Heliolatria - EL SOL

  

 Era concebut com una divinitata ardent, que tot ho veu gràcies a la seva pròpia llum, que cada dia envaeix tots els racons  del mon. El Sol és la divinitat i la divinitat és el Sol, un mateix i únic ésser. Això porta a interpretar com el fet d’analitzar a l’antiguitat les característiques dels astres, les seves òrbites i els cicles d’aparició i ocultament, en realitat no feien astronomia sinó teologia. Contemplaven diàriament la divinitat i per dirigir-se a ella disposaven el propi cos en la direcció on es trobava. Això explica des de la posició que adopten algunes religions a l’hora de la pregària, a l’orientaciño de temples, tombes i construccions de religions actuals. També s’interpreten  així detalls de les figures conservades d’orants prehistòrics: el Sol és al cel, el cel està sobre nostre, l’actitud lògica és l’elevació dels braços al cel amb les mans obertes en actitud de demanda. Quan apareix també un forma solar a l’escena demostraria efectivament una heliolatria.

    Registres arqueològics donen força a aquesta hipòtesis. Testimonis que acrediten com des d’inicis del Neolític existien creences que veien divinitats on nosaltres veiem astres.

    Els qui imaginaren el cel com un immens oceà abovedat que cubria tota la Terra, necessàriament deurien proveir els déus de les seves corresponents embarcacions celestes. Els calien les naus per deambular, de la mateixa manera que a la humanitat li calien per traslladar-se pels mars. Com cada cos lluminós posseia la seva pròpia ruta, direcció, velocitat... d’aquesta observació se’n desprèn que hauria de posseir la pròpia nau, ja que no podien compartir vehicle donades les característiques. Les barques sagrades eren elements litúrgics utilitzats per al desplaçament de les divinitats d’un lloc a altre del centre de culte, processons, riuals concrets ... Les imatges damunt les embarcacions es portaven a espatlles humanes en desfilades i romeries. Per això si es desitjava anar al cel després de la mort, calia fer-se acompanyar a la tomba la corresponent embarcació, ja fos de tamany real o bé en maqueta.

    El camperolat sap que sense la llum solra no ceixen les plantes, i tampoc cuallen les fruites quan els horts ocupen llocs excessivament ombrívols. L’energia calorífica del Sol és imprescindible per a tots els conreus. Una temperatura adequada també ha de precedir a la formació de la tempesta, que acabarà descarregant les seves aigües fertilitzadores damunt els camps. Per tant n o hi ha res d’estrany que des de l’antiguitat pogués considerar-se el Sol com un ent totpoderós. Fins i tot hi hagués la creença que fos el creador.

    Trobem en moltes civilitzacions mediterrànies del món antic el concepte d’una divinitat paternal, guardiana del món i pastora dels seus fidels. Estem davant de manifestacions de genotips mentals comuns que van poder existir a la Mediterrània des d’èppoques remotes. Juntament amb mercaderies, plantes, animals, humans, aquestes idees circulaven juntment amb totes les persones que es movien per les seves aigües.