ISRAEL en els orígens

L'origen dels antics regnes d'Israel i Judà no es pot explicar sense entendre que tot va començar a conseqüència d'una gran crisi climàtica. Una terrible sequera a finals de l'Edat del Bronze va provocar el col·lapse de la civilització de Canaan a les zones planes, fet que va obligar la població a buscar noves estratègies de supervivència. Entre finals del segle XII i mitjan segle X aC, es va produir una gran onada d'assentaments a les terres altes i muntanyoses, un refugi poblat per un grup mixt de colons: antics nòmades que sobrevivien gràcies als seus ramats i agricultors que havien fugit del desordre i la destrucció de les ciutats de baix. Mentre aquests petits pobles de muntanya començaven a créixer i a organitzar-se, el vell sistema de ciutats-estat independents va continuar funcionant a les valls durant bastant de temps, fins que la pressió dels nous pobladors de les muntanyes va canviar les regles del joc de manera definitiva.

El primer gran intent d'unificar aquest mosaic de pobles en una sola estructura política va néixer a la zona de Gibeon, un territori que la memòria bíblica identifica com la "Casa de Saül". Aquest primer regne territorial de les muntanyes va intentar expandir-se cap a les valls fèrtils de les terres baixes, però aquesta demostració de força va xocar directament amb els interessos d'Egipte, que no volia perdre la seva influència econòmica i militar a la regió. Per evitar que aquest nou poder creixés massa, el faraó Shoshenq I va llançar una campanya militar a les terres altes i va fer caure l'entitat de Gibeon; no obstant això, per assegurar el control de la zona, la diplomàcia egípcia va promoure una nova organització del territori que, de retruc, va donar peu a l'ascens simultani de dos regnes veïns i rivals: el Regne d'Israel al nord i el Regne de Judà al sud.

Un cop establerts aquests dos nous regnes territorials, va aparèixer la necessitat d'unir unes poblacions que fins aleshores no es diferenciaven en res material, ja que tots feien servir les mateixes eines, cases i costums. Per aconseguir-ho, les dinasties reials van començar a promocionar i difondre mites fundacionals, tradicions sobre la cort i relats d'herois salvadors que la gent s'explicava oralment de generació en generació per crear un sentiment d'identitat compartit. Molt de temps després, a partir del segle VIII aC, aquests antics "records" de les batalles i fronteres del passat es van posar per escrit, sent utilitzats pels autors bíblics dels llibres de Jutges, Samuel o Josuè per a reflectir la propaganda i la ideologia política dels reis d'aquella època.

 

SOCIOECONOMIA SOCIETAT HEBREA

     

Judea i Galilea de l’època romana pertanyen a la tipologia de societats agràries preindustrials. La majoria de la població – al voltant del noranta per cent –  pertanyia a la classe dels productors, caracteritzats per una economia de subsistència, mentre que tan sols una petita minoria formava part de les elits privilegiades urbanes. L’explotació estructural d’aquesta tipologia de societats estratificades podrà agreujar-se – cosa que sovint passava – segons les crisis produïdes per desastres naturals (sequera, epidèmies, terratrèmols) o socials (guerres, invasions) , cosa que causava una constant precarietat en l’existència dels productors primaris. Aquesta situació en què una majoria depenia de mínims recursos es caracteritzava per una elevada tassa de mortalitat infantil, baixa esperança de vida i la dependència dels favors de les elits, en un sistema de patronatge o clientelisme.

   Un aspecte clau del sistema econòmic era el control, per part de les elits urbanes, dels recursos i les decisions sobre la producció, tant de l’agricultura, la pesca i la petita indústria com dels mercats urbans. Els petits propietaris autònoms, la concentració de les terres més fèrtils en grans latifundis  a mans de l’aristocràcia era un procés completat en època hel·lenística. Això va tenir efectes importants, ja que molts treballadors, incapaços de sostenir les seves famílies per manca de terres o per posseir parcel·les massa petites  o poc productives, es convertiren en jornalers al servei dels latifundistes, dedicats de manera especial al conreu de la vinya i l’olivera. L’exigència fluctuant en la mà d’obra d’aquests conreus, la situació de molts hauria estat caracteritzada sovint per la precarietat i la incertesa.

