Jericó neolítca.

 

Les comunitats que es van establir en el que seria Jericó, en temps prehistòrics, ho van fer per aprofitar l’aigua dolça, molt escassa, a l’entorn del duríssim desert situat al nord de la Mar Morta. Un manantial que, actualment, proporciona cinc mil litres d’aigua per minut, i que va convertir a Jericó en un autèntic Oasis. Aquest manantial va ser un element clau per les comunitats instal·lades a la zona, ja que va afavorir la seva evolució des d’una economia de cacera i recol·lecció fins la tipologia agropecuària posterior. Això va fer possible l’aparició d’un poblat neolític estable, amb capacitat de domesticar plantes com l’ordi, l’espelta, les llenties o els cigrons. Les primitives cases de planta circular i semi excavades, construïdes amb adobs, van evolucionar cap a vivendes de forma rectangular i de tres habitacions, amb sols enllustrats, que ocasionalment estan pintats.

    S’hi pot trobar  l’exemple més antic d’un sistema de defensa construït per l’ésser humà: una antiquíssima torre (Neolític pre-ceràmic 8.500 – 7.500 ane). Una construcció de pedra, de planta circular i una alçada conservada de gairebé nou metres, associada a un mur de dos metres d’amplada. No és una norma habitual en l’arquitectura militar que una edificació d’aquesta mena s’aixequi a l’interior d’un assentament. Hauria de trobar-se, de manera lògica, en una posició avançada respecte a la muralla perquè les unitats defensores poguessin impedir els atacants aproximar-s’hi i escalar la muralla.

    Aquesta torre, envoltada per un seguit de sitges, permetia controlar visualment el manantial, situat a l’oest del poblat. Cosa que fa pensar que no estem davant d’una obra defensiva estrictament, sinó davant una torre de vigilància, una construcció col·lectiva excepcional erigida per a la protecció dels recursos econòmics de la comunitat, com eren el cereal emmagatzemat i l’aigua.

    Malgrat la seva complexitat, es tracta d’un llogarret agrícola i cap el 3.000 ane va ser quan es convertí en una ciutat fortificada, amb funcions administratives , econòmiques i religioses centralitzades. Els seus murs delimitaven una àrea urbana d’unes quatre hectàrees. Amb el temps es convertiria en el centre d’una xarxa de relacions comercials amb Egipte, Síria, Mesopotàmia i L’Egeu. La seva destrucció l’any 1.550 ane probablement víctima d’un atac egipci, va posar final al cicle de l’urb habitada per Cananeus.

El govern de les ciutats romanes

Colònies i municipis s’organitzaven segons l’organització de Roma. La base del govern de la ciutat era una assemblea d’un centenar de persones anomenades decurions. Els decurions eren votats entre els ciutadans, i el càrrec era vitalici. Per poder ser escollit calia tenir una fortuna familiar.

    Aquest consell en nomenava dos d’ells que feien de cap de la ciutat durant un amy (duumviri). El càrrec es limitava a un any per evitar l’acumulació de poder. Els decurions elegien també els edils, que eren els encarregats de les obres públiques, del proveïment, dels mercats, i els qüestors, encarregats de les finances. Cada cinc anys els duumvirs feien el cens de la ciutat; apuntaven el nombre d’habitantys i els diners que tenien. –sobre aquesta base es marcaven els impostos.

    De fet el càrrec de decurió i, per tant, tots els càrrecs municipals només estaven a l’abast de la gent amb diners. La llei deia que només podien ser escollits els posseïdors d’una determinada fortuna i, per altra banda, calia fermolta propaganda per captar vots. El vot dels ciutadans s’aconseguia generalment embellint la ciutat, fent millores, festes o espectacles. Així les ciutats eren més maques que no com normalment ho haguéssin estat si només s’hagués comptat amb el diner dels impostos. Com que aquest tipus d’obra es feia per propaganda, s’han trobat moltes làpides que ens ho expliquen.

La vida a la ciutat de Troia

Carrers pavimentats i canals de drenatge indiquen una població abundant en les vint hectàrees de la ciutat de Troia, situant els seus habitants entre 7.000 i 10.000. aquesta densitat de població s’explica per l’auge econòmic que propicia la seva situació estratègica dintre del sistema comercial del II mil·leni ane, convertint-se en un important centre de redistribució de béns. A través del seu port, a la badia de Besik, Troia va comerciar amb cavalls, originaris de les estepes  del nord de la Mar Negra i de l’Anatòlia Central, àmbar del Bàltic, Cornalina de la Cólquide i coure dels Balcans i de l’Àsia Central. Aquest paper com a eix comercial és clau per entendre el rerefons històric de la guerra de Troia, i explica el perquè es forma una lliga de ciutats gregues tan importants per assegurar-se el control del pas dels Dardanels i el comerç entre la Mar Negra i la Mar Egea.

