprofita una absencia de Posidó per parlar al consell dels déus a favor del seu protegit. Zeus, just abans de la intervenció d'Atena, s'ha estat planyent de la inconsciência dels humans: culpen els déus de les seves desgràcies, quan són ells mateixos els que se les provoquen. L'exemple més paradigmàtic és el casal d'Argos, en quê se succeeixen crims i venjances que tot just han culminat en I'assassinat d'Egist i Clitemnestra a mans d'Orestes, venjador del seu pare. Aquesta és Ia primera aparició d'un dels fils conductors de l'obra: les histôries familiars d'Odisseu i d'Agamêmnon s'aniran posant en paral•lel, per contrast, en diversos Ilocs del poema. L'altre motiu important del parlament inicial de Zeus és Ia moral que travessa l'Odissea de cap a cap: tal faràs, tal trobaràs.

Atena, com dêiem, aprofita que el seu pare Zeus parla de justícia per recordar-li, a ell i a Ia resta de déus, que no és just que Odisseu encara no hagi tornat. Zeus s'avé de seguida a facilitar-li el retorn i Atena exposa el seu pla: baixarà a Itaca per animar el fill d'Odisseu, Telêmac, a fer un viatge per recollir notícies del pare entre els seus antics companys d'armes, mentre que Hermes volarà fins a l'illa de Calipso per manar a Ia nimfa que deixi marxar l'heroi.

La deessa posa en pràctica de seguida Ia primera part del pla. Baixa a Ítaca i es presenta al palau d'Odisseu amb l'aparença d'un vell conegut seu, Mentes, cabdill dels tafis (un poble de comerciants, pirates i traficants d'esclaus, tres àmbits que a l'Antiguitat tenien límits difusos). Telémac li dona una acollida conforme a les regles de l'hospitalitat, d'una importància cabdal en el món homêric, i Ia deessa presencia, d'incôgnit, els excessos dels pretendents de Penêlope, que han ocupat el palau i es dediquen a banquetejar-hi cada dia, cosa que n'exhaureix els recursos. Telêmac, impotent, li confessa que se sent frustrat i que no té cap esperança que el seu pare torni al cap de tants anys. Atena, perà, el reconforta i l'anima a convocar en assemblea els itaquesos per denunciar Ia situació i a emprendre un viatge per saber noves del pare. Telêmac, encoratjat per les paraules d'Atena i per Ia seva partença misteriosa, que reveIa que es tractava d'una divinitat, descobreix una confiança nova en si mateix que li permet encarar-se als pretendents i refermar I'autoritat sobre el casal.

Quan es fa de nit, els pretendents surten del palau i se'n van a dormir. Telémac també s'allita i no para de pensar en el viatge. Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

Colapse 1177 ane

    

L’any 1177  ane unes tribus i clans d’orígen desconegut, que anomenarem Pobles del Mar, arribaren a Egipte, causant destrucció i mort per on passaven. Això va succeir a l’inici d’una època de colapse on desapareguern les grans civilitzacions de l’Edat del Bronze – egipcis, hitites, micènics, troians, assiris,... – a partir d’un misteriós procés que encara s’està investigant (colapse?).

    Aquest fracàs de les civilitzcaions  va ser degut a un seguit de causes connectades entre elles: invasions, revoltes, terratrèmols i, sobretot, el trencament d’un sistema de relacions en un mon on s’havia assolit un notable nivell de globalització.

    L’Edat del Bronze a la mar Egea, egipte i l’Orient Proper durà ben bé dos mil anys, des d’aproximadament 3.000 ane, fins una mic més del 1.200 ane. A l’arribar a la seva fi, després de segles d’evolució cultural i tecnològica,  la majoria de les regions mediterrànies va patir una aturada espectacular en una extensa àrea que anava des de Grècia i Itàlia, a Occident, fins Egipte, Canaan i Mesopotàmia, a l’Orient. Grans imperis i petits regenes que havien trigat segles en formar-se van derrumbar-se ràpidament. Amb la seva fi arribà un període de transició, anomenat pels estudiosos com a Edat Fosca. Fins segles després no paraegué a Grècia i a altres zones afectades un nou renaixement cultural, que va preparar l’escenari per ald esenvolupament de la societat occidental tal i com la coneixem ara.

    La importància estratègica de l’estany a l’Edat del Bronze tardia venia determinada perquè només e spodia mobetnir en  grans quantitats en mines concretes de la regió afgana  del Badasjshan i havien de portar-lo per via terrestre fins els emplaçaments de Mesopotàmia i el nord de Síria, des d’on es distribuïa a indrets situats més al nord, al sud o a l’oest, o continuaven camí per mar cap l’Egeu. Disposar d’estany suficient per fabricar armes de bronze de qualitat va ser inquietaqnt pels gran reis i faraons

Israel i els filisteus

Els israelites ocupen de Palestina  quan retornen després de l’exili a Egipte (s XIII aC). Aleshores  Israel tan sols és una confederació de tribus repartides pel territori, unides per un pressumpte origen comú i certes senyes d’identitat que els distingien dels altres pobles. Les més importants eren les lleis de Moisès i l’Arca de l’Aliança.

Entre els s. XI i XII aC aquestes tribus combaten a pobles veïns que amenacen la seva existència. I és en aquests moments de crisi quan sorgis un “jutge” que unia les tribus i salvava Israel. Aquestes amenaces no afectaven toptes les tribus si no tan sols les que vivien prop de l’enemic en concrec. De fet les salvacuions miraculoses venien sempre determinades per l’ajuda de Javé, sempre i quan el seu pobel no caigués en la idolatria. En un moment en concret (1050-1020 aC) totes les tribus van unir-se sota un únic rei: Saül, per fer front a una amença que excedia les possibilitats de qualsevol de les tribus per separat: els filisteus.

S’atribueix als filisteus un orígen africà, però habiten la illa de Creta (Kaftor). Són un poble veí a Israel que habiten una franja de la costa mediterrània. De tota manera aquestes dades no són determinants. El poble filisteu pot, també, ser identificat com un dels anomenats “Pobles del Mar” que van intentar assentar-se al delta del Nil i foren refusats pels faraons. Aquesta derrota els va obligar a alguns d’ells a assentar-se a la costa meridional de Palestina.

En el repartiment de la Terra Promesa entre les tribus israelites, a una d’elles (la de Dan) li havia correspost una petita extensió amb sortida al mar, just al nort del país dels filisteus (Ekron). D’aquesta manera situaríem l’origen del conflicte en dos grups ètnics diferents que reclamen el mateix territori.

Els filisteus dominen el territori, una superioritat basada en la possessió d’armes de ferro i l’existència d’artesans que els fabricaven, cosa que no era així en els israelites. Dan acaba cedint i el conflicte s’extén a tribus veïnes, els filisteus pressionen cap el centre muntanyós del país, probablement a la recerca del control de jaciments minerals.

La importància dels filisteus està en què la seva existència va forçar a la unitat de les tribus israelianes, configuren així el regne d’Israel. Els filisteus han proporcionat el nom pel qual avui es coneix la llengua àrab a la zona (falistin) i el seu equivalent en la nostra llengua: Palestina.