    Una situació en la que moltes persones haurien necessitat préstecs per sobreviure i l’aristocràcia podia invertir en concedir-los significa que l’endeutament va ser una característica permanent  de l’estructura econòmica amb problemes per impagament de deutes. Es permetia que els acreedors cobressin un deute, amb el suport dels tribunals, fins i tot un cop feta la cancel·lació universal de deutes al final de cada cicle de set anys (any sabàtic); una innovació d’aquesta mena que contradeia els preceptes bíblics sembla haver respost als interessos dels estrats més poderosos de la societat palestina. Les dificultats econòmiques haurien propiciat una progressiva desintegració de les comunitats camperoles.

JUTGES I SACERDOTS A ISRAEL

Un govern anterior a la monarquia i abans de Saül i david a Palestina és artificiosa i contradictòria amb altres realitats, com la de Megido. No hi havia reis israelites  i les tribus no depenien de reis cannaneus o filisteus. El Llibre del Jutges bíblic no descriu jutges administrant justícia, sino capdills militars. Allà es reflecteix problemes propis del temps en què es va redactar sobre el temps passat mític. Com  no es disposava de fonts escrites, els seus autors utilitzaren narracions llegendàries o fabuloses. es decriu més aviat com els israelites de l’època de l’exili o post-exili s’imaginaven aquest període. La distribució geogràfica dels jutges correspon a la recuperació post-exili. Les tribus tenien una història concreta i una localització anterior al desterrament. La confederació tribal data, probablement, del s. VI ane.

                Durant el desterrament es va evolucionar de la idea d’una reialitat davídica, eterna, sense condicions, a una altra condicionada al compliment de la llei sota tutela sacerdotal. El model és el rei-sacerdot. El regne de David i Salomó va ser un regne model. Les qualitats del bon rei són la justícia i la sabiduria. amb la caiguda de la monarquia i el desterrament va passar-se a la idea d’un futur rei salvador. En la Jerusalem amenaçada pels babilonis l’esperança es va posar en la dinastia de David i durant el desterrament a Babiònia la idea del Messies  va tenir diferents formes i direccions. Es va mantenir vinculat a la casa de David i va anar evolucionantcom a conseqüència de la crisis profunda.

                Al regne de Déu els sacerdots va assolir un paper polític, configurant-se la comunitat hebrea com una ciutat-temple. Això va ser totalmen nou ja que a Síria-Palestina el temple va tenir un paper polític, era un anex del palau reial, un paper cerimonial i no productiu. Els jueus desterrats a Babilònia van conèixer una altra mena de temple, els que gaudien d’un gran poder econòmic i polític (Uruk, Nippur, babilònia, Borsippa...) Al retornar aJerusalem, després del desterrament, els sacerdots hebreus van portar aquest model de temple.

                El procés de la presa de poder dels sacerdots va complertar-se a inicis del s IV ane amb els encarrecs als sacerdots de compilar les lleis. El tempre de Jerusalem va començar a rebre tota mena d’ofrenes, a més de la desena part del gra, del vi i de l’oli de Judea. Seguint el model dels temples babilònics, el santuari funcionà com un banc concedint prèstecs i privilegis. Amb la seva estructura administrativa, la centralització del temple convertí els sacerdots en guies de la comunitat, amb gran activitat econòmica i amb el monopoli de la interpretació de la llei. El Sumum Sacerdot, després del desterrament, es va convertir en la figura més rellevant i pertanyien a la línia sadoquita. Els levites eren el personal auxiliar que controlava els ingressos i les finances.

APARICIÓ DEL MONOTEÏSME II

             

El rei Josies (639-609 ane) instaura un nou moviment religiós amb un nou significat. Origina els documents que constituïran el nucli de La Biblia, el més important dels quals és el Llibre de la Llei, considerat l’original del Deuterenomi, i suposa una revolució en el ritual i una radical reformulació de la identitat israelita. Allà es troben els elements fonamentals del monotïsme bíblic: culte exclussiu a un déu i en un únic lloc, l’obsewrvança de les festes i diferents normes jurídiques refrents al benestar, aspectes socials, temes de justícia i moral personals.

   L’aparició de El Llibre de la Llei coincideix amb la difusió de l’alfabetisme a Judà. El pacte que hi és descrit entre Yahbeh i Israel és molt similar als pactes entre els asiris i els estats vassalls on queden puntualitzats els drets i deures d’un poble vassall i el monarca.

    Es consagra la unitat d’Israel i el centre del culte a Jerusalem. Els autors van recollir i reelaborar les tradicions més importants d’Israel en els quatre primers llibres de la TORAN, començant per les històries d’Abraham, Isaac, Jacob... amb eminiscències del món del segle VII ane. Creant-se una gran epopeia nacional independent d’Egipte, amb la gesta de la conquesta de Canaa condemnnant-ne el seu estat, els seus ciutadans i els matrimonis mixtes.

    El Deuterenomi no és un llibre d’història, sino una obra ideològica i teològica per propiciar les bases d’un codi social de caràcter universal, un sistem de valors que pot ser útil a totes les cultures i els segles.

Israel i Judà s XII - X ane

La monarquia unificada d’Israel de David i Salomó, així com tota la història bíblica d’Israel, no és més que una hàbil i elaborada construcció teòrica sorgida des dels cercles sacerdotals de Jerusalem en l’època del post-exili, i fins i tot hel·lenística. Es tracta d’un passat idealitzat. Cap text egipci en parla, no hi ha proves arqueològiques de les construccions, ni dels palaus.

Els israelites tan sols apareixen a Canaà com a grup diferenciat de manera gradual, a partir del s.XIII ane. Immediatament abans d'aquest moment no hi ha proves de la seva presència. L'arxiu trobat a Tell el-Amarna, a Egipte, descriu amb detall les condicions socials, polítiques i demogràfiques de Canaà d'aquelles dates. Canaà era una província d'Egipte, rigorosament controlada per l'administració d'aquest país..

L’esquema del poblament de l’altiplà queda documentat: a Judà l’agricultura no va gairebé desenvolupar-se, no es van generalitzar les plantacions d’arbres fruiters ni de ceps degut a les males condicions de la terra. Això va influir en el fet que no es registri un augment de la població, estant bastant aïllada fins els anys de David i Salomó, del s XII al X ane. A Jerusalem no s’han trobat restes importants de la ciutat al s X ane, materials datats del Bronze mitjà i l’edat del Ferro. La Jerusalem d’aquest segle tindria l’extensió d’un llogarret de l’altiplà. Es dedueix d’això que era improbable o impossible que fos la capital d’un imperi que s’extenia des de la Mar Roja fins el nort de Síria. L’arqueologia no confirma ni l’existència de la riquesa, ni l’organització administrativa, ni el nombre de soldats necessaris per mantenir aquest imperi.

El país a l’època de David era rural, era un típic llogarret de l’altiplà. No hi ha rastre de tot allò necessari per al funcionament d’una monarquia: escriptures, monuments, alfabets... 

(Segons Finkelstein, I; Silberman, N.A. 

La biblia desenterrada)

Els Patriarques Bíblics

La història dels Patriarques bíblics és una pre-història d’Israel, on el centre és Judà. Es tracta d’una tentativa literària de redefinir la unitat d’Israel, no pas una biografia dels patriarques que ja eren molt populars. Existeix gran riquesa de tradicions i narracions d’episodis diferents.

Les tradicions dels patriarques són una mena de prehistòria piatosa anterior a Jerusalem , abans de l’aparició de la monarquia i la construcció del temple. Són moniteistes, però poden fer sacrificis a molts llocs.

El PENTATEUC – DEUTERENOMI estan escrits al s VII aC i és el moments en què els redactors aconsegueixen unificar les històries més antigues. La seva veritable antiguitat és de difícil coneixement. El que podem arribar a saber només és la data primitiva de la composició de les tradiclions. La preocupació de les històries no és històriac, ni de dades cronològiques. És teològica, mítica, llegendària.

PROCÈS FORMATIU D’ISRAEL (1050-930 aC)

El procès formatiu d’entitats polítiques que podem qualificar pròpiament d’israelites es situa en un escenari caracteritzat per diversos factors. L’enfonsament del sitema  de l’Edat del Bronze Tardana que hi havia a la regió, va deixar la regió en condicions d’autonomia i per tant de llibertat d’acció respecte a les interferències externes. La crisi del centralisme dels palaus permet reequilibrar el pes polític institucional i socio-econòmic dels components agro-pastorils de base. Els processos d’innovació tecnològica i de sedenterització tribal comporta una major condensació demogràfica i una ampliació dels horitzons cognoscitius, econòmics i polítics tant en el sentit espacial com temporal.

Les tribus israelites no són les úniques que ho desenvolupen. Estan en contacte amb altra gent amb qui es senten més o menys afins, i en són més o menys complementàries (o competitives) en el pla econòmic i en l’explotació dels recursos. La diversitat i la complementarietat són els trets que prevalen respecte a les velles ciutats estat, mentre que l’afinitat i la rivalitat són les que predominen respecte a altra gent d’origen tribal i de vocació política “nacional”. El conflicte amb les primeres pot ser dràstic, assumint formes violentes i desembocant en crisi agudes, però a llarg termini dóna solucions més complexes i amb tendència a l’estabilitat. El conflicte amb les segones, en canvi, precisament perquè es produeix dintre d’una opinió comú, d’un plantejament similar de l’explotació territorial, resulta insalvable durant més temps.

La fase “formativa”, i que comprèn ben bé un segle i mig (entre els s XI i el X), parteix de gran fragmentació de ciutats estat i de petites entitats tribals per arribar a estabilitzar-se en mitja dotzena d’entitats polítiques de mitjanes dimensions. Parteix de dues cultures amb interferència d’una tercera: l’agro-urbana de les planures, l’agro-pastoril dels altiplans i la plenament pastoril dels deserts de l’interior, que per la seva mobilitat s’insinua freqüentment a territori palestí. El punt de trobada suposa la recomposició d’aquestes cultures diverses en una societat complexa i econòmicament interactiva.

Israel i els filisteus

Els israelites ocupen de Palestina  quan retornen després de l’exili a Egipte (s XIII aC). Aleshores  Israel tan sols és una confederació de tribus repartides pel territori, unides per un pressumpte origen comú i certes senyes d’identitat que els distingien dels altres pobles. Les més importants eren les lleis de Moisès i l’Arca de l’Aliança.

Entre els s. XI i XII aC aquestes tribus combaten a pobles veïns que amenacen la seva existència. I és en aquests moments de crisi quan sorgis un “jutge” que unia les tribus i salvava Israel. Aquestes amenaces no afectaven toptes les tribus si no tan sols les que vivien prop de l’enemic en concrec. De fet les salvacuions miraculoses venien sempre determinades per l’ajuda de Javé, sempre i quan el seu pobel no caigués en la idolatria. En un moment en concret (1050-1020 aC) totes les tribus van unir-se sota un únic rei: Saül, per fer front a una amença que excedia les possibilitats de qualsevol de les tribus per separat: els filisteus.

S’atribueix als filisteus un orígen africà, però habiten la illa de Creta (Kaftor). Són un poble veí a Israel que habiten una franja de la costa mediterrània. De tota manera aquestes dades no són determinants. El poble filisteu pot, també, ser identificat com un dels anomenats “Pobles del Mar” que van intentar assentar-se al delta del Nil i foren refusats pels faraons. Aquesta derrota els va obligar a alguns d’ells a assentar-se a la costa meridional de Palestina.

En el repartiment de la Terra Promesa entre les tribus israelites, a una d’elles (la de Dan) li havia correspost una petita extensió amb sortida al mar, just al nort del país dels filisteus (Ekron). D’aquesta manera situaríem l’origen del conflicte en dos grups ètnics diferents que reclamen el mateix territori.

Els filisteus dominen el territori, una superioritat basada en la possessió d’armes de ferro i l’existència d’artesans que els fabricaven, cosa que no era així en els israelites. Dan acaba cedint i el conflicte s’extén a tribus veïnes, els filisteus pressionen cap el centre muntanyós del país, probablement a la recerca del control de jaciments minerals.

La importància dels filisteus està en què la seva existència va forçar a la unitat de les tribus israelianes, configuren així el regne d’Israel. Els filisteus han proporcionat el nom pel qual avui es coneix la llengua àrab a la zona (falistin) i el seu equivalent en la nostra llengua: Palestina.

Porcofòbia a l'antiguitat.

El porc està mal adaptat des d'un punt de vist termodinàmic al clima calurós i sec del Néguer, la Vall del Jordà i les altres terres on domina la Bíblia i l'Alcorà. En contrast amb l'altre bestiar, vaques, cabres i ovelles, el porc té un sistema ineficaç per a regular la seva temperatura corporal. El porc cal que humitegi la seva pell a l'exterior per compensar la manca de pèl protector i la incapacitat per suar. Prefereix revolcar-se en llod net i fresc però si no disposa d'altre mitjà cobrirà la seva pell amb la pròpia orina i excrements. En zones que estan per sota dels 29 graus, els porcs que romanen en les seves xolls, excrete i orinen lluny de les seves zones de dormir i menjar, però en les zones geogràfiques amb temperatures superiors als 29 graus comencen a excretar indiscriminadament per tota la xoll. Com més elevada és la temperaura més brut es torna el proc. A la Vall del Jordà l'aire arriba gairebé tots els estius a temperatures de 43 graus i la llum solar és intensa durant tot l'any. L'hàbitat calurós i àrid d'Orient Mitjà obliga al porc a dependre al màxim dels efectes refrescants dels seus propis excrements.

