El paper polític de Troia.

 

 

La Troia de finals de l’edat del Bronze era una ciutat pròspera, però en cap cas una gran regne, una potència regional amb capacitat per defensar-se durant més de nou anys de l’embat d’una aliança de pobles grecs. Això pertany al terreny del mite, segons l’arqueologia i els registre d’arxiu.

    L’estratègica localització, a la bocanada dels actuals Dardanels (Helespont aleshores), el seu avançat desenvolupament industrial (de manera particular el tèxtil i l’alfareria exportats a molts llocs) i també l’abundant producció agrícola i pesquera, per la riquesa dels seus sols i del mar. Aquest elevat interès comercial hauria portat a ser cobejada per les potències estrangeres, de manera particular aquelles on l’economia de les quals tingués una orientació mercantil.

    Segons els textos hitites on es troba referenciada Wilusa, durant bona part de l’edat del bronze aquesta ciutat va estar sotmesa als hitites en règim de vassallatge, i formava part d’un territori que es denominava administrativament Arzawa, a Anatòlia Occidental. Amb un estatus fins i tot inferior al d’altres estats de la mateixa regió (regne de Mira)

    En les modernes investigacions sembla confirmar-se aquesta accepció. Una població  total que no hauria arribat a deu mil habitants, una perifèria probablement amb una població superior, però en general tota la regió resulta demogràficament modesta en comparació amb altres regnes de la costa occidental d’Anatòlia.

    Tot i això, la ciutat de Wilusa va desenvolupar un important paper en les aliances i influències ja que els hitites tenien la voluntat d’assegurar l’estabilitat dels seus territoris occidentals. Els seus governants van mantenir una extraordinària fidelitat als patrons i probablement això els va fer objectiu d’atac de grups anti-hitites, que voldrien enderrocar aquests governants pro-hitites per substituir-los per altres. En aquest context els ahhiyawa podrien haver donat suport als anti-hitites, per tant contra Wilusa, esperant que això desestabilitzés la zona i poder extendre la seva influència a la regió, tant per motius polítics com comercials.

    No es desprèn dels textos hitites cap guerra de Troia, això ens fa suposar que tan sols va ser combats esporàdics entre els ahhiyawa i els governants de les ciutats d’Anatòlia, entre elles Troia. Algun d’aquests enfrontaments va poder servir d’inspiració per la composició de l’epopeia, o bé que una successió de combats al llarg d’uns anys es convertís en un sol conflicte amb durada de nou anys en la imaginació de l’autor. Certament un brillant narrador que va aconseguir convèncer generació rere generació, fins els nostres dies, de la historicitat del relat. La creativitat i la fortalesa de la seva narrativa és on hi ha la genialitat.

LA ILÍADA. Cant XXIV

     

    Cadascú torna a la seva nau, disposat a descansar, però Aquil·les encara plora, pensant en Pàtrocle, i no pot dormir. Cada cop que veu l’aurora lliga Hèctor al carro i fa tres tombs al voltant del túmul de l’amic. Apol·lo, però, protegeix el cadàver perquè no es desfiguri; al dotzè dia es queixa als altres déus que no restitueixin el cos d’Hèctor a la seva família. Tetis, enviada per Zeus, demana a Aquil·les que el torni. L’heroi està disposat a fer-ho a canvi d’un rescat.

      La missatgera Iris, enviada per Zeus, ordena a Príam que porti regals a Aquil·les per recuperar el cos. El rei demana protecció al sobirà dels déus; Zeus li envia un senyal favorable, una àliga que vola per la dreta. Príam surt amb el carro, acompanyat només de l’herald. Hermes, per ordre de Zeus, els protegeix; se’ls acosta sota l’aparença d’un príncep jove, quan ja s’ha fet fosc. Es fa passar per un mirmídon, súbdit d’Aquil·les; explica que el cos d’Hèctor és vora la nau del seu senyor i els guia fins a la tenda, fent dormir els sentinelles perquè no els vegin.

     A la tenda, en una de les escenes més commovedores de tota la Ilíada, Príam agafa els genolls d’Aquil·les en senyal de súplica i besa les mans que han mort els seus fills. Li demana que recordi el seu pare, que també és vell, i que li restitueixi el cadàver d’Hèctor. Tots dos ploren: l’un pel fill mort, l’altre pel seu pare vell i pel company caigut. Aquil·les ordena que retirin el cos d’Hèctor i l’untin amb oli d’amagat de Príam, i ell mateix el carrega al carro. Després convida el rei a sopar i li demana quants dies de treva vol per retre honors fúnebres a Hèctor. Príam en vol onze, i al dotzè tornaran a combatre. El rei i l’herald dormen al porxo, mentre Aquil·les dorm a dins, al costat de la filla de Brises.

        De nit, Príam i l’herald es desperten i, temorosos dels aqueus, fugen del campament enemic amb l’ajuda d’Hermes. Arriben a la ciutat amb el sol. Tots els homes i les dones de Troia ploren Hèctor. Estiren al palau el seu cos intacte. Andròmaca ja veu propera la caiguda de la ciutat i la mort del seu fill comú; Hècabe, la mare, plora el seu fill més estimat; Helena lamenta la mort del seu cunyat preferit, que sempre la defensava davant dels insults dels altres. Príam demana que portin llenya. Al cap de deu dies, a trenc d’alba, posen el cos d’Hèctor damunt la pira i hi calen foc. Crema tota la nit. Al matí l’apaguen, recullen els ossos d’Hèctor en una urna i l’enterren. El poema de la ira d’Aquil·les acaba amb els funerals del seu pitjor enemic, l’heroi que ens resulta més humà de tots.

 (Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XXIII

   

    Mentre els troians es planyen a Troia, els aqueus tornen a les naus. Els mirmídons s’acosten al cos de Pàtrocle dalt dels carros, com a senyal de respecte, i fan tres voltes al mort; al costat de l’heroi caigut, degollen bous, ovelles i cabres i molts porcs. Després de sopar, quan tots es retiren a dormir, Aquil·les se’n va a la riba del mar i gemega, amb tots els mirmídons, vora les ones que rompen contra la costa. Quan finalment s’adorm, se li presenta Pàtrocle en somnis; li diu que el seu buf no pot travessar el riu del món dels morts i que ronda per la casa de l’Hades; li demana que, quan mori, faci barrejar els ossos de tots dins una urna de d’or. Aquil·les intenta abraçar-lo, però la imatge s’esfuma.