                Les vivendes de la ciutat baixa tenien sostres plans, on s’assecaven fruites i llegums, i també disposaven d’una àrea pavimentada al pati, probablement per a batre. Els productes s’emmagatzemaven en grans atuells, col·locats sota terra. El gruix de la població deuria dedicar-se a tasques artesanals, com ara la fabricació de ceràmica al torn, sobretot vaixelles amb decoració geomètrica. La gran presència d’utillatge per filar i teixir, com ara peses de teler, indica que els tèxtils troians (de llana i lli principalment) haurien estat molt apreciats pels comerciants. Els troians també fabricaren el valuós tint porpra, que s’obté la de la petxina marina anomenada múrex i que servia per a tenyir els teixits, les pells curtides i objectes d’ós i d’ivori. També hi havia nombrosos tallers dedicats a la metal·lúrgia, on es fabricaven objectes de bronze, ferro, plata i or.

Cavalls i déus

                Part de la població es dedicava a l’agricultura i la ramaderia, que constituïen les principals fonts d’aliment, seguides de la pesca i la recol·lecció de mol·luscs. El II mil·leni és l’edat d’or dels carros de combat tirats per cavalls i sembla que els troians van especialitzar-se en la doma de cavalls salvatges per al seu posterior ús militar, especialment per a l’exèrcit hitita.

                Els vestigis de la vida religiosa dels troians són certes tombes en forma de casa on es veneraven divinitats com ara el déu Appaulines, probable nom hitita del déu Apol·lo grec. També , a les portes de la Ciutadella troiana s’han trobat disset grans esteles de pedra que són típiques del culte Anatòlic a les roques , on es creia que residien déus i esperits.

Els nobles a palau

                La ciutadella de Troia degué ser un gran complex de construccions de més d’un pis d’alçada. Possiblement combinava les funcions de temple, palau, tresoreria i arxiu, i seguia l’exemple de palau-megaron, amb un seguit d’edificis i estances disposades entorn a una gran sala central. La ciutadella estava envoltada per una enorme muralla. Comptava a més amb una xarxa de túnels que garantien el subministrament d’aigua d’una deu subterrània. Allà hi vivia la família reial i la resta de famílies nobles, en edificis grans i sumptuosos, però que comptava amb una decoració més aviat austera, ja que no s’han trobat ni objectes ni frescs massa luxosos.

                L’aristocràcia practicava la poligàmia. Dins l’elit s’incloïen també familiars de grans comerciants, que exercien funcions diplomàtiques i ocupaven els quadres de comanament a l’exèrcit. Per la seva banda, els habitants de Troia formarien el gruix de les tropes d’infanteria, amb nombrosos arquers i foners, reforçats amb un bon nombre de carros de combat que només podien ser costejats per les persones més riques.

La Urbanització

Si bé el llogaret no era res més que la yuxtaposició de cases d’igual importància que pertanyien a persones que participaven de la mateixa manera en la consecució de la reserva alimentària, això no eren trets d’urbanisme. No podem parlar d’urbanisme més que quan un doble fenòmen acumula els seus efectes: cal que s’afegeixi a una acció que estructuri l’aglomeració en un conjunt organitzat una real diferenciació de l’hàbitat, basada en una especialització més notable de certes unitats bàsiques. Passar de l’estat del llogaret a l’estat urbà no pot fer-se sense transformacions fonamentals – econòmiques, socials i polítiques – que afecten la comunitat. La urbanització és el fruit d’una transformació que va produint-se al llarg d’un periode i que cada lloc presentarà, simultàniament i durant un bon periode de temps, un nombre variable de caracters urbans i den llogaret, però mai d’un sol cop la totalitat d’ells.

Els inicis de la diferenciació de l’habitat podem situar-los segons el registre arqueològic sobre el Vè mil·leni. És quan se’ns revela que l’evolució ja s’ha emprés en el sentit d’una complexitat més gran, accentuant la jerarquia real entre els edificis. S’aprecien grans unitats d’habitació tripartita, es veuen formar-se eixos de circulació més ben traçats que en el passat. Això ens proporciona la idea que l’estat del llogaret ja s’ha sobrepassa i que l’evolució cap a la ciutat arriba a la seva fi. 

