STONEHENGE

STONEHENGE va ser obra dels indígenes illencs del neolític que, tot i disposar d’una tecnologia força primitiva, van assolir  la gesta de bastir aquesta fabulosa estructura. Aquesta construcció és una peça més d’un paisatge neolític de gran complexitat, que bullia amb activitat i construccions de moltes menes.

Fruit de la casualitat i l’atzar, al sòl eren visibles tres llargs sots s’havien produït a causa de fenòmens geològics. Cicles repetits de gel i desgel, erosionaren la pedra calcàrea (modelat periglacial). Uns solcs excepcionalment amples i orientats de manera casual en un eix nord-est sud-es (perfectament alineats amb la direcció de la sortida del Sol en el solstici d’estiu, i de la seva posta en el solstici d’hivern). Les persones que van descobrir els solcs els devia semblar que en aquell indret, el pas del Sol pel firmament estava inscrit a la Terra. Potser fins i tot van considerar que aquell lloc era el meli de l’Univers, o el punt exacte del seu origen. Com en molts altres casos, allà la comunitat prehistòrica va utilitzar les peculiaritats naturals que va trobar al paisatge per incorporar-les als seus dissenys culturals. Sens dubte, era un lloc amb ressonàncies sobrenaturals, digne d’esdevenir centre de celebracions que devien implicar el transport i l’erecció del primer cicle de monòlits de èdra volcànica procedent de Gal·les, i del gran cercle de gres de després.

És un monument que ha patit moltes transformacions al llarg dels diversos segles. Des d’un primer recinte construït pels volts del 3.000 aC per enterrar-hi les restes dels morts després de la seva cremació, un cementiri de les elits que continuà en ús durant generacions. Les pedres quee s van portar des de Gal·les  (250 Km de distància) podrien tenir un simbolisme espiritual, vinculat amb els orígens i els seus ancestres.

Aparentment, els enterraments de Stonehenge estaven reservats a homes adults, cosa que evidentment no concorda amb la realitat demogràfica, I que fa evident que hi havia un fort biaix selectiu. Els morts que hi eren destinats pertanyien probablement a una elit, ja fossin líders polítics o especialistes rituals que mitjançaven entre la comunitat i el món sobrenatural. Pocs van ser enterrats en la primera fase, i molts cap a la fi de l’ús del monument com a cementiri. Aquest patró podria indicar que un petit grup familiar va enterrar els seus morts allà durant cinc segles: hi hauria uns quants fundadors de les primeres tombes, però amb l’increment progressius al llarg de les vint generacions, hauria crecut un llinatge nombrós de moltes famílies descendents d’un ancestre comú. El nombre de restes comparativament reduït i l’espectacularitat de la construcció fa pensar que aquells morts devien ser molt importants, potser una successió de poderoses dinasties prehistòriques.

Entre la primera i la segona fase de Stonehenge, la població del país estava en un procés constant d’unificació, que els va dur de la diferenciació regional i l’enfrontament violent – evident en el registre arqueològic del IV mil·leni – a compartir un mateix estil de cultura material (ceràmica, llars, pràctiques constructives i funeràries), tot i els seus orígens genètics diversos. Segons aquesta hipòtesi, el monument podria haver estat un símbols d’unificació, que integrava en una única entitat els aspectes cosmològics (la Terra, el Sol i la Lluna) com també unia els diferents ancestres amb una harmonia geomètrica que apuntava a un nou esperit de comunitat supratribal.