ISRAEL en els orígens

L'origen dels antics regnes d'Israel i Judà no es pot explicar sense entendre que tot va començar a conseqüència d'una gran crisi climàtica. Una terrible sequera a finals de l'Edat del Bronze va provocar el col·lapse de la civilització de Canaan a les zones planes, fet que va obligar la població a buscar noves estratègies de supervivència. Entre finals del segle XII i mitjan segle X aC, es va produir una gran onada d'assentaments a les terres altes i muntanyoses, un refugi poblat per un grup mixt de colons: antics nòmades que sobrevivien gràcies als seus ramats i agricultors que havien fugit del desordre i la destrucció de les ciutats de baix. Mentre aquests petits pobles de muntanya començaven a créixer i a organitzar-se, el vell sistema de ciutats-estat independents va continuar funcionant a les valls durant bastant de temps, fins que la pressió dels nous pobladors de les muntanyes va canviar les regles del joc de manera definitiva.

El primer gran intent d'unificar aquest mosaic de pobles en una sola estructura política va néixer a la zona de Gibeon, un territori que la memòria bíblica identifica com la "Casa de Saül". Aquest primer regne territorial de les muntanyes va intentar expandir-se cap a les valls fèrtils de les terres baixes, però aquesta demostració de força va xocar directament amb els interessos d'Egipte, que no volia perdre la seva influència econòmica i militar a la regió. Per evitar que aquest nou poder creixés massa, el faraó Shoshenq I va llançar una campanya militar a les terres altes i va fer caure l'entitat de Gibeon; no obstant això, per assegurar el control de la zona, la diplomàcia egípcia va promoure una nova organització del territori que, de retruc, va donar peu a l'ascens simultani de dos regnes veïns i rivals: el Regne d'Israel al nord i el Regne de Judà al sud.

Un cop establerts aquests dos nous regnes territorials, va aparèixer la necessitat d'unir unes poblacions que fins aleshores no es diferenciaven en res material, ja que tots feien servir les mateixes eines, cases i costums. Per aconseguir-ho, les dinasties reials van començar a promocionar i difondre mites fundacionals, tradicions sobre la cort i relats d'herois salvadors que la gent s'explicava oralment de generació en generació per crear un sentiment d'identitat compartit. Molt de temps després, a partir del segle VIII aC, aquests antics "records" de les batalles i fronteres del passat es van posar per escrit, sent utilitzats pels autors bíblics dels llibres de Jutges, Samuel o Josuè per a reflectir la propaganda i la ideologia política dels reis d'aquella època.

 

EL RELAT BÍBLIC. Gènesis

L'Antic Testament crea la impressió que els orígens del poble d'Israel es remunten,  al segon mil·lenni abans de Crist. Abraham, Isaac i Jacob, i Josep i els seus onze germans. Encara que no podem provar la seva l'existència, el seu estil de vida és coherent amb el dels grups amorreus i altres nòmades de l'època:

Noms com Ishmael o Jacob eren molt comuns en les tauletes de l'època trobades a ciutats com Mari (Mesopotàmia).

Les tauletes de Nuzi descriuen costums jurídics idèntics als del Gènesi, com el fet que una dona estèril lliurés la seva esclava al marit per tenir descendència (com el cas de Sara i Agar).

El moviment entre el nord de Mesopotàmia (Haran) i Canaan era una ruta comercial i de transhumància molt activa en el segon mil·lenni a.C.

En el Gènesi, els avantpassats emigren des de Mesopotàmia fins a la Terra Promesa, però continuen mantenint vincles amb els seus parents de l'est. Després, durant una època de fam, es traslladen a Egipte, on Josep havia arribat abans com a esclau per convertir-se en un destacat funcionari. Els detalls cronològics de l'Antic Testament indueixen a pensar que això va ocórrer potser durant el segle XIV a. C. Liderat per Moisès, el poble es posa de nou en marxa cap a la Terra Promesa, aquesta vegada des de l'oest, des d'Egipte, i, després de vagar pel desert durant quaranta anys i rebre els deu manaments i la resta de les lleis, arriba finalment a la seva destinació amb Josuè al capdavant.

Tot i que no hi ha rastre d'una migració de milions de persones, el relat té "ressons" històrics molt forts:

En les Cartes d'Amarna (documents egipcis), es menciona sovint els apiru o habiru, grups de persones marginades, mercenaris o esclaus fugitius que vivien a les zones muntanyoses de Canaan. Molts historiadors veuen aquí l'arrel etimològica i social dels "hebreus".

L'arqueologia confirma que sota faraons com Ramsès II, es van construir ciutats (Pi-Ramsès) utilitzant mà d'obra de pobles semites que vivien al delta del Nil. El relat de "fer maons" s'ajusta a la realitat logística de l'Egipte de l'època.

Curiosament, noms com Moisès (Mose, que significa "fill de"), Fineas o Hofní són noms d'arrel purament egípcia, cosa que suggereix un vincle real d'aquesta elit amb l'administració faraònica.

Actualment, la hipòtesi més acceptada entre els historiadors és que no tot Israel va sortir d'Egipte. Probablement: Un grup petit (potser la futura tribu de Leví) va fugir d'Egipte. En arribar a les muntanyes de Canaan, es van unir a clans autòctons que mai n'havien marxat. L'experiència d'alliberament d'aquest grup petit va ser tan potent que va acabar convertint-se en el mite fundacional de tota la nació.

SOCIOECONOMIA SOCIETAT HEBREA

     

Judea i Galilea de l’època romana pertanyen a la tipologia de societats agràries preindustrials. La majoria de la població – al voltant del noranta per cent –  pertanyia a la classe dels productors, caracteritzats per una economia de subsistència, mentre que tan sols una petita minoria formava part de les elits privilegiades urbanes. L’explotació estructural d’aquesta tipologia de societats estratificades podrà agreujar-se – cosa que sovint passava – segons les crisis produïdes per desastres naturals (sequera, epidèmies, terratrèmols) o socials (guerres, invasions) , cosa que causava una constant precarietat en l’existència dels productors primaris. Aquesta situació en què una majoria depenia de mínims recursos es caracteritzava per una elevada tassa de mortalitat infantil, baixa esperança de vida i la dependència dels favors de les elits, en un sistema de patronatge o clientelisme.

   Un aspecte clau del sistema econòmic era el control, per part de les elits urbanes, dels recursos i les decisions sobre la producció, tant de l’agricultura, la pesca i la petita indústria com dels mercats urbans. Els petits propietaris autònoms, la concentració de les terres més fèrtils en grans latifundis  a mans de l’aristocràcia era un procés completat en època hel·lenística. Això va tenir efectes importants, ja que molts treballadors, incapaços de sostenir les seves famílies per manca de terres o per posseir parcel·les massa petites  o poc productives, es convertiren en jornalers al servei dels latifundistes, dedicats de manera especial al conreu de la vinya i l’olivera. L’exigència fluctuant en la mà d’obra d’aquests conreus, la situació de molts hauria estat caracteritzada sovint per la precarietat i la incertesa.

    Una situació en la que moltes persones haurien necessitat préstecs per sobreviure i l’aristocràcia podia invertir en concedir-los significa que l’endeutament va ser una característica permanent  de l’estructura econòmica amb problemes per impagament de deutes. Es permetia que els acreedors cobressin un deute, amb el suport dels tribunals, fins i tot un cop feta la cancel·lació universal de deutes al final de cada cicle de set anys (any sabàtic); una innovació d’aquesta mena que contradeia els preceptes bíblics sembla haver respost als interessos dels estrats més poderosos de la societat palestina. Les dificultats econòmiques haurien propiciat una progressiva desintegració de les comunitats camperoles.

Qui va escriure la Biblia?

   

 Si bé la tradició hebrea i la cristiana  assenyala com a autor dels primers llibres a Moisès, el patriarca que va liderar als hebreus en la seva fugida d’Egipte i a qui el seu deu Yahvé va dictar-los quan es trobava al cim del Sinaí, les investigacions biblistes apunten altres hipòtesis. Les contradiccions en el relat, els estils de redacció i la distinció de diferents seccions suggereix  l’ecistència d’autors difernst en moments històrics i llocs també diversos. Segons aquesta línia de treball, que és la més acceptada o bé el punt d’inici de qualsevol estudiós, tindríem cinc moments en què es va anar construint el relat i els seus diferents llibres:

    Segle IX ane: Al regne de Judà, l’autor denomin a J (Yahvista) escriu els primers textos del que posteriorment serà la Torà, el llibre sagrat dels jueus. Al Déu se l’anomena Yahvé,  les escenes relatades es situen a l’entorn de Jerusalem i les muntanyes de Judea i els protagonistes són els patriarques de les tribus d’Israel. Això fa suposar que qui ho va esvriure era alguna persona relacionada amb el temple de Yahvé a Jerusalem quan fou capital del regne de Judà, separat del regne d’Israel.

    Segle VIII ane: Al regne d’Israel, al nord del de Judà, s’escriu també una versió particular i pròpia de la Torà. És l’autor E (Elohista) perquè al Déu se l’anomena Elohim i ens mostra una tradició diferent sobre la revelació. L’espai geogràfic està situat al regne d’Israel que era independent. Els protagonistes són els patriarques de mles tribus que ocuparen històricament aquest territori. És un text similar al de J però amb característiques pròpies, té un especial apreci per Moisés el que va pensar que era un dels sacerdots procedents de la seva tribu.

    Segle VII ane: els textes es fusionen quan Israel es destruida pels Assiris i els seus habitants busquen refugi i són acollits a Jerusalem i al regnde de Judà. Els sacerdots del temple van promoure una redacció de nous textos que els fusionessin per així facilitar la integració de la nova comunitat. Posteriorment s’anaven afegint de nous que matisaven i complementaven aquesta versió. S’afegiren fragments relacionats amb els rituals del temple de Jerusalem i això ens indicaria que el seu autor n’era un sacerdot. És la font P (sacerdotal)

    622 ane: En el regnat del rei Josies a Judà té lloc el descobriment del llibre del Deuterenomi, escrit per l’autor D. Aquest llibre eren una mena de discursos que Moisés hauria escrit a partir de les paraules dictades per Déu al Sinaí. És l’autor D

    Segles V-IV ane: es produeix la redacció complerta de la Torà, fusionant les diferenst fonts i autories. S’atgribuiex aquesta autoria a Esdras, escriba jueu i expert en la llei, funcionari del rei persa enviat a reorganitzar el culte a Jerusalem al retorn de l’exili babilònic.

    La Bíblia segueix transformant-se i els sacerdots hebreus van anar otorgant la categoria d’obra revelada per Déu a altres llibres que formaven part del patrimoni literari jueu.

JUTGES I SACERDOTS A ISRAEL

Un govern anterior a la monarquia i abans de Saül i david a Palestina és artificiosa i contradictòria amb altres realitats, com la de Megido. No hi havia reis israelites  i les tribus no depenien de reis cannaneus o filisteus. El Llibre del Jutges bíblic no descriu jutges administrant justícia, sino capdills militars. Allà es reflecteix problemes propis del temps en què es va redactar sobre el temps passat mític. Com  no es disposava de fonts escrites, els seus autors utilitzaren narracions llegendàries o fabuloses. es decriu més aviat com els israelites de l’època de l’exili o post-exili s’imaginaven aquest període. La distribució geogràfica dels jutges correspon a la recuperació post-exili. Les tribus tenien una història concreta i una localització anterior al desterrament. La confederació tribal data, probablement, del s. VI ane.

                Durant el desterrament es va evolucionar de la idea d’una reialitat davídica, eterna, sense condicions, a una altra condicionada al compliment de la llei sota tutela sacerdotal. El model és el rei-sacerdot. El regne de David i Salomó va ser un regne model. Les qualitats del bon rei són la justícia i la sabiduria. amb la caiguda de la monarquia i el desterrament va passar-se a la idea d’un futur rei salvador. En la Jerusalem amenaçada pels babilonis l’esperança es va posar en la dinastia de David i durant el desterrament a Babiònia la idea del Messies  va tenir diferents formes i direccions. Es va mantenir vinculat a la casa de David i va anar evolucionantcom a conseqüència de la crisis profunda.

                Al regne de Déu els sacerdots va assolir un paper polític, configurant-se la comunitat hebrea com una ciutat-temple. Això va ser totalmen nou ja que a Síria-Palestina el temple va tenir un paper polític, era un anex del palau reial, un paper cerimonial i no productiu. Els jueus desterrats a Babilònia van conèixer una altra mena de temple, els que gaudien d’un gran poder econòmic i polític (Uruk, Nippur, babilònia, Borsippa...) Al retornar aJerusalem, després del desterrament, els sacerdots hebreus van portar aquest model de temple.

                El procés de la presa de poder dels sacerdots va complertar-se a inicis del s IV ane amb els encarrecs als sacerdots de compilar les lleis. El tempre de Jerusalem va començar a rebre tota mena d’ofrenes, a més de la desena part del gra, del vi i de l’oli de Judea. Seguint el model dels temples babilònics, el santuari funcionà com un banc concedint prèstecs i privilegis. Amb la seva estructura administrativa, la centralització del temple convertí els sacerdots en guies de la comunitat, amb gran activitat econòmica i amb el monopoli de la interpretació de la llei. El Sumum Sacerdot, després del desterrament, es va convertir en la figura més rellevant i pertanyien a la línia sadoquita. Els levites eren el personal auxiliar que controlava els ingressos i les finances.

APARICIÓ DEL MONOTEÏSME II

             

El rei Josies (639-609 ane) instaura un nou moviment religiós amb un nou significat. Origina els documents que constituïran el nucli de La Biblia, el més important dels quals és el Llibre de la Llei, considerat l’original del Deuterenomi, i suposa una revolució en el ritual i una radical reformulació de la identitat israelita. Allà es troben els elements fonamentals del monotïsme bíblic: culte exclussiu a un déu i en un únic lloc, l’obsewrvança de les festes i diferents normes jurídiques refrents al benestar, aspectes socials, temes de justícia i moral personals.

   L’aparició de El Llibre de la Llei coincideix amb la difusió de l’alfabetisme a Judà. El pacte que hi és descrit entre Yahbeh i Israel és molt similar als pactes entre els asiris i els estats vassalls on queden puntualitzats els drets i deures d’un poble vassall i el monarca.

    Es consagra la unitat d’Israel i el centre del culte a Jerusalem. Els autors van recollir i reelaborar les tradicions més importants d’Israel en els quatre primers llibres de la TORAN, començant per les històries d’Abraham, Isaac, Jacob... amb eminiscències del món del segle VII ane. Creant-se una gran epopeia nacional independent d’Egipte, amb la gesta de la conquesta de Canaa condemnnant-ne el seu estat, els seus ciutadans i els matrimonis mixtes.

    El Deuterenomi no és un llibre d’història, sino una obra ideològica i teològica per propiciar les bases d’un codi social de caràcter universal, un sistem de valors que pot ser útil a totes les cultures i els segles.

Prostitutes i Homosexualitat

Prostitutes sagrades

         Sacerdoteses sovint exercien de prostitutes sagrades (qudeshah): oferien al temple els guanys obtinguts en el seu ofici. Antigament s'havien practicat a Jerusalem (com a Síria, Fenícia i Babilònia), però els sacerdots jueus ho maleïren i ho mostraren com a signe de degeneració moral. N'hi va haver al temple de Jahvéfins l'època del rei Josies. El Deuterenomi (22, 18) prohibirà explícitament que es paguin al temple gunays de prostitució. Maria de Magdala podria haver estat una prostituta sagrada.

Busquets i Grabulosa, Lluís

Els evangelis secrets de Maria

i de la Magdalena

HOMOSEXUALITAT

         El prejudici cristià per l’homosexualitat és en realitat una superstició jueva que transmet Pau a la nova ideologia, ja que format en un pensament d’aquestes característiques no pot superar aquesta iterdicció (com tantes d’altres). Té un origen molt concret: els jueus vivien envoltats de tribus paganes, i en moltes d’aquestes els sacerdots practicaven una homosexualitat ritualista em el transcurs de determinades cerimònies religioses. Era una cosa molt corrent. Heròdot explica coses semblants sobre els escites[1], que habitaven tota aquesta regió fins l’estepa d’Ucraïna. Parla dels enareus[2], els descendents dels escites, que van saquejar el temple d’Ascaló a qui la deesa havia castigat amb una malaltia femenina. Eren, segons ell, endevins que es comportaven com dones; els anomenava també androginoi, homes-dona que tenien la regla cada mes. Es tractava de pràctiques xamàniques que Heròdot no va interpretar correctament. Encara es poden veure coses semblants a Nàpols, on en el decurs de certes cerimònies d’ascendència pagana, es fa que un noi jove pareixi una nina.

---

[1] Els escites eren un poble nòmada, pastor i migrador. Sorgits a l'Àsia Central van emigrar cap a l'Iran i l'Àsia Menor; i després al Caucas, a les estepes del sud de Rússia, i a la moderna Romania.

[2]              Afrodita castiga als escites que saquegen el seu temple a Ascaró amb l’enfermetat de les dones. Una mena d’enfermetat venèrea causant d’impotència. Castrats.

L'Èxode.

L’arribada dels hebreus a Egipte, que protagonitzaran el llibre de l’Hèxode, s’ha fet coincidor amb la migració dels HICSES. Van establir-se al Delta del Nil, a la ciutat d’Avaris. Hi ha proves arqueològiques d’aquesta ocupació i també en textos històrics, la descripció dels quals coincideix extraordinàriament amb la història dela visita dels Patriarques a Egipte.

      De tota manera no és concloent que els semites establerts a Egipte es tractessin de veritables israelites. No s’ha trobat encara cap prova documental, ni inscripció que els esmenti tot i diposar de 400 cartes datades del segle XIV aC on es decriu de manera detallada la situació de Canaa.

       La fugida d’israelites sembla poc probable perquè és gairebé impossible que un nombrós grup s’escapés al control egipci en temps de Ramsés II, que pervisquessin 40 anys en vida nòmada pel desert de Síria sense deixar-hi cap empremta. Encanvi en períodes anteriors (III mil·leni) sí que se’n troben. On representa que van viure acampats durant 38 anys, a Qadesh Barnea, que és un oasi amb abundant aigua, no s’han trobat materials arqueològics del Bronze Tardà, només restes d’una fortificació de l’Edat del Ferro. Tampoc a Esyon Gheber, un altre establiment on acamparen, hi ha vestigis de l’Edat del Bronze, només de l’Edat del Ferro. Com tampoc Tell Arad, que tampoc existia a l’Edat del Bronze. Ni a Heshbon que ni tan sols existia.

        La qual cosa fa con cloure que com els topònims de l’Èxode són reals, el relat es creà en temps del regne de Judà. En aquest relat s’hi ha barrejat elements històrics i geogràfics d’èpoques molt diferents, fent impossible la seva localització en un període determinat. Descriu una realitat de l’Edat del Ferro, que és quan es va escriure l’Èxode (S VII aC) durant el període de gran prosperitat de Judà. Fent impossible conèixer si la narració bíblica és una recreació de vagues memòries de migracions cananees a Egipte i de la seva expulsió el II mil·leni, o bé una creació nova.

         Les narracions de l’Èxode no constitueixen una veritable història, ni una ficció literària, sino l’expressió de la memòria i les esperances sorgides directament del procés de canvis a l’època del regnat de Josies (630 – 609 aC) en què es va desenvolupar un programa expanisu i religiós on s’adopta la idea que Yahvé havia complert la seva promesa. La historicitat de l’Èxode és una qüestió que proporciona una visió teològica, tot incloure elements residuals de materials històrics.

Els Patriarques Bíblics

La història dels Patriarques bíblics és una pre-història d’Israel, on el centre és Judà. Es tracta d’una tentativa literària de redefinir la unitat d’Israel, no pas una biografia dels patriarques que ja eren molt populars. Existeix gran riquesa de tradicions i narracions d’episodis diferents.

Les tradicions dels patriarques són una mena de prehistòria piatosa anterior a Jerusalem , abans de l’aparició de la monarquia i la construcció del temple. Són moniteistes, però poden fer sacrificis a molts llocs.

El PENTATEUC – DEUTERENOMI estan escrits al s VII aC i és el moments en què els redactors aconsegueixen unificar les històries més antigues. La seva veritable antiguitat és de difícil coneixement. El que podem arribar a saber només és la data primitiva de la composició de les tradiclions. La preocupació de les històries no és històriac, ni de dades cronològiques. És teològica, mítica, llegendària.

Déu únic i desert

La característica del desert és que no reté l’aigua.Sense l’aigua una persona no pot sobreviure ni un dia a temperatures molt elevades. Alguns arbustos i alguns animals, però, han trobat la manera de sobreviure-hi

Per a quasi tots els pobles, el desert és un lloc hostil, calorós. Ressec, amenaçador, mortal. Un territori que es travessa si no hi ha més remei, però per on cal passar  de llarg i de pressa. El desert és buit – i ja va escriure Aristòtil que el buit causa l'horror.