Els llogarets no estan destinats a desaparèixer: romandran sempre com una base essencial de la vida econòmica , el centre de la producció agrícola. Però d’ara en endavant dependran de la ciutat i no tenen cap mena d’autonomia ni poder propi; estan incorporats a un conjunt més complex dirigit per un centre urbà i perviuran amb una existència oculta, l’èxit de la qual suposarà la seva desaparició.

El conjunt de causes que engendren aquest fenòmen proporcionen una explicació: 

El procés de neolització no es realitza plenament  sino amb una expansió cap els territoris del seu voltant. Per a poder prosperar va caldre recòrrer al regatge, que va nèixer de processos d’investigació dedicats al control de l’aigua per assegurar l’èxit. Sobreviure en un país d’aquesta mena tan sols era possible si es recorria a l’aprovisionament exterior d’un cert nombre de primeres matèries: fusta, betum, alguna mena de pedres i, encavat, minerals. Va posar-se en marxa doncs un sistema d’intercanvis a requeriment dels habitants de les conques fluvials. No és tan sols el creixement de l’àmbit agrícola el que explica el naixement de les ciutats, sinó també i probablement sobre tot, la posta a punt de les relacions comercials, sense les que no és possible el sorgiment de quaksevol mena de país.

La roda i l’ase encara no havien aparegut i en absència de qualsevol mena de mitjà de transport, a banda dels portadors humans, tan sols els rius i canals podine proporcionar la infraestructura necessària. Així les primeres ciutats estan estretament lligades al riu o a un canal. Aquesta associació tenia com a finalitat, evidentment, assegurar un bon abastiment d’aigua per a la vida diària i permetre el regatge del camp conreuat, però també el permetre la vida de relació. Per tant, l’eix fluvial afavoreix l’impuls de la ciutat. No és tan sols l’administració dels grans dominis agrícoles el que va impulsar el llençament de les ciutats, sinó també el desenvolupament del comerç. El canal pot considerar-se com el motor essencial del desenvolupament urbà, tant per permetre l’auge d’una explotació agrícola com per l’organització del subministrament de productes de primera necessitat als centres de decisió.

L’origen de la transformació de les estructures de llogaret en organització urbana està en el desplaçament de l’activitat agrícola des del seu lloc d’origen (els turons) cap a un àmbit, les planures al·luvials i dels deltes, on per desenvolupar-se va caldre enfrontar-se a noves tècniques, el regatge i anar a la recerca llunyana de les primeres matèries que faltaven: fusta i minerals... I per raons d’eficàcia, l’administració d’aquests dominis i dels intercanvis, confosos amb la gestió de canals (creació i manteniment), ha suposat una concentració de mitjans en un únic centre amb vocació regional, des d’on era possible dirigir els territoris dels llogarets que asseguraven la producció bàsica i indispensable per a la supervivència de la nova comunitat ampliada  i pels intercanvis. 

Ciutats sedentàries

Entre els anys 6000 i 3000 ane, la humanitat aprén a aprofitar la força del bou i la del vent, inventa l'arada, el carro amb rodes i la barca d evela, descobreix els procesos químics necessaris per beneficiar els minerals de coure i les propietats físiques dels metalls, comença a elaborar i calendari solar precís. Així es va anar trobant habilitat per la vida urbana i tenia el camí aplanat cap a la civilització, laqual requereix de l'escriptura, del procediment de computar i de patrons fixos de mesures, com a instruments d'una nova manera de transmetre el coneixement i de ciències exactes. En cap altre periode de la istòria va ser tan ràpid el progrés del coneixmeent, ni van ser tan freqüents els descobriments de llarg abast.

Les poblacions que presenten aquestes característiques són sedentàries, però també és cert que al rerefons estan les poblacions nòmades que desenvolupen un paper fonamental, fins i tot les no documentades. Esl textos no parlen dels nòmades més que quan entren en contacte amb els sedentaris. Les poblacions nòmades han viscut durant tota l'antiguitat al costat de les sedentàries i en un estat de dependència recíproca; però les maneres de viure i de pensar eren tan diferents que les relacions no podien ser més que conflictives. Durant segles aquestes tribus són causa d'angoixa permanent per als responsables de les ciutats, amb qui caldrà lluitar, comtemporitzar, tractar com a enemic insadegables, concedir-li terres i allistar-lo a l'exèrcit. A la llarga aquests nòmades, quan intenten sedentaritzar-se, s'assimilen i s'integren a les estructures existents. Són un element essencial en la renovació permanent de les poblacions.

