Quan veu que els
troians ja són a tocar de les naus, Zeus es desentén de la guerra i gira els
ulls, convnçut que els altres déus no hi intervindran. Dalt del cim més alt de
Samotràcia, Posidó ho veu tot i s’indigna que els troians dominin els aqueus.
es dirigeix a les naus amb el seu carro, s’atura en una cova al fons de les
aigües, hi deixa els cavalls i se’n va cap a la batalla.
Els troians segueixen Hèctor,
amb l’esperança de matar tots els nobles aqueus avui mateix. posidó, prenent l’aspecte
de l’endeví Calcant, es dedica a esperonar els argius perquè es defensin. la
batalla s’endureix. Cauen guerrers, i d’altres s’hi llancen a sobre per
recuperar-ne els cadàvers o prendre’ls les armes. El tracte que es dispensa al
cos dels enemics és una manera de continuar la guerra: Aiant fill d’Oileu talla
el cap a un aliat dels troians i el llança com una pilota; va a parar davant
els peus d’Hèctor.
Posidó veu com li maten un net,
el grec Amfímac, i encara esperona amb més fúria els aqueus. S’alça un combat d’armes
i d’orgulls. Els guerrers disparen, esquiven, cauen, lluiten pels cadàvers, hi
tornen. Menelau destaca en la guerra, els aqueus abaten un gran nombre de
troians. Hèctor reuneix els que queden vius; contraataquen com un remolí de
vents impetuosos, però els aqueus resisteixen. Aiant insulta Hèctor: li diu que
aviat haurà de fugir a correcuita cap a la ciutat. Una àliga sobrevola Aiant
per la dreta, senyal de bon averany. el cant es clou en el moment de màxima
tensió, amb la cridòria de tots dos bàndols que arriba al cel de Zeus.
(Versió de Pau Sabaté)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada