El bressol de la metal·lúrgia del ferro: Xipre

     

El període posterior al col·lapse dels grans sistemes palatins del Mediterrani oriental al voltant de 1200 aC, Xipre resulta un espai especialment ben posicionat per actuar com a vector de continuïtat i transformació tecnològica. L’illa pot resultar com un “hub”, no tant en el sentit d’un centre hegemònic, sinó com un node resilient dins d’una xarxa fragmentada, capaç de sostenir fluxos d’intercanvi i de facilitar l’adaptació a noves condicions materials. En aquest context de desarticulació de les rutes que havien garantit el subministrament regular d’estany —element indispensable per a la producció de bronze—, el ferro, fins aleshores marginal en termes funcionals, va adquirir una nova centralitat. Tot i que la metal·lúrgia del ferro ja era coneguda prèviament, és en aquest escenari de crisi sistèmica que la seva producció i difusió es van intensificar, afavorides per la major disponibilitat del mineral i per la necessitat d’alternatives tecnològiques viables.

    La posició geogràfica de Xipre, situada a la intersecció de les principals rutes marítimes entre l’Egeu, Anatòlia, el Llevant i Egipte, va reforçar aquest paper d’intermediació. Durant l’edat del bronze recent, l’illa ja havia esdevingut un centre fonamental en l’extracció i exportació de coure, fet que havia propiciat el desenvolupament d’una infraestructura tècnica, logística i comercial notable. Aquesta base va facilitar la continuïtat de les activitats metal·lúrgiques fins i tot després de la desaparició o debilitament de les grans estructures polítiques regionals. En aquest sentit, Xipre no només va mantenir la producció, sinó que va actuar com a espai de redistribució i transmissió de coneixements, contribuint a la circulació d’objectes i tècniques en un moment de profunda reconfiguració de les xarxes mediterrànies.

L’experiència acumulada pels artesans xipriotes en la fosa i el treball del coure va proporcionar una base tècnica rellevant per a l’experimentació amb el ferro. Inicialment utilitzat en objectes de prestigi o en combinació amb altres metalls, el ferro es va integrar progressivament en els repertoris productius locals. Aquest procés no s’ha d’entendre com una substitució immediata del bronze, sinó com una transició gradual caracteritzada per la coexistència de materials i per la diversificació de les solucions tecnològiques. La presència d’objectes bimetàl·lics, com ganivets amb fulla de ferro i empunyadura de bronze, reflecteix tant la dimensió simbòlica com la funcional d’aquestes innovacions.

    En aquest marc, la relativa estabilitat de Xipre en comparació amb altres regions més afectades pel col·lapse ha estat interpretada com un exemple de capacitat adaptativa. Sense constituir una excepció absoluta, l’illa sembla haver mantingut nivells significatius d’activitat productiva i d’interacció exterior, contribuint a la preservació de certes continuïtats tècniques i culturals. Així, més que un origen exclusiu de la metal·lúrgia del ferro, Xipre pot ser entesa com un espai clau en la seva consolidació i difusió, actuant com un node de transmissió dins d’un sistema en transformació. Aquest paper ajuda a explicar com, en el context posterior al col·lapse del bronze recent, es van establir les condicions que afavoririen la progressiva generalització de les tecnologies del ferro al conjunt del Mediterrani oriental.

TEOLOGIA CALCOLÍTICA

 

   A partir de 3.000 ane aproximadament les societats antigues de la Mediterrània deixaren testimonis escrits d’una concepció del món similar. Una mentalitat que podem definir com a geocèntrica i geostàtica. La Terra suposava un focus estable  del cosmos en què tots els cossos celestes es desplaçaven entorn a ella. Aquesta visió deuria tenis milers d’anys en el moment en què queda reflectida per primer cop. En els textos d’aquestes cultures. Probablement es tracti d’una homologia evolutiva heretada dels progenitors ancestrals, que podria remuntar-se al Paleolític.

   La societat de fa cinc mil anys és raonable que participés d’aquest plantejament  que tenien les cultures de la Mediterrània oriental: imaginar el planeta (o el mon conegut) com un disc pla a l’entorn del qual hi ha un oceà incommensurable. Això sorgia no pas d’un pensament mític, sinó de la conclusió  de múltiples experiències vitals: sempre el mar apareixia com el final de qualsevol territori. Per tant la hipòtesis més verosímil i raonable és que la Terra funcionés com una enorme illa flotant. El món és immòbil i son els objectes lluminosos del cel els que es desplacen. Pensaven que eren el centre de l’univers i rebien aigua, llum aire i calor dels cossos que poblen la bòveda del firmament, tot necessaris per a la nostra pròpia vida i la de les planes i animals. La lògica apuntava que tot estava disposat per a satisfer les nostres necessitats. Si del Sol es rep les dues energies més valorades: la lluminosa i la calorífica, i sense la seva concurrència la vida és impossible, doncs aquesta vida ha d’haver ser creada pel Sol.

    Sobre la Terra el creador, el Sol, disposa d’un sostre on hi habita, acompanyat d’altres ents d’inferior rang. Es trasllada a l’àmbit celestial les estructures socials humanes, sempre presidides per la jerarquització. L’acceptació d’aquestes desigualtats jeràrquiques per part de tota la comunitat, evitava l’existència de conflictes constants. Cada cos disposava del seu lloc al cel, la seva separació respecte els altres  i les seves rutes i temps particulars per transitar. De la coberta còsmica es desprenia aigua de quant en quant. Era la deduccció lògica de la gent que tenia àmplia experiència amb la pluja. La missió més important de les aigües celestials era fertilitzar les terres conreades i els boscos, amés de calmar la sed de persones i animals. L’aigua  va acabar sent tan sagrada com qualsevol altre element ubicat als cels. Aquest líquid formava una mar infinit allà dalt, i els astres necessitaven una barca pels seus desplaçaments, com el necessitava la humanitat per navegar. Aquest és l’origen de la barca sagrada, instrument indispensable de les divinitats de les cultures del Vell Mon.

Mercats portuaris.

   

Per als navegants mediterranis de l’edat del bronze els punts de major perill al llarg de les costes, aquells altres considerats útils pels seus relleus destacats  per a reconèixer una posició nàutica i els que assenyalaven la proximitat de fondejadors segurs i punts de subministrament d’aigua van anar-se poblant d’una “geografia sagrada”, coneguda, respectada i tramesa per les comunitats de mariners. Aquest seria per exemple el paper del santuari d’Afrodita al nord del Cap de Creus, a l’extrem dels Pirineus, punt de referència geogràfica. Prop d’aquests llocs de referència calia assegurar ports d’escala, fondejadors protegits de les grans tempestes. Al golf de Roses un lloc d’aquestes característiques només podia ser la pròpia Rhode, la cala de la qual quedava protegida pel Cap Falcó dels ferotges vents de llevant i permetia fondejar amb la proa orientat a tramuntana. Prop d’ella un lloc ideal  per a establir no tan sols un port d’escala sinó un lloc de trobada, un mercat portuari.

    La presència de la cala permetia fondejar prop de terra dels pesats vaixells de càrrega d’alta mar, amb aigua a prop i llocs on emmagatzemar els carregaments. Aquests podien ser distribuïts per les costes veïnes mitjançant lleugeres barques, mogudes a vela i rem, ràpides i maniobrables, amb capacitat per explorar les costes sense por als esculls, travessar llacunes i remuntar estuaris. Un lloc doncs consolidat com un assentament estable, que permetia hivernar als navegants, emmagatzemar productes i fer tractes comercials a crèdit.