Les comunitats camperoles i ramaderes van evolucionar lentament. Algunes d'elles van viure canvis força profunds: crearen les primeres ciutats i transformaren molts aspectes de llurs formes de vida. Aquest procés ha estat denominat “revolució urbana”.
Els indrets on van aparèixer d'una forma independnet les primeres ciutats i, més tard, els primers estats, foren Mesopotàmia (cap al IV mil·leni aC), Egipte (III mil·leni aC, l'Índia, Mèxic i el Perú (el I mil·leni aC). En tots aquests llocs , gràcies a l'abundància d'aigua, fou possible desenvolupar un tipus d'agricultura molt productiva i obtenir, així, una gran quantitat de riquesa. Tots aquests enclavaments eren territoris circumdats per terres de condicions força diferents, on la vida humana resultava molt dura, pràcticament impossible: enormes muntanyes o extensos deserts.
El llarg procés d'aparició de les ciutats es va iniciar a les valls d'alguns grans rius i, en primer lloc, al Pròxim Orient. Allà existeixen grans diferències entre les enormes extensions de terreny que s'havien desertitzat arran del canvi climàtic, i els oasis, els pantans i les terres properes als rius. El curs de l'aigua arrossegava grans quantitats de llim (sorra barrejada amb restes orgàniques), el qual en banyar les terres les convertia en extraordinàriament fèrtils, de manera que la vegetació s'hi podia desenvolupar i repreoduir amb gran rapidesa i profusió.
Les comunitats d'agricultors neolítics utilitzaven tècniques de conreu que ocasionaven l'esgotament del sòl, per la qual cosa es veien obligats a emigrar, a la recerca de noves terres.
Algunes d'aquestes comunitats van anar baixant de les zones més altes i es van instal·lar prop dels rius, per tal de conrear le splantes que hi creixien de manera espontània.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada