El relleu del Laci i la Toscana està determinat per altiplans envoltats d’àmplies Valls fèrtils. Aquests altiplans solen convertir-se en camps de conreu i cledes pels ramats, situant-se els poblats als extrems. Els pobladors que compartien el mateix altiplà desenvolupaven estratègies d’aliança, però es diferenciaven per les necròpilis: cadascun tenia la seva , als peus del pendent. Per l’aixovar de les sepultures deduïm que es tractaven d’unes societats tancades i molt igualitàries. Probablement amb molt poc comerç i sense luxe. Aquests assentaments agropecuaris plantegen una nova manera de viure per la zona que posteriorment serà etrúria, vall mitja del Po i en alguns llocss més aïllats.
El Laci era farcit de petits assentaments que practicaven una economia pastoril de transhumància. Un d’aquests poblats estava situat al pujol del Capitoli tot i que posteriorment aquest poblat desaparegué. A la fi de l’Edat del Bronze (1000-900 aC) es consolida un conjunt de nuclis de població que ocuparen les millors terres del Laci. Aquests nuclis, formats per diverses cabanes ovals o circulars, acollien un nombre reduït d’agrupacions familiars i no presentaven estructures defensives. Es tracta d’una societat molt igualitària i basada en el parentesc, que practicava una economia agropecuària de subsistència, sense una clara especialització productiva.
Successivament (900 – 770 aC) s’observa un increment demogràfic general que fa augmentar les dimensions dels assentaments. Algunes comunitats més petites desapareixen en favor d’assentaments més grans, situats en turons dotatts d’estructrures defensives (fossats, terraplens). Hi ha canvis significatius en l’estructura econòmica i social: una privatització creixent dels mitjans de producció que posa les bases d’una incipient especialització productiva.
En el decurs del s. VIII aC (770-730/720) s’anaren consolidant en tot el Laci uns assentaments de població que es poden qualificar de protourbans. Les millores econòmiques lligades a l’especialització productiva i al progrés agrícola, provocaren un increment demogràfic i una sèrie de transfomacions urbanístiques, socials i polítiques. Augmentà la dimensió i la complexitat dels assentaments. Continuaren sent comunitats fonamentalment agrícolesi ramaderes em ñes quals es generalitzà l’ús del ferro i el bronze esdevingué un metall de prestigi. LA introducció del torn permeté fer ceràmica de més aulitat i resistència.
La consolidació de nuclis estables de pobació fou un procés lent i gradual que coincidí amb una accentuació de les diferències socials en el si d’aquestes comunitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada