Déu únic i desert

La característica del desert és que no reté l’aigua.Sense l’aigua una persona no pot sobreviure ni un dia a temperatures molt elevades. Alguns arbustos i alguns animals, però, han trobat la manera de sobreviure-hi

Per a quasi tots els pobles, el desert és un lloc hostil, calorós. Ressec, amenaçador, mortal. Un territori que es travessa si no hi ha més remei, però per on cal passar  de llarg i de pressa. El desert és buit – i ja va escriure Aristòtil que el buit causa l'horror.

         Però no pas per a tothom: per als hebreus, afeccionats a les paradoxes, el buit i el ple són inseparables. El buit del desert és sinònim de plenitud. El desert és un símbol: el símbol clar, pristi, inesgotable, del déu únic i sense cara – de Jahvè!

         Moisès guià els jueus quaranta anys pel desert, abans d'arribar a la Terra Promesa. I fou allà, al desert, on Jahvè s'aparegué a Moisès , i li lliurà les taules de la Llei i donà instruccions per construir l'Arca de l'Aliança que faria invencibles els hebreus a totes les batalles. Aquesta idea del déu únic està vinculada a l'experiència del desert. Per als altres pobles, les fonts, els boscos, les muntanyes, els animals, els llamps i la pluja tenen els seus déus. Per als hebreus, que porten el desert gravat al cap, no hi ha ni fonts, ni boscos, ni muntanyes, ni animals, ni llamps, ni pluja: només la immensitat pura, simple i mineral dels desert, la sorra eterna i les roques nues, els cels llisos i la terra buida, el sol i la lluna que es belluguen amb geometria perfecta. I tota aquesta simplicitat harmònica no requereix personificacions de múltiples déus, sinó d'un de sol: Jahvè.

         Les exigències ideològiques de les cultures de l’Orient Pròxim antic, a l’àrea siriopalestina, basaven la idea monàrquica en la relació preferent del sobirà amb la divinitat de la seva dinastia. Aquesta divinitat no tenia perquè ser la més important del panteó, però era qui propiciava l’ascens al tro del fundadors de la dinastia; era ell qui, en certa manera, garantitzava la casa reial que regnava. Els jueus compartiena questa idea: Jahvè va donar el tro a David, prenent-li a Saül, i li assegurà una llarga descendència dinàstica. Jahvè era el déu dinàstic. Un monoteisme plenament desenvolupat i vigent durant el període postexili en què s’elaborà la ideologia davínica.

         En l’àmbit del politeísme, un usurpador que iniciava una dinastia no tenia dificultat per trobar un déu dinàstic diferent de l’anterior dinastia. Però els jueus no poiden fer-ho, perquè reconeixien un sol Déu i només tenien la possibilitat d’escollir a Jahvè. Així la qüestió successòria dels regnes hebreus es planteja d’una manera diferent: el pacte amb Jahvè no té perquè ser etern i pot ser revisat. Jahvè no podia incomplir una promesa, d’aquí la necessitat d’una dinastia única.

         L’activitat del rei  era essencialment la d’un sacerdot ja que oficiava els sacrificis i les cerimònies més importants. Era qui mantenia la relació essencial entre la divinitat i el poble.