         Però no pas per a tothom: per als hebreus, afeccionats a les paradoxes, el buit i el ple són inseparables. El buit del desert és sinònim de plenitud. El desert és un símbol: el símbol clar, pristi, inesgotable, del déu únic i sense cara – de Jahvè!

         Moisès guià els jueus quaranta anys pel desert, abans d'arribar a la Terra Promesa. I fou allà, al desert, on Jahvè s'aparegué a Moisès , i li lliurà les taules de la Llei i donà instruccions per construir l'Arca de l'Aliança que faria invencibles els hebreus a totes les batalles. Aquesta idea del déu únic està vinculada a l'experiència del desert. Per als altres pobles, les fonts, els boscos, les muntanyes, els animals, els llamps i la pluja tenen els seus déus. Per als hebreus, que porten el desert gravat al cap, no hi ha ni fonts, ni boscos, ni muntanyes, ni animals, ni llamps, ni pluja: només la immensitat pura, simple i mineral dels desert, la sorra eterna i les roques nues, els cels llisos i la terra buida, el sol i la lluna que es belluguen amb geometria perfecta. I tota aquesta simplicitat harmònica no requereix personificacions de múltiples déus, sinó d'un de sol: Jahvè.

         Les exigències ideològiques de les cultures de l’Orient Pròxim antic, a l’àrea siriopalestina, basaven la idea monàrquica en la relació preferent del sobirà amb la divinitat de la seva dinastia. Aquesta divinitat no tenia perquè ser la més important del panteó, però era qui propiciava l’ascens al tro del fundadors de la dinastia; era ell qui, en certa manera, garantitzava la casa reial que regnava. Els jueus compartiena questa idea: Jahvè va donar el tro a David, prenent-li a Saül, i li assegurà una llarga descendència dinàstica. Jahvè era el déu dinàstic. Un monoteisme plenament desenvolupat i vigent durant el període postexili en què s’elaborà la ideologia davínica.

         En l’àmbit del politeísme, un usurpador que iniciava una dinastia no tenia dificultat per trobar un déu dinàstic diferent de l’anterior dinastia. Però els jueus no poiden fer-ho, perquè reconeixien un sol Déu i només tenien la possibilitat d’escollir a Jahvè. Així la qüestió successòria dels regnes hebreus es planteja d’una manera diferent: el pacte amb Jahvè no té perquè ser etern i pot ser revisat. Jahvè no podia incomplir una promesa, d’aquí la necessitat d’una dinastia única.

         L’activitat del rei  era essencialment la d’un sacerdot ja que oficiava els sacrificis i les cerimònies més importants. Era qui mantenia la relació essencial entre la divinitat i el poble.

MESOPOTAMIA, PAÍS DE L'EDÉN?

La tradició hebrea, concretament el relat bíblic i la situació que en fa dels rius Tigris i Eufrates, situa el Jardí de l'Edén a Mesopotàmia. Però aquesta localització és difícl de comprendre. La idea luxuriosa implícitament associada a la del Jardí de l'Edén, no sembla que tradueixi la realitat mesopotàmica; només al preu d'un enorme treball humà es pogueren trasnformar les condicions originals i la planura mesopotàmica arribà a esdevenir sinònim de riquesa agrícola. Però en llengua acàdia, Edinu, terme les afinitats del qual amb Edén semblen clares, designa l'estepa, amb una visió molt negativa, com espai improductiu, lloc de la vida salvatge i domini dels nòmades que apareixen freqüentment com l'anticivilització.

No és doncs pensant en la pròpia Mesopotàmia pel que els redactors del Gènesi hi col·locaren allà el jardí de l'edén. Si ens basem en un altre sentit, en el que Edén equival a delícia o plaer, podríem estimar que ells tenien en ment la imatge de prosperitat i de zones abundoses quant a recursos agraris, però costosament logrades per la humanitat, com a contrast amb la duresa de l'entorn. És comprensible que els habitants d'aquells indrets consideressin els jardins o els horts com averitables paradisos a la terra. L'aigua n'era un element sagrat

Les migracions al Creixent Fèrtil. El mite d'Abraham.

Abraham potser fos un home o, més probablement, pot ser la personificació d'una migració de milers de persones des de Mesopotàmia fins Canaan de la mateixa manera que Herakles (Hèrcules) no és un personatge històric, sinó la personificació de la invasió dels doris. Hi ha moltes coses que no estan gens clar (la qual cosa ens alegra molt als historiadors perquè així podem seguir donant-li voltes al cap que és el que més ens agrada). Aquesta migració personificada en Abraham procedia de Mesopotàmia i va ser cap a l'any 1850 aC quan va arribar a palestina establint-se allà. Cal destacar que Abraham i la seva gent són pastors nòmades, el nomadisme és un dels senyals característiques de la història d'Israel. I destaca també la repulsa que en el Gènesi es respira contra les ciutats (recordem l'episodi de Sodoma i Gomorra) que són vistes com l'encarnació del mal. Això és típic de les societats nòmades, de manera que en una zona geogràfica ja completament estructurada al voltant de ciutats-estat, és lògic que els pastors nòmades es trobaran a disgust i emigressin a terres on no hi hagués ni estats ni administració ... i per això, ni impostos, és clar. En el text apareixen referències a usos i costums mesopotàmiques antiquíssimes (Abraham es regeix pels desenvolupaments del codi d'Hammurabi en ús a l'Orient Mitjà en aquells temps), cosa que demostra que la tradició oral va mantenir aquesta història viva durant segles i segles. A més, hi ha diversos episodis que demostren que la nocio "legals" d'Abraham s'inspiren en els codis de dret hurrita i hitita. Abraham adora a Déu sota el nom EL SHADDAI, la traducció més adequada és "el Déu de l'estepa" (i no "el Déu de la muntanya").

El mite d’Abraham i al seva migració fins Canaan entre el 2.100 i 1.550 aC, coincideix amb el fet de les migracions dels AMORREUS. Uns semites nòmades que es van anar sedenytaritzant a una part de Canaan i s’expandiren pel seu sud així com al nord de Síria.

Originari de Mesopotàmia, recorrien el desert de Palmira i Mari, flanquejant l’Eúfrates per tal que el bestiar pasurés l’estepa mesopotàmica. Molt propers ètnicament als sumeris, es  barrejaven amb la seva població durant els processons migratoris . També tenien contacte amb nòmades beduins, considerats més grollers i toscs.

Abraham és el pare de la nació jueva, una nació nòmada que se sent rabiosament lliure i que lluita per la seva independència amb tota la seva ànima, encara que per això hagin d'abandonar les seves llars per viatjar a terres desconegudes. Aquesta idea serà l'eix central del pensament jueu i tindrà enormes conseqüències en el desenvolupament de la seva història.

