Homínids i relacions maternals.

              

                Per a que un mascle dels primers homínids bípedes alimentés a una femella amb cries… hauria d’estar segur que aquestes cries eren portadores dels seu gens. Si les femelles de l’espècie tenien períodes de zel, caldria vigilar-les de manera estreta durant tot el temps que durés. I si amés no era possible saber quan la femella ovulava, per així monopolitzar-la durant tot aquest temps, l’única alternativa viable per a assegurar la paternitat era la monogàmia I la fidelitat sexual.

                En aquest context les relacions socials més evidents son les maternals: la mare és la responsable de socialitzar les cries, de trametre-lis tot el coneixement, el llenguatge, les tècniques, la geografia, els animals perillosos I el comestibles, les herbes bones ni les dolentes, l’aigua que s’ha de beure I com aconseguir-la. Les mares bípedes han hagut d’enginyar-se-les per subjectar d’alguna manera a les seves cries mentre recol·lectaven. Inventen una tecnologia més complexa que els simples pals I des del seu bipedisme han fabricat cistelles més o menys rudimentàries que es lliguen al pit per portar la cria. Alhora la necessitat de comunicar-se tantes coses, de conservar tanta memòria, d’afrontar els problemes desconeguts amb adaptabilitat I oportunisme, fa que el desenvolupament sigui més tardà, i la criança major. Conseqüentment les mares no poden tenir més d’una cria cada set o deu anys, el temps que les cries triguen en valer-se per elles mateixes.

                Una cria cada 7-10 anys en les femelles amb una vida fèrtil mitjana d’uns vint anys, significa un màxim de dues cries en tota una vida. Massa poc per la pressió del medi, masses riscos de no deixar descendència. Però un dels grups desenvolupa un nou model de comportament. De la manera que sigui, i sobretot amb la desaparició del període zel, es propaga a la resta del grup  una actitud maternal. Amb això s’aconsegueix que els mascles joves i adults I les femelles que per la seva edat o altres circumstàncies no estiguin criant, realitzin les mateixes activitats que les mares amb cries, és a dir, tot el grup, ells i elles, siguin individus maternals: cuiden, ensenyen, treballen per les demés persones I transporten les cries.

                També aconsegueixen amb aquest canvi de comportament que en les sortides especialment perilloses (aconseguir carn de carronya o de cacera) en les que les cries no han de córrer perill, es quedin en llocs protegits, on també es quedaran els pocs membres del grup que no poden o no volen participar. Quan acaba la sortida, on hi ha participat més de la meitat del conjunt, el grup caçador o carronyaire transporta la carn aconseguida on hi son tots (campament) I allà la comparteix.