Nòmades de les estepes i de les muntanyes: poblacions rudes amb condicions de vida sovint difícils, eren temibles adversaris per a les poblacions establertes a les valls i a les planures que, ja que es dedicaven a l'explotació de la terra i als intercanvis comercials, no desenvolupaven les seves habilitats guerreres tant com aquests veïns. Els primers ataquen, els altres defensen les seves riqueses. Aquests van ser gairebé sempre els perdedors i així la renovació permanent de la població amb aportacions de tots els països de l'entorn.

De l'aldea a la ciutat

Al llarg del IV mil·leni ane, això és fa uns 6.000 anys, és quan s’observa la multiplicació de senyals que anuncien el pas del llogarret a la ciutat a Mesopotàmia. Quina va ser no es pot dir  amb rigor, d’altra banda és una consideració del tot irrellevant, però sí que on trobem indicis més significatius d’aquest procés és a URUK. Allà s’hi constata l’aparició d’una arquitectura monumental, l’aparició del cilindre-segell i la utilització dels primers instruments de gestió comptable (calculi). Aquests són els signes que evidencien noves condicions de la vida econòmica.

Va ser un procés complex, en el que van influir molts factors. Però, probablement van ser els avenços en el terreny agrícola els que van actuar com a principals desencadenants del trànsit a les noves formes de vida.

Fins llavors, els llogarrets neolítics generalment s'havien establert en zones muntanyoses de pluviositat garantida, on els rendiments eren escassos però segurs, a diferència del que passava en les planes al · luvials de rius com el Nil, el Tigris o l'Eufrates, que si bé eren fèrtils, patien habituals sequeres. En aquestes condicions - espai limitat i baixa producció - les aldees neolítiques no van experimentar creixements espectaculars

No obstant això, tot va començar a canviar des del moment en què la irrigació permeté explotar les planes fluvials: augmentar els excedents, van florir assentaments més grans, molts dels seus habitants es van alliberar de les tasques agrícoles de subsistència ...

En aquest període també es manifesta una altra transformació primordial: fins ara l’existència de metall no era totalment desconeguda, però és en aquest moment quan s’inicia un ús més intensiu d’aquest material; juntament amb l’or i la plata es troba, a vegdaes, el plom i sobretot el coure. La novetat té a veure en què es comença  utiltzar una aleació, el bronze, on s’hi barreja el coure amb una menor quantitat d’estany. Les seves qualitats proporcionaran a aquesta matèria una gran difusió, sobretot a la primera meitat del tercer mil·leni.

Fins a aquesta època, la pedra va ser el material amb què es van elaborar la majoria dels estris. No obstant això, ja abans s'havien utilitzat metalls com el coure per elaborar alguns objectes. Inicialment es va utilitzar la tècnica del martellejat en fred i, més tard, es va substituir per la del martellejat en calent. Però el pas decisiu es va donar quan es va aconseguir fondre aquest metall en forns a una temperatura d'uns 700 º C, i fabricar peces en sèrie amb motlles (V-IV mil · lenni a. aC). Va ser l'inici de la metal · lúrgia del coure.

La nova activitat era especialement complexa, i només va resultar viable en aquells llocs en què existia una tradició artesanal sòlida i una notable especialització del treball.

Els experts metal · lúrgics aviat van adquirir un gran prestigi social. Sabien que d'ells podia dependre la superioritat del seu poble i, possiblement, van intentar mantenir en secret aquestes tècniques.

Els artesans del metall lluïen les seves habilitats treballant l’or, la plata i el coure. Els objectes que feien eren cars perquè tot el metall que s'utilitzava a Sumer havia de ser importat.

La profunda mutació d’aquest període porta a una estratificació social més agressiva i a la vida urbana. Altres descobriments de conseqüències incalculables es situen també en aquest moment privilegiat: el torn de ceràmica que revela la necessitat d’una producció en sèrie, la roda que es converteix en un factor de desenvolupament de canvis, l’escriptura en la gestió administrativa.

És doncs en aquests moments, a la Mesopotàmia d’Uruk, on es van situant les estructures econòmiques i socials que caracteritzaran les formes de civilització.

Pugna entre ciutats

Els regnes del país de Sumer, les ciutats-estat, estaven organitzats a l'entorn d'una gran capital, lsota la jurisdicció de la qual i llur influència estaven una munió de poblacions amb els corresponents camps de conreu, zones de pastura i canals de regatge. Les ciutat-estat Sumèries es concentraven al sud de Mesopotàmia, a in confluïen els rius Tigris i Èufrates. Es tractava d'una regió agrícola extraordinàriament productiva, més fins i tot que l'egipte de l'època. Algunes zones eren especialment cobejades per la fertilitat del seu sòl, i entre elles destacava la gran planura del Guedenna., la zona froterera entre Lagash i Umma, separada per uns setanta quilòmetres.

 

La lluita entre aquestes dues ciutats-estat pel control del Guedenna es remonta a temps molt llunyans. Aquesta mena d'enfrontaments i pugnes del sud de Mesopotàmia pel control de pastures, terres de conreu i canals, així com també pel control de les rutescomercials al llarg dels rius Tigris i Èufrates, marca l'evolució de la Mesopotàmia durant els cinc-cents anys del peíode anomenat proto-dinàstic o Dinàstic Antic (2.900-2.300 aC).

La rivalitat entre les principals ciutats en aquesta època es traduïa en freqüents enfrontaments armats que han deixat la impornta en diverses inscripcions i algunes peces excepcionals com arar l'Estel·la dels Voltors, o l'Estandart d'Uruk. Allà es dóna eternitat i glòria a la imatge dels exèrcits victoriosos i un humiliant destí a als vençuts en una època en què es generalitzà la utilització del bronze per a la fabricació d'armes.

Creixement Urbà

La civilització urbana inicial no va adoptar la forma d'una única ciutat de gran tamany amb capacitat de control de tota una àrea, sinó que sembla haver-se disposat en una constitució de múltiples centres urbans contemporanis, amb diversitat de tamany, que controlaven casacuna tan sols una part de les terres aluvials del Tigris i Eufrates.

L'emergència de grans aglomeracions d'ocupació segurament foren incapaces de reproduir-se demogràficament sense un constant flux de nova població, ja que l'absència d'uns determinats nivells d'higiene pública i sense nous avenços en medicina preventiva, aquestes ciutats hagueren de ser llocs amb una gran mortalitat per la massificació i l'augment dels índex d'infecció de tot un seguit de malalties.

Aquests potents factors negatius contraris a un creixement demogràfic endògen fan anar a la recerca dels mecanismes que alimentaren un flux continu i creixent de nous habitants cap a aquelles primeres ciutats: la importància del comerç per al desenvolupament econòmic. El comerç fomenta i sosté un creixement dels assentaments i els beneficis diferencials d'ell estructuren de manera diferent els complexes sistemes urbans que propicien l'expansió dels sistemes de ciutats un cop creades, convertint-se així en el principal motor del desenvolupament de les regions que ocupen.

La diferenciació social és el resultat de la diferenciació econòmica, i l'evolució social i el desenvolupament urbà depenen en darrera instància de l'expansió econòmica. El comerç és un factor central de la concentració inicial de població ja que és una de les vies que tenen les societats per a l'adquisició de recursos exògens, i són aquests qui determinen el creixement i desenvolupament de les societats. Per això el fet que un assentament comenci a crèixer ve detrminant per la capacitat de generar exportacions, combinant-les amb el treball humà i el capital a més de les importacions. Així amb aquest potencial es pot generar més capacitat d'exportació i crear codesenvolupaments en forma de força de treball especialitzada i diversa (nous tipus de treball i noves formes de treballar). Augmenta la diversitat demogràfica a costa de les poblacions rurals veïnes i forgen els hinterlands econòmics i físics.

El creixement urbà és d'arrel un procés de diversificació. De la diversificació impulsada pel comerç va sorgir l'espurna que inicià el procés de creixement. Aquesta especilització possibilita vies alternatives de creixement i selecciona aquelles indústries que estan millor situades en un moment determinat per a crèixer sense trabes. Al produir un augment considerable i també predecible de la productivitat i de l'ocupació, l'especilitació és considerada com el mecanisme clau tan de l'escala social, com del tamany dels assentaments.

L'especialització de la producció fomenta el comerç entre assentaments i regions cada cop més diferenciades i alhora es beneficia dels avenços, sobre tot en matèria de transport. El nombre, tamany i emplaçament de les ciutats depenen de la interacció entre la pretensió de concentrar la vida econòmica i la població en un sol lloccapaç d'assegurar els baixos costos en transport i la tendència a dispersar l'activitat econòmica i la població cap a altres llocs quan els costos de transport són més cars.

El comerç i el desenvolupament regional estan interrelacionats. Els recursos estan distrubuïts de forma desigual en el món natural. Les comunitats s'especialitzaran en l'extracció i processament dels recursos que tene més a l'abast. Els diferencials de productivitat que genera aquesta especialització portaran al comerç. Les diferencies quant a la facilitat o accés al transport des del paisatge són un factor de producció més amb capacitat de provocar desequilibris. El creixement d'una ciutat i el transport acostumen a desenvolupar-se alhora. Les ciutat representen nodes de les grans xarxes de transport. Es formen i creixen en punts de pas natural entre regions molt contrastades que practiquen el comerç o al final de les rutes de transport natural entre aquestes regions o també en nodes crítics al llarg de les rutes. Les ciutats tendeixen a concentrar-se en aquelles àreees pròximes a les rutes que posseeixen el diferencial de productivitat major, garantint així un major volum d'excedents destiants al comerç.

Les Valls dels grans rius

Les comunitats camperoles i ramaderes van evolucionar lentament. Algunes d'elles van viure canvis força profunds: crearen les primeres ciutats i transformaren molts aspectes de llurs formes de vida. Aquest procés ha estat denominat “revolució urbana”.

Els indrets on van aparèixer d'una forma independnet les primeres ciutats i, més tard, els primers estats, foren Mesopotàmia (cap al IV mil·leni aC), Egipte (III mil·leni aC, l'Índia, Mèxic i el Perú (el I mil·leni aC). En tots aquests llocs , gràcies a l'abundància d'aigua, fou possible desenvolupar un tipus d'agricultura molt productiva i obtenir, així, una gran quantitat de riquesa. Tots aquests enclavaments eren territoris circumdats per terres de condicions força diferents, on la vida humana resultava molt dura, pràcticament impossible: enormes muntanyes o extensos deserts.

El llarg procés d'aparició de les ciutats es va iniciar a les valls d'alguns grans rius i, en primer lloc, al Pròxim Orient. Allà existeixen grans diferències entre les enormes extensions de terreny que s'havien desertitzat arran del canvi climàtic, i els oasis, els pantans i les terres properes als rius. El curs de l'aigua arrossegava grans quantitats de llim (sorra barrejada amb restes orgàniques), el qual en banyar les terres les convertia en extraordinàriament fèrtils, de manera que la vegetació s'hi podia desenvolupar i repreoduir amb gran rapidesa i profusió.

Les comunitats d'agricultors neolítics utilitzaven tècniques de conreu que ocasionaven l'esgotament del sòl, per la qual cosa es veien obligats a emigrar, a la recerca de noves terres.

Algunes d'aquestes comunitats van anar baixant de les zones més altes i es van instal·lar prop dels rius, per tal de conrear le splantes que hi creixien de manera espontània.

Estat Númida. Economia

El període històric anterior a la conquesta romana a l'Àfrica del Nord està ple de llacunes i sense una història lineal que el descrigiui sintèticament. Les fonts ens proporcionen poques informacions perquè no s'interessen pels regnes indígines fins que aquests s'impliquen en les guerres púniques, ja sigui com a clients o bé com a aliats militars que ajuden les parts en conflicte, sovint de manera decisiva.
Intentant fugir d'això, i volent considerar aquestes societats més enllà de la seva vinculació a la dominació romana, es troba el treball de ÉLISABETH SMADJA. “Modes de contact, sociétés indigènes et formation de l'état numide au second siècle av. notre ère” basat sobre una anàlisi sistemàtica del material arqueològic protohistòric.
L’origen d’aquestes monarquies s’ha de cercar en les rivalitats que han enfrontat les tribus o els grups de tribus entre elles, i al llarg de les quals les més poderoses han imposat llur autoritat als més febles. Però es tracta d’una autoritat en el sentit antic del terme, és a dir el reconeixement per un conjunt de tribus de la superioritat d’una d’elles i d’aquell que la personifica; i n’hi ha prou d’un afebliment de la tribu dominant per a que s’esfondri la reialesa. A partir d’aquí, una evolució interna d’aquestes monarquies i la recerca de punts de recolzament exterior ha provocat l’assentament progressiu d’estructures estatals permetent al rei d’assentar més fermament llur autoritat sobre un domini més ben delimitat. L’enfortiment de la reialesa està basat, d’una part sobre una activitat agrícola que és desenvolupada d’una manera autònoma, d’una altra sobre els esforços personals dels reis numides per a organitzar llur poder sobre el model dels reis hel·lenístics. L’Estat indígena es constitueix en relació amb l’emergència de classes socials, juga un paper de factor de desenvolupament d’aquestes classes. Les relacions de tota mena amb Cartago, i més tard amb Roma, intervenen dins aquesta evolució.
En relació a la producció agrària les dades de què disposem a les fonts literàries van semplre vinculades a l'avituallament de les tropes romanes en el seu desplaçament per la zona i sempre relacionant agricultura i ramaderia. L’avituallament de l’armada romana evoluciona en funció de les possibilitats locals: a base de cereals a la zona nord oriental; però quan l’armada baixa cap al sud, es troba obligada a consumir unicament carn. Les fonts arquelògiques proporcionen inventaris. A l’època romana existeix en algunes regions una economia associant el conreu als fons de vall, la de les oliveres a les vessants, i la ramaderia als altiplans. Les poblacions semblen poc romanitzades, tot i que s’hagi constatat la presència de veterans, la major part d’ells d’origen africà.
La introducció de l’olivera i de les tècniques de producció oleícola és certament romana i deu haver permès una intensificació de l’economia agrícola i un creixement de la població. Però podem pensar que aquestes poblacions estaven instal·lades aquí des d'abans de la conquesta romana; la presència d’importants necròpolis protohistòriques ho testimonia. La qüestió que es planteja és saber si la cultura irrigada, ja era practicada abans de la conquesta romana. De tota manera, això suposa indicis d’una “economia de poble” semi-ramader practicada per poblacions indígenes.
En aquest tipus d’aprofitament agrícola es veu l’origen del desenvolupament del conreu en terrasses a l’Àfrica del Nord. El conreu en terrasses no és més que un element d’una civilització rural bereber, plantejant una organització econòmica associant conreu i ramaderia, sovint transhumant, i funcionant dins el quadre d’una estructura social igualitària. Hauria nascut de les necessitats de l’irrigació, en unes regions de morfologia particular poguent afavorir el seu acondicionament i llur extensió. Aquesta tècnica un cop adquirida, la seva utilització s’hauria progressivament estès a les valls de muntanya del sud del Magreb. L’expansió romana no ha arribat més que a una part de la zona on s’havia desenvolupat, cosa que demostra l’antiguitat d’aquesta civilització bereber.
A les comunitats tribals ocupen un territori permetent les activitats complementàries. Tot o part d’un massís muntanyós, amb les valls d’aquest massís i el seu piemont semiàrid. Això no necessita ni fronteres ni límits. Precisa de terrenys per transitar. Això deixa zones lliures per estiuar els ramats de les tribus nòmades del sud.

Els Inicis de la Vida Civilitzada

Des de temps immemorial existeix a Jericó un manantial que alimentava el que encara avui seguiex sent un gran oassis. Això explica sens cap mena de dubte el per què allà hi ha viscut gent gairebé de manera contínua durant prop de deu mil anys. Els agricultors s'agruparen a la seva proximitat al final de la prehistòria, provablement la seva població podria sumar aleshores sobre les dues o tres mil persones. Abans del sis mil ane, tenia grans dipòsits d'aigua, possiblement per a la irrigació, i una enorme torre de pedra que formava part d'un complicat sistema de defensa que durant molt temps va manentenir-se ne bon estat. És evident que els habitants de l'indret pensaven que tenien alguna cosa que valia la pena protegir: tenien propietats. Jericó era un lloc important, però no era encara l'inici d'una civilització; faltaven encara massa elements.
Hi ha una zona obscura, en què sabem que es produeix el canvi, però encara hi ha discrepàncies sobre le punt exacte on es creua la línia divisòria. A tot el pròxim Orient. Al voltant del 5000 aC. Les poblacions agrícoles tenen els excedents agraris sobre els que es podria aixecar la civilització. Algunes d'elles han deixat testimonis d'unes pràctiques relligioses complexes i d'una elaborada ceràmica pintada. En algun moment, al voltant del 6000 aC, es construïen edificis de rajoles de fang cuit a Turquia, Çatal Hüyük, un jaciment gairebé tan antic com Jericó. Però normalemnt entenem per civilització alguna cosa més que rituals, art o la presència de certa tecnologia, i també alguna cosa més que una acumulació d'éssers humans al mateix lloc.
Sobre les primeres civilitzacions no és convenient fer generalitzacions. Totes manifesten un baix nivell tecnològic, tot i que si ho comparem amb els seus antecessors és extraordinàriament alt. La seva forma i el seu desenvolupament estaven molt més determinats pel seu entorn que els de la nostra pròpia civilització. Però de manera tímida havien començat a trencar les limitacions de la geografia. La topografia del món ja era gairebé com l'actual; els continents ja estaven en les formes que tenen ara i les barreres o canals de comunicació que proporcionaven serien constants, però hi havia una aptitud tecnològica creixent per a explotar-los. S'estaven aprenent a utilitar els vents i les corrents marítimes que orientaren les primeres navegacions. Això sugereix que molt aviat les possibilitats d'intercanvi van anar creixent.
És perfectament raonable dir que la ciutat ha proporcionat la massa crítica que produeix la civilització i ha fomentat la innovació millor que qualsevol entorn anterior. Dintre de la ciutat els excedents de riquesa produïts per l'agricultura van fer possible altres activitats que caracteritzen la vida civilitzada. Van servir per mantenir una classe sacerdotal que elabrà una complexa estructura religiosa, que va conduir a la construcció de grans edificis amb funcions diferents a les estrictament econòmiques i, també, que va prtar la literatura. D'aquesta manera es van assignar recursos molt més elevats que en èpoques anteriors a alguna cosa diferent del que suposa el consum immediat, i això portà a noves iniciatives i experiències. La cultura acumulada es va anar convertint, d'aquesta manera, en un instrument cada cop més efectiu per cambiar el món.
Hi ha un canvi que es fa evident de manera ràpida: a diferents parts del món, els éssers humans començaren a diferenciar-se entre ells cada vegada de manera més ràpida. L'arribada de la civilització inaugura una era de diferenciació cada cop més ràpida del vestuari, de l'arquitectura, de la tecnologia, del comportament, de les formes socials i del pensament. Tot i que les seves arrels ja estan en la prehistòria, que ja contempla éssers humans amb estils de vida diferents , diferents maneres d'existir, diferents mentalitats i tamé diferents característiques físiques. Amb les primeres civilitzacions això ja no és producte només de l'entorn natural sinño de la capacitat de creació de la pròpia civilització.

Les Primeres Ciutats

Entre el desè i el vuitè mil·lenni a.n.e. en alguns llocs del món comença a practicar-se l'agricultura i la ramaderia.
Des d'aquell moment, alguns d'aquests petits grups d'agricultors van anar creixent i s'enriquiren fins a modificar completament la seva forma de vida. Arribaren a edificar grans ciutats, amb temples i palaus espectaculars. També va anar desapareixent aquella primitiva igualtat i es començaren a donar grans diferències entre les persones, tant pel que fa al tipus de feina que feien, com a les condicions de vida o a la manera de pensar.
Aquests grans canvis reben el nom de revolució urbana, que no va tenir lloc al mateix temps i de la mateixa manera a tot arreu.
Les ciutats més antigues de les quals tenim coneixement es formaren en una zona que s'ha anomenat Creixent Fèrtil, per raó de la seva forma de mitja lluna. Es tracta d'una gran extensió semidesèrtica, en la qual la vida humana troba grans dificultats. Hi ha, però, oasis aïllats i, sobretot, rius amb unes valls d'una extraordinària fertilitat. Per exemple, Mesopotàmia (nom que significa terra entre rius) era una zona pantanosa, plena de joncs i palmeres, on abundaven els ocells i els peixos. Egipte, per altra banda, no era res més que l'estreta vall d'un riu, el Nil, que cada any inundava les terres de la seva riba i les enriquia amb el llim. Allí, enmig dels papirs, vivien hipopòtams, cocodrils, aus aquàtiques ... Aquestes terres devien semblar un paradís per als grups d'agricultors que vivien en els turons propers, ja que allí no hi havia altra cosa que desert.
Per a conrear aquestes terres, però, calia controlar l'aigua, dessecant pantans i construint preses, dics i canals. Amb això, a més a més d'impedir les inundacions, s'ampliava la quantitat de terra apta per al conreu. Tots aquests esforços compensaven, ja que en alguns llocs es podia arribar a aconseguir fins a sis collites l'any i obtenir cent vegades més gra del que s'havia sembrat. Aquesta mena d'agricultura basada en el control de l'aigua, s'anomena agricultura de reg.
L'agricultura de rec no pot dur-la a terme un pagés qualsevol, pel seu compte, sinó que cal la col·laboració de molta gent. El més probable és que els primers intents fossin obra de diversos poblats que s'ajuntaren per fer les construccions.
També feia falta tenir alguns coneixements, per tal de preveure amb exactitud el moment de les inundacions, planificar el repartiment d el'aigua, etc.
A l'interior d'aquestes comunitats, un petit grup aconseguia especialitzar-se en les tasques de control i planificació, fruit de l'acumulació de coneixements i experiència al llarg dels anys sobre el tema. Aquestes persones quedaven alliberades de la feina del camp i era el grup encarregat del graner, és a dir, d'acumular i distribuir els beneficis de la collita.