Mercats portuaris.

   

Per als navegants mediterranis de l’edat del bronze els punts de major perill al llarg de les costes, aquells altres considerats útils pels seus relleus destacats  per a reconèixer una posició nàutica i els que assenyalaven la proximitat de fondejadors segurs i punts de subministrament d’aigua van anar-se poblant d’una “geografia sagrada”, coneguda, respectada i tramesa per les comunitats de mariners. Aquest seria per exemple el paper del santuari d’Afrodita al nord del Cap de Creus, a l’extrem dels Pirineus, punt de referència geogràfica. Prop d’aquests llocs de referència calia assegurar ports d’escala, fondejadors protegits de les grans tempestes. Al golf de Roses un lloc d’aquestes característiques només podia ser la pròpia Rhode, la cala de la qual quedava protegida pel Cap Falcó dels ferotges vents de llevant i permetia fondejar amb la proa orientat a tramuntana. Prop d’ella un lloc ideal  per a establir no tan sols un port d’escala sinó un lloc de trobada, un mercat portuari.

    La presència de la cala permetia fondejar prop de terra dels pesats vaixells de càrrega d’alta mar, amb aigua a prop i llocs on emmagatzemar els carregaments. Aquests podien ser distribuïts per les costes veïnes mitjançant lleugeres barques, mogudes a vela i rem, ràpides i maniobrables, amb capacitat per explorar les costes sense por als esculls, travessar llacunes i remuntar estuaris. Un lloc doncs consolidat com un assentament estable, que permetia hivernar als navegants, emmagatzemar productes i fer tractes comercials a crèdit.

Guerrers d'Esparta

 

 Els Hipòlites espartans tenien fama de ser els més valents i temuts de Grècia. La seva superioritat en el camp de batalla es basava en l’empenta i disciplina dels soldats, però també de les estratègies si marrulleries que feien servir amb els seus enemics. Comptaven amb altres recursos, menys heroics però molt efectius: el secret, la sorpresa i l’engany.

    Sabien ocultar tots els coneixements que tenien sobre tècniques militars i el nombre d’efectius. Impedien la presència d’estrangers, ocultaven el nombre de baixes, fins i tot les derrotes a vegades eren amagades. Eren capaços de fer llargues i ràpides caminades que els permetia agafar per sorpresa els seus enemics.

    Els espartans tenien prohibit per llei realitzar qualsevol mena d’ofici. Dedicaven la seva vida complertament a la guerra. Això era possible perquè existien unes classes inferiors que treballaven per a mantenir-los. L’agagé o educació espartana estava dirigida a crear ferotges soldats que no tinguessin por a morir en combat. Els joves vivien descalços i mal alimentats, sofrien els rigors de la climatologia i dormien en llistres que es fabricaven ells mateixos amb canyes. Estimulats pels més grans, estaven sempre barallant-se entre ells, a vegades amb nefastes conseqüències. Estava prohibit anar amb torxes o llanternes pels camins, així s’acostumaven a caminar amb confiança i sense por. Fins i tot els darrers anys de la instrucció havien de superar una prova d’hombria que consistia en ocultar-se pels camps amb un punyal i el menjar indispensable, i de nit assetjar a algun esclau i caçar-lo.

    Practicaven el que es coneix com a guerra psicològica fent demostracions de poder que mermaven la moral dels enemics. Utilitzaven túniques vermelles que servien per amagar la sang de les ferides i portaven llargues cabelleres que els feien semblar més alts, distingits i terribles.