Israel. La Biblia II

Cap a finals de s VII ane, al llarg d’unes dècades d’ebullició espiritual i agitació política, un grup de funcionaris de la cort, escribes, sacerdots, camperols significats, profetes, ... s’uniren per crear un moviment nou el nucli del qual van ser uns escrits sagrats plens de brillantor literària i espiritual. Aquesta obra mestra de la literatura (compilació d’escrits històrics, memòries, llegendes, contes populars, anècdotes, propaganda monàrquica, profecia, poesia antiga i altres adaptacions de fonts anteriors) serà objecte d’una nova tasca d’edició i elaboració fins a convertir-se en l’anclatge espiritual. Fins a tal punt que els dirigents (Josies i descendents) van declarar anatema el rastre de cultes extrangers o religiositats diversificades, considerant-les la causa de les calamitats que afectaven Judà. Aquesta campanya de purificació religiosa revolucionària va ser molt destructora i imposada per raons polítiques jueves.
Això va néixer a Jerusalem, entre els seus carrers, els patis del palau reial, el Temple del Déu d’Israel i com a resposta a un seguit de calamitats que afectaven a Judà en aquella època. Van emprendre una campanya de purificació religiosa ordenant la destrucció de santuaris diversos i declarant-los l’origen del mal. Des d’aleshores tan sols hi haurà un lloc legítim de culte: El Temple de Jerusalem. Així neix el monoteisme modern. I es lliga fortament a una ambició política: fer de Jerusalem el centre d’un extens regne panisraelita. Així doncs, contra tot pronòstic tenim descobriments que ens aporten noves dades sobre el tema. Segons això els descendents del rei David no van ser res més que un altre dels clans aristocràtics que lluitaven per mantenir-se en el poder malgrat rivalitats internes i amenaces externes. Aquests descobriments arqueològics revolucionen l’estudi de l’antic Israel. Ara ja és possible començar a separar història i llegenda. Començar a respondre no tan sols quan es va escriure La Biblia, sinó també per què es va escriure.
El projecte de monarquia expansiva i teocràtica de Josies va tenir els anys comptats. Asiris i Babilònics, amb Nabucodonosor, ho van destruir per les armes i sense pietat, posant fi als somnis d’epopeia nacional. La reconversió que anà fent el poble jueu en la reconstitució de la seva fe al llarg del cautiveri Babilònic i posteriorment, va produir contínuament una literatura que pretenia mantenir unida la comunitat. Però ara s’havia de fer sense una cobertura política monàrquica. La reconstrucció passava per reordenar la institució sacerdotal, enfortir l’economia i l’administració. L’Helenització va començar a prendre forma en una societat que feia front a uns moments atzarosos i caòtics (s. II i I ane) veient l’eclosió de la idea antiga del messianisme político-religiós en una versió més espiritualista i utòpica. El cristianisme irromprà amb força i tot i començar amb un desig de venjança jueva contra Roma es desenvoluparà cap a una nova religió carregada d’hel·lenisme i semitisme, de paganisme i judaisme. Va trobar en les esquerdes d’un imperi en decadència l’entorn adequat per reproduir-se fins a l’hegemonia.

Israel i la Biblia I

Les grans ideologies religioses (sistemes de pensament filosòfic-teològic) van gaudir d’una gran potència creadora i van arribar a un nivell força elevat d’evolució. Però arribats en aquest punt també van experimentar profundes crisis de creixement. Karl Jaspers situa aquests moments entre el 800 i 200 ane aproximadament. Era aleshores quan, sistemàticament apareixien moviments religiosos de salvació (homes carismàtics anunciaven l’imminent arribada d’un alliberador) que pretenien trencar els vells paràmetres de religiositat tribal, modernitzar-se sobretot amb un profetisme i una nova ètica. I és en aquesta franja cronològica precisament, segons es desprèn de les investigacions arqueològiques i bíbliques, en què el rei jueu Josies va fer reconstruir radicalment la religió mosaica, encara fortament adherida a la mentalitat tribal. Aquest revisió textual va acompanyada d’una reconducció ideològica per aconduir-nos a la primera definició rigorosa del monoteisme jueu.
El seguit de relats que projecten els interessos dels protagonistes i dels redactors que van orientar tan l’acció col·lectiva del poble hebreu com l’elaboració d’un corpus intel·lectual que l’imposés, van propiciar l’ènfasi posat en els factors ideològics, cosa que no hem de deixar de banda a l’hora de llegir aquest conjunt de relats extraordinaris. I entenem aquí ideologia com la influència principal de la lluita de classes i els seus interessos sobre les formes i continguts del pensament, en el context d’unes relacions de producció, amb el seu entorn de factors econòmics, socials, polítics, culturals i religiosos. Les ideologies dibuixen el perfil de les superestructures mentals i institucional d’una societat.
La revolucionària teologia jahvista es genera en el procés de la formació ideològica d’Israel com a poble escollit, en el context d’una religiositat ètnica i nacionalista. Els cultes tribals i els antics rituals van ser considerats com a deslleials a Jahvé i la causa de les desgràcies que el poble jueu havia patit en aquells moments (exili i deportació a Babilònia). És doncs al post-exili (s V i IV ane) quan el text de La Biblia es revisa, reajusta i complerta. El sacerdot Ezra serà qui dirigeix aquesta empresa, per la seva rigorositat en la ideologia jahvista, també pel seu saber sacerdotal i per la seva sensibilitat cap a les noves necessitats de la teocràcia del Temple. Impulsarà, juntament amb Nehemíes, la continuació de la idea de purificació espiritual i estricte monoteisme que Josies havia impulsat abans de l’exili.

Basat en La Biblia desenterrada

de Finkelstein, I; Dilberman, N.H.