Homínids i relacions maternals.

              

                Per a que un mascle dels primers homínids bípedes alimentés a una femella amb cries… hauria d’estar segur que aquestes cries eren portadores dels seu gens. Si les femelles de l’espècie tenien períodes de zel, caldria vigilar-les de manera estreta durant tot el temps que durés. I si amés no era possible saber quan la femella ovulava, per així monopolitzar-la durant tot aquest temps, l’única alternativa viable per a assegurar la paternitat era la monogàmia I la fidelitat sexual.

                En aquest context les relacions socials més evidents son les maternals: la mare és la responsable de socialitzar les cries, de trametre-lis tot el coneixement, el llenguatge, les tècniques, la geografia, els animals perillosos I el comestibles, les herbes bones ni les dolentes, l’aigua que s’ha de beure I com aconseguir-la. Les mares bípedes han hagut d’enginyar-se-les per subjectar d’alguna manera a les seves cries mentre recol·lectaven. Inventen una tecnologia més complexa que els simples pals I des del seu bipedisme han fabricat cistelles més o menys rudimentàries que es lliguen al pit per portar la cria. Alhora la necessitat de comunicar-se tantes coses, de conservar tanta memòria, d’afrontar els problemes desconeguts amb adaptabilitat I oportunisme, fa que el desenvolupament sigui més tardà, i la criança major. Conseqüentment les mares no poden tenir més d’una cria cada set o deu anys, el temps que les cries triguen en valer-se per elles mateixes.

                Una cria cada 7-10 anys en les femelles amb una vida fèrtil mitjana d’uns vint anys, significa un màxim de dues cries en tota una vida. Massa poc per la pressió del medi, masses riscos de no deixar descendència. Però un dels grups desenvolupa un nou model de comportament. De la manera que sigui, i sobretot amb la desaparició del període zel, es propaga a la resta del grup  una actitud maternal. Amb això s’aconsegueix que els mascles joves i adults I les femelles que per la seva edat o altres circumstàncies no estiguin criant, realitzin les mateixes activitats que les mares amb cries, és a dir, tot el grup, ells i elles, siguin individus maternals: cuiden, ensenyen, treballen per les demés persones I transporten les cries.

                També aconsegueixen amb aquest canvi de comportament que en les sortides especialment perilloses (aconseguir carn de carronya o de cacera) en les que les cries no han de córrer perill, es quedin en llocs protegits, on també es quedaran els pocs membres del grup que no poden o no volen participar. Quan acaba la sortida, on hi ha participat més de la meitat del conjunt, el grup caçador o carronyaire transporta la carn aconseguida on hi son tots (campament) I allà la comparteix.

Els homínids i la cooperació social.

       

    Fa uns sis milions d’anys, la falla del Rift va reestructurar-se, augmentant la seva longitud i accelerant l’extensió de les praderies. Va ser aleshores quan el darrer ancestre  comú a pòngids i  homínids va generar aquestes dues branques. Els pòngids son els descendents que van quedar a la banda occidental de la falla, on encara avui existeix gran vegetació arbòria. Els homínids son els descendents dels que van quedar a la part oriental, on les praderies van substituir la selva i esdevingueren paisatges més oberts.

La sabana afavoreix les espècies amb alimentació omnívora . Fa que els espècies primats passin moltes hores al terra i moltes menys als arbres amb la qual cosa les agrupacions socials son més intenses. A més, la necessitat de trametre la localització d’aliments fa augmentar el nivell de comunicació entre el grup.

El canvi mediambiental provoca una alimentació omnívora i alhora afavoreix el comportament social del grup.

Tot i això, abandonar els arbres i sortir a les planures obertes era perillós, perquè aquestes planures son l’espai dels predadors. Van haver d’inventar-se una nova manera per aconseguir l’èxit: els primats no estan dotats per la carrera. La nova fórmula va ser la cooperació: adoptar posicions defensives comunitàries dins d’un marc social coordinat i semi cooperatiu de caràcter jeràrquic, amb una cohesió total o amb certa dispersió per grups. Va ser un reforçament social.

La conducta es modifica  segons la pressió alimentària i la major cooperació es dona quan cal aconseguir carn: la cacera sempre és cooperativa. A més dificultat d’obtenir recursos (per dispersió o per risc) l’organització social cal que sigui reestructurada fent-se més cohesionada perquè el principal beneficiari de la nova situació sigui el grup i no l’individu: es passa d’una actitud individual a una de grupal.

Els homínids van atrevir-se a endinsar-se a les àrees obertes i descobertes  perquè van ser capaços de fer front als riscos que havien d’afrontar. Per això hi havia dos camins: o fer-se més agressius, per enfrontar-se als predadors si calia, o fer-se més cooperatius. El primer requereix jerarquia, mascles dominants i organització piramidal del grup. El segon implica disminuir l’agressivitat i això fa que les femelles obtinguin un paper important.

El transport d’aliments a un lloc en concret es fa per compartir, i això és un tret bàsic en un sistema social cooperatiu total. Aquest lloc es converteix en la llar o campament. La cooperació en l’educació i cura de les cries és lògica en una societat marcada per la cooperació total, i això permet tenir un nombre més elevat de cries. Cooperar, compartir, treballar per al grup i no per a l’individu, d’elles en davalla tenir una llar o campament i portar-hi els aliments

Querol, Mª Angeles; Triviño, Consuelo. La mujer en “el orígen del hombre”. Bellaterra Arqueologia, Barcelona 2004

La recol•lecció de fruits.

La recol·lecció, tercera activitat en la recerca d’aliments, se centra en el regne vegetal. Mitjançant les anàlisis pol·líniques es pot saber quins eren el arbres que envoltaven a l’home del Paleolític i els fruits que  aprofitaven.

  Hom recollia i consumia glans, nous i avellanes, espècies ben documentades als jaciments. A més a més, cal deduir l’aprofitament d’altres vegetals fruiters com les peres, les fages (fruites del faig), les prunes, les maduixes, les mores, els gerdons i el raïm, o de tiges com la del Margalló i la canya.

 De tots aquests fruits potser cal considerar com a més important la gla, de la qual l’home primitiu n’extreia una mena de farina (oli), precursora de les tècniques cerealistes del Neolític.

  La recol·lecció havia de ser feta amb una eina de pedra – per tallar els brots i el fruits)- La qual cosa confereix una pàtina especial als estris que s’hi empraven i que els fa fàcilment coneixedors.

 Un últim aliment recol·lectat que es té ben documentat per mitjà de l’art és la mel, que l’home pujava a buscar a les bresques mitjançant cordes, segons la coneguda escena pintada de l’abric de l’Aranya, a Bicorb.

M. LL. PERICOT;JM FULLOLA: La història de Catalunya, Salvat Eds. Vol V pàg 31ç

La caça al Paleolític.

     Entre la caça d’espècies grans, cal fer notar una preferència pels animals herbívors, que cal atribuir a llur menor perillositat per als caçadors. Hi dominen els cèrvids, els caprins i els bòvids. La resta de carnívors apareixen en nombre més reduït, i l’espècie més abundant és la dels felins.

   Naturalment, però, els homes del Paleolític no s’alimentaven només de grans animals, de caça difícil i segurament espaiada pel temps. Els animals petits constituïen sens dubte la base de l’alimentació diària de carn. Segons el que es desprèn de les restes trobades a les coves, a Catalunya va ser el conill l’animal menor més caçat durant el període. Segons uns càlculs basats en les restes de conills aparegudes en una àrea determinada del País Valencià, de la zona de Gandia, es dedueix que hom caçava una mitjana de 2’54 conills per persona i dia. Els ocells són l’altra mena abundant de caça menor que hi ha documentada als jaciments.

  Una altra part importantíssima de la dieta paleolítica la constituïen animals minúsculs, dels quals avui no es pot tanmateix provar l’existència perquè l’home devia menjar-se’ls sencers. Aquests animals eren petits rèptils, sargantanes, serps, llagostes, formigues i cargols, així com larves  de diverses espècies i ous de tota mena d’ocells, alimenta exquisit, que no deixa rastre a nivell arqueològic.