  L’aurora troba els mirmídons plorant el cadàver. Aghamèmnon mana que porti llenya. Els aqueus van a talar roures a l’Ida i porten tots els troncs a la platja, al lloc on Aquil·les vol que s’erigeixi un túmul per a Pàtrocle i ell mateix. Els mirmídons fan un seguici amb carros per portar el cos de l’heroi, cobert de cabelleres tallades . Alcen una pira enorme, a dalt de tot hi posen el cadàver, hi sacrifiquen bestiar; Aquil·les, a més, l’un darrere l’altre, hi degolla els dotze nois troians capturats i encén la pira. Crida el Ponent i la Tramuntana a bufar per avivar les flames, i tota la nit vessa vi vora el foc i crida el nom de Pàtrocle. Les flames no s’apaguen fins l’alba. Fatigat, Aquil·les s’adorm a la vora de la pira, però els guerrers se li posen al voltant i es desperta. Recullen els ossos de Pàtrocle en l’urna d’or i li erigeixen un túmul.

  Aquil·les proposa uns jocs fúnebres per honorar l’amic caigut i porta regals per als guanyadors, com ara captives, trespeus, eugues, calderes, or i copes amb nanses. Se succeeixen les proves: la cursa de carros, el pugilat, la lluita, la cursa a peu, l’esgrima, el llançament de disc, el tir amb arc. L’última prova, el llançament de javelina, no s’arriba a fer, perquè Aquil·les reconeix d’entrada que Agamèmnon és qui en sap més i li dóna el premi, una caldera adornada.

 

 (Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XXII

Els troians fugen i els aqueus s’acosten a la muralla. Hèctor es queda davant d’Ílion, sense entrar a la ciutat. Aquil·les, que es pensava que perseguia Agènor, s’adona que el déu Apol·lo l’ha encegat perquè els troians puguin refugiar-se a Troia, i se’n va de dret a la ciutat. Príam és el primer que el veu, de dalt de la muralla, i també veu el seu fill Hèctor aturat davnt de les portes, que li vol planta cara. Demana al fill que no s’hi enfronti; després la mare, Hècabe, li demana el mateix, però Hèctor no es deixa convèncer.

     Amb tot, l’heroi troià dubta. Li passa pel cap la idea d’acostar-se desarmat a Aquil·les i oferir-li Helena i totes les riqueses de Troia per posar fi a la guerra. Però no: preval la decisió de plantar-li cara. Quan Aquil·les se li acosta, Hèctor queda aterrit i arrenca a fugir. Fan tres tombs al voltant de Troia, Hèctor fugint, Aquil·les empaitant-lo. Zeus treu les balances de la mort, i el destí d’Hèctor pesa més. Atena sota l’aparença de Deífob, germà d’Hèctor, se li posa al davant i l’exhorta a aturar-se i resistir.

    Hèctor promet  Aquil·les que, si el venç, respectarà elseu cadàver i el tornarà al aqueus, i li demana que prometi el mateix. Aquil·les s’hi nega: no hi pot haver tractes entre enemics com ells. el grec li tira la llança, que Hèctor esquiva; Atena l’agafa i la torna a Aquil·les sense que el troià se n’adoni. I llavors Hèctor li tira ell la llança que atura l’escut. Quan en demana una altra a Deífob, veu que ja no el té a la vora i comprèn que els déus li volen la mort.

   Aquil·les li travessa el coll amb la llança i li diu que els gossos i els ocells devoraran el seu cadàver mentre que Pàtrocle tindrà un funeral amb tots els honors. Agonitzant, Hèctor li suplica que torni el seu cos als troians. Aquil·les s’hi nega; el troià li recorda que ell també caurà aviat, a mans de Paris i Apol·lo, i mor.

    Aquil·les el despullà de les armes. Tots els aqueus s’apleguen per foradar el cadàver d’Hèctor. Aquil·les el lliga al carro i l’arrossega per la pols. Els troians sangloten, la mare s’arrenca els cabells, el pare gemega i es rebolca pels fems. La dona d’Hèctor, Andròmaca, puja a la muralla i veu el marit arrossegat per terra; lamenta la sort del seu fill comú, Astíanax, un nom que vol dir “sobirà de la ciutat”: ara no podrà comptar amb el baluard que era son pare.

 

 (Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XXI

    

    Continua la gran gesta bèl·lica d’Aquil·les, la seva aristeia despietada, que s’alimenta de la desesperació per la mort de l’amic Pàtrocle. El seu atac ha dividit l’exèrcit en dues meitats: els uns van pel pla, fugint, coberts de boira, i els altres rodolen cap el riu Escamandre, que els déus anomenen Xantos. Saltant el riu amb l’espasa, Aquil·les mata per tots cantons i les aigües es tenyeixen de sang. Atrapa dotze nois , els lliga les mans i els dóna als acompanyants perquè els portin a les naus i paguin per la mort de Pàtrocle. Licàon, fill de Príam, fuig, despullat, sense armes; quan Aquil·les el veu, el troià li agafa els genolls en senyal de súplica. Però l’heroi no està disposat a perdonar ningú; li clava l’espasa al coll i després l’agafa pel peu i el llença al riu.

    Aquil·les proclama que matarà tots els homes de Troia i que el riu no els protegirà. En sentir-ho el Xantos s’enfurisma. Aquil·les abat Asteropeu – el cabdill dels pèons, ell mateix descendent d’un riu – i el deixa a la riba, on se’l mengen les anguiles i els peixos. Després va matant els pèons, fins que el Xantos prenent l’aparença d’un home, s’alça es posa a parlar-li: li ordena que tregui els guerrers de dintre seu i els abati a la plana, que ara li estanca les aigües. Aquil·les s’hi nega i es llança contra el riu, i el Xantos s’infla i expulsa els cadàvers a terra ferma. El riu lluita amb les ones contra Aquil·les; el corrent s’endu l’heroi, que surt de l’aigua i corre per la palna espantat, i el riu el segueix i l’atrapa amb les onades; el salven Atena i Posidó. El Xantos demana al riu Simoent que l’ajudi a combatre Aquil·les i torna a xuclar-lo. Llavors intervenen Hera i Hefest; aquest darrer encén un foc a la plana, que la deixa tota seca; el riu, abrusat, es retira. Aquí la lluita entre els déus és també una lluita entre els elements.