Les ovelles i les cabres van ser els primers animals domesticats a l'Orient Mitjà, probablement cap l'any 9.000 ane. Els porcs ho van ser uns 2.000 anys encavat. El porc domesticat era gairebé una part insignificant de la fauna del llogarret (un 5% dels animals comestibles). Això és el que es pot esperar d'una criatura que necessita ombra, llod, que no produeix llet i menja el mateix que els humans. I tot animal que es cria principalment per la seva carn és un article de luxe. És molt estrany que el pasturatge exploti el seu bestiar per obtenir principalment carn. Les antigues comunitats, que combinaven l'agricultura amb la ramaderia, apreciaven els animals domèstics principalment com a font de llet, formatge, pells, fibres, tracció per l'arada, excrements. Les cabres, ovelles, i vaques proporcionaven grans quantitats d'aquets productes i també un suplement ocasional de carn magra. Per tant, des del començament, la carn de porc ha degut constituir un article de luxe, estimat per les qualitats de tendresa, suculència i greixos.

Entre el 7.000 i 2.000 ane aquesta carn es va convertir encara més en article de luxe. Durant aquest periode la població humana de l'Orient Mitjà es multiplicà per seixanta. A l'augment de població el va acompanyar una extensa deforestació, com a conseqüència, sobretot, del mal permanent causat per pels grans ramats de cabres i ovelles. L'ombra i l'aigua, les condicions naturals adequades per a la cria de porcs, van escassejar cada cop més; la carn de porc va convertir-se encara més en un luxe ecològic i econòmic. I com passa en tots els tabús, com més gran és la temptació, més gran és la necessitat d'una prohibició divina. L'Orient Mitjà és un lloc tremendament inadquat per a la cria del porc, però la seva carn constitueix un plaer suculent. Les persones sempre trobem difícil resistir per nosaltres soles aquestes temptacions. Per això es va sentir dir a Yahvéh que tan menjar com tocar el porc era font d'impuresa. Al·là va repetir el mateix. Tractar de criar porcs a gran escala era una mala adaptació ecològica que podia portar greus problemes sanitaris. Fer-ho a petita escala únicament augmentaria la temptació i crearia tensions en la societat. Per tant era millor prohibir totalment el consum de carn de porc i concentra-se en la cria de cabres, ovelles i vaques. Els porcs eren molt més saborosos, però resultava excessivament costós alimentar-los i refrigerar-los.

Harris, Marvin. Vacas, cerdos, guerras y brujas. Los enigmas de la cultura.