 Les tècniques de caça van anar complicant-se i perfeccionant-se a mesura que esdevenia més complexa l’estructura social del grup caçador, amb una major col·laboració per part dels seus membres en l’estratègia conjunta. Les armes emprades, llances, atzagaies, dards, etc, estan impulsades per mitjà de propulsors que els imprimiren a velocitat necessària  per a batre la peça cobejada. Amb una persecució organitzada, a vegades establint relleus, el grup coordinat aconseguia de separar un o diversos exemplars del ramat i matar-los (...).

  Una altra de les tècniques que indubtablement hom va emprar és la dels paranys. Com a tals es podien interpretar els forats o els valls recoberts de brancam i dins dels quals devien caure els animals, orientats cap allí pels grups de caçadors, que els tancaven en zones amb l’única sortida de un penya-segat.

VENUS DEL PALEOLÍTIC

            

 

       Fa entre 38.000 i 17.000 anys es van tallar a tota Europa imatges de dones despullades. S’allunyen de les delicades proporcions de les antigues escultures grecoromanes. Tot i que amb discussió, la interpretació d’aquestes estatuetes ens remet a la idea de fertilitat.

        A l’art paleolític les representacions femenines són escasses, tot i que més nombroses que les masculines, i les més conegudes i cridaneres pel seu realisme anatòmic són les conegudes com a “Venus paleolítiques”. En coneixem unes dues-centes distribuïdes per Europa Occidental, principalment per l’àrea pirinenca, el sud-est de França , Itàlia, Europa Central (conques del Danubi i el Rin) i per Rússia.

      Són imatges que es centren el nu femení, excepcionalment són representades amb collarets, caputxes, polseres, però mai amb vestuari que cobreixi el cos. Hi ha un interès explícit per mostrar el pubis, la panxa, els pits i les natges, fent-ho habitualment de manera exagerada. Es mostren i estan perfectament definits els caràcters sexuals primaris. La representació de l’apertura de la vagina. L’interès dels autors per mostrar aquesta part de l’anatomia i aconseguir que qui les miri fixi la mirada en aquesta zona, ens indica que el missatge a transmetre està estretament vinculat a la regió genital. També l’exageració de les formes està relacionat amb l’embaràs i la gestació.

      L’existència d’aquestes imatges ens indica que va existir un patró recorrent  de representació femenina a l’Europa de l’època. També que l’obesitat és percebuda com un signe d’abundància. Una part del simbolisme de les figuretes resideix en la capacitat (i la necessitat) de procrear que evidencien. Fins i tot qui respongui a aquests patrons anatòmics podia ser vista com a model o ideal de procreació i la base de l’equilibri demogràfic del grup.

    La importància social de les dones queda manifestament explícita a les societats recol·lectores i caçadores, ja que hi havia la necessitat constant de mantenir el nivell demogràfic dels grups humans. Les dones van jugar un rol social destacat  que els conferí rellevància i transcendí a l’àmbit de la ideologia i dels símbols, exemplificat en les estatuetes, que buscaven propiciar i potenciar al fertilitat.

Marcos Garcia: Sexo en Piedra. Versió pròpia.

HOMO HEIDELBERGENSIS

L'Homo heidelbergensis va viure a la serra burgalesa d'Atapuerca fa uns 500 mil anys.

Aquesta espècie es defineix el 1908 arran del descobriment de la mandíbula de Mauer a la localitat alemanya de Heidelberg. Fins els descobriments de la Serra d'Atapuerca, la mandíbula de Mauer (juntament amb part d'una tèbia humana trobada al jaciment anglès de Boxgrove) era tinguda com el fòssil humà més antic d'Europa.

Es tracta d'individus molt alts (1,80 m) i forts (arribarien a 100 kg), de grans cranis (gairebé 1.400 cm3) encara molt aplanats, amb mandíbules sortints i gran obertura nasal. L’ Homo heidelbergensis és un homínid que va viure a Europa entre fa una mica més de 500.000 i 200.000 anys, espècie intermèdia entre l'Homo antecessor i l'home de Neanderthal.

L'estudi dels fòssils humans trobats a la Sima dels Ossos permet que ens fem una idea aproximada de l'aspecte físic i de la biologia d'aquesta espècie extingida:

-La gran majoria d'individus mesurarien entre 160 i 180 centímetres, sent la mitjana dels mascles una mica superior a la mitjana de les femelles, com passa en l'actualitat en la nostra espècie. Les diferències de pes i estatura entre mascles i femelles serien similars a les de la nostra espècie. Les seves proporcions corporals serien molt similars a les de l'Homo sapiens, però amb el tronc més ample. El seu pes corporal un 30 per cent més pesats que la nostra espècie, a causa d'una major massa esquelètica i muscular i al seu major amplada del tronc.

La seva capacitat cranial seria una mitjana d'uns 100-150 centímetres cúbics menor que en Homo sapiens. Cervell lateralitzat com el nostre, amb individus principalment destres. Grau de encefalització: menor que el de la nostra espècie: cervell relativament més petit respecte al pes corporal.

La gestació era de nou mesos, i el part similar al d'Homo sapiens que fa a la fisiologia, moviments del nen i manera de presentació, però amb un trànsit més folgat pel canal del part, a causa de les majors dimensions de la pelvis. Lactància entre tres i quatre anys, com en algunes tribus de caçadors i recol · lectors actuals.

El seu desenvolupament seria probablement gairebé tan llarg i complex com en la nostra espècie, amb infància, infantesa, fase juvenil i adolescència, inclòs un estirada puberal d'intensitat similar a la nostra.
La longevitat menor que la d'Homo sapiens, ja que el seu estil de vida no permetria una vida més enllà dels 40 o 45 anys. L'esperança de vida al naixement seria d'entre quinze i vint anys.

Eren caçadors i recol · lectors de petits animals, ous i tota mena de plantes silvestres comestibles. Del seu higiene sabem que usaven escuradents de dents per a la neteja dels espais interdentals. Usaven abrics de pell per evitar el fred i fabricaven eines de pedra i fusta.

Utilitzaven cabanes de fusta i potser pells d'animals, però també usaven abrics i vestíbuls de coves.
S'organitzaven en petits grups o clans d'entre 15 i 40 individus jerarquitzats, que explotaven i defensaven els recursos d'un territori i que realitzaven contactes esporàdics amb altres grups per evitar l'endogàmia. Les possibles causes de mort eren el part, infeccions de ferides i de la cavitat bucal, traumatismes produïts per cops accidentals o per violència intra-específica o per predadors.

Homes de Neanderthal

Els Neandertals eren uns individus originats a Europa que posteriorment van migrar a Àsia. Les seves celles eren molt gruixudes i el seu front força reduït, ja que era baix i molt inclinat. La seva capacitat cranial però, que oscil·lava entre 1300 i 1625 cc, era un 8% superior a la de l'home modern. Tampoc no presentaven una barbeta com la nostra i pel que fa al nas, més gran que el nostre, tenia una superfície interna considerable amb la finalitat d'humitejar l'aire sec i gelat propi de la seva època. Les dents del davant eren d'una mida respectable, tot i que no és això el més curiós, sinó el fet d'estar sovint molt gastats arran de la seva utilització com a "tercera mà".

Pel que fa a la seva figura en general podem dir que tenien un cos relativament curt (168 cm d'alçada mitjana) i ample amb membres també curts i gruixuts. Els seus ossos i els seus múscul eren extraordinàriament poderosos i els convertien en uns individus molt més robusts que l'home actual, uns 10 quilos més de massa muscular per la mateixa alçada. Tot plegat els donava un cert aire de bota de vi que els feia semblants als nostres esquimals. Tarannà que venia accentuat pel fet de posseir uns malucs mes amples que els nostres que si bé per una banda, els permetien parir sense dificultat criatures amb un gran crani, per l'altra, els feia pitjors caminadors que nosaltres.

