Aqüeductes

Per abastir d’aigua les ciutats, els romans crearen un impressionants sistema de canals i pont monumentals.

Roma va ser una civilització de l’aigua. La tecnologia que desenvolupa per a la seva capturació, distribució i consum no troba res similar fins el nostre món contemporani. Grans obres públiques donaven el missatge de domini sobre la natura i eren símbols de l’avançada civilització de Roma, a més de vehicles propagandístics de llur poder i de l’emperador.

Moltes ciutats necessitaven molta més aigua de la que podien proporcionar pous i cisternes, no tan sols per abastir a una població nombrosa, sinó també per alimentar les fonts ornamentals i públiques, les termes i els espectacles. Els aqüeductes es van crear per atendre totes aquestes necessitats.

Els aqüeductes van associats a la monumentalitat de les seves arqueries, però això tan sols era part del sistema d’abastiment hidràulic, l’objectiu del qual era portar l’aigua de les fonts i manantials, que podien estar a més de 50 Km de distància. Al llarg d’aquest trajecte es construïen obres de captació, embassaments, torres de distribució i, lògicament , el canal pel qual circulava l’aigua aprofitant el lleuger pendent que els enginyers romans aconseguien mantenir des de l’inici a la seva destinació. Als llocs amb fort desnivell del terreny (valls i fondalades) es construïen les arqueries monumentals. Però la major part de la conducció d’aigua es feia per canals subterranis o arran de terra.

Per a al gestió de les aigües residuals, les ciutats comptaven amb una complexa xarxa de clavegueram. El bon estat dels aqüeductes i la xarxa de clavegueres, a més a més de la higiene i els banys, evitaven epidèmies terribles, com les que van arrassar les ciutats segles després.

La construcció d’un aqüeducte, des de la captació d’aigua fins el punt de distribució final, era una empresa de molt alt cost. La seva financiació solia ser pública i privada: podien ser sufragades per grans personatges i les obres es duien a terme durant l’exercici de les seves funcions polítiques. Però les tasques les emprenien els governs municipals que delegaven enels magistrats per dur a terme la construcció, habitualment amb diner públic.

Els romans sempre firen conscients que resultava crucial mantenir en òptim estat el suministrament hidràulic. Una nodrida colla de treballadors especialitzats (aquari) s’encarregaven del bon funcionament i neteja dels aqüeductes. Aquests tècnics estaven al capdevant d’un servei de reparacions i netejaven sistemàticament les canalitzacions per evitar les obstruccions i l’empitjorament de la qualitat de l’aigua. Per això, el canal pel que circulava l’aigua estava sempre cobert i s’instal·laven regularment albergues (piscinae limariae) per a demostrar les impureses.

L’accés privat a l’aigua tenia un preu, això suposava també l’existència de picaresques: calia vigilar les captacions clandestines d’aigua. Els propietaris de les cases que podien permetre’s disposar d’aigua corrent contractaven un servei per una certa quantitat de litres, que venia assegurada pel major o menor diamètre de la canonada.

Els aqüeductes eren motiu de màxim orgull, fins i tot un senyal d’identitat.