Israel. La Biblia II

Cap a finals de s VII ane, al llarg d’unes dècades d’ebullició espiritual i agitació política, un grup de funcionaris de la cort, escribes, sacerdots, camperols significats, profetes, ... s’uniren per crear un moviment nou el nucli del qual van ser uns escrits sagrats plens de brillantor literària i espiritual. Aquesta obra mestra de la literatura (compilació d’escrits històrics, memòries, llegendes, contes populars, anècdotes, propaganda monàrquica, profecia, poesia antiga i altres adaptacions de fonts anteriors) serà objecte d’una nova tasca d’edició i elaboració fins a convertir-se en l’anclatge espiritual. Fins a tal punt que els dirigents (Josies i descendents) van declarar anatema el rastre de cultes extrangers o religiositats diversificades, considerant-les la causa de les calamitats que afectaven Judà. Aquesta campanya de purificació religiosa revolucionària va ser molt destructora i imposada per raons polítiques jueves.
Això va néixer a Jerusalem, entre els seus carrers, els patis del palau reial, el Temple del Déu d’Israel i com a resposta a un seguit de calamitats que afectaven a Judà en aquella època. Van emprendre una campanya de purificació religiosa ordenant la destrucció de santuaris diversos i declarant-los l’origen del mal. Des d’aleshores tan sols hi haurà un lloc legítim de culte: El Temple de Jerusalem. Així neix el monoteisme modern. I es lliga fortament a una ambició política: fer de Jerusalem el centre d’un extens regne panisraelita. Així doncs, contra tot pronòstic tenim descobriments que ens aporten noves dades sobre el tema. Segons això els descendents del rei David no van ser res més que un altre dels clans aristocràtics que lluitaven per mantenir-se en el poder malgrat rivalitats internes i amenaces externes. Aquests descobriments arqueològics revolucionen l’estudi de l’antic Israel. Ara ja és possible començar a separar història i llegenda. Començar a respondre no tan sols quan es va escriure La Biblia, sinó també per què es va escriure.
El projecte de monarquia expansiva i teocràtica de Josies va tenir els anys comptats. Asiris i Babilònics, amb Nabucodonosor, ho van destruir per les armes i sense pietat, posant fi als somnis d’epopeia nacional. La reconversió que anà fent el poble jueu en la reconstitució de la seva fe al llarg del cautiveri Babilònic i posteriorment, va produir contínuament una literatura que pretenia mantenir unida la comunitat. Però ara s’havia de fer sense una cobertura política monàrquica. La reconstrucció passava per reordenar la institució sacerdotal, enfortir l’economia i l’administració. L’Helenització va començar a prendre forma en una societat que feia front a uns moments atzarosos i caòtics (s. II i I ane) veient l’eclosió de la idea antiga del messianisme político-religiós en una versió més espiritualista i utòpica. El cristianisme irromprà amb força i tot i començar amb un desig de venjança jueva contra Roma es desenvoluparà cap a una nova religió carregada d’hel·lenisme i semitisme, de paganisme i judaisme. Va trobar en les esquerdes d’un imperi en decadència l’entorn adequat per reproduir-se fins a l’hegemonia.

Israel i la Biblia I

Les grans ideologies religioses (sistemes de pensament filosòfic-teològic) van gaudir d’una gran potència creadora i van arribar a un nivell força elevat d’evolució. Però arribats en aquest punt també van experimentar profundes crisis de creixement. Karl Jaspers situa aquests moments entre el 800 i 200 ane aproximadament. Era aleshores quan, sistemàticament apareixien moviments religiosos de salvació (homes carismàtics anunciaven l’imminent arribada d’un alliberador) que pretenien trencar els vells paràmetres de religiositat tribal, modernitzar-se sobretot amb un profetisme i una nova ètica. I és en aquesta franja cronològica precisament, segons es desprèn de les investigacions arqueològiques i bíbliques, en què el rei jueu Josies va fer reconstruir radicalment la religió mosaica, encara fortament adherida a la mentalitat tribal. Aquest revisió textual va acompanyada d’una reconducció ideològica per aconduir-nos a la primera definició rigorosa del monoteisme jueu.
El seguit de relats que projecten els interessos dels protagonistes i dels redactors que van orientar tan l’acció col·lectiva del poble hebreu com l’elaboració d’un corpus intel·lectual que l’imposés, van propiciar l’ènfasi posat en els factors ideològics, cosa que no hem de deixar de banda a l’hora de llegir aquest conjunt de relats extraordinaris. I entenem aquí ideologia com la influència principal de la lluita de classes i els seus interessos sobre les formes i continguts del pensament, en el context d’unes relacions de producció, amb el seu entorn de factors econòmics, socials, polítics, culturals i religiosos. Les ideologies dibuixen el perfil de les superestructures mentals i institucional d’una societat.
La revolucionària teologia jahvista es genera en el procés de la formació ideològica d’Israel com a poble escollit, en el context d’una religiositat ètnica i nacionalista. Els cultes tribals i els antics rituals van ser considerats com a deslleials a Jahvé i la causa de les desgràcies que el poble jueu havia patit en aquells moments (exili i deportació a Babilònia). És doncs al post-exili (s V i IV ane) quan el text de La Biblia es revisa, reajusta i complerta. El sacerdot Ezra serà qui dirigeix aquesta empresa, per la seva rigorositat en la ideologia jahvista, també pel seu saber sacerdotal i per la seva sensibilitat cap a les noves necessitats de la teocràcia del Temple. Impulsarà, juntament amb Nehemíes, la continuació de la idea de purificació espiritual i estricte monoteisme que Josies havia impulsat abans de l’exili.

Basat en La Biblia desenterrada

de Finkelstein, I; Dilberman, N.H.