    Tots els déus tornen a l’Olimp, excepte Apol·lo que s’endinsa a Troia. Mentrestant, Aquil·les encara abat enemics. Príam ho veu tot des de dalt la muralla; ordena als guardians que tingui les portes obertes fins que no hagin entrat tots els fugitius i després les tanquin darrere seu. Apol·lo pren l’aparença del troià Agènor i es fa empaitar per Aquil·les cap al riu, mentre els troians entren en tromba a la ciutat.

 

 (Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XX

      

     Mentre els aqueus es disposen a entrar en combat, els déus es reuneixen a l’Olimp. Zeus els ordena que es barregin entre els aqueus i els troians i que cadascú d’ells protegeixi a qui vulgui. Perquè si Aquil·les lluita tot sol, pla d’una fúria terrible, els homes de Troia no podran frenar-lo i arribaria a prendre la muralla, contra el destí i tot.  Hera, Atena, Posidó, Hermes i Hefest es posen al costat dels aqueus; Ares, Apol·lo, Àrtemis, Leto i Afrodita van amb els troians, cpom també el riu diví Xantos, que els mortals anomenen Escamandre. Zeus trona, Posidó fa tremolar la terra i els cims i arriba a espantar Aidoneu (després més conegut com a Hades), el déu del món subterrani. El conflicte humà es desenvolupa ara en el pla diví.    

      Inspirat per Apol·lo, el troià Eneas s’enfronta a Aquil·les. Lluiten primer amb llargs discursos que busquen desmoralitzar l’altre, després Eneas li tira una llança, però l’escut d’Hefest l’atura; tira Aquil·les, i la llança passa per damunt de l’esquena d’Eneas; Aquil·les ataca amb l’espasa, Eneas agafa una pedra. Els déus s’ho miren, fins que Posidó vessa boira pels ulls d’Aquil·les i s’emporta Eneas volant.   

     Aquil·les mata diversos guerrers, incloent-hi Polidor, germà d’Hèctor; quan aquest ho veu, ja no pot estar-se de lluitar amb ell. Finalment es troben cara a cara. Hèctor, tot i que no es tan fort com ell, confia en els déus que decideixen els combats; li tira una llança, però Aquil·les, amb el suport d’Atena, en té prou de bufar una mica per desviar-la. L’heroi grec se li abraona quatre cops, però Apol·lo cobreix Hèctor de boira i se l’emporta.

     Aquil·les, furiós, mata troians a grapats; no mostra cap pietat davant de ningú, ni davant de ningú, ni davant dels vells. Avança com un foc, els seus cavalls trepitgen els morts, ell s’empastifa de sang i pols.

 

 (Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XIX

   

 Tetis arriba a la vora d’Aquil·les a trenc d’alba i el troba encara plorant damunt el cadàver de l’amic. Li dona les armes, i al guerrer li brillen els ulls davant aquelles peces extraordinàries, obra d’un immortal. Confessa a Tetis que li fa por que les mosques desfigurin el cos de Pàtrocle. Tetis es compromet a protegir-ne el cos perquè encara estigui intacte en el moment del funeral; vessa damunt del cadàver unes gotes de nèctar i ambrosia perquè la carn resti ferma.

     Els aqueus celebren una assemblea. Aquil·les exhorta a deixar estar el passat, a dominar la ira dins el pit. Ara sortirà a combatre els troians. Agamèmnon sap que s’ha equivocat; diu que l’han encegat Zeus, el Destí i l’Erínia. Promet a Aquil·les tots els regals que li havia esmentat Odisseu, però Aquil·les ja no hi dona importància: ara cal pensar en la guerra. Malgrat tot, els companys van a buscar els regals d’Aquil·les i els posen al mig de l’assenblea. I Agamèmnon sacrifica un snglar, jura que no ha posat mai la mà damunt Briseida. Aquil·les afirma que Agamèmnon no l’hauria indignat tant si no fos voluntat de Zeus que morissin molt aqueus. Tant l’un com l’altre reconeixen l’acció dels déus i fan les paus.

     Porten els regals a la tenda d’Aquil·les . Briseida, quan hi arriba, veu Pàtrocle mort; se li tira al damunt sanglotant, i recorda que l’heroi abatut era qui ella més s’estimava. Aquil·les també plora el cos de l’amic, negant-se a menjar i a beure res. Per ordre de Zeus, Atena aboca unes gotes de nèctar d’ambrosia al pit del guerrer perquè tingui forces per lluitar.

   Després de posar-se les armes prodigioses d’Hefest, Aquil·les s’adreça als seus cavalls immortals, el Ros i el Clapat, i els demana que el tornin viu. El cavall Ros li parla: el salvarien de grat, però ja s’acosta el dia que morirà, en mans d’un home i d’un déu. Aquil·les, tot i saber que ha de morir, surt al camp de batalla entre els primers, celebrant la guerra amb un crit.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XVIII

 

          Antíloc arriba a les naus d’Aquil·les; li explica que el seu company Pàtrocle ha caigut i que Hèctor se n’ha quedat les armes. L’heroi es desfigura la cara amb cendra, s’estira a la pols, s’arrenca els cabells. Antíloc li ha d’agafar les mans perquè no intenti tallar-se el coll. Tetis, la mare d’Aquil·les, en sent els gemecs, i ella mateixa es posa a sanglotar; s’adona que al seu fill li ha arribat l’hora de morir. La deessa va a veure’l, l’abraça, ploren tots dos junts. Ara l’únic desig d’Aquil·les serà matar Hèctor, fer-li pagar la mort de Pàtrocle, encara que ell hagi de morir just després. El desig de venjança, de mort, d’honor i de glòria se li barregen. Tetis li promet unes armes noves, forjades pel déu Hefest.

       Mentrestant, els troians encara lluiten per apoderar-se del cos de Pàtrocle. Aquil·les, protegit per l’escut d’Atena, es planta al fossat i fa un crit, i el retró de la seva veu desbanda els troians. Els aqueus aconsegueixen portar Pàtrocle a les naus en un baiard. Llavors Hera fa pondre el sol abans d’hora; les tropes descansen de la guerra.

         Els troians fan una assemblea. Polidamant aconsella de tornar a la ciutat i refugiar-se darrere les muralles, perquè ara tornarà a lluitar Aquil·les, que és molt més fort que ells. Hèctor s’hi oposa: es pensa que ja toca amb la punta dels dits la glòria de llençar els aqueus al mar. Demana que tothom es quedi al campament; demà ell mateix plantarà cara a Aquil·les.

          Tota la nit els aqueus ploren Pàtrocle. Aquil·les promet que no retrà honors fúnebres a l’amic fins que no hagi mort Hèctor; degollarà dotze nois troians davant la pira i farà que les captives de guerra troianes plorin al voltant del seu cadàver.

         Mentrestant, Tetis va a casa d’Hefest, el déu fargaire, que viu entre eines i autòmats, i li demana que forgi una armadura complerta per a Aquil·les, perquè la seva ara la porta Hèctor. Fent ús d’una tècnica que serà lloc comú de tots els poemes èpics posteriors, el poeta descriu un escut que conté tot un món; explica que el déu hi dibuixa el cel, el mar, la terra i totes les constel·lacions, i fins i tot dues ciutats senceres, una de feliç i una d’assetjada, i un camp que llauren, un sembrat reial, una vinya, un ramat de bous, una pastura d’ovelles i una plaça de dansa i, al voltant de tot, el riu Oceà. Tetis vola com un falcó per portar a Aquil·les aquesta armadura prodigiosa.

                                                                                                                                            (Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XVII

            Comença el gran combat al voltant del cadàver de Pàtrocle: Menelau el defensa i mata Euforb, que el volia despullar, però Hèctor aconsegueix quedar-se les armes d’Aquil·les que portava l’heroi abatut. Després lluiten per apoderar-se del cos mateix. Hèctor surt de la batalla un moment per posar-se les armes d’Aquil·les, les armes que els déus havien regalat a Peleu.

                Zeus, quan el veu, diu que ja és a prop de la mort, però per compensar-lo li donarà una enorme victòria. Comença l’última gesta d’Hèctor. Ja no tornarà viu a Troia, on no fa gaire a dit adéu a la dona i al fill. Amb les armes immortals d’Aquil·les, Hèctor s’omple de força i d’esperit guerrer, corre cap els aqueus, esperona els seus. A qui arrossegui cap als troians el cos de Patrocle, li promet la meitat de les armes d’Aquil·les. els aqueus envolten el cadàver, aplegats per Aiant de Telamó. La terra s’amara de la sang del combat.

                Aquil·les, que és lluny de la batalla, no sap que Pàtrocle ha mort. Els seus dos cavalls immortals, que van sols per la plana, ploren perquè han sentit que el qui els portava les regnes ha mort per mà d’Hèctor. No volen anar ni a les naus ni a la batalla: s’estan immòbils com una estela, capcots, i per les pestanyes els cauen les llàgrimes. Zeus mateix se n’apiada; els inspira força per arribar a les naus, guiats per Automedont.

                S’intensifica la brega al voltant del cos de Pàtrocle; Atena esperona Menelau, Apol·lo enardeix Hèctor; Zeus llampega i afavoreix els troians, els aqueus s’espanten i fugen, desorientats dins la boira. Menelau, per ordre d’Aiant, busca el guerrer Antíloc, fill de Nèstor, i li demana que vagi a les naus i faci saber a Aquil·les que Pàtrocle ha mort.

                Continua encesa la lluita entorn del cadàver de Pàtrocle. Finalment, menelau i Meríonedes l’alcen i se l’enduen, i els dos Aiants mentrestant repel·leixen els enemics, com una carena que atura una riuada.

 

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XVI

   

    Mentre lluiten vora les naus, Pàtrocle va a la tenda d’Aquil·les. Entre plors, li explica que els més nobles estan ferits i li retreu que no els ajudi; sembla fill de la mar grisa o d’una roca escarpada, Aquil·les, de tan dur que és. Si ell no vol lluitar, Pàtrocle li demana que li deixi anar a ell, i que li cedeixi l’armadura, perquè així el confondran amb Aquil·les i els troians recularan. Amb auesta petició, Pàtrocle camina directe a la mort.

     Encara ple de ràbia, Aquil·les vol complir la seva promesa de no moure’s de la tenda fins que la batalla no arribi a les seves pròpies naus. Per això cedeix l’armadura a Pàtrocle i li dóna permís per entar a la batalla al capdevant dels mirmídons. L’exhorta a expulsar els troians de les naus, però li demana que després faci mitja volta, per no exposar-se massa.

     Pàtrocle pren les armes i Aquil·les fa una pregària a Zeus, demanant-li que el seu company faci fora els troians, però després torni a les naus. Zeus li concedeix un desig i li nega l’altre. Els troians, quan veuen Pàtrocle, pensant-se, per l’armadura, que és Aquil·les, reculen espantats i travessen la fossa en direcció a Troia. Pàtrocle els empaita amb les cavalls d’Aquil·les: ara comença la seva aristeia.

    La seva primera víctima és Sarpèdon, fill de Zeus i cap dels licis. El sobirà dels déus, que per un moment dubta si salvar-lo de la mort que li és destinada –capgirant, així, l’ordre còsmic- s’acaba resignant a veure’l morir. S’entaula un combat terrible per apoderar-se de les armes i el cos del guerrer abatut. Els mirmídons li roben les armes i se les emporten a les naus; Apol·lo, per ordre de Zeus, se n’endú el cadàver, el renta, i el retorna al seu país perquè l’enterrin amb tots els honors.

     En lloc de fer cas del consell d’Aquil·les , Pàtrocle va avançant encegat, encalçant els troians i els licis. Arriba a les portes mateix de Troia i mata d’un cop de roc a l’àuriga d’Hèctor; foll del goig de la sang, continua abatent enemics, fins que el déu Apol·lo, posant-se-li al darrere, li fa caure el casc i la cuirassa, i el jove guerrer Euforb el fereix a l’esquena; llavors Hèctor el travessa amb una llança.

     Hèctor encara té temps d’escarnir el moribund. Li diu que Aquil·les l’ha ben entabanat, enviant-lo a lluitar contra ell. Pàtrocle, agonitzant, li respon que no es gloriï gaire, que ni tan sols l’ha ferit primer, i aviat li tocarà morir a ell.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XV

     

       Empaitats pels dànaus, els troians tornen a travessar la fossa, ara en direcció a la ciutat. Zeus es desperta a l’Ida i veu com fugen, i distingeix el déu Posidó entre els grecs, i Hèctor estés a la plana. S’adona que Hera l’ha enganyat. La deessa es fa la innocent; Zeus li segueix el joc, però no oblida el seu pla: que els troians acorralin els aqueus i després Aquil·les entri en combat i mati Hèctor. De l’Ida estant, Zeus envia Iris a ordenar a Posidó que es retiri de la lluita, i tramet a Apol·lo al camp`de batalla perquè desbandi els aqueus.

      Hèctor està assegut, refent-se del cop de roc d’Aiant. Amb el coratge que l’infon Apol·lo, s’alça i comença a combatre, i els aqueus es troben de veure que no ha mort. Els sembla un prodigi diví. El gruix de la tropa aqueua es retira, només els més forts es mantenen ferms a primera línia. Hèctor lluita al capdavant de les tropes, acompanyat d’Apol·lo que avança amb el seu escut temible. Els aqueus fugen en desbandada.

      Els troians tornen a travessar la fossa, ara cap a les naus. Apol·lo ensorra el mur. Els grecs queden atrapats i supliquen als déus; els troians se’ls llancen a sobre com una gran onada. Pàtrocle, que és a la tenda d’Eurípil perquè l’acaba de guarir, s’adona que els troians han passat el mur i corre de dret a la tenda d’Auil·les amb la intenció d’esperonar-lo a fer la guerra. Els dos exèrcits estan igualats vora les naus. Hèctor s’enfronta als germans Aiant i Teucre, que noten la presència adversa d’algun déu; encoratje els troians a lluitar en defensa de la terra dels pares, i a morir si cal, eprquè és digne de morir defensant la terra. Finalment, els troians es fiquen per entre les naus. Nèstor crida als aqueus a pensar en els fills i en l’esposa, en les propietats i en els pares, i a lluitar per ells; Aiant els exhorta amb uns crits que arriben al cel. Hèctor mana als seus que calin foc als vaixells.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XIV

        

        Nèstor, a la tenda amb Macàon, sent el clamor de la batalla. Surt i veu aqueus fugitius, el mur en ruïnes. Troba Diomedes, Odisseu i Agamèmmnon ferits, que tornen de les seves naus, dominats per la por. I si Hèctor realment cala foc a les naus avui mateix? El mur no ha servit de res, Zeus els vol la ruïna. Agamèmnon proposa que es preparin per salpar. Odisseu s’hi oposa; Diomedes, el més jove, els exhorta a anar a la batalla, ferits i tot, per esperonan els altres guerrers. El déu Posidó, prenent l’aspecte d’un vell, els hi acompanya; diu a Agamèmnon que aviat els troians fugiran i fa un crit monstruós que infon coratge als aqueus.

          De l’Olimp estant, Hera s’alegra de la intervenció de Posidó a favor dels grecs i pensa una estratagema per manenir Zeus apartat de la guerra: anar-lo a seduir al mont Ida i fer-l’hi adormir. S’una d’oli d’ambrosia, es fa trenes, es posa una túnica amb ornaments, un inturó de cent borles, arracades amb forma de móra. a l’illa de Lemnos, Hera convenç el déu Son perquè l’ajudi. Quan la veu, Zeus sent el desig de la primera vegada, li demana que es quedi amb ell a l’Ida i davant seu repassa, amb ben poca delicadesa, totes les dones que ha desitjat. Hera fa com si tingués por que els veiessin; per satisfer-la, Zeus escampa un núvol d’or al voltant de l’Ida. Per sota els neix l’herba, i un llit de flors, i a sobre els plou la rosada. I Zeus, per efecte del Son, queda profundament adormit.

          Aleshores Posidó esperona amb veu forta els dànaus. Diomedes, Odisseu i Agamèmnon, ferits i tot, fan formar els guerrers, i el déu va al acpdavant, amb una espasa que sembla un llampec. Els dos bàndols xoquen com dues forces de la natura. Aiant fereix Hèctor amb un roc; els aqueus ja s’hi volen tirar a sobre, però els troians més nobles l’envolten i el protegeixen i se l’acabent enduent, gemegant, a la ciutat.

            Els argius, en veure que Hèctor no hi és, encara escometen amb més força. El camp de batalla es torna a omplir de crits de supèrbia que els celebren. Els ultratges a l’enemic sembla que s’agreugen: Penèlos, rei dels beocis, clava una llança al’ull del troià Ilioneu, li talla el cap, i amb la llança l’aixeca i el mostra als enemics mentre els humilia amb paraules. Els troians estna atemorits; Posidó ha decantat la balnaça a favor dels aqueus.

 

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant XIII

      Quan veu que els troians ja són a tocar de les naus, Zeus es desentén de la guerra i gira els ulls, convnçut que els altres déus no hi intervindran. Dalt del cim més alt de Samotràcia, Posidó ho veu tot i s’indigna que els troians dominin els aqueus. es dirigeix a les naus amb el seu carro, s’atura en una cova al fons de les aigües, hi deixa els cavalls i se’n va cap a la batalla.

    Els troians segueixen Hèctor, amb l’esperança de matar tots els nobles aqueus avui mateix. posidó, prenent l’aspecte de l’endeví Calcant, es dedica a esperonar els argius perquè es defensin. la batalla s’endureix. Cauen guerrers, i d’altres s’hi llancen a sobre per recuperar-ne els cadàvers o prendre’ls les armes. El tracte que es dispensa al cos dels enemics és una manera de continuar la guerra: Aiant fill d’Oileu talla el cap a un aliat dels troians i el llança com una pilota; va a parar davant els peus d’Hèctor.

      Posidó veu com li maten un net, el grec Amfímac, i encara esperona amb més fúria els aqueus. S’alça un combat d’armes i d’orgulls. Els guerrers disparen, esquiven, cauen, lluiten pels cadàvers, hi tornen. Menelau destaca en la guerra, els aqueus abaten un gran nombre de troians. Hèctor reuneix els que queden vius; contraataquen com un remolí de vents impetuosos, però els aqueus resisteixen. Aiant insulta Hèctor: li diu que aviat haurà de fugir a correcuita cap a la ciutat. Una àliga sobrevola Aiant per la dreta, senyal de bon averany. el cant es clou en el moment de màxima tensió, amb la cridòria de tots dos bàndols que arriba al cel de Zeus.

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant XII

                No durarà gaire la muralla que els aqueus han construït per defensr les naus. Aviat, quan, al desè any, la ciutat de Príam serà presa, els déus Posidó i Apol·lo l’esborraran de laterra; apol·lo hi desviarà tots els rius de la plana de Troia, Posidói hi farà arribar les ones deñl mar.

                Però això serà més endavant, ja fora de la Ilíada. ara s’alça el clamor de la batalla entorn del mur. Els aqueus, espantats, s’arremolinen al voltant de les naus. Hèctor encoratja els companys a travessar la fossa plena d’estaques, però els cavalls s’aturen, atemorits, i els peons dubten. Els troians salten el carro, disposats a travessar el fossat sense cavalls.

                Enmig del caos de la batalla, al voltant de la muralla s’alça un foc. El combat és incessant i confús. Per damunt d’Hèctor i Polidamant, apareix una àliga amb una serp agafada; la serp mossega, i l’ocell la deixa anar entre les tropes i se’n va adolorit. Els troians queden esgarrifats. Polidamant, un guerre del poble, no pas dels nobles, proposa que es retirin, després de veure aquell senyal sinistre. Hèctor ho rebutja; diu que Zeus li ha promês que derrotarà els grecs i pensa tirar endavant. “Un sol auguri és el bo: defensar la terra dels pares.”

                Els troians proven d’esbotzar la muralla. Sarpèdon, fill de Zeus, i Glauc, seguits dels licis, avancen i pugen als parapets. Aiant de Telamó i Teucre els planten cara. Sarpèdon arrenca un parapet i obre un pas, però els dos bàndols queden travats al voltant del mur, fins que Hèctor exhorta tots els aqueus a esfondrar-lo i a calar foc a les naus. Hèctor mateix esbotza una porta de la muralla amb una pedra enorme i entra disparat amb els ulls flamejants. Els troians salten rere seu, i els aqueus fugen cap a les naus.

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant XI

               

Surt el sol. Zeus envia la Discòrdia al campament dels grecs. La deessa s’instal·la a la nau d’Odisseu, al mig de les tropes, i inspira a tots els guerrers el desig d’entrar en combat. agamèmnon es posa una armadura extraordinària, amb tres serps dibuixades a la cuirassa: es prepara per a la seva aristeia. Els guerrers formen vora la fossa; Zeus els deixa anar una rosada bruta de sang, presagi de la mortaldat que s’acosta. A l’altra banda, els troians formen al voltant d’Hèctor, que recorre els rengles i esperona els guerrers.

                Quan entaulen combat, Agamèmnon avança com un foc destructor que arrasa un bosc i fa recular els troians fins les portes de la ciutat, però rep una ferida al braç i s’ha de retirar del camp de batalla. Hèctor se n’adona i, seguint el consell dels déus, abriva les tropes, com un caçador els seus gossos. Comencen les gestes d’Hèctor, que mata comandants i tropa rasa; ho abat tot com un vent poderós. Un cop ferit Diomedes per Pris (també anomenat Alexandre), els argius fugen. Odisseu resta tot sol, encerclat; es defensa  com un porc senglar, queda ferit, brama de dolor. Menelau i Aiant fill de Telamó corren a fer-li costat; Menelau l’agafa per la mà i se l’emporta. Aiant avança com un riu cabalós que arrossega tot el que es troba al seu pas.

                Hèctor, a l’altre costat del camp de batalla, no ha vist res d’això. El seu auriga Cebríones, però, s’adona que els troians fugen d’Aiant, i llavors tots dos s’endinsen en les tropes i trenquen les files dels aqueus. Hèctor, amb la llança, l’espasa i rocs, es passeja per entre els enemics; Aiant s’espanta i fuig, protegit pels seus companys.

                Mentrestant, el fill del déu Asclepi, Macàon, guerrer i metge de l’exèrcit aqueu, ha estat ferit per Paris. Nèstor l’acompanya a les naus, fins a la seva tenda. Pàtrocle s’hi presenta, enviat per Aquil·les, per saber amb qui torna Nèstor del camp de batalla. Davant seu, el vell es queixa que Aquil·les senti llàstima pels ferits de la guerra, ell que se n’ha retirat i els ha portat desastres, i repassa tots els ferits un per un; sembla que Aquil·les només es preocupi d’ell mateix; aviat es penedirà del seu egoisme. Nèstor exhorta a Patrocle a convèncer Aquil·les de tornar a la guerra; si ell no hi vol tornar que cedeixi l’armadura a Pàtrocle, i que aquest darrer entri en combat amb tots els mirmídons. Nèstor, el més assenyat dels aqueus, fa una proposat enraonada que portarà al desastre.

                Pàtrocle se’n torna. De camí, troba el guerrer Eurípil, ferit, que li demana que el guareixi. Eurípil està desesperat: no hi ha salvació, els troians han ferit els millors guerrers, els aqueus defalliran sobre les naus. Pàtrocle el guareix. Tota l’angoixa d’una derrota imminent li pesa a sobre.          

(Versió de Pau Sabaté)

ILIADA. Cant X

                    Agamèmnon no pot dormir, angoixat. Menelau també té insomni: és per ell que els aqueus es troben ara en aquella situació desesperada; va a veure el seu germà. Amb Nèstor, Odisseu, Dionedes, Aiant i Meges, el fill de Fileu, fan un xonsell de cabdills, vora la fossa. Diomedes s’ofereix per fer una sortida nocturna d’espionatge al campament troià i tria l’astut Odisseu perquè l’hi acompanyi. Surten a nit avançada, Diomedes amb un punyal de dos talls, escut i un casc de cuiro de toro, Odisseu amb un casc cobert amb dents de senglar. La deessa Atena els fa passar un agró per la dreta, senyal de bon averany. En l’escena que arrenca ara, l’anomenada Dolonia, veurem uns guerrers que no actuen amb l’habitual heroisme iliàdic, sinó amb una astúcia més pròxima a l’Odissea.

                Mentrestant al campament troià, Hèctor també ha convocat els troians a un consell i demana un voluntari per anar a espiar el campament aqueu.S’ofereix un guerrer obscur, Doló, lleig però ràpid de cames. Hèctor li promet els cavalls i el carro d’Aquil·les. Doló surt cobert amb una pell de llop i una gorra de pell de mostela.

                Odisseu i Diomedes veuen l’ombra de l’espia troià i s’estiren entre els morts.Quan el troià ja ha passat, Diomedes li tira una llança que se li clava just davant el camí. Doló s’atura tremolant; els suplica que l’alliberin, que els donarà les seves grans riqueses. Interrogat per Odisseu, Doló explica que els troians estan desperts i fan guàrdia, però els aliats dormen, perquè ells no tenen a prop els fills i les dones; i els explica que entre els aliats els tracis dormen a banda, amb el seu rei Resos, i tenen uns cavalls blancs extraordinaris i un carro tot d’or i de plata. Un cop informat, Diomedes talla el cap a Doló; Odisseu li pren la gorra de pell de mostela, la pell de llop i les armes, les consagra a la deessa Atena i les penja en un tamariu.

                Avancin fins al campament traci. Diomedes mata dotze guerrers i el rei, que fa tretze; Odisseu retira els cadàvers perquè els cavalls puguin passar més lleugers, deslliga els cavalls i se’n van tots dos amb les bèsties. De tornada recullen les armes de Doló. Quan arriben al campament aqueu, els companys celebren la gesta. Diomedes i Odisseu es renten al mar, després es renten en una banyera, s’unten d’oli, fan el ressopó i beune vi, i en liben a la dessa Atena en senyal d’agraïment.

               

               

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant IX

                És de nit. Els aqueus estan aterrits. A l’assemblea, Agamèmnon s’alça, plora rajant com una font i proposa tornar a casa. Després, reunit  a la tenda amb els vells aqueus, busca una sortida a la situació. Nèstor proposa fer l’intent d’apaivagar al ira d’Aquil·les, portant-li regals i dient-li “paraules meloses” perquè torni a combatre. Agamèmnon reconeix l’error d’haver ofès a Aquil·les; ara està disposat a restituir-li l’honor amb regals fabulosos: set calderons, deu talents d’or, vint calderes, dotze cavalls, set captives de guerra, Briseida mateixa – i Agamèmnon assegura que no l’ha tocada -; i a més, si conquereixen Troia, li permetrà que ompli la nau amb tant d’or i de bronze com pugui i que triï vint troianes, les més boniques després d’Helena; i, un cop retornats, encara li ofereix una filla seva amb un dot enorme i set ciutats ben poblades. Agamèmnon es revaixa tant com pot, desesperat.

                Així comença l’anomenada ambaixada a la tenda d’Aquil·les . Tres guerrers li van a oferir el tracte; Fènix, Aiant i Odisseu, acompanyats de dos heralds. El troben tocant l’arpa a la tenda, amb Pàtrocle que l’escolta assegut davant seu. Aquil·les els acull bé, els ofereix menjar, està satisfet que el necessitin. És el moment dels grans discursos. Odisseu parla de la por que tenen, del dolor que senten per la destrucció imminent de les naus; explica que els troians els tenen acorralats; evoca fins i tot el pare d’Aquil·les per entendrir-lo; li diu que, si odia tant Agamèmnon que no en vol els regals, almenys es compadeixi dels aqueus.

                Aquil·les està desenganyat de la guerra: tan és lluitar com no fer-ho, tan és ser valent o covard, perquè a ell, que és el millor de tots, l’han forçat a renunciar a Briseida, la captiva e la qual tenia cura com si fos una esposa. Ara sosté que la vida és més important que qualsevol botí de guerra.Recorda unes paraules de la seva mare: a ell l’esperen dos destins diferents, morir jove i gloriós a Troia, o morir vell i desconegut a casa seva. I diu que vol tornar a casa, a Ftia, i oblidar-se de l’honor de les guerres.

                Fènix, que ha cuida d’Aquil·les d’ençà que era petit i el veu com un fill, li demana que domini la ira. Li recorda la història de Meleagre, l’heroi etoli que, quan els etolisi els curets lluitaven per apoderar-se de les despulles del senglar de Calidó, també es va retirar de la batalla, enfurismat amb la seva mare. I es va negar a tornar-hi encara que tothom li fes súpliques, fins a l’últim moment, quan els dards ja picaven a la cambra mateixa; llavors la seva esposa, Cleòpatra, li va recordar què passa quan una ciutat capturada, i a Meleagre el cor se li va estovar i va entrar en combat.

                Aquil·les no cedeix, tot i que ja no sembla tan decidit a tornar-se’n a casa. Aiant i Odisseu van cap a la tenda d’Agamèmnon per dir-li que l’heroi no accepta els regals. Aquil·les, cap dels mirmidons, no tornarà a la guerra fins que Hèctor no arribi a les tendes dels aqueus. Ha tensat molt la corda, però considera que encara no ha arribat el moment de deixar-la anar: dominat per la ira, vol que Agamèmnon encara es desesperi més.

               

               

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant VIII

               

Surt el sol. Dalt de l’Olimp, Zeus mana als déus que deixin de prendre part en la guerra a favor dels uns o dels altres, i després ell baixa amb el seu carro al cim del mont Ida, des d’on pot contemplar les naus dels aqueus i la ciutat de Troia. Els troians i els argius s’enfronten tot el matí. al pic del migdia,  Zeus prepara  unes balances; a un platet hi posa el destí dels aqueus, a l’altre el dels troians; i és el destí dels aqueus, a l’altre el dels troians; i és el destí dels primers el que pesa més. Fa un gran retró i un llamp, i els aqueus més valents s’espanten i comencen a recular; només Diomedes resisteix, fa pujar el vell Nèstor al seu carro, i tots dos ataquen Hèctor, però Zeus els fa retrocedir amb un altre llamp.

            Ha arribat el moment de l’aristeia  d’Hèctor, la seva gran gesta bèl·lica; l’heroi encoratje els seus i confia que els enemics hauran de salpar aquesta mayeixa nit. Els aqueus es retiren  fins darrere les torres i la fossa que han cavat, Inspirat per Hera, Agamèmnon s’enfila a la nau d’Odisseu, que és al mig de tot, retreu als seus que siguin covards i suplica a Zeus que els salvi.Zeus l’escolta: envia una àliga amb un cervatell a les urpes, i l’àliga el deixa caure al costat de l’altar de zeus; en veure-ho els aqueus escometen amb més força . Però el sobirà dels déus també redreça el coratge dels troians. Hèctor empaita els aqueus com un gos de caça; els grecs es veuen forçats a retrocedir fins a les naus.

        Hera i Atena, compadint-se dels aqueus, volen tornar a entrar en la batalla, però Zeus les atura, enfurismat. Zeus i Hera, un matrimoni desavingut, es fan perdre la paciència mútuament. Discutint amb ella, el déu li recorda que Hèctor no pararà de fer la guerra fins que Aquil·les no torni al camp de batalla. El sobirà de l?olimp vol complir la promesa feta a Tetis.

           Llavors es pon el sol: la foscor arriba a desgrat dels troians però dóna un respir als aqueus . Hèctor reuneix els seus lluny de les naus, vora el riu, en un lloc net de cadàvers, i japensa en el combat a mort que l’endemà entaularà amb Diomedes. Encenen fogures al campament i fan guàrdia tota la nit; el camp de batalla sembla un cel estelat.

               

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant VII

             

   Els guerrers estaven cansats després de combatre tantes hores, però Hèctor i Paris tornen al camp de batalla. En veure que es reprèn el combat, Atena i Apol·lo es posen d’acord per aturar la guerra; el déu proposa que Hèctor desafiï  un aqueu en solitari. Helen, el fill endeví de Príam, fa arribar al idea a Hèctor, que es posa al capdavant, atura la batalla i proposa que un aqueu se li enfronti honorablement.

                Els aqueus resten en silenci, atemorits. Menelau els increpa i es vol oferir, però el seu ger,à li ho impideix: diu que aniria a una derrota segura. Nèstor, ja massa vell per combatre amb Hèctor, es plany de la cobardia dels aqueus d’ara, i llavors sí, s’alcen els voluntaris: Agamèmnon, Diomedes, els dos Aiants, Idomeu i Meríones, Eurípil, Toant. Odisseu. Trien l’escollit a sorts; li toca al gegantí i temut Aiant. En veure’l com una torre, els troians tremolen, fins i tot Hèctor s’atemoreix. Entaulen combat, amb llances, amb rocs, i ja estan a punt de treure les espases, però la nit els atura. Honorablement, els dos guerrers es fan regals – una espasa, un talabard, un cinturó – i se separen.

                Els troians, conscients que lluiten després d’haver trencat la treva, discuteixen una manera de posar fi a la guerra. Paris està disposat a donar als aqueus totes les seves riqueses, però no Helena, perquè se’n tornin a casa. L’herald Ideu fa arribar la proposta als aqueus: la rebutgen perquè creuen que Troia està a punt de caure.

                Els exèrcits es donen temps per recollir els morts i lliurar-los al consol de les flames. Al camp de batalla, cada bàndol renta amb aigua els cossos per poder reconèixer els seus. Encenen pires allà mateix, i cada bàndol se’n torna.

                De nit, els aqueus erigeixen un túmul al voltant de la pira i hi alcen torres ben altes, ambunes portes ben encaixades i una fossa molt fonda: serà una barrera que els protegirà dels enemics. El déu Posidó s’irrita per aquesta gran obra dels homes; Zeus li fa saber que quan se’n vagin podrà rebentar el mur i fer-lo caure al mar.

(Versió de Pau Sabaté)

               

ILÍADA. Cant VI

                 

                Aqueus i troians continuen lluitant, ara sense déus. Agamèmnon proclama que no ha de deixar cap troià en vida, ni tan sols els infants dins els ventres de les mares. Nèstor crida a abatre els enemics sense aturar-se a robar-los les armes. Davant l’escomesa aquea, els troians s’espanten i estan a punt de fugir; Helen, fill de Príam, encarrega a Hèctor que vagi a Troia per fer-se propícia la deessa Atena.

                Al camp de batalla, Diomedes es troba Glauc, cap dels licis, aliats dels troians. Quan el grec li demana qui és, Glauc fa un discurs inoblidable; diu que els homes són com les fulles, que es panseixen a milers i en broten de noves, i repassa tot seguit la seva genealogia: és fill d’Hipòloc i net de Bel·lerofontes. Aleshores Diomedes s’adona que és un hoste antic de casa seva, perquè Bel·lerofontes  s’havia estat a casa d’eneu, el seu avi; per això li diu que pot anar quan vulgui a la seva terra, a Argos, com ell pot anar quan vulgui a Lícia, la terra de Glauc. Diomedes i Glauc, de bàndols enemics, baixen dels carros, es donen la mà, es juren lleialtat i intercanvien les armes, encara que les de Glauc siguin d’or i les de Diomedes de bronze. La llei de l’hospitalitat s’imposa a la llei de la guerra.

                Hèctor arriba al palau de Príam. A la seva mare, Hècabe, li demana que faci ofrenes a atena perquè els protegeixi de Diomedes. A Paris, quan el veu ellustrant-se les armes a la campbra, li retreu que no lluiti. Finalment, en una de les escenes més cèlebres de tot el poema, Hèctor troba la seva esposa, Andròmaca, a prop de les portes Esquerres i se n’acomiada. La dida li porta el seu fill petit, encara infant de mamella. Andròmaca li recorda que a ella Aquil·les ja li ha mort el pare i els set germans, i també se li ha mort la mare, i així Hèctor és per a ella, pare i mare i germà i marit. Per això li suplica que es quedi a la torre, però just després li demana que faci formar les tropes a prop de la cabrafiguera, un lloc per on és més fàcil assaltar la ciutat; Andròmaca vol i dol. L’heroi troià sap que un dia tot el seu poble serà destruït; el que més angoixa és que la seva dona serà l’esclava d’un aqueu. Hèctor s’acosta al fill, però el nen s’arrapa al pit de la dida amb un xiscle, espantat. Els esposos riuen; Hèctor es treu el casc, agafa el fill i l’alça enlaire, i demana a Zeus que de gran sigui un guerrer destacat, millor que ell mateix. Andròmaca riu i plora alhora; després se’n va a casa, i amb les criades lamenta per endavant la mort del marit.

                Hèctor i Paris se’n tornen al combat.

(Versió de Pau Sabaté)