Etapa Orientalitzant a la Península Ibèrica

     

Les societats urbanes del Pròxim Orient tenien enormes necessitats per cobrir. Les comunitats locals de la Península Ibèrica explotaven part d’aquestes riqueses, que eren transportades sovint a llargues distàncies mitjançant intercanvis entre els diferents sistemes locals. Probablement els primers contactes amb la Península Ibèrica foren estacionals, és a dir que els mariners remuntaven la costa un o dos cops l’any per comerciar amb la gent de l’interior, que a l’hora es desplaçaven al sud per realitzar l’intercanvi. Aquest establiment de colònies suposava reprendre unes relacions amb un territori i una gent que conservaven la memòria de contactes anteriors.

    Els ports comercials establerts a la Península Ibèrica estimularen el desenvolupament de les comunitats indígenes e l’interior. La reacció de cada poblat o grup de poblats involucrats segons el cas, però la pauta general va ser sempre la mateixa: la importació de productes manufacturats i objectes de luxe provocaren canvis espectaculars en la producció artesanal i en les relacions socials. Els comerciants van imposar sobre les elits indígenes la demanda de productes molt significatius des del punt de vista polític social (bronze, joies, ivori, ceràmiques, teles) que van crear vincles de dependència i la transformació de les estructures socials i econòmiques. I amb això el desenvolupament d’un seguit de centres urbans i l’adopció de noves formes de religiositat, de producció i consum.

Tartessos. El temps

   

    A la base del que serà Tartessos hi confluiran dos mons culturals i genèticament diferenciats: els dels colons orientals i el dels grups occidentals de finals de l’Edat del Bronze. L’arribada d’ambdues comunitats va ser sincrònica i es va produir damunt d’un territori àmpliament despoblat.

    Tartessos va ser el resultat de la cohabitació ètnica entre dues comunitats, mai va quedar lliure de les fortes tensions econòmiques, polítiques, ideològiques i socials. Però no eren dos mons monolítics en conflicte. Com en tota colonització, els fenicis van portar a occident les seves hosts i, amb elles, la seva llengua, la seva religió, els seus menjars habituals, el seu model de família, la seva cultura material, el seu sistema polític, etc... Entre aquests costums estava la fundació de ciutats-estat segons el model oriental, amb la corresponent monarquia hereditària, com la que s va instaurar a la Cartago fundacional. I aquestes comunitats urbanes no sempre es veien entre elles com a amigues. No és correcte identificar que l’emmurallament dels assentaments orientals era contra les comunitats occidentals; també podien ser contra altres fenicis. L’arribada d’Orientals molt diferents en origen que va suposar la colonització fenícia, va complicar molt les coses. Un cop la ruta cap a l’oest llunyà va estar oberta per l’avantguarda comercial cananea, els grupuscles migrats eren de molt diversa procedència, filiació i variades intencions. Els grafits recuperats demostra les múltiples llengües parlades per aquells que van participar en els viatges. Participaven d’economies i d’ideologies amb un alt poder de creixement vegetatiu i les conseqüències no trigaren en manifestar-se als nous llocs de destí.

    Això planteja que la realitat tartèssia va durar el temps en què les tensions intergrupals van mantenir-se a baixa temperatura gràcies a la situació favorable que a tots beneficiava. La coexistència no va, però, originar un mon híbrid i ben cohesionat. Ans el contrari el violent esclat final i els dràstics canvis culturals constatats en el mon que va seguir a la crisi de la primera meitat del s. VI ane, suggereixen que les diferents comunitats va ser impermeables al tràfec cultural que transcendia a allò exclusivament tecnològic. La identitat de cada grup es va preservar en el mon simbòlic i religiós, però també en les estructures polítiques. Els santuaris van convertir-se en les primeres víctimes del conflicte final que donaria pas a un nou horitzó.

El reflex de tot plegat es troba en les dues dinasties llegendàries amb que comptà: Gerion, criador de grans vaques, un cabdillatge d’arrel occidental; i Habis, el rei civilitzador reflex de l’herència mil·lenària oriental aportada pels cananeus. Son el reflex de dues realitat polítiques diferents però sincròniques, la dels occidentals i la dels orientals de Tartessos.

Tartessos. En l'origen

        

Al segle IX ane, els assiris emprengueren importants campanyes de conquesta i saqueig per diverses zones al nord de l’actual Síria, baixant per la costa sirio-palestina. Questa política expansiva era la solució arbitrada en molts estats de l’època per un problema sempre present a Mesopotàmia: la seva lata demografia. Aquesta estratègia, però,  no feia més que traslladar la tensió i el conflicte a altres zones. Aquests nous territoris incorporats, rics i amb un creixement intern propi, acaben també tenint més població de la que els seus recursos poden alimentar. Manifestant-se amb tota crueltat en els recurrents períodes de fam. En principi Xipre i Egipte eren territoris receptors d’aquests moviments de població excedent, ja sigui de manera obligada o bé perquè les creixents produccions agràries ho permetien.

    Ara les exploracions fenícies del mar obrien noves terres llunyanes sobre les que projectar les onades migratòries. La colonització cananea cap a l’Oest (IX ane) arribava als confins del mon conegut i establia els colons a les portes de l’Oceà atlàntic. Tot i que aquestes expedicions no estaven pensades per donar sortida a l’excedent de població, va acabar sent-ne una solució.  En aquesta expansió va tenir un especial protagonisme el descobriment de nous mercats on es buscava la via d’entrada cap a l’interior peninsular. Les fites comercials necessitaven trobar als nous àmbits descoberts unes formacions econòmiques i socials aptes per fer-ho. En alguns dels llocs del sud d’Europa es donaven aquestes condicions, però la colonització grega havia copat la franja nord del Mediterrani i eren una forta competència. Els fenicis optaren per estendre les xarxes per la ruta sud, tot i no trobar-se habitualment amb situacions locals idònies.

    A l’arribar al migdia iber, els primers exploradors i colons orientals trobaren un territori en bona mesura buit, especialment al Guadalquivir inferior i comarques perifèriques. El fet que en gran part del II mil·lenni tot el sud de la península hagués sofert diversos períodes d’extremes sequeres va reduir considerablement la seva població. Aquesta situació s’inicià a finals del III mil·lenni amb una extrema aridesa (4,2 cal BP) va ser tan ràpid que va poder percebre’s durant la vida d’un ésser humà d’aquells temps i va tenir com a primera conseqüència el col·lapse dràstic de l’Edat del Coure amb una àmplia repercussió al mediterrani: el final del Regne Antic Egipci i de l’Imperi Accadi. A la meitat sud de la península es van portar a terme solucions extremes: obertura a La Manxa de pous emmurallats a les lleres dels rius secs. Però altres grups l’únic que van poder fer és desaparèixer. Al II mil·lenni es van produir episodis de major humitat, però no van ser perllongats ni tan estables com per permetre la recuperació. Fins i tot a finals del mil·lenni la demografia arriba a mínims, cosa que queda reflectida en què no es disposa de jaciments arqueològics datats entre 1150 ane i 850 ane.

    Això suposà que a l’arribada dels primers colons fenicis, al territori on naixeria Tartessos, no trobaren la situació necessària per dur a terme transaccions comercials: no hi havia amb qui mercadejar, a diferència d’altres regions. Ara s’obrien noves possibilitats encara no sospitades pels qui van projectar l’empresa, i per això calia canviar complertament els objectius inicials, cosa que encara trigà una o dues generacions a succeir. La tasca colonitzadora havia tingut la intenció de fundar ports comercials, i ho va fer. Però de forma indirecta havia també trobat la solució per a la pressió demogràfica que el Pròxim Orient arrossegava de manera endèmica. El I mil·lenni va proporcionar unes condicions climàtiques noves a la zona. Acabava l’aridesa anterior i s’instal·la un panorama més plujós, novament apte per a l’expansió de l’economia agropecuària. I precisament aquest canvi climàtic, ara beneficiós per les comunitats humanes, la circumstància que permet l’expansió cap el sud de les poblacions septentrionals vinculades al bronze atlàntic. A la base del que serà Tartessos hi confluiran dos mons culturals i genèticament diferenciats: els dels colons orientals i el dels grups occidentals de finals de l’Edat del Bronze. L’arribada d’ambdues comunitats va ser sincrònica i es va produir damunt d’un territori àmpliament despoblat