La seva expansió tan geogràfica com temporal és limitada. Van escampar-se per Europa, el proper Orient i l'Àsia Central, ja que s'han trobat restes des de Gibraltar fins a l'Uzbekistan. Pel que fa al temps, van abraçar un període que té el seu punt inicial fa 230.000 anys i el final fa 30.000 anys.

Els avenços tecnològics es concentren al final de la seva existència i per tant semblem  fruit de la seva convivència amb l'Homo sapiens sapiens .

Els vestits no eren gaire elaborats, ja que desconeixien l'agulla de cosir i per tant els trossos de pell, normalment d'ós, estaven lligats en comptes de cosits.

Les seves armes tampoc no eren gaire elaborades, van ser incapaços de concebre projectils de qualsevol mena i per tant caçaven amb unes llances de fusta amb puntes de pedra o senzillament endurides al foc, de dimensions considerables (s'han trobat a Alemanya restes que s'acosten als 2'5 metres) que no podien llençar, sinó que clavaven a les seves víctimes. La falta de tecnologia la van suplir amb treball amb equip, cooperació i gosadia.

La seva vida era dura i arriscada com testimonia l' exagerat nombre de ferides i cicatrius que trobem a tots els seus fòssils. El fet que moltes estiguessin però curades ens permet treure una segona conseqüència, que el grup tenia cura dels ferits i que alguns aconseguien sobreviure. 

Tenir cura dels vells i dels ferits no és l'únic tret que els dóna dret a la denominació de sapiens. Un segon fet que els converteix en homes moderns és el fet de enterrar els seus morts, de vegades fins i tot amb flors i altres ofrenes. El seu habitatge era força primitiu vivien en coves o en tendes molt senzilles semblant als típics dels indis. El llenguatge, clarament present, era possiblement més simple, potser encara no feien ús dels temps verbals.

 

Homo Erectus

L'erectus, que va aparèixer fa 1.8 milions d'anys és un vell conegut nostre, ja que les seves primeres restes van ser descobertes entre 1890 i 1894 a l’illa de Java. Aquesta espècie va tenir un èxit sense precedents, a banda de viure durant un període força llarg, ja que els darrers exemplars daten de fa 300.000 anys, va aconseguir en la seva llarga existència tot un seguit de fites que van revolucionar la posició de l'home a la Terra.

Comencem per una de les dues més importants, l'expansió: L'erectus és el primer "homo" que surt d'Àfrica i s'escampa per tota Euràsia, fins a Indonèsia. El fet que fa possible aquesta expansió és el canvi radical en el seu sistema de vida. Si amb l'habilis havia començat el consum de carn, tot i que limitat pel fet de ser un carronyaire, ara ens trobem davant d'un caçador que encara fuig dels gran felins però que alhora comença a ser temut i respectat per aquests mateixos animals. L'erectus és ja plenament un caçador-recol·lector que comença a independitzar-se de tots els lligams que limitaven l'expansió dels seus avantpassats australopitecs i habilis. Ja no depèn d'una manera tan exagerada dels canvis climàtics que posaven en perill la seva existència. Adaptat als terrenys àrids, comença a allunyar-se dels rius i llacs en les seves migracions rera la seva principal font d'alimentació, els animals. Aquests li proporcionen gairebé tot el que necessita. La carn per alimentar-se, ossos per fabricar armes i eines i pell per vestir-se.

L'altra gran aportació de l'erectus és el descobriment del foc, fet que es produeix fa més de 400.000 anys. També aquest descobriment revoluciona la seva manera de viure i els seus hàbits. Per primer cop l'home té llocs estables per viure, ara ho fa al voltant del foc que li permet, per una banda estar més calent i per l'altra allunyar els depredadors. Comença a poder "cuinar". La carn, que ja anteriorment preparava picant-la i tallant-la a bocinets, passa a ser encara més digerible, facilitant l'alimentació. El grup té ara llum més hores i per tant els processos de socialització i convivència és veuen afavorits. La socialització té també les seves conseqüències, es fa indispensable un llenguatge per comunicar-se. Llenguatge molt primitiu, l'erectus no pot dir frases llargues, ni mantenir una discussió però si és capaç d'emetre uns sons curts que ja fan possible la comunicació dins del grup (Quantes vegades funcionem només amb monosíl·labs i paraules?).

