L'Èxode.

L’arribada dels hebreus a Egipte, que protagonitzaran el llibre de l’Hèxode, s’ha fet coincidor amb la migració dels HICSES. Van establir-se al Delta del Nil, a la ciutat d’Avaris. Hi ha proves arqueològiques d’aquesta ocupació i també en textos històrics, la descripció dels quals coincideix extraordinàriament amb la història dela visita dels Patriarques a Egipte.

      De tota manera no és concloent que els semites establerts a Egipte es tractessin de veritables israelites. No s’ha trobat encara cap prova documental, ni inscripció que els esmenti tot i diposar de 400 cartes datades del segle XIV aC on es decriu de manera detallada la situació de Canaa.

       La fugida d’israelites sembla poc probable perquè és gairebé impossible que un nombrós grup s’escapés al control egipci en temps de Ramsés II, que pervisquessin 40 anys en vida nòmada pel desert de Síria sense deixar-hi cap empremta. Encanvi en períodes anteriors (III mil·leni) sí que se’n troben. On representa que van viure acampats durant 38 anys, a Qadesh Barnea, que és un oasi amb abundant aigua, no s’han trobat materials arqueològics del Bronze Tardà, només restes d’una fortificació de l’Edat del Ferro. Tampoc a Esyon Gheber, un altre establiment on acamparen, hi ha vestigis de l’Edat del Bronze, només de l’Edat del Ferro. Com tampoc Tell Arad, que tampoc existia a l’Edat del Bronze. Ni a Heshbon que ni tan sols existia.

        La qual cosa fa con cloure que com els topònims de l’Èxode són reals, el relat es creà en temps del regne de Judà. En aquest relat s’hi ha barrejat elements històrics i geogràfics d’èpoques molt diferents, fent impossible la seva localització en un període determinat. Descriu una realitat de l’Edat del Ferro, que és quan es va escriure l’Èxode (S VII aC) durant el període de gran prosperitat de Judà. Fent impossible conèixer si la narració bíblica és una recreació de vagues memòries de migracions cananees a Egipte i de la seva expulsió el II mil·leni, o bé una creació nova.

         Les narracions de l’Èxode no constitueixen una veritable història, ni una ficció literària, sino l’expressió de la memòria i les esperances sorgides directament del procés de canvis a l’època del regnat de Josies (630 – 609 aC) en què es va desenvolupar un programa expanisu i religiós on s’adopta la idea que Yahvé havia complert la seva promesa. La historicitat de l’Èxode és una qüestió que proporciona una visió teològica, tot incloure elements residuals de materials històrics.