Els protomites: l'ADN de la memòria.

Sovint tendim a pensar en els mites com a simples contes de fades o fantasies d'un passat ingenu, però si els mirem amb prou atenció descobrim que són, en realitat, artefactes complexos de la ment humana. Aquestes narracions han actuat com a càpsules del temps que han conservat les idees, les pors i les esperances dels nostres ancestres en un viatge que va començar a l’Àfrica fa desenes de milers d’anys. De fet, podríem descriure la mitologia com una mena de segon genoma humà: així com els nostres gens narren la nostra història biològica, els mites ens ofereixen un registre fidel de la nostra evolució cultural. Aquesta analogia no és merament poètica, ja que la distribució dels mites pel planeta reflecteix amb precisió les grans migracions humanes des del bressol africà. Les històries van viatjar amb la gent i, cada vegada que un grup es disgregava per explorar nous territoris, s’enduia amb ell una part de la riquesa simbòlica original, provocant que la diversitat mitològica disminuís a mesura que ens allunyàvem de l’origen, tal com succeeix amb la nostra variabilitat genètica.

En aquest context, el que avui coneixem com a mitologies locals són en realitat branques d’una mateixa història ancestral que s’ha anat diversificant i adaptant a nous entorns al llarg de mil·lennis. Per desxifrar aquest complex trencaclosques, la investigació moderna recorre a la filomemètica, aplicant l’anàlisi filogenètica —pròpia de la biologia— a les idees. El procés consisteix a recopilar totes les variants conegudes d’un mite per després desglossar-les en els seus motius mínims o mitemes. Mitjançant la comparació d’aquestes unitats d’informació, els investigadors poden establir relacions de parentiu i identificar quins elements han mutat i quins han romàs inalterats. El resultat d’aquesta minuciosa arqueologia mental és la inferència del protomite: la versió més probable de la història original que es troba a l’arrel de tot l’arbre evolutiu. Reconstruir aquesta llavor narrativa no només ens permet comprendre millor la psicologia dels nostres avantpassats de fa 30.000 anys, sinó que esdevé una eina indispensable per donar un significat humà a restes arqueològiques que, d'altra manera, romandrien mudes i misterioses davant els nostres ulls.

El sexe a Egipte

      A l’antic Egipte, la religió, la vida i la sexualitat formaven una tríada inseparable. Els faraons reproduïen la vida eròtica dels déus al seu jaç perquè la potència sexual era un atribut de bon governant.

   Min compartia amb Osiris l’advocació de la fertilitat, però si bé Osiris era clarament el déu de la vegetació i dels cicles de la natura, Min, amb una erecció contundent, ho era de la fertilitat humana. Identificar la fertilitat de la terra, tan fonamental per a la subsistència de les comunitats agràries, identificada metafòricament amb la sexualitat humana és molt comú en la majoria de les cultures antigues. Són més habituals, però, les representacions femenines: des de lesVenus prehistòriques fins la Demèter grega. El femení és l’ésser procreador que engendra la vida. A egiptela fertilitat é sessencialment masculina. La sexualitat s’identifica amb els processo vitals i els déus que la representen són forces creadores de vida. Min és un déu negre, fosc com el llot fèrtil de la llera del Nil, i garanteix les inundacions periòdiques de la vall, que són essencials per a la fertilitat dels camps, per al creixemement de les plantes i per a la subsistència dels animals i de les persones. Una mala collita suposava la fam i la mort, per això era tan important retre culte a l’abundància de la natura, que, de retruc, aportava riques a la societat. així és com a Egipte, la religió, la vida i la sexualitat formaven una tríade indissoluble.

        A Egipte, la creació del món és fruit de la masturbació d’un déu. I com passa en tantes mitologies, el desig  mou el món diví. Els déus vivien una líbido desenfrenada. No se sotmetien l’un a l’altra a cops d’espasa, sinó a cop de maluc.

         En honor d’Isis, que amb tota la paciència del món va recollir totes les parts del cos desembrat del seu marit Osiris, llevat del penis que s’havia cruspit un peix, el poble va començar a adorar i rendir culte al fal·lus erecte d’Osiris. Es van popularitzar els amulets i les escultures del déu amb un gran penis. Es feien processons en què es passejaven estàtues amb membres gegantins; si es disposa d’algun home extraordnàriament dotat, se l’exhibia envoltat de dones que feien sonar les sistres (una mena de sonalls) per estimular-li l’erecció. El ritual fàl·lic, assimilable a les fetses dionisíaques dels romans, es completava amb orgies i cerimònies amb toros. Les dones mostraven els genitals als toros en aquests rituals, dansaven al seu voltant exhibint-los i es diu que les més atrevides acabaven copulant amb el tor-déu (els sacerdots buscaven un brau que tingués unes marques determinades que l’identificaven com la reencarnació del déu Apis, el bou sagrat de la fertilitat.) En general el toro era el símbol per excel·lència de la potència sexual. El sexe amb animals no era tan extravagant, en el món antic.

    Les divinitats expressaven plaer i, sobretot, poder a través del sexe, i resolien, o creaven, conflites per la via de la còpula. Amb uns mites tan sexualment actius i permesos en les representacions a l’esfera sagrada, a la vida dels mortals tenia nombroses restriccions. La sexualitat més explícita era una prerrogativa dels déus.

   La potència sexual havia de ser un dels atributs del bon governant; un dels títols que es solia donar als faraons és “el toro més potent”. Els faraons mantenien harems amb centenars de concubines que aportaven els dignataris d’altres països com a regals per segellar pactes. El faraó tenia l’obligació de tenir-les satifestes a totes (males llengües deien que alguns feien servir dobles!) Per altra banda, per assemblar-se als déus, els faraons reproduïen conductes  que s’atribueixen a les divinitats, com ara casar-se amb germanes.

Montse Armengol i Maite Rada a: El sexe faraònic.

EL PARE CRUEL

          Hi va haver un temps en què el món encara no era món perquè li mancaven encara totes les parts. Per aquells temps existia ja una primera raça d’éssers mortals la vida dels quals es remuntava a la de la pròpia terra. Naixien de roques resplendents amagades a l’interior de grutes molt profundes o s’aixecaven de la grava depositada als llits de fang dels torrents o riberes dels llacs.  D’allà emergien coberts de fang i mirant-ho tot amb els seus ulls brillants, preguntant-se on eren.

     Els primers mortals recorrien la Terra sense necessitat de cobrir-se el cos, perquè els dies transcorrien en una agradable càlides i mai sentien fred ni incomoditats. Vivien a l’aire lliure i dormien sobre l’herba esponjosa, que creixia amb abundància. Per alimentar-se no els cali conrear ni pasturar el bestiar, perquè en tenien prou amb recollir el gra i els fruits silvestres que trobaven per tot arreu i beure la llet de les ovelles i les cabres que pasturaven en llibertat. No mostraven al seu rostre ni al seu cos cap signe de vellesa ni de tristesa, sinó que mantenien sempre vitalitat, ballaven i reien molt. Cap d’ells posseïa més que l’altre, perquè no hi havia cap raó per això.

       Alguns dirien en cavat que aquella vida era una vida daurada, creient-la la més preuada de les existències, però aquelles criatures satisfetes i tranquil·les també eren insignificants. Res hi havia que les alterés, perquè mai canviava res. Res tenia valor, perquè res exigia cap mena d’esforç. Ningú recordava el passat ni pensava en el futur: tot el moment era ara. Mai aquells éssers aixecaren cases ni ciutats, ni van sentir la crida de construir vaixells per a descobrir què hi havia més enllà de la mar. La mort els arribava mentre dormien, sense preocupacions ni misèria, de tal manera que, a extingir-se, era com si no haguessin existit mai. Tant és així que no s’ha recordat el seu nom ni cap dels seus fets, ni tampoc la manera de parlar ni coses que deien.

      Així els estigué observant el sobirà celestial Cronos durant eons, a vegades amb estimació i a vegades amb menyspreu, sempre captius de l’avorriment. El vell Tità dormitava a la calor de la primavera eterna, distret en el tro que havia manat llaurar a la roca gris del mont Otris. Allà, reservat pels seus corbs sempre vigilants, que es posaven al seu voltant, es deixava gronxar pel brunzit dels insectes mentre el banya el pol·len que surava a l’aire. Als seus peus, homes i animals es recreaven amb festes i delits, alegres, amorosos, confortant-se mútuament amb l’esplendor dels seus cossos. Aliens a qualsevol mal i a tot saber perdurable, els mortals desconeixien les vileses que el senyor de l’univers havia hagut de perpretar per donar-lis la placidesa.

      En una altra edat del món, aquell déu fastiguejat que mantenia tot el que existia en una letargia somorta havia estat el més valent d’una estirp magnífica, els més astut i despietat, el més capaç. Tan sols ell s’havia atrevit venjar la seva mare, la Terra, i enderrocar el seu pare, el Cel, . Tan sols ell havia sabut imposar-se a brutals criatures, pagant el preu d’exercir una violència encara més salvatge. No obstant, una immensitat més tard el cosmos seguia inacabat: encara li faltava alguna cosa i Cronos no sabia veure què era. Es sentia vell i cansat. La creació li agonitzava entre les mans de pura complaença.

Versió de Jaén Sánchez, Marcos. Traducció

L'Oracle de Delfos

Els grecs consideraven Delfos el centre del món i la residència de l'oracle. Durant els segles III i VI aC, la seva importància era tal que atreia tot tipus de cabdills i governadors, molts dels quals van prendre decisions en funció de les respostes que els donaven les pitonisses del temple. 

No només els grecs el consultaven, sinó també altres civilitzacions del Pròxim Orient que creien fermament en les profecies de les sacerdotesses de Delfos, que van arribar a determinar el curs dels grans episodis de la història antiga.

A aquestes sibil·les, les sacerdotesses que transmetien les profecies, se'ls atribuïa el seu poder a uns "vapors d'una olor suau i dolça" que emanaven de les esquerdes de la caverna subterrània. En realitat, descobertes recents han demostrat que es podia tractar d’un tipus de gas etilè que, en grans quantitats, pot funcionar com un potent al·lucinogen.

Pítia o Pitonissa és el nom que es va anar donant a les dones que interpretaven les respostes, és a dir, l'oracle. Se sap que l'elecció d'aquest personatge es feia sense cap distinció de classes. A la candidata, només se li demanava que la seva vida i els seus costums fossin irreprotxables. El nomenament era vitalici i es comprometia a viure per sempre al santuari. Durant els segles d'apogeu de l'oracle, va ser necessari nomenar fins a tres pitonisses per poder atendre les innombrables consultes que es requerien. No obstant això, en els temps de decadència, només n'hi va haver una, suficient per als pocs oracles que es feien.

Creences i rituals al Neolític

Era molt important que determinats elements de la natura, que estaven relacionats sobretot amb el cilce de les plantes (el sol, la pluja, la terra), els fossin favorables. Si hi havia sequera o inundacions, hi havia el perill de morir de fam, ja que es malmetia l'aliment de tot l'any. Per tant començaren a adorar el Sol i la Terra i a practicar rituals que, segons ells, afavorien la pluja i la fertilitat de la terra.

Celebraven amb grans festes l'arribada de la primavera i de la collita. Feien danses i cerimònies que representaven la unió del rei del gra i la reina de la terra, i creien que així obtenien una collita abundant. En una etapa posterior, oferien sacrificis: mataven animals i, de vegades, persones, per a llirar-les als esperits que actuaven damunt dels elements de la natura, per tal d'aconseguir que els fossin favorables.

A poc a poc, els esperits, i sobretot els representats pels tòtems dels clans, començaren a ser considerats coma déus. Una divinitat adorada per molts pobles fou la Deesa Mare.

Creien, amés a més, en la vida d'ultratomba, és a dir, que els membres d'una comunitat continuaven habitant en ella, encara que amb una altra forma. Això explica la importància que donaven a aquestes sepultures. Aquestes, de vegades, eren simples gerres on posaven el cos o els ossos del difunt; però moltes altres vegades es tractava de veritables construccions on es dipositaven tots els cadàvers d'una mateixa comunitat (enterrament col·lectiu). A aquest darrer tipus pertanyen els megàlits.

MINOS, PASIFAE I EL MINOTAURE

Minos, rei de Creta en el període de la seva supremacia comercial, contractà al cèlebre arquitecte Dèdal per a què inventés i construís un laberint amb l’objectiu d’amagar-hi alguna cosa de la qual el palau n'èstava avergonyida i alhora temerosa. Un monstre nascut de Pasifae, la reina. Mentre el rei estava dedicat a atendre batalles importants per a protegir les rutes comercials; Pasifae havia estat seduïda per un bou magnífic, blanc com la neu i nascut del mar.

Això no havia sigut ben bé així, ja que la mare de Minos era Europa i va ser un bou qui la portà a Creta. El bou era Zeus i el fill d’aquella unió, Minos. Per això Pasifae no podia imaginar-se que el fruit de la seva unió amb el bou seria una criatura monstruosa, perquè l’experiència de la seva sogra no ho feia preveure.

La societat va culpabilitzar greument a la reina, però el rei tenia consciència que bona part de la culpa era seva. El bou havia estat enviat feia temps per Posidó, quan Minos lluitava amb els seus germans pel tro. Minos sostenia que el tro era seu per dret diví (ell era fill de Zeus i Europa) i havia demanat al déu que enviés un bou del mar com a senyal i havia segellat la pregària amb el jurament de sacrificar l’animal immediatament com a ofrena i símbol de servitud. El bou va aparèixer i Minos va guanyar el tro, però a l’apreciar la majestat de la bèstia que se li havia enviat, va pensar en els avantatges que li portaria ser l’amo d’aquest exemplar i va decidir arriscar-se, suposant que la divinitat en qüestió no ho tindria en compte. Per tant va fer l’ofrena a l’altar del millor bou blanc que tenia i va afegir l’altre  al ramat.

L’imperi cretense havia prosperat considerablement amb la governança de Minos. Cnosos, la capital, va convertir-se en el centre esplèndid i elegant de la més important flota comercial del món civilitzat. Les flotes cretenques anaven a totes les illes de la Mediterrània, i les seves mercaderies eren lavades arreu.

Però a palau, la reina havia estat inspirada per Posidó amb una irrefrenable passió pel bou i havia aconseguit que l’artista del seu espòs, l’incomparable Dèdal, construís una vaca de fusta que enganyés al bou, on s’hi va amagar i el bou va caure en el parany. La reina va parir un monstre que al cap del temps es va anar convertint en un perill. Ara Dèdal va ser cridat pel rei perquè construís un laberint, amb passatges cecs, amb l’objectiu d’amagar aquella cosa. Tan perfecte va ser la invenció que el mateix Dèdal, a l’acabar-la, va tenir dificultats per tornar a l’entrada. Allà s’hi va tancar el Minotaure i des d’aleshores va ser alimentat amb nois i noies vius que s’arrebataven a les nacions conquerides com a tributs.

La falta original no va ser la de la reina sinó del rei, i ell no va poder culpar-la. Si hagués tornat el bou als déus hagués simbolitzat la submissió a les funcions de la seva dignitat. Haver-lo retingut significa un impuls d’engrandiment egocèntric. El rei elegit “per la gràcia de Déu” es converteix en un perillós tirà acaparador. No va arribar a desposseir-se del seu caràcter privat i investir-se amb el mantell de la seva vocació. Passar del privat al públic i no pas convertir un assumpte públic en un negoci personal, sense tenir present que la seva investidura con a rei implica que ja no era merament una persona privada.

Els Aqueus. Mitologia

La història dels aqueus comença amb un déu anomenat Zeus, el qual els va donar un rei en la persona del seu fill Tàntal. Aquest era un enorme bergant que, després d'haver-se aprofitat del parentiu amb els déus per divulgar-ne els secrets i robar-los el nèctar i l'ambrosia del rebost, va creure que els aplacaria si els oferia en sacrifici el seu propi cadell, Pèlops, després d'haver-lo ben trinxat i de bullir-lo. Zeus, colpit en els seus afectes d'avi, va tornar a afegir els trossos del seu nét i va precipitar als inferns el fill parricida, condemnant-lo a bavejar de fam i de set davant d'inaferrables plàteres de nata i copes de xampany

Pèlops, que havia heretat del seu pare desnaturalitzat el tron de Frígia, no va tenir sort en la política, perquè els seus subdits el van deposar i el van exiliar a l'Èlide, en aquella part de la Grècia que després, justament pel seu nom, s'anomenaria el Peloponès. Hi regnava Enomau, gran afeccionat a les curses de cavalls, en les quals era imbatible. Tenia per costum desafiar tots els pretendents de la seva filla Hipodàmia, prometent al guanyador la mà de la nois i al derrotat la mort. I molts “bons partits” ja havien deixat la pell.

Pèlops es va posar d'acord amb l'auriga del rei, Mirtil, i li va prometre que hi compartiria el tron si trobava la manera de fer-lo quanyar. Mirtil va aluixar el cub d'una roda del carro d'Enomau, que es va estavellar i es va trencar el cap en l'accident. Pèlops, ensenyorit d'Hipodàmia, el va succeir en el tron, però enlloc de compartir-lo amb Mirtil com li havia promès, va estimbar al mar aquests darrer, que, abans de desaparèixer aigües avall, va llançar una maledicció contra el seu assassí i els seus successors.

Entre aquests successors estava Atreu, del qual la dinastia va prendre el nom definitiu: els atrides. Els seus fill, Agamèmnon i Menelau, es van casar respectivament amb Clitemnestra i Helena, úniques filles del rei d'Esparta Tindàreu. Va semblar un gran matrimoni. I de fet quan Atreu i Tindàreu van morir, els dos germans, Agamèmnon com a rei de Micenes i Menelau com a rei d'Esparta, van ser els amos detot el Peloponès. No recordaven, o potser la ignoraven, la maledicció de Mirtil. I tanmateix la tenien a casa, en la persona de les seves dones respectives.

Al cap d'un temps, de fet, Paris, fill de Príam, rei e Troia, es va enamorar d'Helena en una visita. La va segretar i tots els aqueus van demanar el càstig del culpable. Al voltant dels senyors aqueus es van aplegar tots els grecs vàlids per a les armes i a bord de mil vaixells van velejar fins a Troia, la van sotmetre a setge durant deu anys i finalment van expugnar i saquejar. Menelau va recuperar la dona, Agamèmnon de retorn a casa va trobar ocupat el seu lloc al costat de Clitemnetsra per l'emboscat Egist, que junt amb ella el va enverinar. El seu fill Oretses, més tard, vavenjar el seu pare matant els dos adúlters, es va tornar boig, però després va poder aplegar sota el seu ceptre els reialmes d'Esparta i d'Argos.