MINOS, PASIFAE I EL MINOTAURE

Minos, rei de Creta en el període de la seva supremacia comercial, contractà al cèlebre arquitecte Dèdal per a què inventés i construís un laberint amb l’objectiu d’amagar-hi alguna cosa de la qual el palau n'èstava avergonyida i alhora temerosa. Un monstre nascut de Pasifae, la reina. Mentre el rei estava dedicat a atendre batalles importants per a protegir les rutes comercials; Pasifae havia estat seduïda per un bou magnífic, blanc com la neu i nascut del mar.

Això no havia sigut ben bé així, ja que la mare de Minos era Europa i va ser un bou qui la portà a Creta. El bou era Zeus i el fill d’aquella unió, Minos. Per això Pasifae no podia imaginar-se que el fruit de la seva unió amb el bou seria una criatura monstruosa, perquè l’experiència de la seva sogra no ho feia preveure.

La societat va culpabilitzar greument a la reina, però el rei tenia consciència que bona part de la culpa era seva. El bou havia estat enviat feia temps per Posidó, quan Minos lluitava amb els seus germans pel tro. Minos sostenia que el tro era seu per dret diví (ell era fill de Zeus i Europa) i havia demanat al déu que enviés un bou del mar com a senyal i havia segellat la pregària amb el jurament de sacrificar l’animal immediatament com a ofrena i símbol de servitud. El bou va aparèixer i Minos va guanyar el tro, però a l’apreciar la majestat de la bèstia que se li havia enviat, va pensar en els avantatges que li portaria ser l’amo d’aquest exemplar i va decidir arriscar-se, suposant que la divinitat en qüestió no ho tindria en compte. Per tant va fer l’ofrena a l’altar del millor bou blanc que tenia i va afegir l’altre  al ramat.

L’imperi cretense havia prosperat considerablement amb la governança de Minos. Cnosos, la capital, va convertir-se en el centre esplèndid i elegant de la més important flota comercial del món civilitzat. Les flotes cretenques anaven a totes les illes de la Mediterrània, i les seves mercaderies eren lavades arreu.

Però a palau, la reina havia estat inspirada per Posidó amb una irrefrenable passió pel bou i havia aconseguit que l’artista del seu espòs, l’incomparable Dèdal, construís una vaca de fusta que enganyés al bou, on s’hi va amagar i el bou va caure en el parany. La reina va parir un monstre que al cap del temps es va anar convertint en un perill. Ara Dèdal va ser cridat pel rei perquè construís un laberint, amb passatges cecs, amb l’objectiu d’amagar aquella cosa. Tan perfecte va ser la invenció que el mateix Dèdal, a l’acabar-la, va tenir dificultats per tornar a l’entrada. Allà s’hi va tancar el Minotaure i des d’aleshores va ser alimentat amb nois i noies vius que s’arrebataven a les nacions conquerides com a tributs.

La falta original no va ser la de la reina sinó del rei, i ell no va poder culpar-la. Si hagués tornat el bou als déus hagués simbolitzat la submissió a les funcions de la seva dignitat. Haver-lo retingut significa un impuls d’engrandiment egocèntric. El rei elegit “per la gràcia de Déu” es converteix en un perillós tirà acaparador. No va arribar a desposseir-se del seu caràcter privat i investir-se amb el mantell de la seva vocació. Passar del privat al públic i no pas convertir un assumpte públic en un negoci personal, sense tenir present que la seva investidura con a rei implica que ja no era merament una persona privada.

Creta

Creta forma part de la ruta comercial de l’obtenció de coure des de les Illes Cíclades i estanys des d’Àsia Menor, minerals necessaris per a la fabricació del bronze del que depenia el poder i el prestigi de les elits de l’època.

Els seus palaus assumeixen el control I distribució de les primeres matèries, l’aplicació de la justícia, el manteniment de la xarxa viària i la distribució de l’aigua corrent, alhora que organitzaven festivals i cerimònies per a tota la població.

La vida quotidiana de la major part de les persones sembla senzilla, però confortable. Vivien en cases de pedra, d’adob i fusta, i l’economia familiar estava basada en l’agricultura de la vinya i l’olivera, i en l’explotació dels boscos de xiprers, fusta molt útil per a la construcció de vaixells. A l’empar dels palaus, les classes altes senten el desig d’implantar, cada cop més, bens de prestigi, com joies i pedres precioses o minerals, això impulsa noves i més freqüents rutes comercials mitjançant les que Creta exportarà fusta i productes manufacturats, com ara ceràmica o tèxtil. La inexistència de muralles i fortificacions indica que existien pocs problemes, probablement gràcies a l’existència d’una flota marítima de defensa que deuria protegir les rutes comercials i les badies on fondejaven les embarcacions.

La cultura cretenca es va difondre per tot el territori amb el contacte amb la civilització minoica. Principalment a través de les elits locals, que els agradava emular les costums minoiques. Diferents assentaments entre Creta i el Continent o amb Anatòlia, suggereixen l’existència de rutes de navegació i difusió de la cultura minoica gràcies a la immigració de població cretenca, bàsicament artesans. Introduint així a les illes gregues diferents elements que facilitaven el progrés (torn ceràmic, estris de cuina, …) Sense ser colònies gregues servien com a enclavaments per fer escala cap el continent: aprovisionament de vaixells, aportació de tripulants… cosa que fa suposar un cert control naval i militar, sense que arribés a ser control polític centralitzat a Creta i impliqués una influència minoica paulativa que va modificar profundament la societat de l’Egeu.