Minos, rei de
Creta en el període de la seva supremacia comercial, contractà al cèlebre
arquitecte Dèdal per a què inventés i construís un laberint amb l’objectiu
d’amagar-hi alguna cosa de la qual el palau n'èstava avergonyida i alhora
temerosa. Un monstre nascut de Pasifae, la reina. Mentre el rei estava dedicat
a atendre batalles importants per a protegir les rutes comercials; Pasifae
havia estat seduïda per un bou magnífic, blanc com la neu i nascut del mar.
Això no havia
sigut ben bé així, ja que la mare de Minos era Europa i va ser un bou qui la
portà a Creta. El bou era Zeus i el fill d’aquella unió, Minos. Per això
Pasifae no podia imaginar-se que el fruit de la seva unió amb el bou seria una
criatura monstruosa, perquè l’experiència de la seva sogra no ho feia preveure.
La societat va
culpabilitzar greument a la reina, però el rei tenia consciència que bona part
de la culpa era seva. El bou havia estat enviat feia temps per Posidó, quan
Minos lluitava amb els seus germans pel tro. Minos sostenia que el tro era seu
per dret diví (ell era fill de Zeus i Europa) i havia demanat al déu que enviés
un bou del mar com a senyal i havia segellat la pregària amb el jurament de
sacrificar l’animal immediatament com a ofrena i símbol de servitud. El bou va
aparèixer i Minos va guanyar el tro, però a l’apreciar la majestat de la bèstia
que se li havia enviat, va pensar en els avantatges que li portaria ser l’amo d’aquest
exemplar i va decidir arriscar-se, suposant que la divinitat en qüestió no ho tindria
en compte. Per tant va fer l’ofrena a l’altar del millor bou blanc que tenia i
va afegir l’altre al ramat.
L’imperi
cretense havia prosperat considerablement amb la governança de Minos. Cnosos,
la capital, va convertir-se en el centre esplèndid i elegant de la més
important flota comercial del món civilitzat. Les flotes cretenques anaven a
totes les illes de la Mediterrània, i les seves mercaderies eren lavades arreu.
Però a palau,
la reina havia estat inspirada per Posidó amb una irrefrenable passió pel bou i
havia aconseguit que l’artista del seu espòs, l’incomparable Dèdal, construís
una vaca de fusta que enganyés al bou, on s’hi va amagar i el bou va caure en
el parany. La reina va parir un monstre que al cap del temps es va anar
convertint en un perill. Ara Dèdal va ser cridat pel rei perquè construís un laberint,
amb passatges cecs, amb l’objectiu d’amagar aquella cosa. Tan perfecte va ser
la invenció que el mateix Dèdal, a l’acabar-la, va tenir dificultats per tornar
a l’entrada. Allà s’hi va tancar el Minotaure i des d’aleshores va ser
alimentat amb nois i noies vius que s’arrebataven a les nacions conquerides com
a tributs.
La falta
original no va ser la de la reina sinó del rei, i ell no va poder culpar-la. Si
hagués tornat el bou als déus hagués simbolitzat la submissió a les funcions de
la seva dignitat. Haver-lo retingut significa un impuls d’engrandiment
egocèntric. El rei elegit “per la gràcia de Déu” es converteix en un perillós
tirà acaparador. No va arribar a desposseir-se del seu caràcter privat i
investir-se amb el mantell de la seva vocació. Passar del privat al públic i no
pas convertir un assumpte públic en un negoci personal, sense tenir present
que la seva investidura con a rei implica que ja no era merament una persona
privada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada