Els aqueus resten en silenci,
atemorits. Menelau els increpa i es vol oferir, però el seu ger,à li ho impideix:
diu que aniria a una derrota segura. Nèstor, ja massa vell per combatre amb
Hèctor, es plany de la cobardia dels aqueus d’ara, i llavors sí, s’alcen els
voluntaris: Agamèmnon, Diomedes, els dos Aiants, Idomeu i Meríones, Eurípil,
Toant. Odisseu. Trien l’escollit a sorts; li toca al gegantí i temut Aiant. En
veure’l com una torre, els troians tremolen, fins i tot Hèctor s’atemoreix.
Entaulen combat, amb llances, amb rocs, i ja estan a punt de treure les
espases, però la nit els atura. Honorablement, els dos guerrers es fan regals –
una espasa, un talabard, un cinturó – i se separen.
Els troians, conscients que
lluiten després d’haver trencat la treva, discuteixen una manera de posar fi a
la guerra. Paris està disposat a donar als aqueus totes les seves riqueses,
però no Helena, perquè se’n tornin a casa. L’herald Ideu fa arribar la proposta
als aqueus: la rebutgen perquè creuen que Troia està a punt de caure.
Els exèrcits es donen temps per
recollir els morts i lliurar-los al consol de les flames. Al camp de batalla,
cada bàndol renta amb aigua els cossos per poder reconèixer els seus. Encenen
pires allà mateix, i cada bàndol se’n torna.
De nit, els aqueus erigeixen un
túmul al voltant de la pira i hi alcen torres ben altes, ambunes portes ben
encaixades i una fossa molt fonda: serà una barrera que els protegirà dels
enemics. El déu Posidó s’irrita per aquesta gran obra dels homes; Zeus li fa
saber que quan se’n vagin podrà rebentar el mur i fer-lo caure al mar.
(Versió de Pau Sabaté)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada