A partir de 3.000 ane
aproximadament les societats antigues de la Mediterrània deixaren testimonis escrits
d’una concepció del món similar. Una mentalitat que podem definir com a geocèntrica
i geostàtica. La Terra suposava un focus estable del cosmos en què tots els cossos celestes es
desplaçaven entorn a ella. Aquesta visió deuria tenis milers d’anys en el
moment en què queda reflectida per primer cop. En els textos d’aquestes cultures.
Probablement es tracti d’una homologia evolutiva heretada dels progenitors
ancestrals, que podria remuntar-se al Paleolític.
La
societat de fa cinc mil anys és raonable que participés d’aquest
plantejament que tenien les cultures de
la Mediterrània oriental: imaginar el planeta (o el mon conegut) com un disc
pla a l’entorn del qual hi ha un oceà incommensurable. Això sorgia no pas d’un
pensament mític, sinó de la conclusió de
múltiples experiències vitals: sempre el mar apareixia com el final de
qualsevol territori. Per tant la hipòtesis més verosímil i raonable és que la
Terra funcionés com una enorme illa flotant. El món és immòbil i son els objectes
lluminosos del cel els que es desplacen. Pensaven que eren el centre de l’univers
i rebien aigua, llum aire i calor dels cossos que poblen la bòveda del
firmament, tot necessaris per a la nostra pròpia vida i la de les planes i animals.
La lògica apuntava que tot estava disposat per a satisfer les nostres
necessitats. Si del Sol es rep les dues energies més valorades: la lluminosa i
la calorífica, i sense la seva concurrència la vida és impossible, doncs
aquesta vida ha d’haver ser creada pel Sol.
Sobre la Terra el creador, el Sol, disposa d’un sostre
on hi habita, acompanyat d’altres ents d’inferior rang. Es trasllada a l’àmbit
celestial les estructures socials humanes, sempre presidides per la jerarquització.
L’acceptació d’aquestes desigualtats jeràrquiques per part de tota la
comunitat, evitava l’existència de conflictes constants. Cada cos disposava del
seu lloc al cel, la seva separació respecte els altres i les seves rutes i temps particulars per
transitar. De la coberta còsmica es desprenia aigua de quant en quant. Era la
deduccció lògica de la gent que tenia àmplia experiència amb la pluja. La missió
més important de les aigües celestials era fertilitzar les terres conreades i
els boscos, amés de calmar la sed de persones i animals. L’aigua va acabar sent tan sagrada com qualsevol
altre element ubicat als cels. Aquest líquid formava una mar infinit allà dalt,
i els astres necessitaven una barca pels seus desplaçaments, com el necessitava
la humanitat per navegar. Aquest és l’origen de la barca sagrada, instrument
indispensable de les divinitats de les cultures del Vell Mon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada