Aqueus i troians
continuen lluitant, ara sense déus. Agamèmnon proclama que no ha de deixar cap troià
en vida, ni tan sols els infants dins els ventres de les mares. Nèstor crida a
abatre els enemics sense aturar-se a robar-los les armes. Davant l’escomesa
aquea, els troians s’espanten i estan a punt de fugir; Helen, fill de Príam, encarrega
a Hèctor que vagi a Troia per fer-se propícia la deessa Atena.
Al camp de batalla, Diomedes es
troba Glauc, cap dels licis, aliats dels troians. Quan el grec li demana qui
és, Glauc fa un discurs inoblidable; diu que els homes són com les fulles, que
es panseixen a milers i en broten de noves, i repassa tot seguit la seva
genealogia: és fill d’Hipòloc i net de Bel·lerofontes. Aleshores Diomedes s’adona
que és un hoste antic de casa seva, perquè Bel·lerofontes s’havia estat a casa d’eneu, el seu avi; per
això li diu que pot anar quan vulgui a la seva terra, a Argos, com ell pot anar
quan vulgui a Lícia, la terra de Glauc. Diomedes i Glauc, de bàndols enemics,
baixen dels carros, es donen la mà, es juren lleialtat i intercanvien les
armes, encara que les de Glauc siguin d’or i les de Diomedes de bronze. La llei
de l’hospitalitat s’imposa a la llei de la guerra.
Hèctor arriba al palau de Príam.
A la seva mare, Hècabe, li demana que faci ofrenes a atena perquè els
protegeixi de Diomedes. A Paris, quan el veu ellustrant-se les armes a la
campbra, li retreu que no lluiti. Finalment, en una de les escenes més cèlebres
de tot el poema, Hèctor troba la seva esposa, Andròmaca, a prop de les portes
Esquerres i se n’acomiada. La dida li porta el seu fill petit, encara infant de
mamella. Andròmaca li recorda que a ella Aquil·les ja li ha mort el pare i els
set germans, i també se li ha mort la mare, i així Hèctor és per a ella, pare i
mare i germà i marit. Per això li suplica que es quedi a la torre, però just
després li demana que faci formar les tropes a prop de la cabrafiguera, un lloc
per on és més fàcil assaltar la ciutat; Andròmaca vol i dol. L’heroi troià sap
que un dia tot el seu poble serà destruït; el que més angoixa és que la seva
dona serà l’esclava d’un aqueu. Hèctor s’acosta al fill, però el nen s’arrapa
al pit de la dida amb un xiscle, espantat. Els esposos riuen; Hèctor es treu el
casc, agafa el fill i l’alça enlaire, i demana a Zeus que de gran sigui un
guerrer destacat, millor que ell mateix. Andròmaca riu i plora alhora; després
se’n va a casa, i amb les criades lamenta per endavant la mort del marit.
Hèctor i Paris se’n tornen al
combat.
(Versió de Pau Sabaté)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada