Un
govern anterior a la monarquia i abans de Saül i david a Palestina és
artificiosa i contradictòria amb altres realitats, com la de Megido. No hi
havia reis israelites i les tribus no
depenien de reis cannaneus o filisteus. El Llibre
del Jutges bíblic no descriu jutges administrant justícia, sino capdills
militars. Allà es reflecteix problemes propis del temps en què es va redactar
sobre el temps passat mític. Com no es
disposava de fonts escrites, els seus autors utilitzaren narracions
llegendàries o fabuloses. es decriu més aviat com els israelites de l’època de
l’exili o post-exili s’imaginaven aquest període. La distribució geogràfica
dels jutges correspon a la recuperació post-exili. Les tribus tenien una
història concreta i una localització anterior al desterrament. La confederació
tribal data, probablement, del s. VI ane.
Durant el desterrament es va
evolucionar de la idea d’una reialitat davídica, eterna, sense condicions, a
una altra condicionada al compliment de la llei sota tutela sacerdotal. El
model és el rei-sacerdot. El regne de David i Salomó va ser un regne model. Les
qualitats del bon rei són la justícia i la sabiduria. amb la caiguda de la
monarquia i el desterrament va passar-se a la idea d’un futur rei salvador. En
la Jerusalem amenaçada pels babilonis l’esperança es va posar en la dinastia de
David i durant el desterrament a Babiònia la idea del Messies va tenir diferents formes i direccions. Es va
mantenir vinculat a la casa de David i va anar evolucionantcom a conseqüència
de la crisis profunda.
Al regne de Déu els sacerdots va
assolir un paper polític, configurant-se la comunitat hebrea com una
ciutat-temple. Això va ser totalmen nou ja que a Síria-Palestina el temple va
tenir un paper polític, era un anex del palau reial, un paper cerimonial i no
productiu. Els jueus desterrats a Babilònia van conèixer una altra mena de
temple, els que gaudien d’un gran poder econòmic i polític (Uruk, Nippur,
babilònia, Borsippa...) Al retornar aJerusalem, després del desterrament, els
sacerdots hebreus van portar aquest model de temple.
El procés de la presa de poder
dels sacerdots va complertar-se a inicis del s IV ane amb els encarrecs als
sacerdots de compilar les lleis. El tempre de Jerusalem va començar a rebre
tota mena d’ofrenes, a més de la desena part del gra, del vi i de l’oli de
Judea. Seguint el model dels temples babilònics, el santuari funcionà com un
banc concedint prèstecs i privilegis. Amb la seva estructura administrativa, la
centralització del temple convertí els sacerdots en guies de la comunitat, amb
gran activitat econòmica i amb el monopoli de la interpretació de la llei. El
Sumum Sacerdot, després del desterrament, es va convertir en la figura més
rellevant i pertanyien a la línia sadoquita.
Els levites eren el personal auxiliar que controlava els ingressos i les
finances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada