Obeliscs, emblemes de l’antic Egipte

Els obeliscs, representacions dels rajos del déu solar RE, s’enlairaven en els temples i les tombes de tot Egipte. La seva construcció i trasllat constituïa una obra titànica que implicava a centenars de persones.

Estaven pensats per a impressionar  per la seva alçada i durar eternament; la seva construcció requeria una inversió titànica de mà d’obra i exigia un desplegament enorme d’enginyeria; estaven carregats de simbolisme i missatges religiosos i polítics. 

Són pilars monolítics de quatree costats, la seva forma és tronco-piramidal, és a dir que s’estreten lleugerament des de la base fins la cúspide. Estaven coronats per una petita piràmide que simbolitza el turó primigeni de la mitologia egípcia que sorgí durant el naixement del món  i en le que es van crear els déus i els éssers vius quan encara no existia res. Aquesta llegenda va desenvolupar-se a la ciutat d’Heliòpolis, on es venerava el Sol i es rendia culte a la pedra benben. 

Probablement en el seu orígen aquesta pedra era un meteorit caigut del cel, que va adquirir caràcter sagrat perquè provenia de l’esfera dels déus. Un element que s’eleva de la terra al cel i serveix com a connexió entre els dos mons.

El benben  simbolitza el procés pel qual els rajos solars , que dónen la vida, cauen damunt de la terra i la fertilitzen. Per això s’inscrivien símbols solars i figures del rei protegit pel déu solar Re o Amon-Re a la piràmide que ho coronava. 

Els missatges simbòlics dels obeliscs no es limitaven allà només. Damunt els quatre costats del monòlit es gravaven inscripcions jeroglífiques, que incloïenuna dedicatòria als déus i els noms i títols del faraó. Mitjançant aquests texts el monarca quedava unit a la divinitat i feia de mitjancer entre vels homes i els déus. La base de l’obelisc podia estar adornada amb babuïns , animals associats al Sol perquè a la matinada i al capvespre  solen xisclar i cridar, cosa que s’interpretava com un homenatge a l’astre rei.

Hi va haver obeliscs que van estar coberts d’or o d’una aleació d’or i plata. Però el més habitual era que tan sols es folrés la piràmide que el coronava. Fer servir aquest metall és perquè la carn dels déus, segons els egipcis, estava feta d’aquest material. L’or, també, tenia una relació especial amb el Sol, del mateix color, els rajos del qual propiciaven i impulsaven la vida a la terra. El color de la pedra també estava vinculat a conceptes divins; la més usada va ser el granit vermell o rosat d’Asuan, a la primera cataracta, també vinculat al Sol pel seu color.

També hi havia obeliscs de caràcter privat que no eren obra dels faraons. Aquests no tenien les proporcions monumentals dels que s’aixecaven als temples, i s’alçaren en tombes particulars. Per a construir-los calia l’autorització del faraó ja que era ell qui tenia el monopoli sobre la pedra i tan sols l’entregava com a regal o recompensa a un individu concret. Eren més petits, més toscs, més imperfectes. Es disposaven per parelles a l’entrada de l’enterrament o davant la taula de les ofrenes, formant part d’un ritus funerari, i servien  no tan sols per retre homentge al déu Sol, sinó també per a proporcionar i garantir el benestar del difunt mitjançant la màgia de la divinitat.

Itinerari dels aqüeductes

El funcionament dels aqüeductes romans es basava en la força de la gravetat, que impulsava l’aigua des de la déu de la muntanya fins una ciutat situada a una cota inferior. El pendent havia de ser suau i uniforme, això obligava a travessar vall i turons mitjançant tunels o arqueries. Al llarg del recorregut es col·locaven piscines, per decantar impureses, i també dipòsits de redistribució d’aigües.

FONT

La primera captació d’aigua es feia en una déu muntanyosa amb aigües netes i saludable, lliures de vegetació i llim. Per a baixar desnivells importants es construïen canals en forma de cascada.

PISCINA

En el tram inicial de l’aqüeducte, l’aigua passava per un dipòsit de decantació, anomenat “piscina limaria”. Allà el corrent produïa una certa sedimentació del llim i les impureses.

SISTEMA DE SIFON

Una opció per salvar els desnivells del terreny era el sistema anomenat de sifó. L’aigua anava per una tuberia des d’un punt  a l’altre lleugerament menys elevat de manera que la pressió era suficient per impulsar-la.

ARQUERIES DE VARIS PISOS

Una opció per franquejar un curs fluvial era construir un pont d’arcs. Podia tenir tan sols un pis, dos o tres. El canal passava per damunt i estava cobert.

CANALS I POUS

La conducció d’aigua es feia per sota terra majoritàriament, per canals la construcció dels quals suposava un complex treball col·lectiu. Un cop el recorregut estava fixat, s’excavaven un seguit de pous (putei) a 70 m de distància entre ells, i quan s’arribava a la profunditat desitjada començava la construcció del canal, o specus. Els pous servien per retirar la terra en cistells i per baixar el material constructiu. Mitjançant una grua es despenjaven els blocs de pedra, que podien portar-se d’una pedrera propera. Aquests quedaven

encaixats sense argamassa i configuraven les parets del túnel Per a la seva impermeabilització generalment s’aplicava com a revestiment una capa d’opus signium, una argamassa fabricada amb fragments de teules i ànfores pulveritzades. Aquests però no es tancaven, sinó que s’utilitzaven per a les obres periòdiques de reparació del canal. 

ARCADES

Per travessar un espai obert mantenint un desnivell suau a vegades es construïen llargues seccions d’arcades. Després d’emergir del subsol podien extendre’s varis quilòmetres fins la ciutat.

CASTELLUM AQUAE

Quan l’aigua arribava a la ciutat, es recollia en un dipòsit normalment enterrat, que es deia Castellum Aquae. Molt ben decorats, eren on es realitzava la distribució de l’aigua en varis canals que abastien la ciutat.

STONEHENGE, Un monument en cinc etapes

1.- Neolític mitjà (3000-2920 aC)

Es crea el perímetre del cercle, delimitat per un terraplé interior. A l’inerior, s’hi col·loquen els monòlits de pedra volcànica procedents de Gal·les (bluestones), acompanyats d’enterraments de cremacions. Al sud hi ha una entrada al recinte, i una avinguda resseguida per pals que porta fins el centre. Allà s’erigeixen una sèrie de pals de fusta, alineats cap el sud-est i l’entrada al cercle des del nord-est està emmarcada per dues línies de pals; aquestes dues alineacions assenyalen els punts d’on surt la lluna quan, en un moment precís de la seva òrbita al voltant de la Terra cada 18’6 anys, es produeix un fen+omen que fa que la seva posició passi, en només dues setmanes, de molt alta al cel a just per sobre de l’horitzó, com si fos un pèndol.

2.- Neolític tardà (2620-2480 aC)

S’erigeixen els cinc grans trílits al centre, alineats amb l’eix nord-est/sud-est que assenyala la sortida del Sol al solstici d’estiu, i la posta delSol a l’hivern. A continuació s’envolten amb el gran cercle de pedres dretes i les llindes que les uneixen. Es reordenen els bluestones de la fase anterior en un doble arc. Probablement s’erigeix la Heel Stone (un bloc de 35 tones de pes) més enllà de l’entrada nord-est, i també la Slanghter Stone i les seves dues companyes. Es construeixen dues edificacions amb forma de ferradura, adossades al terraplé interior, i s’erigeixen dues de quatre Station Stones, alineades amb un eix sud-est/nord-est que marca la sortida de la Lluna pel sud i la posta pel nord durant el fenòmen pendular relacionat amb la seva declinació astronòmica.

3.- Edat del coure (2480-2280 aC)

S’enretiren els dos monòlits que acompanyaven la Slaughter Stone  per ampliar l’entrada nord-est. Es construeix el primer tram de l’avinguda des d’aquesta entrada i seguint el traç dels solcs provocats per l’erosió peroglacial. A cada banda de l’avinguda s’excava un fossat amb terraplens exteriors i interiors. Al recinte, dins de l’espai que delimiten els trillits, és possible que es fes una nova disposició de bluestones en cercle. S’excava un gran clot a la cara nord del gran trillit, amb finalitat indeterminada, que talla l’arc de bluestones i també el cercle exterior de foratsQ i R. Finalment s’erigeixen monticles sobre els edificis en ferradura adosstas al terraplé que esdevenen túmuls.

4.- Primera edat del bronze (2280-2020 aC)

Les bluestones dels forats Qi R es reorganitzen en un cercle exterior, mentre que les que hi havia a l’interior dels trilits es reorganitzen per formar un oval.

5.- Edat del bronze mitjana (1650-1520 aC)

S’excaven dues anelles de forats rectangulars a l’exterior del cercle. Es creu que potser estaven destinades a acollir algunes de les bluestones, però sembla que mai no es van arribar a utilitzar i es van acabar omplint de sediments.

Aqüeductes

Per abastir d’aigua les ciutats, els romans crearen un impressionants sistema de canals i pont monumentals.

Roma va ser una civilització de l’aigua. La tecnologia que desenvolupa per a la seva capturació, distribució i consum no troba res similar fins el nostre món contemporani. Grans obres públiques donaven el missatge de domini sobre la natura i eren símbols de l’avançada civilització de Roma, a més de vehicles propagandístics de llur poder i de l’emperador.

Moltes ciutats necessitaven molta més aigua de la que podien proporcionar pous i cisternes, no tan sols per abastir a una població nombrosa, sinó també per alimentar les fonts ornamentals i públiques, les termes i els espectacles. Els aqüeductes es van crear per atendre totes aquestes necessitats.

Els aqüeductes van associats a la monumentalitat de les seves arqueries, però això tan sols era part del sistema d’abastiment hidràulic, l’objectiu del qual era portar l’aigua de les fonts i manantials, que podien estar a més de 50 Km de distància. Al llarg d’aquest trajecte es construïen obres de captació, embassaments, torres de distribució i, lògicament , el canal pel qual circulava l’aigua aprofitant el lleuger pendent que els enginyers romans aconseguien mantenir des de l’inici a la seva destinació. Als llocs amb fort desnivell del terreny (valls i fondalades) es construïen les arqueries monumentals. Però la major part de la conducció d’aigua es feia per canals subterranis o arran de terra.

Per a al gestió de les aigües residuals, les ciutats comptaven amb una complexa xarxa de clavegueram. El bon estat dels aqüeductes i la xarxa de clavegueres, a més a més de la higiene i els banys, evitaven epidèmies terribles, com les que van arrassar les ciutats segles després.

La construcció d’un aqüeducte, des de la captació d’aigua fins el punt de distribució final, era una empresa de molt alt cost. La seva financiació solia ser pública i privada: podien ser sufragades per grans personatges i les obres es duien a terme durant l’exercici de les seves funcions polítiques. Però les tasques les emprenien els governs municipals que delegaven enels magistrats per dur a terme la construcció, habitualment amb diner públic.

Els romans sempre firen conscients que resultava crucial mantenir en òptim estat el suministrament hidràulic. Una nodrida colla de treballadors especialitzats (aquari) s’encarregaven del bon funcionament i neteja dels aqüeductes. Aquests tècnics estaven al capdevant d’un servei de reparacions i netejaven sistemàticament les canalitzacions per evitar les obstruccions i l’empitjorament de la qualitat de l’aigua. Per això, el canal pel que circulava l’aigua estava sempre cobert i s’instal·laven regularment albergues (piscinae limariae) per a demostrar les impureses.

L’accés privat a l’aigua tenia un preu, això suposava també l’existència de picaresques: calia vigilar les captacions clandestines d’aigua. Els propietaris de les cases que podien permetre’s disposar d’aigua corrent contractaven un servei per una certa quantitat de litres, que venia assegurada pel major o menor diamètre de la canonada.

Els aqüeductes eren motiu de màxim orgull, fins i tot un senyal d’identitat.