També els canvis físics són considerables. El crani arribarà a tenir en els fòssils més recents 1225 cc, cosa que el deixa gairebé al mateix nivell que l'home actual. Durant el període final de la seva existència comença a desenvolupar-se el front com a conseqüència d'un desenvolupament del lòbul frontal, per tant comencen també a aparèixer funcions pròpies d'un pensament complex i inexistents fins llavors, com ara el raonament, la predicció i la concentració.

Tenien un esquelet molt més robust que el de l'home actual, i eren uns grans caminadors, ja que la pelvis més estreta feia que estiguessin més adaptats a la marxa bípeda que nosaltres. Les seves eines eren molt més perfeccionades, diversificades i especialitzades: destrals de mà, ascles, ganivets, raspadors...

Pintures rupestres

No té gaire sentit pensar que les pintures situades en llocs molt estrets i de difícl accés, a la part més recòndita de les coves, tinguessin una funció merament decorativa. Algunes vegades descendien pous profunds, s’arrosegaven per passos estrets, escalaven xemenies o travessaven cornisses molt perilloses fins a decidir-se a pintar en una cambra minúscula. És difícil justificar que algú fes tot aquest esforç només pel plaer de pintar. Indubtablement l’art del paleolític no era per ser contemplat, sinó que el que comtava era l’experiència.

Els rituals neixen quan l’home sent que no és més que una petita peça en l’univers, una petita part en la natura on està integrat. Necessita entrar en contacte i parlar amb els déus, esperits i entitats protectores personificades en animals. Amb la pintura, recrea el viatge de l’ànima i les seves visions queden projectades en les parets, creant el cosmos peculiar de la humanitat paleolítica. Els humans de la prehistòria sembla que adoraven algunes d’aquestes grans bèsties, i les relacionaven amb els seus clans com a emblemes. Es detecta una jerarquia, una organització del món. Les bèsties no estan col·locades d’una manera aleatòria, sinó que, estadísticament, es detecten algunes constants: els bisons, urs, mamuts i cavalls apareixen als panells centrals de les parets; els cèrvols i les cabres, en posició secundària, i les feres ferotges, com ara lleons, ossos i rinoceronts, al fons de les coves. S’ha inferit alguns binomis; parelles d’animals i signes que significarien la contraposició entre masculí i femení.

L’art rupestre estava vinculat al que podem anomenar creences i pràctiques religioses, el resultat d’un sistema de creences més ampli. Els foanments d’aquesta visió del món haurien estat l’esfera d’una existència espiritual a la qual es podia accedir des de la realitat humana (per això s’utilitzen coves com a espais de contacte entre ambdós mons) i que el trànsit entre les dues realitats era fluïd (per això els humans es poden tornar animals, i a l’inrevés).

És el reflex de les obsessions que s’atribueixen a la humanitat paleolítica durant tot aquest llarguíssim període, derivades de la vida nòmada i de la dedicacióa una economia de subsistència bsada en la cacera i la recol·leció. Aconseguir menjar, reproduir-se amb èxit i sortir airosos dels perills serien els objectius de les tribus, i les pintures servirien a aquesta finalitat, encara que fos d’una manera simbòlica. Pintar le sbèsties seria una manera d’apropiar-se-les o de tenir algún poder sobre elles. A través de la pintura, els prehistòrics en propiciaren la cacera, i per això sovint els animals es representen ferits, amb el cos travessat per fletxes. Quan es representen animals amb actitud de còpula, o femelles embarassades, la pintura servia per propiciar la fecunditat. I les bèsties perilloses en ser relegades a espais ocults, allunyarien els enemics i la destrucció. Que les pintures fossin realitzades en coves, i sovint en llocs recòndits, tindrà també una raó de ser: el pintor bruixot s’havia d’amagar per fer aquests conjurs, perquè les bèsties no l’enxampessin. I també perquè la pintura no es realitzava per ser mostrada, sinó que l’important era l’acte màgic de pintar.